L'any que comença en diumenge

 

Avui estava content. Sempre es agradable arribar a aquest moment de transició entre un any i un altre, tot i que les expectatives van canviant: de joves ens ho miràvem com l'oportunitat de gaudir d'una festa amb xerinola i ballaruca. Més tard avançant en el trajecte vital, les expectatives anaven canviant i les ànsies de xerinola es van centrant en compartir-ho amb la família i els amics.

 

I quan ja arribes a ser més "gran", les apetències es transformen en més contemplatives, conformant-nos (i no es poc) en veure com els demès gaudeixen de la xerinola i ballaruca. En fi però, estava animat i pensava que un any que comença en diumenge ha de ser bo per definició.

 

I seguint aquesta idea he anat pensant en les moltes coses que el mon agrairia que passessin en un any que comença en diumenge. Per exemple:

 

La guerra d'Ucraïna s'acabarà. Els països no directament involucrats aconseguiran que les parts directament involucrades s'asseguin a negociar i que en lloc  de subministrar-los armes els "armin" amb arguments per a assolir acords.

 

Les epidèmies més conspícues podran ser derrotades  perquè finalment els científics i les farmacèutiques no estaran mediatitzats per interessos espuris i corrupteles.

 

Els polítics de tots els països desenvoluparan accions per a garantir la democràcia i deixaran de veure  les estructures d'organització i administració com oportunitats per a aprofitar-se'n. Aconseguiran respectar i actuar responsablement en la separació de poders i s'oblidaran de la imposició com a eina política.

 

S'establiran mesures per prevenir la delinqüència, entre elles el canvi de paradigma d'una societat emmarcada per un capitalisme desbocat que només veu al ciutadà com a font de consum i explotació. S'establiran impostos justos, s'evitara la despesa estèril (en armes per exemple) i es fomentarà el treball per tothom.

 

Es trobaran solucions per fer desaparèixer la lacra de les drogues, la violència gratuïta i la de gènere i s'establirà  de manera fefaent que totes les persones tinguin igualtat d'oportunitats...

 

I a tot això, de mentre anava fent-me aquest conte de la lletera, se m'acudeix pensar en com han anat aquells anys que han començat en diumenge, perquè d'haver-n'hi n'hi ha hagut. I vaig i li pregunto a Mr. Google que no dubta ni un moment en posar-me aquest refrany davant de la vista:

 

"Cap d'any en diumenge, ven els bous i no sembris" - La pagesia te per dolents aquells anys que comencen en diumenge.

 

I desprès d'ai tal gerro d'aigua freda, toco de peus a terra i penso que el 2023, tot i que comenci en diumenge, serà una continuïtat dels anteriors. I les meves fantasies cabalístiques s'han anat en orris.

 

L'arquitectura forense

 

El 2017, en una visita al MACBA vaig fer aquesta fotografia pensant que era una més de les obres d'art allí exposades, tot i que aleshores ja em va cridar l'atenció el nom "Arquitectura forense".

Fins ara no m'he assabentat que sí, que es una obra d'art, però que la seva finalitat no es exclusivament artística i ha estat amb motiu de que caigué a les meves mans un llibre anomenat "Arquitectura forense - Violència en el llindar de la detectabilitat".

En aquest llibre, escrit per Eyal Weizman, professor d'Espacials i Visuals Cultures a l'Universitat de Londres s'explica com es pot arribar a concloure de quina manera s'han produït fets tràgics que han comportat violacions dels Drets Humans, danys a persones o pèrdua de vides humanes i quina ha estat la responsabilitat de les parts que hi han intervingut.

Per exemple,  en els casos en que les fotografies posteriors de l'escenari han estat manipulades per disfressar la realitat. L'arquitectura forense mitjançant la utilització de sistemes informàtics i criteris tècnics i arquitectònics, pot reconstruir com era l'escenari realment i aconseguir que es determini qui n'ha estat el culpable i la forma com ha intervingut. 

