Pintors surrealistes: John Currin

 

“Dia d’acció de gràcies”, 2003. John Currin, pintor contemporani nord-americà nascut a Colorado el 1962, però establert a Nova York des de 1989. Te un peculiar estil surrealista-figuratiu amb el que dona representació a escenes de denuncia social - en alguns casos com en aquest - on partint d’estils inspirats en els classics desde el Renaixement mostra uns personatges lleugerement distorsionats i gairebé cómics. En altres casos s’entrega a reproduir sense mès, imatges o retrats de persones amb tendencia kitchs i en ocasions arriba a mostrar senzillament pornografía. Malgrat això, estem devant d’un pintor de gran exit i sobre tot des de mitjans dels 90, les obres de la seva prolífica producció han tingut un fort encaix de vendes als EUA, amb xifres de vegades astronómiques. En moltes de les seves obres ha fet servir com a model la seva propia dona, Rachel Feinstein, escultora amb la que ha realitzat projectes artístics en comú, segons sembla sempre sota un prisma d’art provocatiu.

Pintors costumbristes: Eugenio Eduardo Zampighi

 

"Una família feliç". Col.lecció particular. Eugenio Eduardo Zampighi (1859-1944). Nascut a Mòdena, es pot considerar a aquest pintor com un noi prodigi de la pintura, degut a que va començar la seva trajectòria artística de ben jove, estudiant a l'Acadèmia de Belles Arts de la seva ciutat primer i desprès a Roma i a Florència, on s'establí definitivament el 1880. A partir d'leshores es va especialitzar en la reproducció en estil realista d'escenes domèstiques de la vida rural, que reflectien moments de felicitat intrafamiliar, de forma quasi-ve idíl·lica. Aquesta visió no concordava amb la realitat social italiana de l'època però va suposar per ell un gran èxit en les vendes de les seves obres.

Artistes gravadors: Ethleen Palmer

 

"El veler i la lluna", 1933. Ethleen Palmer, (1906-1958), nascuda a Johannesburg, però que desprès de viure a França i Anglaterra, va establir-se definitivament a Sidney, Austràlia. Sempre interessada per les moltes variants de les formes d'impressió d'obres d'art i havent deixat enrere una llarga malaltia, (1929-1933), va desenvolupar la seva tècnica de impressió sobre linòleum. Aquesta tècnica es una variant de la impressió japonesa sobre fusta i que al fer-ho sobre una matèria més mal·leable com el linòleum, li permetè afegir gradacions de colors. També va experimentar amb la serigrafia.

Pintors realistes: Sciltian Gregorio

 

"Llibres" 1948, Museu Nacional d'Art Modern, Centre Pompidou, París. Sciltian Gregorio (1900-1985). Pintor nascut a Rostov, Russia però que més endavant en la seva vida i com a conseqüencia d'establir-se a diferents ciutats italianes, va acabar per nacionalitzar-se italià. Començà la seva carrera artística estudiant i practicant els estils avanguardistes i cubofuturistes a l'Academia de Sant Petersburg, però en els anys vint del segle passat amb motiu de visitar el Museu de Viena per a conectar amb les obres dels grans pintors del Renaixement Italià, quedà impactat per les de Caravaggio, cosa que el va fer canviar la seva orientació i es va encaminar cap a la figuració classica. Obrí un estudi a Roma, el que no l'impedí participar activament en exposicions celebrades a França, Bèlgica, Alemania o Anglaterra. Tota la seva obra, centrada en retrats i natures mortes (com aquesta pintura p.e.) va estar caracteritzada per un acurat realisme, que donava als seus quadres un aspecte quasi fotogràfic. A més de pintar va escriure nombrosos llibres sobre tècniques pictóriques dels quals els més coneguts son "La mia avventura" i "Tratatto sulla pintura"

Pintors de bodegons: Otto Didericht Ottensen

 

"Bodegó amb flors",  Otto Didericht Ottensen (1816-1892). Sí, les pintures representant gerros amb flors també entren en la categoría de bodegons. I qui es el pintor que no n'ha pintat algún durant la seva trajectoria artística? El fet diferencial està en que de mentre uns artistes van incorporar aquesta mena de'imatges com un element més de la seva producció, com per exemple Van Gogh, Manet, o Cezanne, n'hi ha d'altres que van centrar tota la seva obra en elles, com es el cas d'aquest pintor danés. La historia dels bodegons es molt curiosa i assenyalo només dues claus: molts no ofereixen més que la mostra estética de l'imatge representada, però segons els experts molts d'altres guarden missatges encriptats a travers de la composició, els colors, les peces que els composen, etc. I sembla que d'acord amb algunes fonts, van ser dones les pioneres en exclusivitat de la pintura de bodegons , com Fede Galizia de Milà (1610), Clara Peeters (Anvers, 1611) o Loise Moillon (París 1696)

