Cleóbulo de Lindos

Cleóbulo de Lindos, c. 600 A.C. Filósof i tirà de Rodas:
Acceptar la injusticia no es una virtud, sino tot el contrari.

Karl Jasper

Karl Jasper va ser un filósof alemany que va patir la repressió del nazisme abans i durant la Segona  Guerra Mundial, degut a que la seva dona era jueva. 

Va intentar exiliarse a Suissa, però els nazis l’obligaven a deixar-la a ella com a hostatge per la qualcosa va renunciar i va romandre amb la seva dona, el que els va dur a soportar nombroses calamitats i a haver de viure amagats.

Encabada la Guerra, els aliats van voler confiar-li la regeneració de les Universitas alemanes, tasca per la que trobà moltes dificultats, donat que les estructures estaven empaltades d’antics simpatitzants del règim.

Seva es la frase: “Un reconeixement de la culpabilitat nacional es una condició necessaria pel renaixement moral i politic d’Alemania”.

Tot i els rebrots que surgeixen darrerament d’una extrema dreta que semblava larvada, penso que Alemania va assolir de manera majoritaria aquesta necessaria conscienciació.

I mirant el que passa aquests dies amb la operació de exhumar el cadaver de’n Franco del Valle de los Caidos i l’aferrissada defensa que alguns nostàlgics fan de la seva època, trobo que Espanya, malgrat Lleis de Memoria Histórica i altres autoenganys, no ha passat pel mateix procés. I aixì tenim les coses com les tenim.

Filosofía

Avui he començat el curs. Com molts i moltes. Uiiix quins nervis!

He arribat a la Uni ben aviat, per conèixer una mica el lloc i saber per on m’hi haig de moure. Val a dir que aquest curs el faig a les instal·lacions de la Universitat a Badalona en les que no havia estat abans. D’entrada, els papers que em van donar deien  que havia d’anar a l’aula 2.2. Però allí només s’hi estava un home amb cara de despistat. Com jo. 

Entra una Sra. que tenía tota la intenció de posar-se a netejar l’aula i ens etziba: “Uiii, que hacen Vds. aquí?” Li contestem que preteníem assistir a la classe de Historia de la Filosofia i amb aquella mirada carregada de comprensió ens diu: “pero eso no es aquí! Debe ser en otra aula, porque esta la tengo que ordenar.”

Li ensenyo el paper i ens diu “si, si. Bueno, voy a averiguar que pasa” I al cap d’una estona torna amb cara d’estar al cap del carrer i ens diu triomfal “lo ven, no es esta, es la 1.2.” Res de nou doncs.

Així que baixem a la següent planta i allí ens trobem amb una filera de persones – quantes! – que evidentment estaven mes ben informats que nosaltres. De seguida observo que moltes d’elles es coneixien d’abans i s’afanyaven a saludar-se cordialment. Vaja, com si m’hagués trobat jo amb els antics companyes i companys de Biblio.

Entrem a l’aula i el primer en que m’hi fixo es que les instal·lacions son ben noves, però l’acústica fatal. En fi, que tothom parlant al mateix temps feien un brogit considerable.

Entra el professor i el veig ben jove. Res de particular, a tothom que te menys edat que jo el trobo ben jove. I comença a parlar.

Sobre el funcionament de la classe, sobre el seu nom i la seva adreça electrònica, que està a disposició pel que li vulguem preguntar. I també sobre la filosofia. Que què espera de nosaltres, que què sabem de la filosofia i perquè serveix...

I d’entrada m’ha destrossat uns quants tòpics, sobre si la filosofia serveix per alguna cosa, o no, La conclusió que en trec de moment es que la filosofia només es útil per pensar, però que ni serveix per assolir mes felicitat, ni per contestar moltes de les preguntes metafísiques que ens plantegem.

I tot això, la manera de dir-ho em sonava. La forma, les paraules diferents, però amb el mateix significat... He tancat els ulls per un moment i l’he vist! He vist a l’Orella, el famós Merli, dient paraules semblants, amb mes procacitat si de cas en boca de l'actor, pero el discurs, el mateix.