Concretament en el cas de la fotografia es va analitzar com havia impactat un míssil llençat des d'un dron USA en un habitatge al Paquistà, causant la mort de quatre civils.

O el del bombardeig de la ciutat palestina de Rafah per els israelians el 2014, havent reconstruït l'escenari i com va passar basant-se en més de 7.000 fotografies. O un hospital d'Alep bombardejat per Rússia, que s'entestava en negar-ho.

Altres dos camps d'utilització per l'Arquitectura Forense son els de 

- La prevenció, ajudant al disseny d'edificis, obres públiques o mobiliari urbà més segurs, partint de l'anàlisi de la seva construcció, l'impacte sobre l'entorn en que s'instal.len i els riscos derivats de la seva utilització. A part de verificar com han succeït i quines han estat les responsabilitats ens els sinistres ocorreguts en aquestes instal.lacions. 

- L'afectació de l'activitat humana sobre el medi ambient com a conseqüència de l'explotació dels recursos naturals: aigües, boscos, minerals, terres, etc.

Veient els conflictes que tenim en marxa, els gabinets dedicats a aquesta professió tenen feina garantida. Pensem només en les barbaritats que s'estan fent a Ucraïna i també a molts altres indrets d'aquest dissortat planeta, no únicament en les implicacions bel.liques sinó en tots els aspectes dels seu abast.

No es cosa nova. Eurípides en el seu drama "Helena" de fa 2.400 anys ja valorava la malvolença de la conducta humana en aquests versos cantats per el cor:

Insensats vosaltres que perseguiu la fama en les batalles, 

Amb llances i amb armes. Ignorants

Que penseu que podeu resoldre així les fatigues dels éssers humans.

Si tota rivalitat va a ser jutjada per la sang,

Mai acabaran les discussions entre les ciutats dels homes.  

Molts trobaren així sepultura

A la terra de Príam

 

La cimera de l’OTAN

S’ha acabat la cimera de l’Otan a Madrid. I ha deixat un reguitzell d’articles, columnes d’opinió, fotografies i videos, visites “culturals” i resolucions degudament filtrades.

 

En fi, que m’ha semblat tot més propi d’un festival cinematogràfic que no pas d’una reunió de caps d’estat agrupats com a representants d’aquest instrument militar que li diuen OTAN. He vist glamour, pasarel.les, intervencions de persones alienes als responsables de l’organisme, amb vestits luxosos, fites gastronòmiques amb cuines sofisticades,  utilització d’espais pùblics amb justificació de “visites culturals”…En fi, des del meu punt de vista un absolut despropòsit.

 

Perquè no dubto que els elements importants d’aquesta parafernalia han estat pactats i acordats fora d’aquesta demostració vacua i organitzada de cara a la galeria. I els elements importants han estat l’imposició de més despesa militar, d’adhesions fidelissimes, d’amenaces implícites, en definitiva d’una exacerbació bestial per a utilitzar armes que, ves per on, han d’acabar comprant-se a fabricants ubicats a paisos que formen part d’aquesta organització.

 

I per aconseguir-ho no hi ha més que el classic sistema: que ve el llop! Els rusos, els comunistes, els xinesos…tots son enemics d’occident. Hi ha que preservar la independencia i els valors d’occident, que som els primers en malmetre’ls dia a dia. 

 

Vol dir això que defensi als rusos o als xinesos? No en absolut. Però la guerra es culpa de tots. No entraré a analitzar en profunditat les diferents postures de un o un altra bloc, no. 

 

El que si vull resaltar que la situació es culpa de tots. De l’ambició d’Occident d’anorrear Rusia, perquè el seu resorgiment li suposa una amenaça en el terreny industrial i comercial i això es també aplicable a la Xina, que se li està menjant el terreny als USA, a Africa i a Sud America.