Pintors universals: Carl Christian Thomsen

 

"Un diumenge per la tarda", 1888, Carl Christian Thomsen, (1847-1912) pintor nascut a Copenhague, a qui els seus pares encoratjaren perquè estudiés filosofia, cosa en la que no van reeixir, donat que tot i acabar la carrera, des de ben jove s'havia sentir atret pel mon de la il.lustració i de la pintura. D'estil realista, s'enfocà preferentment cap a retrats i obres de genere, sobre tot en interiors, utilitzant colors densos i impactants, de forts contrasts, però al mateix temps aconseguia vestir les seves pintures amb una atmosfera intimista i de realitat quotidiana.

Pintors coloristes: Joseph O’Sickey

"Tardor al pati del darrera", 1976, Wolfs Gallery, Cleveland. Joseph O'Sickey (1918-2013), pintor i professor d'art nord-americà, que combinà la pintura amb la il-lustració per anuncis d'empreses. Allistat a l'exercit dels EUA a la II Guerra Mundial va lluitar a Àfrica, Birmania i la India tot i que en aquesta etapa de la seva vida no va abandonar la afició per la pintura, malgrat les dificultats per trobar material. El seu estil d'arrel va ser l'impressionisme, però ell es vantava de que cada una de les seves pintures podría considerarse com impregnada d'un estil propi i característic. Era esencialment paisatgista, però un tema recurrent en la seva obra pictórica van ser les escenes del jardí del darrera de casa seva,  del que va fer nombroses pintures, escenes que decorava amb multiples variacions de mobiliari, plantes i paraments cosa que fa pensar que devia disposar d'un considerable "atrezzo".

Pintors paisatgistes: Daniel Garber

 

"Comença la primavera", 1947, Col.lecció particular. Daniel Garber (1880-1958) Pintor impressionista nord-americà que desprès d'un periple formatiu per Europa  en el que participaren ell i la seva dona, el 1907 s'establiren en la colonia artística de New Hope, que es on va desenvolupar la seva carrera eminentment com a pintor paisatgista tot i que també va pintar interiors en estil figuratiu. També destacà en l'utilització de l'aiguafort. Aquesta tècnica fa servir una planxa metal.lica que es recobreix amb un vernís i posteriorment amb un burí s'hi "dibuixa" el tema. Un cop acabat es submergeix la placa en una solució d'aigua i acid nìtric (aiguafort) el que delimita els solcs i desprès es retira el vernís amb el que la planxa queda llesta per l'estampació. D'origen Àrab, la van fer servir grans artistes com Goya.

Retratistes: Ignacio de Zuloaga

 

"La Comtessa Anna de Noailles", 1913, Museu de Belles Arts de Bilbao. Ignacio de Zuloaga (1870-1945). Va néixer a Eibar, vinculat a una familia d'artistes i va adquirir influencia de pintors com El Greco, Zurbarán, Ribera i Velázquez. Visqué un temps a París on establí contacte amb Degàs, Van Gogh i Gauguin entre d'altres i també amb els catalans Rusiñol i Ramon Casas dels que va rebre recolzament i finançament. A la darrera dècada del segle XIX es va orientar cap el mon de la tauromàquia i el flamenc, cosa que el va dur a establir-se a Alcalà de Guadaira i fins i tot a aparèixer ell mateix en algun programa de cursa de braus. Durant la Guerra Civil va donar recolzament al bàndol franquista, sembla ser que com a reacció davant de presumptes accions en contra d'obres seves per part de militants republicans i del bombardeig d'Eibar per avions republicans en el que es va incendiar una casa que havia estat seva. Tot i així el curiós es que l'alcalde franquista de Zumaya  el va incloure en la llista de "rojos y separatistes", però a partir del 1938, ja plenament favorable a l'alçament ,  va pintar retrats de Franco, de Millan Astray  i de Serrano Suñer. Aquest retrat de la Comtessa correspon a una notable figura aristocràtica d'ascendència romanesa en la atmosfera bohèmia de la França a cavall dels segles XIX i XX.