Agafo la tablet, que ja sabeu que es com una prolongació de la meva persona i consulto qui es aquest home de nom molt especial: Nemrod Carrasco Luca. I el trobo: es el professor de filosofia que va assessorar a TV3 en la producció de Merlí! I es clar. D’això em sonava.

Jo no vaig veure tota la sèrie. Es mes, pràcticament vaig veure tant sols els primers capítols. I els del final. I amb això en vaig tenir prou per identificar la manera d’expressar-se del professor avui i algunes de les idees que en Merlí tractava de transmetre.

I mirant al meu voltant he pensat que els alumnes o estudiants que érem allí constituíem un públic ben interessat. Únicament que no hi ha cap adolescent com els de la sèrie.

Ah! en sortir veig un cartell que diu que l'aula per la gent del meu curs es la 2.1. Tot entès.

L'Esglèsia d Sant Pere de Pals

Aquest dijous passat ens han visitat uns amics que estan passant uns dies a Palamós. Els hem dut a fer un tomb per el Pedró de Pals. Sempre m'agrada passejar-m'hi i no es que no l´hagi vist mai, ans al contrari, però com deia en Pla, Pals mereix no una, sinó cent visites.

 

I realitzàrem el circuit habitual: pujada pel carrer de l'Abeurador, passar per davant de l'Ajuntament, veure la Torra de les Hores... Aquesta vegada hi vam poder pujar per a divisar el  preciós paisatge que s'albira des de dalt i acariciar la campana, mes que res per si dona bona sort. Els vaig senyalar les Medes, el Massís del Montgrí, el perfil mig emboirat de Peratallada  i molts llocs amb molta historia que des d'allí es veuen, com el Mas Gelabert, sí, a on es celebra  el White Summer cada any. 

Aquest Mas el va comprar en Pere Coll i Rigau en tornar de la seva aventura indiana a Cuba el 1894. Carregat de doblers provinents de la fabricació de tabac i de llumins es va enfrontar al Marqués de Torroella, en Roberto Robert i Suris en la que es va anomenar la  "Guerra de l'arròs". Aquest marqués, polític conservador als inicis del segle XX es qui va fer construir el Palau Robert, situat al Passeig de Gràcia cantonada Diagonal de Barcelona. El tema de la Guerra de l'arròs es interessant, però mereix una narració per ella sola.

Desprès seguírem cap el mirador i tornàrem per el camí que circumda les muralles. Fins aquí res que no haguéssim fet nosaltres moltes altres vegades, però en entrar a la Plaça de l'Església vaig veure la porta de Sant Pere que estava oberta i els vaig menar cap al seu interior, perquè realment es un lloc atractiu per visitar fins i tot pels no creients. 

L'Església de Sant Pere es un temple, no massa gran,  d'estil gòtic tardà, amb una construcció arquitectònica de línies sòbries i pures. Normalment es a les fosques, amb unes poques llums de les espelmes votives que il·luminen les capelles laterals i la que entra per una porta vidriera oberta en un costat. A dins no s'experimenta aquesta fredor pròpia d'Esglésies antigues, sinó que s'hi troba una atmosfera càlida no tant per la temperatura com per una sensació psíquica que no se sap ben be què la produeix.

Sabia d'altres vegades que era possible engegar una il·luminació mitjançant abonament d'un Euro i vaig voler fer-ho per a mostrar als visitants la capella en tot el seu valor. Però no podia trobar el moneder per a introduir la moneda, malgrat haver-lo cercat per arreu.

Aleshores vaig veure un home que anava recollint la cera sobrera de  les espelmes i que parlava amb els nens que ens acompanyaven. Pensant que potser era el rector - i ho era - m`hi vaig atansar per preguntar-li on era la instal·lació del moneder, que molt amablement em va mostrar en aixecar un panell que l'amagava.