 

De la reacció de Russia, volent obtenir per la força de les armes el que ha estat incapaç d’obtenir mitjançant la negociació i l’aproximació als paisos que avui en dia estàn caient en l’esfera de l’OTAN.

 

Des d’aquest punt de vista es molt més intel.ligent la postura de la Xina, maniobrant en silenci per a obtenir posicions d’influencia en àrees mondials on els altres només saben que emprar la força i la destrucció. Russia ho està fent fatal a Ucraïna, a Siria i a molts altres llocs.

 

Però no ens oblidem de les batuses que els USA han ences arreu del mon, que son conegudes i per això m’estalvio d’enumerar. Amb resultats desastrosos per les poblacions dels llocs a on intervingut. Per què sinò li tenen tanta fobia a l’Assange? Perquè els va deixar amb el cul a l’aire.

 

I així s’ha acabat aquesta demostració de vacuitat. Que ha dissimulat els resultats més importants: més despesa militar, més presencia i reforçament de bases militars encerclant a “l’enemic”, més dotació de soldats, la venda de persones a l’iniquitat dels que persegueixen disidents per les seves idees.

 

Això si, els fotografs del glamour s’han recreat en l’escena de la ma de’n Biden lliscant per la cintura de la Begoña Gòmez.

 

E la nave va…

L’enganyifa de les borses.

S’ha universalitzat la presa de pel de les borses que et cobren en els comerços.

Segons la pretesa justificació recolzada per campanyes de molt calat, cobrar les borses es fa per prevenir la masiva utilització del plàstic que en definitiva perjudica el medi ambient. De veritat? Si es paguen ja no es perjudica el medi ambient? Des del meu punt de vista això només serveix per que algú tingui uns ingressos extres, perquè de la meva experiencia no veig gaire gent que digui “Ah no, si s’ha de pagar no vull borsa”.

I ara en els comerços que no fan servir borses de plàstic, també les cobren a part.

M’hi vaig trobar fa uns dies quan en una botiga de roba em van oferir la borsa i ja anava la caixera a contabilitzar l’import. La vaig aturar i li vaig preguntar si es que anava a fer-me un descompte per difondre publicitat gratuita de la marca.

Em va mirar com si li estigues parlant un extra-terrestre i em va dir “nooooo, que va, es que les hem de cobrar”. Li vaig contestar que no calia i treient de la butxaca una borsa que hi duia vaig enteforar els productes que havia comprat adins. Evidentment no era de la marca corresponent a la casa on estava comprant.

No ho trobo ni mig normal que facin això. Si les borses del producte que sigui son tan perjudicials, que les prohibeixin, però que no estafin a la parroquia.

Poso això al mateix nivell que les empreses que sense advertencia previa han disminuit la quantitat o el pes dels productes que venen, però no han modificat el preu. O els preus abusius que es marquen per alguns productes, perquè segurament tots deuen de venir d’Ucraïna, que s’ha convertit en la gran excusa per a encarir-ho tot.

He arribat però a la conclusió de que ens agrada que ens prenguin el pel. Tots aquests abusos i mermes la major part de la gent les soporta estoicament i sense donar-lis importancia, perquè semble que reclamar drets ens situa en una posició incomoda i fins i tot en el cas de la borsa vaig notar que a algú de la cua semblava produir-li vergonya aliena. 

I mireu que us dic, els drets s’han de reclamar quan comença el perjudici que la seva manca ocasiona. Quan el problema s’ha convertit en una bola molt gran, resultarà cada cop mes difícil una rectificació, perquè aquests perjudicis ja tindràn carta de naturalesa. I ho afirmo no ùnicament per el cas de les borses o els encariments dissimulats, ho afirmo per qualsevol dret de caracter personal, identitari, cultural, d’educació, sanitari, de llibertat d’expressió, legal, etc. que cada dia ens van laminant, amb dissimul però sense pausa.

Penso que no som conscients de la força que podem exercir. Si existeix un perjudici l’hem de combatre amb una actitud tant senzilla com no comprar o el.legir altres comerços o marques que no facin servir el dissimul per a prendre’ns el pel.

Les deslocalitzacions

Llegeixo sobre la problemàtica que hi ha amb el tema de les deslocalitzacions, per a obtenir una fiscalitat més beneficiosa, ubicant el domicili o la seu social d’una empresa en altres comunitats on la pressió es més lleu.

Alló que en anglés s’anomena dumping i que no deixa de ser una estafa legal.

 

Perquè com s’ha demostrat en molts casos i darrerament per exemple en el de Ciments Molins, aquestes decisions poden estar motivades per motius económics, però també polítics.

 

Els  governs, siguin del color que sigui, no haurien de permetre aquest frau. Pot ser una palanca per influir en les decisions empresarials a conveniencia, com es va demostrar en els casos de La Caixa o del Banc de Sabadell que en el 2017 i per un procediment d’urgencia que el Sr. M. Rajoy es va teure de la màniga van treslladar les seves seus respectivament a Alacant i a Valencia.

 

Com es pot evitar? Penso que no s’hauria de permetre la instauració de la seu social o la representació administrativa fora de la demarcació geogràfica més immediata al lloc  on l’empresa tingui el seu pes productiu, comercial o de gestió més important. 

 

Per valorar-ho s’haurien de tenir en compte les següents característiques.

 

• Lloc de residencia de  l’unitat productiva més important,  sigui per volum de producció, per nombre d’empleats o per l’extensió de les instal.lacions.

 

• En el cas d’empreses financeres, o empreses de serveis es podría atendre al nombre de clients, de  transaccions o al volum de negoci, tenint en compte que serien factors a demostrar per els propietaris de l’empresa per a accedir a una petició de deslocalització. 

 

Seria una idea a desenvolupar, però en principi evitaría les corrupteles i els tripijocs entre comunitats.

 

Intolerancia

7:30 del matí, el carrer buit. No es veu ni una ànima, cap vehicle. Passejo amb la meva gosseta en aquest ambient tranquil i pacífic quan tot d’una em sobresalta un ciclista que apareix davant meu circulant per la mateixa vorera, vestit de cap a peus amb les millors gales ciclistes, casc fluorescent  inclòs. Li assenyalo que la vorera està reservada pels vianants i que disposa d’una amplia calçada completament buida per circular.

 

No li ha fet el pes la meva observació i ha acabat aconsellant-me que em busqui alguna cosa per a ocupar la meva vida (?)

 

L'ordenança municipal del lloc on ha succeït l'incident, Premià de Mar, preveu taxativament que les bicicletes no poden circular per les voreres per on caminen els vianants. Però això poc importa.

 

Es un problema més greu del que sembla, perquè la intolerància i la manca de respecte estan esdevenint una constant i les postures radicalitzades en un o un altre sentit emergeixen cada cop amb més força.

 Això ho veiem no únicament en aquest cas , també en el de la gent que no li agraden les normes les vulnera i en fa d'aquestes vulneracions una bandera, sense pensar en cap respecte a la convivència: aquells que tenen pressa i se t'enganxen en el para-xocs del darrera tot i que tu vagis a la velocitat permesa i pel carril de la dreta, els que tiren les seves deixalles a qualsevol lloc, els que escupen o llencen xicles a terra, els  que no recullen les defecacions dels seus gossos, els que orinen al mig del carrer sense importar-los si hi ha gent a prop. Fa pocs dies en vaig veure a un d'aquests a menys de cinc metres d`una cua de gent davant d'una taquilla i sense amagar-se'n.

 

I una llarga llista de comportaments incívics que fan més desagradable la vida quotidiana, ja de per si complexa.

 

Penso que es símptoma d'una societat desballestada i egoista. Només l'educació i la responsabilització podria corregir aquests comportaments. Alguna cosa deu de fallar.