Pintors academicistes: Joseph Theodor Hansen

 

"Pompeia", 1881,  Joseph Theodor Hansen (1848-1912) va ser un pintor academicista danés que utilitzant la técnica de l'aquarel.la, es va especialitzar en pintures d'arquitectura i molt especialment, com a conseqüencia dels seus viatges a Itàlia, Grècia i Espanya, en arquitectura antigua, de la que va reproduir nombroses escenes de ruines de temples, edificis i ciutats, com aquesta de Pompeia. Era molt detallista i la seva obra abastament buscada i venuda puntualment. 

Pintors naturalistes: Alphonse Moutte

"Pescadors catalans aprop de Marsella", Museu Fabré, Montpellier. Alphonse Moutte (1840-1913). Va ser un pintor naturalista francés, nascut a Marsella i pertanyent a una antigua familia provençal que va fracassar en tots els seus intents de que l'Alphonse es dediquès al comerç del blat, perqué finalment orientà cap a la seva veritable afecció, la pintura. I més concretament a les temàtiques relacionades amb el mar i els personatges propers a ell. En aquest quadre evoca la historia dels pescadors catalans originaris de la costa del Maresme, de Vilassar, Montgat i Mataró, que a partir de l'any 1720 es van establir a Marsella i gràcies a determinats reconeixements reials van poguer pescar a les aigues marselleses i vendre el peix als mercats de la zona, utilitzant  tècniques que els francesos sembla ser que no feien servir, com els palangres. Aixó els procurà  l'enemistat amb els pescadors francesos i es produiren enfrontaments. Es una historia poc coneguda i curiosa. M'he desviat del tema pictòric, però penso que la historia s'ho mereix.

https://core.ac.uk/download/pdf/147332269.pdf

 

Pintors figuratius: Leon Kroll

 

“En el camp”, 1916, Detroit Institute of Arts. Leon Kroll (1884-1974), pintor realista nord-americà que va erigir-se com a referent de l’estil academicista als EUA, en front de la ràpida evolució que es va produir  durant la primera meitat del segle XX cap a altres estils, com l’abstracció o el modernisme. Les seves pintures comprenien paisatges, tant rurals com urbans, retrat i de manera destacada la figura femenina, a partir del premi que va guanyar el 1908 en el Grand Prix de París. Tant va ser que el 1948 la revista Life el va considerar com el degà dels pintors de nusos al seu pais. També va ser l’autor del mural de la cúpula corresponent a la Capella del cementiri nord-americà a Normandia.

Pintores universals: Suzanne Valadon

 

“La noia del chelo”, 1908, Museu d’Art Modern, Petit Palais, Ginebra. Suzanne Valadon (1865-1938). Aquesta dona anava per trapecista, però una caiguda va estroncar la seva carrera i es va refugiar en el mon de la pintura, cosa que propiciava el viure en el barri de Montmartre a Paris. De primer va posar com a model  per un bon nombre de pintors impressionistes de l’època i en base a la observació de les tècniques d’aquests artistes es decidí a fer el salt a ser ella qui pintés.  Als 18 anys tingué un fill de pare desconegut que més endavant reconegué el barceloní Miquel Utrillo, que li va atorgar el seu cognom a qui en el futur sería un altre pintor de renom: Maurice Utrillo. La vida d’aquesta artista va ser tumultuosa tant per les seves excentricitats (p.e. duia sempre un pom de pastanagues a la mà), per les seves relacions curtes i abrandades, fins que va trobar a l’André Utter, amic del seu fill i 22 anys més jove que ella, però amb qui va permaneixer fins al final de la seva vida i per la seva intensa vida social. Des del 19/4 fins a l’1/9 es celebrarà una exposició de l’obra d’aquesta pintora en el MNAC.

Pintors figuratius: Vincenzo Irolli

 

"Venecia",  col.lecció particular. Vincent Irolli (1860-1942). Pintor figuratiu nascut a Napols que de ben jove va introduirse en l’art matriculant-se a l’Academia de Belles Arts.  Va guanyar rapidament fama internacional, però li va costar molt més guanyar-la en el seu propi país. De mentre els crítics d’altres paisos europeus valoraven positivament les seves obres, a Itàlia en canvi era tot al contrari fins i tot pocs dies abans de la seva mort. Per contrarrestar, el 1933  s’havia auto-organitzat una exposició a Bari, en la que totes les pintures exposades van ser adquirides per col.leccionistes. 

