Pintors costumbristes: Eugenio Eduardo Zampighi

 

"Una família feliç". Col.lecció particular. Eugenio Eduardo Zampighi (1859-1944). Nascut a Mòdena, es pot considerar a aquest pintor com un noi prodigi de la pintura, degut a que va començar la seva trajectòria artística de ben jove, estudiant a l'Acadèmia de Belles Arts de la seva ciutat primer i desprès a Roma i a Florència, on s'establí definitivament el 1880. A partir d'leshores es va especialitzar en la reproducció en estil realista d'escenes domèstiques de la vida rural, que reflectien moments de felicitat intrafamiliar, de forma quasi-ve idíl·lica. Aquesta visió no concordava amb la realitat social italiana de l'època però va suposar per ell un gran èxit en les vendes de les seves obres.

Artistes gravadors: Ethleen Palmer

 

"El veler i la lluna", 1933. Ethleen Palmer, (1906-1958), nascuda a Johannesburg, però que desprès de viure a França i Anglaterra, va establir-se definitivament a Sidney, Austràlia. Sempre interessada per les moltes variants de les formes d'impressió d'obres d'art i havent deixat enrere una llarga malaltia, (1929-1933), va desenvolupar la seva tècnica de impressió sobre linòleum. Aquesta tècnica es una variant de la impressió japonesa sobre fusta i que al fer-ho sobre una matèria més mal·leable com el linòleum, li permetè afegir gradacions de colors. També va experimentar amb la serigrafia.

Pintors realistes: Sciltian Gregorio

 

"Llibres" 1948, Museu Nacional d'Art Modern, Centre Pompidou, París. Sciltian Gregorio (1900-1985). Pintor nascut a Rostov, Russia però que més endavant en la seva vida i com a conseqüencia d'establir-se a diferents ciutats italianes, va acabar per nacionalitzar-se italià. Començà la seva carrera artística estudiant i practicant els estils avanguardistes i cubofuturistes a l'Academia de Sant Petersburg, però en els anys vint del segle passat amb motiu de visitar el Museu de Viena per a conectar amb les obres dels grans pintors del Renaixement Italià, quedà impactat per les de Caravaggio, cosa que el va fer canviar la seva orientació i es va encaminar cap a la figuració classica. Obrí un estudi a Roma, el que no l'impedí participar activament en exposicions celebrades a França, Bèlgica, Alemania o Anglaterra. Tota la seva obra, centrada en retrats i natures mortes (com aquesta pintura p.e.) va estar caracteritzada per un acurat realisme, que donava als seus quadres un aspecte quasi fotogràfic. A més de pintar va escriure nombrosos llibres sobre tècniques pictóriques dels quals els més coneguts son "La mia avventura" i "Tratatto sulla pintura"

Pintors de bodegons: Otto Didericht Ottensen

 

"Bodegó amb flors",  Otto Didericht Ottensen (1816-1892). Sí, les pintures representant gerros amb flors també entren en la categoría de bodegons. I qui es el pintor que no n'ha pintat algún durant la seva trajectoria artística? El fet diferencial està en que de mentre uns artistes van incorporar aquesta mena de'imatges com un element més de la seva producció, com per exemple Van Gogh, Manet, o Cezanne, n'hi ha d'altres que van centrar tota la seva obra en elles, com es el cas d'aquest pintor danés. La historia dels bodegons es molt curiosa i assenyalo només dues claus: molts no ofereixen més que la mostra estética de l'imatge representada, però segons els experts molts d'altres guarden missatges encriptats a travers de la composició, els colors, les peces que els composen, etc. I sembla que d'acord amb algunes fonts, van ser dones les pioneres en exclusivitat de la pintura de bodegons , com Fede Galizia de Milà (1610), Clara Peeters (Anvers, 1611) o Loise Moillon (París 1696)

Pintors universals: Carl Christian Thomsen

 

"Un diumenge per la tarda", 1888, Carl Christian Thomsen, (1847-1912) pintor nascut a Copenhague, a qui els seus pares encoratjaren perquè estudiés filosofia, cosa en la que no van reeixir, donat que tot i acabar la carrera, des de ben jove s'havia sentir atret pel mon de la il.lustració i de la pintura. D'estil realista, s'enfocà preferentment cap a retrats i obres de genere, sobre tot en interiors, utilitzant colors densos i impactants, de forts contrasts, però al mateix temps aconseguia vestir les seves pintures amb una atmosfera intimista i de realitat quotidiana.

Pintors coloristes: Joseph O’Sickey

"Tardor al pati del darrera", 1976, Wolfs Gallery, Cleveland. Joseph O'Sickey (1918-2013), pintor i professor d'art nord-americà, que combinà la pintura amb la il-lustració per anuncis d'empreses. Allistat a l'exercit dels EUA a la II Guerra Mundial va lluitar a Àfrica, Birmania i la India tot i que en aquesta etapa de la seva vida no va abandonar la afició per la pintura, malgrat les dificultats per trobar material. El seu estil d'arrel va ser l'impressionisme, però ell es vantava de que cada una de les seves pintures podría considerarse com impregnada d'un estil propi i característic. Era esencialment paisatgista, però un tema recurrent en la seva obra pictórica van ser les escenes del jardí del darrera de casa seva,  del que va fer nombroses pintures, escenes que decorava amb multiples variacions de mobiliari, plantes i paraments cosa que fa pensar que devia disposar d'un considerable "atrezzo".

