Un d’aquests darrers dies d’agost, d’aquest feixuc estiu.
Trec a la Nuba a passejar pel matí. Be, més que a passejar a que faci les seves necessitats, perquè darrerament no està per caminar gaire i un cop ha fet el fet, apa a estirar per tornar a casa on sap que tindrà preparat el desdejuni.
Passo pel carrer del darrera, del que una banda dona al bosc i constato que els cotxes no han marxat encara, n’és ple.
Ja de lluny albiro dues persones que baixen d’un vehicle, tot carregats amb estris fotogràfics: càmeres amb grans teleobjectius, trípodes i tot l’equipament per fer una sessió de fotografia. El de més edat duia la vestimenta típica dels fotògrafs professionals, jaqueta-armilla amb un munt de butxaques, bossa en bandolera i la càmera penjada del coll, el que tenia mèrit perquè hi portava acoblat un tele que devia ser ben be de 1.000 mm. I aquests pesen lo seu.
El més jove no sabria a on encaixar-lo. Tant podia ser fill o familiar de l’altre o simplement un ajudant que col·laborava en carretejar l’equip.
Dedueixo que anaven a captar imatges d’ocells, tenint en compte la proximitat dels arrossars de les Basses d’en Coll on hi han alguns observatoris per a fotografiar aus. El lloc es ben conegut per ser etapa de pas per aus migratòries.
Quan em mancaven poques passes per creuar-me amb ells, veig que el de més edat deixa el que duia al seu company i es posa en el marge, no a dins del bosc, sinó pràcticament sobre l’asfalt i engega una sonora pixada que ressona més en el silenci matiner.
Quan arribo a la seva alçada no em puc estar de recriminar-li: “No es lloc per fer això!” I em contesta sorneguer “Escolti, que això es el camp”.
El més jove em mirava amb cara de circumstàncies.
“Ah si?” Li esmeno i tot assenyalant-li les cases de l’altre vorera amb balconades des d’on se’l distingia perfectament, li pregunto “I això que es? Vostè sap que no te raó i que hagués pogut endinsar-se més en el bosc."
Però l’home si que volia tenir raó i recollint el material va marxar remugant sobre les persones que es foten allà on no les criden.
Em vaig encendre per la manca d’educació i després d’unes poques passes em vaig girar i li vaig etzibar: PIXAPINS!
Però ja s’havia allunyat tot albirant el cel en cerca, suposo, d’individus alats i dubto que em sentís. I si em va sentir, no va fotre ni cas.
I jo carregat amb bosses per recollir el que va deixant la nostra gosseta i aigua per a diluir les restes líquides.