Desprès va venir allò de que entre tots els del grupet no hi havia ningú que portes una moneda d'un Euro. Ja acostuma a passar. El mossèn en veure-ho ens va obsequiar amb una engegada de llum que de cop donà vida a aquelles parets, a l'altar, a l'arc de volta i a les nervadures que el suporten, banyant amb una suau llum groguenca tot l'entorn.

El rector darrera meu, veient que resseguia amb la mirada la volta em preguntà si m'havia fixat en un detall en el que gairebé ningú s'hi fixa: en els dos caps que adornaven la clau, en el cim màxim de la volta.

Des d'on era no podia divisar be les figures dels dos caps. Hagués afirmat que es tractava de dos caps d'angelets de l'estil dels que va pintar en Rafael, però de bon segur que no era així, la meva vista que m'enganyava…I li vaig preguntar al rector que qui eren, contestant-me que es suposa que representen al rei en Joan II i al seu fill, en Ferran el Catòlic.

Em vaig quedar una mica perdut. Pel que jo sabia, en Joan II va ser un rei de ascendència castellana,  embolicat en inacabables disputes matrimonials,  territorials, d'herències, etc. entre Castella, Navarra i la Corona d'Aragó i que va arribar a empresonar al seu propi fill, el Príncep Carles de Viana, qui, assegura la llegenda,  morí enverinat per la seva madastra, na  Joana Enriquez. Aquest va ser l'origen de la primera guerra civil a Catalunya.

Malgrat ser el rei titular de la Corona d'Aragó, en signar el Tractat de Vilafranca del Penedès en 1461, acceptava no entrar a Catalunya sense autorització de la Generalitat, cosa que com es diu vulgarment es va passar pel forro, provocant l'esmentada guerra civil, que coincidí en el 1462 amb la revolta dels camperols, coneguda com la Guerra de Remences. El curiós era que donava recolzament al bàndol reial la gent humil,  que integrava la facció anomenada  "La Busca" i en contra estava el Govern de la Generalitat, recolzat per la burgesia de l'època, "La Biga"

El que va passar a Catalunya durant aquells anys, sinó fos per els ribets tràgics i de patiment per la població, semblaria una broma de la Historia. Anades i vingudes d'exercits, hipoteca del Rosselló i la Cerdanya per fer front a les quantiossisimes despeses militars i pagar les ajudes demanades per en Joan II al Rei francès. Oferiment per part de la Generalitat de que el govern  de Catalunya passes a dependre de França, o mes tard el mateix oferiment al conestable Pere de Portugal…Entre els fets que tingueren lloc hi comptà l'enderroc del poble de Pals.

Catalunya va ser escenari de la barbàrie, del pillatge i de la massacre per part d'uns i d'altres. La gerra s'acabà el 1472, quan la Generalitat, esgotats tots els seus recursos, va haver d'acceptar una rendició i en Joan II i el seu fill Ferran el Catòlic entraren a Barcelona i signaren la Pau de Pedralbes.

Les conseqüències  que afectaren a Pals, em feia incomprensible que una imatge d'aquest Rei presideixi un lloc tant rellevant com la clau de la volta de l'església de Sant Pere. El rector em va aclarir que posteriorment el Rei i el seu fill van autoritzar a que  les restes de la muralla i el castell enderrocats s'empressin per restaurar la Torre de les Hores i l'Església, siguen aquest el motiu d'aquest, diguem-ne, homenatge.

També m'assenyalà el fet de que les gàrgoles, que normalment estàn just per sota de la teulada, en el cas d'aquesta Església estan a uns sis metres mes avall. I precisament tota la fàbrica per damunt, la coberta i el campanar formen l'obra realitzada entre els segles XV i XVI per restaurar i ampliar el temple.

I vet aquí que una vegada mes, quelcom que està a l'abast i en el que no ens hem fixat mai oculta al darrera seu tota una historia d'implicacions terribles. L'Església de Sant Pere es un lloc d'elecció per moltes parelles per a celebrar el seu casament, com aquest esdevingut el matí d'avui.