Pintors paisatgistes: Daniel Garber

 

"Comença la primavera", 1947, Col.lecció particular. Daniel Garber (1880-1958) Pintor impressionista nord-americà que desprès d'un periple formatiu per Europa  en el que participaren ell i la seva dona, el 1907 s'establiren en la colonia artística de New Hope, que es on va desenvolupar la seva carrera eminentment com a pintor paisatgista tot i que també va pintar interiors en estil figuratiu. També destacà en l'utilització de l'aiguafort. Aquesta tècnica fa servir una planxa metal.lica que es recobreix amb un vernís i posteriorment amb un burí s'hi "dibuixa" el tema. Un cop acabat es submergeix la placa en una solució d'aigua i acid nìtric (aiguafort) el que delimita els solcs i desprès es retira el vernís amb el que la planxa queda llesta per l'estampació. D'origen Àrab, la van fer servir grans artistes com Goya.

Retratistes: Ignacio de Zuloaga

 

"La Comtessa Anna de Noailles", 1913, Museu de Belles Arts de Bilbao. Ignacio de Zuloaga (1870-1945). Va néixer a Eibar, vinculat a una familia d'artistes i va adquirir influencia de pintors com El Greco, Zurbarán, Ribera i Velázquez. Visqué un temps a París on establí contacte amb Degàs, Van Gogh i Gauguin entre d'altres i també amb els catalans Rusiñol i Ramon Casas dels que va rebre recolzament i finançament. A la darrera dècada del segle XIX es va orientar cap el mon de la tauromàquia i el flamenc, cosa que el va dur a establir-se a Alcalà de Guadaira i fins i tot a aparèixer ell mateix en algun programa de cursa de braus. Durant la Guerra Civil va donar recolzament al bàndol franquista, sembla ser que com a reacció davant de presumptes accions en contra d'obres seves per part de militants republicans i del bombardeig d'Eibar per avions republicans en el que es va incendiar una casa que havia estat seva. Tot i així el curiós es que l'alcalde franquista de Zumaya  el va incloure en la llista de "rojos y separatistes", però a partir del 1938, ja plenament favorable a l'alçament ,  va pintar retrats de Franco, de Millan Astray  i de Serrano Suñer. Aquest retrat de la Comtessa correspon a una notable figura aristocràtica d'ascendència romanesa en la atmosfera bohèmia de la França a cavall dels segles XIX i XX.

Pintors academicistes: Joseph Theodor Hansen

 

"Pompeia", 1881,  Joseph Theodor Hansen (1848-1912) va ser un pintor academicista danés que utilitzant la técnica de l'aquarel.la, es va especialitzar en pintures d'arquitectura i molt especialment, com a conseqüencia dels seus viatges a Itàlia, Grècia i Espanya, en arquitectura antigua, de la que va reproduir nombroses escenes de ruines de temples, edificis i ciutats, com aquesta de Pompeia. Era molt detallista i la seva obra abastament buscada i venuda puntualment. 

Pintors naturalistes: Alphonse Moutte

"Pescadors catalans aprop de Marsella", Museu Fabré, Montpellier. Alphonse Moutte (1840-1913). Va ser un pintor naturalista francés, nascut a Marsella i pertanyent a una antigua familia provençal que va fracassar en tots els seus intents de que l'Alphonse es dediquès al comerç del blat, perqué finalment orientà cap a la seva veritable afecció, la pintura. I més concretament a les temàtiques relacionades amb el mar i els personatges propers a ell. En aquest quadre evoca la historia dels pescadors catalans originaris de la costa del Maresme, de Vilassar, Montgat i Mataró, que a partir de l'any 1720 es van establir a Marsella i gràcies a determinats reconeixements reials van poguer pescar a les aigues marselleses i vendre el peix als mercats de la zona, utilitzant  tècniques que els francesos sembla ser que no feien servir, com els palangres. Aixó els procurà  l'enemistat amb els pescadors francesos i es produiren enfrontaments. Es una historia poc coneguda i curiosa. M'he desviat del tema pictòric, però penso que la historia s'ho mereix.

https://core.ac.uk/download/pdf/147332269.pdf

 

Pintors figuratius: Leon Kroll

 

“En el camp”, 1916, Detroit Institute of Arts. Leon Kroll (1884-1974), pintor realista nord-americà que va erigir-se com a referent de l’estil academicista als EUA, en front de la ràpida evolució que es va produir  durant la primera meitat del segle XX cap a altres estils, com l’abstracció o el modernisme. Les seves pintures comprenien paisatges, tant rurals com urbans, retrat i de manera destacada la figura femenina, a partir del premi que va guanyar el 1908 en el Grand Prix de París. Tant va ser que el 1948 la revista Life el va considerar com el degà dels pintors de nusos al seu pais. També va ser l’autor del mural de la cúpula corresponent a la Capella del cementiri nord-americà a Normandia.

Pintores universals: Suzanne Valadon

 

“La noia del chelo”, 1908, Museu d’Art Modern, Petit Palais, Ginebra. Suzanne Valadon (1865-1938). Aquesta dona anava per trapecista, però una caiguda va estroncar la seva carrera i es va refugiar en el mon de la pintura, cosa que propiciava el viure en el barri de Montmartre a Paris. De primer va posar com a model  per un bon nombre de pintors impressionistes de l’època i en base a la observació de les tècniques d’aquests artistes es decidí a fer el salt a ser ella qui pintés.  Als 18 anys tingué un fill de pare desconegut que més endavant reconegué el barceloní Miquel Utrillo, que li va atorgar el seu cognom a qui en el futur sería un altre pintor de renom: Maurice Utrillo. La vida d’aquesta artista va ser tumultuosa tant per les seves excentricitats (p.e. duia sempre un pom de pastanagues a la mà), per les seves relacions curtes i abrandades, fins que va trobar a l’André Utter, amic del seu fill i 22 anys més jove que ella, però amb qui va permaneixer fins al final de la seva vida i per la seva intensa vida social. Des del 19/4 fins a l’1/9 es celebrarà una exposició de l’obra d’aquesta pintora en el MNAC.

