“El jardi”, 1925. Museu Princesa Sofia, Madrid. Joan Miró (1893-1983). L’obra d’en Miró ens es coneguda per la seva proximitat, però possiblement el que no ens es tant a l’abast es la seva evolució artística i les circumstancies biogràfiques, de personalitat i del seu caràcter que el van dur a ser una de les figures més representatives del surrealisme tot i que no se’l pot encaixar exclusivament en una escola, donat que independentment de experimentar amb diferents medis: pintura, escultura, gravat, ceràmica, muralisme o tapissos, també va aplicar estils diferents, des de les seves obres més convencionals a principis dels segle XX, passant pel fauvisme, per l’expressionisme, el cubisme o l’art abstracte, sempre en la cerca d’una plasticitat que li permetés transmetre, no únicament imatges i escenes d’un valor estètic inapel·lable en cadascuna de les línies artístiques emprades, sinó també missatges al compàs dels fets que va anar vivint, sobretot en els anys trenta, durant el seu període parisenc o més tard durant la IIGM, quan fixà la seva residència a Palma de Mallorca. La seva projecció internacional el dugué a realitzar grans murals ceràmics adornant edificis d’institucions ben conegudes com el de la seu de l’Unesco a Paris, el de La universitat de Harvard, el del Palau de Congressos de Madrid, el de l’Exposició d’Osaka o el ben proper i conegut de l’Aeroport de Barcelona. Miró s’inspirava en la natura per la creació de les seves obres, criteri que li venia de l’observació d’horts, vinyes i aviram en la seva estança a Montroig del Camp, poble en el que va residir durant una època de la seva vida per guarir-se d’una malaltia. S’interpretava a si mateix com un jardiner, que en l’execució de les seves obres feia créixer imatges, idees, emocions o sensacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada