PIXAPINS!

 

Un d’aquests darrers dies d’agost, d’aquest feixuc estiu.

 

Trec a la Nuba a passejar pel matí.  Be, més que a passejar a que faci les seves necessitats, perquè darrerament no està per caminar gaire i un cop ha fet el fet, apa a estirar per tornar a casa on sap que tindrà preparat el desdejuni.

 

Passo pel carrer del darrera, del que una banda dona al bosc i constato que els cotxes no han marxat encara, n’és ple.

 

Ja de lluny albiro dues persones que baixen d’un vehicle, tot carregats amb estris fotogràfics: càmeres amb grans teleobjectius, trípodes i tot l’equipament per fer una sessió de fotografia. El de més edat duia la vestimenta típica dels fotògrafs professionals, jaqueta-armilla amb un munt de butxaques, bossa en bandolera i la càmera penjada del coll, el que tenia mèrit  perquè hi portava acoblat un  tele que devia ser ben be de 1.000 mm. I aquests pesen lo seu.

 

El més jove no sabria a on encaixar-lo. Tant podia ser fill o familiar de l’altre o simplement un ajudant que col·laborava en carretejar l’equip.

 

Dedueixo que anaven a captar imatges d’ocells, tenint en compte la proximitat dels arrossars de les  Basses d’en Coll on hi han alguns observatoris per a fotografiar aus. El lloc es ben conegut per ser etapa de pas per aus migratòries.

 

Quan em mancaven poques passes per creuar-me amb ells, veig que el de més edat deixa el que duia al seu company i es posa en el marge, no a dins del bosc, sinó pràcticament sobre l’asfalt i engega una sonora pixada que ressona més en el silenci matiner.

 

Quan arribo a la seva alçada no em puc estar de recriminar-li: “No es lloc per fer això!” I em contesta sorneguer “Escolti, que això es el camp”.

 

El més jove em mirava amb cara de circumstàncies.

 

“Ah si?” Li esmeno i tot assenyalant-li les cases de l’altre vorera amb balconades des d’on se’l distingia perfectament, li pregunto “I això que es? Vostè sap que no te raó i que hagués pogut endinsar-se més en el bosc."

 

Però l’home si que volia tenir raó i recollint el material va marxar remugant sobre les persones que es foten allà on no les criden.

 

Em vaig encendre per la manca d’educació i després d’unes poques passes em vaig girar i li vaig etzibar: PIXAPINS!

 

Però ja s’havia allunyat tot albirant el cel en cerca, suposo, d’individus alats i dubto que em sentís. I si em va sentir, no va fotre ni cas.

 

I jo carregat amb bosses per recollir el que va deixant la nostra gosseta i aigua per a diluir les restes líquides.

Fittipaldis a la ciutat

 

Tot i que jo tenia preferència, vaig mirar a dreta i a esquerra i veient que no venia cap vehicle, em decidí a incorporar-me al Camí del Mig. Un cop circulant per aquesta via el veié pel retrovisor i no se d'on dimonis havia sortit, perquè al darrera meu, abans de la maniobra, tampoc hi havia ningú.

Venia amb pressa es veu i no dubtà en avançar-me en una zona plena d'obstacles per a alentir la velocitat. De fet, quan passà per la meva esquerra fotè un bot damunt d'un d'aquests obstacles. Me'l vaig mirar una mica incrèdul per la seva gosadia.

 

El conductor era un home d'uns quaranta anys que es notava que anava sovint al gimnàs. Uns bíceps inflats, guarnits de tatuatges ho denunciaven clarament. La mirada fixa, una mica esbatanada, vigilant al davant, de mentre seguia accelerant.

 

Tot d'una aparegué per la dreta un altre vehicle, que s'incorporà a la via en la mateixa direcció que anàvem. El pilot (que no conductor) que m'havia avançat, l'esquivà en una arriscada maniobra per a situar-se davant d'ell, obligant-lo a fer una bona frenada i a mi a imitar-lo.

 

Remugant jo deia entre dents: "es que van com bojos. No m'estranya que hi hagi els accidents de tràfic que hi ha." I el vaig albirar ja molt lluny com girava a la dreta en arribar al final d'aquell tram del Camí de Mig, sense afluixar ni un bri la seva velocitat.

 

Com que jo anava en la mateixa direcció, també vaig girar a la dreta i dos-cents metres més avall el veguè de nou, però aquesta vegada una paret l'havia aturat. En agafar una corba a la seva esquerra i degut a la velocitat devia perdre el control, estampant-se contra aquella paret i el seu vehicle estava tombat, empresonant-lo entre les rodes.

 

Vaig aturar-me i corregué per mirar d'ajudar-lo. La cadira de rodes eléctrica semblava no tenir cap desperfecte important, però ell s'havia quedat com hipnotitzat per la seva impotència en incorporar-se i deslliurar-se del seu vehicle carceller.

 

Un altre conductor ja havia arribat abans i estirant del respatller havia pogut redreçar la cadira de fórmula I i tractava d'ajudar al conductor per a seure-hi de nou. Amb dificultat, perquè estava clar que les cames de l'accidentat no li responien, no se si per malaltia o a conseqüència d'algun accident anterior.