Pintors figuratius: Vincenzo Irolli

 

"Venecia",  col.lecció particular. Vincent Irolli (1860-1942). Pintor figuratiu nascut a Napols que de ben jove va introduirse en l’art matriculant-se a l’Academia de Belles Arts.  Va guanyar rapidament fama internacional, però li va costar molt més guanyar-la en el seu propi país. De mentre els crítics d’altres paisos europeus valoraven positivament les seves obres, a Itàlia en canvi era tot al contrari fins i tot pocs dies abans de la seva mort. Per contrarrestar, el 1933  s’havia auto-organitzat una exposició a Bari, en la que totes les pintures exposades van ser adquirides per col.leccionistes. 

Pintors uiversals: Paul Gustave Fischer

 

"Tramvia de Copenhague", 1927, col.lecció privada. Paul Gustave Fischer (1860-1934) Una altra pintura urbana d'aquest pintor danés ja referenciat l'11/12/1923. Tot i no haver estat recolzat per la crítica, les seves obres van tenir prou exit de vendes, sobre tot com a conseqüencia de la seva estada a París, a partir de la que va començar a utilitzar colors més vius. Un dels seus referents a París va ser Henry de Toulouse Lautrec. El 1905 va ser el.legit pel rei de Noruega com a pintor de l'acte que va suposar la separació de Noruega, que fins aquell moment havia estat governada des de Dinamarca.

Pintores contemporanies: Andrea Kowch

 

 

"El cap", 2012, col.lecció privada. Andrea Kowch (1986), Pintora nord-americana que en un estil figuratiu prova de transmetre emocions per mitjans d'escenes surrealistes i oníriques, evocadores d'èpoques passades que exposen la seva visió particular sobre la desolació en àmbits rurals del seu entorn als EUA  i al mateix temps també incorporen representacions de personatges que mostren la condició humana davant de la natura i que  transcendeixen  en el temps. Nascuda a Michigan, s'inicià de ben jove graduant-se al College For Creative Studies de Detroit, però la seva experiència artística prioritàriament es va forjar de manera autodidacta. Utilitza la tècnica de pintura acrílica i els seus models sempre son persones de la família o amics.

Pintors catalans contemporanis: Josep Baqués

 

"Bodegó". Josep Baqués (1931-2021), pintor català contemporani que començà la seva carrera professional com a dibuixant publicitari en els anys 50 del segle XX. feina que va simultanejar amb la pintura. Més tard va ser professor de l'Escola Massana i a partir d'aquí els seus treballs van ser coneguts tant nacional com internacionalment. Amb altres dissenyadors fundà Grafistes Agrupació FAD, que uní als "professionals que volien parlar amb la persuasiva veu de les imatges". En el terreny de la pintura, el seu estil va ser de partida el surrealisme màgic, evolucionant cap a una figuració d'estil propi, amb formes, coloracions, gradacions i textures molt contundents. Moltes galeries d'arreu del mon han exposat les seves obres.

Reivindicacions Plus

 

Ahir vam decidir anar a Barcelona perquè voliem visitar l’hivernacle i l’umbracle del Parc de la Ciutadella i per això sortirem aviat, ben aviat per ser un diumenge, ja m’enteneu.

 

I a poc d’incorporar-nos a l’autovia C32 es trobem am un embuç digne del més col.lapsat dia laborable. La primera deducció va ser que hi hauría algún accident que provocava l’embuç i no es que tinguessim pressa, però conduir en aquestes condicions no resulta massa agradable.

 

Desprès d’una bona estona un retol luminós ens informava que l’embuç era degut a una manifestació que bloquejava l’autovia a Badalona i que la circulació es desviava cap a la B20 (l’anomenada Pota Nord). El desviament ens va permetre recuperar una mica de temps i finalment vam arribar al nostre destí, aixó si, havent fet una bona volta.

 

I en tornar vam passar  per Badalona sentit nord i veierem que l’altre costat de l’autovia seguia lliure de circulació, el que ens va fer pensar que la manifestació seguía en marxa. Mes o menys a la meitat del transcurs de la C31 per Badalona ens ho vam trobar. No més d’un centenar de persones al darrera d’un pancarta reivindicant convertir les autopistes en no se qué, perquè no ho poguerem llegir del tot. Aixó si que es transformi en un “Eix Verd”

 

I jo em pregunto, aixó es normal? Un grupet de persones amb molt escasa representativitat poden paralitzar la circulació pel ramal d’una autovia? No hi ha prou amb maratons, curses variades, etc. que hem de suportar que qualsevol que aplegui una partida de quatre inconformes pot condicionar el desenvolupament normal de la vida ciutadana?

 

I jo no estic en contra de les manifestacions -n’he participat a moltes- Però si estic en contra de que es permetin reivindicacions que no tenen el suport d’una quantitat de persones suficient per revelar un interés general important i quan dic interés general em refereixo al de les persones potencialment afectades. . 

 

La manifestació d’ahir va ser completament irrellevant (no he pogut trobar la noticia a cap medi important) i penso que no va aportar consciencia a cap instancia que pogués considerarse afectada per la protesta. Només va conseguir tocar els nasos dels ciutadans que ahir probavem de gaudir d’un matí de lleure.

 

Contemplant-ho amb perspectiva i revisant informació de manifestacions similars en anys anteriors veig que aixó ha anat de més a menys i em sembla una manifestació en contra de l’alcalde i no pas per una reivindicació objectiva. Perquè no reivindiquen també la conversió de la B20, que igualment atravessa nuclis de població?

 

O per què no van a protestar davant del Departament de Territori de la Generalitat?

 

Voleu dir que anem be?

Pintors orientals: Yamashita Shintaro

 

"Dona llegint", 1908, Bridgestone Art Museum, Tokyo. Yamashita Shintaro (1881-1966). Quan hom veu un nom com el d'aquest artista en referencia a una obra, no pot menys que pensar que veura imatges de paisatges o vestimentes orientals. En aquest cas, també, però molta part de la seva obra la va realitzar sota influencia occidental. Admirador de Velàzquez va viatjar a Espanya per entrar en contacte amb les seves pintures, el que va tenir molta influencia en la seva tècnica pictòrica. Però desprès va decidir marxar a París i establir-s'hi durant una anys, en els que va evolucionar el seu estil cap a l'impressionisme, sobre tot de la ma de Renoir que es convertí en el seu guia. La escena i la model protagonista les va pintar la tardor de 1907 en el seu apartament de la Sorbona i ho va fer en uns tons  de llum deliberadament suaus per a escapar dels forts contrasts entre clarors i ombres que anteriorment li havia inspirat la obra de Velazquez. Aquesta i un altre pintura anomenada "Dona desprès de llegir" van ser seleccionades per el Saló de Paris d'aquell any. En tornar al seu pais va desenvolupar una important carrera, incorporant-se a l'Academia Imperial de Belles Arts.

Pintors universals; Edward Munch

 

"Autoretrat sota d'una màscara femenina", 1893, Munch Museu d'Oslo. Edward Munch (1863-1944). Aquest pintor es conegut pel seu famosíssim quadre "El Crit", però en realitat va ser molt prolífic, havent deixat més de 1.000 quadres, 4.500 dibuixos i 14.000 gravats. Es considera que va ser precursor de l'expressionisme alemany Un tema recurrent era ell mateix, amb gran quantitat d'autoretrats com aquest. La seva vida va ser complexa, escomés per malalties de familiars i propies que la van condicionar i una personalitat afectada per la neurastenia i l'alcoholisme que sens dubte van deixar emprenta en la concepció de les seves obres.

Pintors catalans: Marià Pidelaserra

 

"La familia Deu", 1902, MNAC Barcelona. Marià Pidelaserra (1877-1946) pintor barceloní fill d'un pintor afeccionat, propietari d'una fàbrica de tints a Sants i del que va heretar la passió per la pintura. Com a resultat d'una etapa formativa a París, es va impregnar de l'estil impressionista notable en aquell moment. El 1905 participà a l'Exposició Col.lectiva de l'Associació de Pintors i Escultors Catalans, que va ser un fracàs per l'escassa acceptació de l'estil experimental de l'exhibició. Això portà al seu retraïment i s'orientà cap a la gestió del negoci familiar de tints, si be continuà participant esporàdicament en alguna Exposició col.lectiva. El 1928 reprené la seva activitat individual amb paisatges i natures mortes, activitat que ja no va deixar. Desprès de la Guerra Civil, molt impressionat pels aconteixements, va pintar les series de Els vençuts i la Vida de Jesús a les que incorporà el seu estil personal d'expressionisme portat fins a un punt naïf. Va formar part del grup artìstic anomenat El Rovell de l'Ou i exposà també a les Sales de l'Ateneu Barceloní, on el va presentar el filósof Francesc Pujol.

Pintors Universals:Johann Hamza

 

 

"Debat a la biblioteca",Johann Hamza (1850-1927). La segona meitat del segle XIX va ser prolífica en noves tendències pictòriques que trencaven amb el classicisme imperant en l'art i cercaven altres perspectives que les merament representatives, provant d'influir en les emocions de l'espectador i convidant-lo a participar en l'acte creatiu. Hi va haver però artistes que es van mantenir fidels a l'academicisme promulgat per la francesa Academie des Beaux Arts, orientat cap a l'eclecticisme en la formulació de les escenes. Va ser el cas d'aquest pintor que aprofundí en la realització d'obres que reflectien amb gran precisió la quotidianitat d'una societat vienesa aristocràtica, rodejada de riqueses i luxes i que permeten a l'espectador contemplar una potencial reconstrucció d'aquell passat.

Pintors humorístics: Victor Marais Milton

"Un nou invent".  Victor Marais Milton (1872-1948), pintor francés que malgrat que es va iniciar ben aviat en la pintura de genre, de la ma d'Ernest Meissonner, no va ser fins 1909 que les seves obres van començar a tenir un cert ressó. Obres que es van caracteritzar majoritariament pel seu sentit de l'humor crític, incorporant imatges de religiosos amb representacions de gran detallisme. Aquesta linia que es podría interpretar com un subtil anticlericalisme, va tenir força predicament a la França de finals del s. XIX i principis del XX. En aquesta els clerges mostren escepticisme a les seves cares  davant de la innovació que suposava l'adveniment de la radio.