 

Vaig marxar, veient que el meu concurs ja no era necessari i perquè havia deixat el meu cotxe aturat al mig del carrer. Pel retrovisor però vaig comprovar que el conductor de la cadira de rodes reprenia la marxa, tot i que amb molta més tranquil·litat.

Qui son els bons?

Si us agraden les series d’acció emmarcades en un contexte que s’aproximi molt a la realitat  viscuda a travers de les noticies, us recomano Traidor (Netflix).

 

Es tracta de la narració fictícia d’unes trifulgues relacionades amb l’MI6 anglès, amb la intervenció de polítics anglesos corruptes i serveis “d'intel·ligència” americans, la Cia i russos, com vulgui que s’anomenin ara aquests seus serveis. M’ha rememorat el cas Litvinenko, del que avui La Vanguardia en fa un recordatori, tant per l’escenari com pels mètodes emprats.

 

Però el que m’ha cridat l’atenció es la pregunta que el fill del protagonista li etziba al seu pare en un determinat moment de plena fragor persecutòria: “Però nosaltres som els bons, oi pare?”.

 

N’hi ha de bons? Gairebé tothom creu que la raó està de part seva i per tant son els “bons”, però,

 

Qui te la raó en el conflicte Russia-Ucraïna? Algú pensa que dirimir les diferencies amb bombes dona la raó o li posa l'aureola de "bo" a alguna de les parts enfrontades? I no m'oblido que ha estat Russia la que ha atacat a Ucraïna, però tampoc que els que recolzen a Ucraïna no ha fet res per a aturar el conflicte i cercar solucions negociades. O en tants conflictes que tenen lloc i que constitueixen un mercat abonat per els fabricants d'armes.

 

O en la repressió Israel-Palestina? Aquí tampoc m'oblido del suport  que els lobbies americans donen als jueus, apartant la mirada de les brutalitats que s'hi cometen.

 

O en la tirania que una política exercida com a religió executa sobre les dones? I tothom mirant cap a un altre cantó, perquè clar els països àrabs fan grans aportacions dineràries a Occident, com per exemple en l'organització de trofeus de futbol. Però lo dels drets humans, que els hi donguin...

 

O en les disputes de tota mena: territorials, polítiques, religioses, econòmiques…?

 

O aquells per qui no te cap sentit preservar el medi ambient o col·laborar en la necessària neteja dels indrets per on passen ells o amb els seus animals domèstics. Complir amb les lleis de trànsit, siguin automobilistes, ciclistes o patinadors. O no tenen intenció de respectar les normes elementals de convivència, com evitar escàndols, sorolls o activitats molestes per els demès. O els qui no respecten el mobiliari urbà o es creuen artistes cridats a redecorar els espais públics.

 

O aquells que volen imposar la seva megalomania, creient-se superiors als demès i molt especialment els assetjadors, els mal tractadors, els violents...els que es creuen amb dret a humiliar o agredir a altres persones.

 

O els polítics que s’arroguen la bondat de les seves accions, basant-se en la sacro-santa excusa de que es fa en nom de l'interès del poble que els ha escollit (o no) o per preservar la pau mundial o la civilització. Que vist el pa que s’hi dona, m’agradaria saber a quina mena de civilització es refereixen els que fan servir aquesta excusa.

 

Qui son els bons en l’escenari mundial? On els aprofitats que posseeixen el poder sobre els recursos materials o econòmics imposen els seus criteris, encareixen la compra de bens o serveis i només se-l’s omple la boca per a presumir de lo be que ho fan i de lo convenients que resulten les seves decisions de cara a la ciutadania a qui en realitat estan enganyant.

 

Com en l'enganyifa dels subministres o de quins son els aliments bàsics que mereixerien una acció decidida per part dels Governs a fi d'evitar l'encariment abusiu, de mentre gasten quantitats ingents de diners públics en armes.

 

Segurament hi ha gent que sap que la seva actuació no es pot enquadrar en el criteri de "Som els bons", perquè ja saben que no i no els importa. Però també hi ha molts que malgrat incórrer en mancances que els exclourien del mon dels bons, no pensen que facin res mal fet. I sense pensar-s'ho gaire, es consideren bons.

 

I si, se m'acudeixen solucions per a evitar algunes d'aquestes mancances i comportaments. Segurament alguns consideraran que el meu criteri al respecte aprofundint en sancions o en mesures preventives es autoritari. Però si la societat no adopta aquestes mesures necessàries per reconduir-les, segurament arribarà un punt de difícil aplicació i s'obrirà espai a la penetració de polítiques populistes, com ja s'està  albirant en alguns paisos com a Italia, Polonia, Hungria, els propis EEUU, etc. O a Espanya amb l'avançament de l'ultradreta en el panorama polític.

P.S. Just desprès d'inserir aquesta entrada en el meu blog, llegeixo aquesta trista noticia:

Arabia Saudí condena a muerte a un destacado profesor de derecho por usar Twitter y WhatsApp

Awad Al-Qarni, de 65 años, estaba considerado por el régimen como un importante agitador que compartía "noticias falsas" en redes. 

I de mentre avui a les 20:00 es jugarà a Riad (Arabia Saudí) el partit de Supercopa Real Madrid - Barcelona...