 

Pintors realistes: José Ferraz de Almeida junior

 

"L'inoportú", 1898, Pinacoteca de Sao Paulo, Brasil. José Ferraz de Almeida junior (1850-1899). Pintor brasiler d'estil realista, que va neixer a Sao Paulo, fill d'un sacerdot de l'Esglèsia de Nostra Senyora de la Candelaria a Itu, lloc del seu naixement. De ben jove va destacar pintant retrats i temes religiosos i el seu pare va fer una recapta  per a enviar-lo a estudiar a l'Academia Imperial de Belles Arts a Rio de Janeiro. Becat per l'emperador del Brasil, Pedro II, el 1876 va marxar a França per seguir la seva formació i el 1882 retornà al seu país. Malgrat haver estat en contacte a París amb els artistes generadors de l'impressionisme, aquest moviment no va tenir cap influencia en ell i seguí amb la seva orientació cap el realisme naturalista. A diferencia d'altres pintors brasilers que es dedicaven a escenes históriques o èpiques, Almeida pintava personatges de la vida social del seu pais, especialment els camperols, anomenats allí caipiras. El titol d'aquest quadre no es refereix als personatges que s'hi reflexen, el de la dreta el propi pintor, sinó a algú que no hi apareix, que presumiblement ha trucat a la porta i a qui l'artista està tractant d'identificar, de mentre la model s'amaga al darrera del cavallet. Va morir el 1899 , apunyalat per el marit de la seva amant, que a més era cosí seu.

Pintores universals: Berthe Morisot

"El mirall de Psyche", 1876, Museu Thysen Bornesmiza, Madrid. Berthe Morisot (1841-1895). Una pintora poc anomenada, però que va tenir gran importancia en el segle XIX, participant com a cofundadora en el moviment impressionista francés, junt amb pintors de l'alçada de Monet, Renoir, Pissarro o Manet, que va ser cunyat seu i que li van fer avinent suvint el respecte que tenien per la seva obra, convidant-la a participar a les exposicions que organitzaven els artistes que els molt conservadors "acadèmics" dels salons oficials rebutjaven. Va morir amb només 54 anys i deixà un legat de 394 obres entre la que destaca aquesta que impressiona per una depurada técnica en l'utilitizació dels colors degradats i en les pinzellades que aconsegueixen transmetre una imatge senzilla i natural d'una escena quotidiana.

Pintors Universals: Boris Kustodiev

 

"La dona del comerciant a l'hora del te",  1918, Museu Rus d'Art, Sant Petersburg. Boris Kustodiev (1878-1927). Fill d'un professor de Filosofía, Historia i Lógica, ell es va orientar més be a les belles arts i becat per l'Academia Imperial va viatjar per França i Espanya, a més d'Itàlia, Austria i Alemania en una etapa de formació. Es va dedicar a l'il.lustració de llibres, a l'escenografía i a la pintura, utilitzant diversos estils: postimpressionisme, modernisme o realisme. El 1916, com a conseqüencia d'una enfermetat es quedà paraplègic, situació que el confinà en una habitació, el que no va ser obstacle per continuar des d'allí la seva tasca creativa. Les seves il.lustracions van il.luminar els llibres de la major part de clàssics russos.

Pintors abstractes: Frantisek Kupka

 

"Inventant abstracció", 1917, MOMA Nova York. Frantisek Kupka (1871-1957) pintor tchek, considerat pioner de l'art abstracte. En els seus començaments va optar per l'art realista, però a l'inici del segle XX va evolucionar cap a l'abstracció. Home bohemi, d'idees estranyes i orientació teosófica, va experimentar amb el color, en imatges expressives i fins i tot va tractar d'aprofondir en l'orfisme (relació entre la pintura i la música). Sería el primer en exposar en pùblic pintures abstractes, convertint-se en un artista valorat, el que no impedí que tota la seva vida es veies afectada per problemes económics i morí a París aillat i marginat. El reconeixement li vindria desprès de la mort.

Pintors Universals: Francesco Bergamini

"Al capdavant de la processó", col.lecció particular, Florida. Francesco Bergamini, (1815-1900) pintor italià d'estil academicista, que il.lustrava les seves pintures amb escenes religioses, de genre o costumistes. Molta part de la seva producció es venía al mercat nord-americà. Malgrat haver pintat gran quantitat d'obres, no es troben masses referencies biogràfiques, a part de que va estudiar Art a l'Academia de Carrara i residí a Roma. Fins i tot la data de la seva mort apareix en tres anys differents, segons quina sigui la font consultada.

Pintors realistes: Peder Mørk Mønsted

 

“A l’ombra d’una pèrgola a Capri”, 1884, col.lecció privada. Peder Mørk Mønsted (1859-1941), reconegut com un dels més importants pintors paisatgistes en l’etapa a cavall entre els segles XIX i XX. Va realitzar nombroses obres d’inspiració mediterrania com a conseqüencia dels seus freqüents viatges i estades en paisos d’aquesta àrea, entre ells Argelia, Egipte, Grècia, Itàlia i també Espanya.

Pintors Universals: Ford Madox Brown

"Els xais bonics", 1852, Birmingham Museum. Ford Madox Brown (1821-1893). Pintor anglés vinculat al moviment prerrafaelita, composat per artistes que volien tornar a la luminositat amb que els pintors del Renaixement impregnaven les seves pintures. Contrariament al que feien altres membres d'aquest moviment, que es centraven en imatges històriques o bíbliques, Madox triava imatges de la vida quotidiana, moltes vegades protagonitzades per membres de la seva familia, com en aquest cas. Una constant de les seves obres va ser l'obsesió pel detall, tant en el tema principal com en els aspectes complementaris, minuciositat que les feia quasi fotogràfiques.

Pintors Universals: James Tissot

"L'entrada a Jerusalem", pertany a la serie de pintures bíbliques que l'autor va realitzar entre 1886 i 1894. Brooklyn Museum. Com ja assenyalava a l'entrada del 13/12/2023, aquest pintor va experimentar un canvi notable a partir de 1885, enfocant-se a temes de caràcter religiós. La pintura pertany a la col.lecció que va realitzar amb aquest propósit i per la que va utilitzar la tècnica del guaix. Aquesta tècnica, a diferencia de l'aquarel.la, aplica capes més opaques que permeten rectificar al damunt si es necessari, amb noves capes d'altres colors, cosa no factible amb les aquarel.les. Te avantatges i inconvenients: s'utilitza amb major varietat de superficies: paper, carto, pergamí, etc. No es tant perdurable com l'oli, però simplement fent servir un pinzell humit es poden modificar els traços i per aixó es fa servir sovint en l'ensenyament.

Pintors Universals: Pierre-Auguste Renoir

"Els paraigües", 1886, National Gallery Londres. Pierre-August Renoir (1841-1919). Hi ha obres que representen imatges i que el seu valor resideix en les qüalitats estètiques del que representen, més que un significat que en altres es evident o es pot deduir. Hi ha d'altres que aparentment només son una representació, però de les que es poden deduir informacions, com es el cas d'aquest quadre de Renoir. El pintor es dedicava més be als paisatges, però aquí va mostrar una escena urbana en la que els personatges tenen diferents actituds que suggeririen la creixent incomunicació en una societat en evolució. Els personatges reueixen mirar-se i l'ùnica que sembla aguantar la mirada amb franquesa es la nena del marge inferior dret. Com era la seva costum, els protagonistes representats formaven part del seu entorn, Es nota inspiració del moviment artístic japonista que a les darreries del segle XIX va tenir molt d'exit a França, aportat pel pintor d'aquell origen Hokusai

Pintors universals: Carl Larsson

 

“Esmorzar sota el gran bedoll”, 1896, Museu Nacional d’Estocolm. Carl Larsson (1853-1919). Pintor suec, nascut en un barri pobre d’Estocolm, que impulsat per un professor seu es va apuntar a l’Academia Sueca de les Arts en la que va anar guanyant relevancia com a pintor d’olis. Desprès d’una etapa com a il.lustrador gràfic es treslladà a Paris, on no va tenir massa exit com a artista, però la seva sort camvià en coneixer a qui sería la seva esposa i coincidint amb el moment es va dedicar a les aquarel.les, el que li va fer guanyar fama. Van tenir vuit fills i el pare d’ella els regalà una casa a Sundborn, casa que van decorar i que a traves dels anys es convertí en una referencia en el mon de l’art i encara avui dia, mantinguda pels descendents, es pot visitar. Moltes de les seves obres tenen com a models els membres de la propia familia i escenes de la seva vida quotidiana.

Pintors Universals: John Hanson Walker

 

"Amics per sempre", John Hanson Walker (1843-1933), nascut a Bath (UK) va fer de model durant alguns anys fins que el pintor per qui exercia tal comés, Lord Frederick Leighton, el convencè perquè també ell és dediqués a la pintura. En plena època Victoriana es centrava en retrats i imatges sobre moda, però també en imatges d'infants relacionant-se amb mascotes. Possiblement la protagonista de la pintura fou la pròpia filla del pintor, Dorothy.

Pintors cubistes: André Lhote

 

"L'Escale", 1913, Museu d'Art Modern, París. André Lothe (1885-1962), nascut a Burdeos, va ser un pintor i crític d’art francés que desprès dels seus estudis a l’Escola de Belles Arts a la seva ciutat natal, es va treslladar a París. Allí entrà en contacte amb els iniciadors del cubisme, al que va adaptar-s’hi, però donant-li una emprenta de conciliació entre aquest estil i el clacissisme, com es pot apreciar en aquesta, una de les seves obre més importants.  El 1922 va fundar una Academia a Montparnasse, des de la que els seus ensenyaments van tenir gran influencia entre artistes de l’època, com per exemple Tamara de Lempicka o Henry Cartier-Bresson. Produí  nombrosos articles i llibres sobre art i tècniques pictòriques.

Pintors contemporanis: Geoffrey Jhonson

 

Sense títol. Geoffrey Jhonson és un pintor nord-americà nascut el 1966, que ha sabut captar una atmosfera irreal de la ciutat, incorporant protagonistes vianants amb simples taques negres, al mateix temps que transmet la  sensació d'haver vist aquestes escenes al natural, fins i tot amb les estilitzades figures humanes representades.

Pintors Universals: George Grosz

 

“El pilars de la societat”, 1926, National Gallery, Berlin. Georg Grosz (1893-1959), pintor alemàn que començà vinculat al moviment artístc dadaista, però que evolucionà cap al nou expressionisme alemany. El 1919 s’apuntà al partit comunista del seu país, tot i que ben aviat el va deixar, disconforme amb l’autoritarisme de l’organització. En els anys 1930 va viure l’eclosió del nazisme i aquesta situació el va induir a marxar als EEUU el 1933, on va proseguir amb les seves crítiques al fascisme a travers de les seves obres pictóriques, utilitzant imatges de personatges ridiculament caricaturitzats. En aquesta concretament satiritzaba sarcasticament les forces socials, polítiques, religioses i económiques que donaven support a les doctrines propugnades pels d’extrema dreta. El 1959, una mica decebut pel “way of life” nord-americà va retornar al seu país, però poc desprès va morir en caure de dalt d’una escala, poc abans de cumplir 66 anys.

Pintors Universals: Richard Haley Lever

 

"Acostant-nos a la granja",  1939. Richard Haley Lever (1876-1958), nascut a Australia, va residir durant alguns anys entre França  i Anglaterra on va beure de les fonts de l'impressionisne i de fet està considerat com un dels exponents d'aquest estil a Nord-america, a on es va afincar definitivament quan va deixar Europa el 1911. Va participar en nombroses exposicions i es dedicà a l'ensenyament de tècniques pictòriques, de les que destacaven les seves pinzellades enèrgiques, que sovint no aplicava amb pinzell, sino directament amb el tub de pintura

Pintors Universals: Benjamin West

 

"Ophelia i Laertes", 1792. Benjamin West (1738-1820). El primer pintor nord-americà amb renom. Era de família quàquera, el que en principi semblaria contradictori amb el desenvolupament de la seva carrera artística, donat que els quàquers rebutjaven les belles arts, però el seu caràcter el va fer imposar. Els primers contactes amb les tècniques de color li van proporcionar membres d'una tribu india, començant una etapa autodidacta que més tard el portà a viatjar a Roma per estudiar. Quan tornava al seu país el 1763, en realitzar una parada a Londres, va decidir romandre-hi i de fet no va arribar a retornar, quedant-se a Anglaterra on va assolir la Presidència de la Real Acadèmia d'Art, sota el patronatge del rei Jorge III.  Els temes de les seves pintures van ser d'ordre mitològic, religiós i històric, amb abundant escenografia relacionada amb fets heroics. El seu estil, la precisió i tècnica depurada van fer que a Anglaterra se'l conegués com "l'American Raphael"

Pintors Costumistes: Hector Julio Pàride Bernabó - Caribé

"Músics o Samba”, 1953. Hector Pàride, (1911-1997), més conegut pel malnom de Caribé, fou un artista multidisciplinar, nascut a Argentina, però que la major part de la seva vida va residir a Salvador de Bahia, Brasil, des d’on realitzà el volum més important de la seva producció artística. Es va moure ampliament en el mon cultural dels paisos sud-americans i entre les seves fites hi trobem el haver col.laborat amb els seus dibuixos a les edicions de llibres de Julio Cortazar, Gabriel Garcia Marquez o Jorge Amado. La seva pintura, d’estil figuratiu, mostrava escenes de costums, tradicions i modus de vida en aquells entorns: dançes populars com la capoeira o la samba, maneres de vestir o de relacionar-se, celebracions, etc. També va exercir de periodista.

Pintors Universals: Joachim Patinir

 

"Caronte creuant la llacuna Estigia", 1520 Museu del Prado. Joachim Patinir (1480-1524), pintor flamenc que s'estima d'estil pertanyent a l'època manierista. Aquest moviment esdevingué com a evolució des del classicisme de l'Alt Renaixement, introduint un disseny i representació de les imatges humanes, arquitectòniques o paisatgístiques que s'escapava de la tradicional perspectiva d'equilibri en dimensions, o fins i tot en les actituds, abundant en poses exagerades dels personatges representats. El seu nom prové de la definició de fer una cosa "a la maniera de". Sorgí a Itàlia i s'expansionà per Europa com a conseqüència de la diàspora d'artistes a causa de la peste del 1522. Patinir es considerat pare de la paisatgística amb grans perspectives, per a aconseguir les quals feia servir amb profusió la gradació de colors.

Pintors avanguardistes: Joaquin Torres Garcia

 

"Port de Barcelona", 1919, Galeria de las Misiones, Montevideo. Joaquin Torres Garcia (1874-1949) pintor nascut a Uruguai de pare mataroní i mare uruguaiana, va desenvolupar la seva carrera pictòrica essencialment a Catalunya, on va mantenir amistat amb els artistes noucentistes: Casas, Pichot, Junyent i també amb en Picasso. Personatge inquiet, va residir temporalment a molts llocs,a Itàlia, a París o a Nova York on mantingué contacte amb artistes de l'època, com per exemple amb en Mondrian, que va tenir influencia en les seves obres i amb qui va fundar el grup "Cercle et Carré". A Barcelona col.laborà amb dibuixos en nombroses publicacions, amb el pseudònim Quim Torras. En la seva època barcelonina va tenir intervencions no masses reeixides, com els murals del Palau de la Generalitat, que no va arribar a acabar o treballant amb en Gaudí pels vitralls de la Sagrada Família i els de la Catedral de Palma de Mallorca, amb escassa sort ja que l'escultor li recomanà finalment que millor que es dediques a l'ensenyança. Entre les seves activitats, va fundar una fàbrica de disseny i fabricació de joguines a nova York, però el 1925 es va cremar i ell va tenir que abandonar aquesta iniciativa. El 1932 tornà a Uruguai on es dedica a desenvolupar la seva idea de l'Art Universalista Constructiu, orientat cap a la concepció metafísica de l'expressió artística.

Pintors Universals: Albert Birkle

 

"Kurfürstendamm, 1924". Albert Birkle (1900-1986), pintor expressionista aleman, que creà un estil propi, amb imatges properes a les caricatures, emmarcades en escenes quotidianes i urbanes a Berlin. Declarat com a pintor degenerat pels nazis, va marxar a Salzburg on va viure la resta de la seva vida. Al acabar la IIGM va fer un gir important en el seu art i es dedicà primordialment a la decoració d'esglesies i creació de vitralls.

Pintors Universals: Salomón Adler

 

 "Autoretrat", 1690, Museu de Belles Arts de Budapest. Salomón Adler (1630-1709) pintor barroc, nascut a Danzig, que va residir durant molt de temps a Itàlia on va guanyar renom com a pintor de retrats. Les seves pintures mostren un fort contrast llum/foscor que recorda l'estil de Rembrandt i que encaixaria en l'anomenat estil "tenebrós".

A

Pintors Universals: Mark Gertler

 

"Carroussel", 1916, Tate Gallery. Mark Gertler (1891-1939) fou un pintor pacifista anglès que va pintar aquest al.legat en contra de la guerra, a meitats de la IGM, just quan el país estava amarat d'un creixent histerisme i ell freqüentava un cercle format entre altres per Bertrand Russell, Gilbert Cannan o D.H. Lawrence. Coneixedors de la vida de l'artista suggereixen que la pintura amaga també una referencia a la seva infructuosa relació amb la pintora Dora Carrington,  relació que es deteriorà quan la Carrington decidí anar-se'n a viure amb Litton Strachey, un autor homosexual. La vida del pintor va inspirar a escriptors com Lawrence en "Dones enamorades", a Cannan en "Mendel", a Aldous Huxley a "Crome yellow" o a la seva biografa Sarah MacDougall. També es referí a ell Virginia Wolf en el seu diari, on es dedueix que no en tenia molt bona impressió. Malgrat els bons contactes, la vida de Gertler mai va ser afortunada, en part pels seus problemes de personalitat  inestable, que el duien a espatllar sistemàticament les relacions amb altres persones, per la deficient salut i per una economia maldestre degut a la incapacitat d'obtenir rendiment del seu art.

 

 

Pintors Universals: Henry Rousseau

 

"Centenari de la Independencia", 1892, Paul Getty Museum, Los Angeles. Henry Rousseau (Referit el 15/11/2023) va pintar aquest quadre per commemorar el centenari de la proclamació de la 1ª República Francesa. Representa una colla de persones ballant la "Farandole", popular dança francesa de la Provença (tot i que en la imatge ho pugui semblar no es una sardana). Seguint el seu estil de fer, Rousseau no va presenciar la escena, la va treure d'una revista, però hi va afegir tocs propis, com els colors, les banderes, els dignataris de la dreta i l'arbre de la llibertat en el centre.

Pintors Universals: Henry Rousseau

 

"L'Encantadora de serps", 1907, Museu d'Orsay, Paris. Henri Rousseau (1844-1910), per malnom "El Duaner". Pintor d'estil naïf, la temàtica de la major part de les seves obres, amb paisatges exòtics i tropicals, va ser completament inventada i deduida de la contemplació dels jardins de Paris i de revistes. Era conegut no ùnicament per la seva pintura, sinó per activitats artìstiques i culturals variades, p.e. organitzant vetllades a casa seva en les que ell tocava el violí. O escrivint obres de teatre. Matisse, Picasso i Breton figuren entre els seus amics.

Pintors Universals: Piet Mondrian

 

"Composició II en vermell, blau i grog", 1930, Kunsthaus Zürich. Piet Mondrian (1872-1944), pintor vanguardista holandes, que va evolucionar des del naturalisme fins a l'abstractisme. Tot i la seva aparent senzillesa, les seves obres, en la linia de la reproduida, les el.laborava amb una complexa tècnica propia i quedarien encaixades en el denominat "neoplasticisme", moviment artístic compartit amb Theo Van Deosburg. El seu art va inspirar altres artistes o professionals de tota mena: arquitectes, dissenyadors, modistos, etc.

Pintors Universals: Raja Ravi Varma

 

 

 

 

"Trobada robada". Raja Ravi Varma, (1848-1906) pintor hindú que va combinar tècniques occidentals amb estils i temàtiques pròpies del seu país, com per exemple totes les  litografies que va realitzar a la seva impremta de Ghatkopar, dedicades a figures de deus i deesses protagonistes dels poemes èpics Mahabharata, Ramayana i  els Puranes. També va fer retrats de molts personatges pertanyents a l'aristocràcia hindú, donat que ell mateix era un membre d'aquesta aristocràcia per haver-se casat amb una noia (nena més be, tenia 12 anys en el moment de la boda) de la Casa Reial de Mavelikkara. Malgrat ser una figura important a l'art de la India i haver rebut nombroses distincions, el seu llegat artístic va ser controvertit i criticat pels puristes defensors de l'ortodòxia en la forma de representar la seva imatgeria.  

Pintors Universals: Winslow Homer

 "El veterà en un nou camp", 1865, Moma, Nova York. Winslow Homer (1836-1910) va ser un pintor estatunidenc, autodidacta, amb una important obra pictòrica tant a l'oli com en aquarel·la. Va tenir gran influencia sobre altres artistes del seu país, fins i tot en alguns amb més rellevants experiències professionals. Treballà molt la relació entre els essers humans i la natura, centrant-se abastament en la paisatgística d'àmbit mariner, temàtica que va impulsar especialment durant la seva estada en un poble de la costa anglesa i també en tornar al seu Maine natal fins la seva mort.  Però igualment va deixar moltes obres simbòliques relacionades amb moments històrics del país, com aquesta, que s'interpreta com l'adaptació d'un veterà de la Guerra Civil a la normalitat, desprès de acabar el conflicte.

Pintors Universals: Raoul Dufy

 

"Finestra oberta a Niça", 1928,  Shimane Art Museum. Raoul Dufy (1877-1953), pintor fauvista francés que va treballar també en disseny tèxtil i ceràmic, camps en el que va fer servir igualment el seu peculiar estíl d'accentuat acoloríment, pel que va ser conegut com el "pintor dels colors". Aquesta pintura reflecta l'interior d'una habitació d'hotel amb vistes a la famosa Promenade des Anglais. Bona nit!