Pintors uiversals: Paul Gustave Fischer

 

"Tramvia de Copenhague", 1927, col.lecció privada. Paul Gustave Fischer (1860-1934) Una altra pintura urbana d'aquest pintor danés ja referenciat l'11/12/1923. Tot i no haver estat recolzat per la crítica, les seves obres van tenir prou exit de vendes, sobre tot com a conseqüencia de la seva estada a París, a partir de la que va començar a utilitzar colors més vius. Un dels seus referents a París va ser Henry de Toulouse Lautrec. El 1905 va ser el.legit pel rei de Noruega com a pintor de l'acte que va suposar la separació de Noruega, que fins aquell moment havia estat governada des de Dinamarca.

Pintores contemporanies: Andrea Kowch

 

 

"El cap", 2012, col.lecció privada. Andrea Kowch (1986), Pintora nord-americana que en un estil figuratiu prova de transmetre emocions per mitjans d'escenes surrealistes i oníriques, evocadores d'èpoques passades que exposen la seva visió particular sobre la desolació en àmbits rurals del seu entorn als EUA  i al mateix temps també incorporen representacions de personatges que mostren la condició humana davant de la natura i que  transcendeixen  en el temps. Nascuda a Michigan, s'inicià de ben jove graduant-se al College For Creative Studies de Detroit, però la seva experiència artística prioritàriament es va forjar de manera autodidacta. Utilitza la tècnica de pintura acrílica i els seus models sempre son persones de la família o amics.

Pintors catalans contemporanis: Josep Baqués

 

"Bodegó". Josep Baqués (1931-2021), pintor català contemporani que començà la seva carrera professional com a dibuixant publicitari en els anys 50 del segle XX. feina que va simultanejar amb la pintura. Més tard va ser professor de l'Escola Massana i a partir d'aquí els seus treballs van ser coneguts tant nacional com internacionalment. Amb altres dissenyadors fundà Grafistes Agrupació FAD, que uní als "professionals que volien parlar amb la persuasiva veu de les imatges". En el terreny de la pintura, el seu estil va ser de partida el surrealisme màgic, evolucionant cap a una figuració d'estil propi, amb formes, coloracions, gradacions i textures molt contundents. Moltes galeries d'arreu del mon han exposat les seves obres.

Reivindicacions Plus

 

Ahir vam decidir anar a Barcelona perquè voliem visitar l’hivernacle i l’umbracle del Parc de la Ciutadella i per això sortirem aviat, ben aviat per ser un diumenge, ja m’enteneu.

 

I a poc d’incorporar-nos a l’autovia C32 es trobem am un embuç digne del més col.lapsat dia laborable. La primera deducció va ser que hi hauría algún accident que provocava l’embuç i no es que tinguessim pressa, però conduir en aquestes condicions no resulta massa agradable.

 

Desprès d’una bona estona un retol luminós ens informava que l’embuç era degut a una manifestació que bloquejava l’autovia a Badalona i que la circulació es desviava cap a la B20 (l’anomenada Pota Nord). El desviament ens va permetre recuperar una mica de temps i finalment vam arribar al nostre destí, aixó si, havent fet una bona volta.

 

I en tornar vam passar  per Badalona sentit nord i veierem que l’altre costat de l’autovia seguia lliure de circulació, el que ens va fer pensar que la manifestació seguía en marxa. Mes o menys a la meitat del transcurs de la C31 per Badalona ens ho vam trobar. No més d’un centenar de persones al darrera d’un pancarta reivindicant convertir les autopistes en no se qué, perquè no ho poguerem llegir del tot. Aixó si que es transformi en un “Eix Verd”

 

I jo em pregunto, aixó es normal? Un grupet de persones amb molt escasa representativitat poden paralitzar la circulació pel ramal d’una autovia? No hi ha prou amb maratons, curses variades, etc. que hem de suportar que qualsevol que aplegui una partida de quatre inconformes pot condicionar el desenvolupament normal de la vida ciutadana?

 

I jo no estic en contra de les manifestacions -n’he participat a moltes- Però si estic en contra de que es permetin reivindicacions que no tenen el suport d’una quantitat de persones suficient per revelar un interés general important i quan dic interés general em refereixo al de les persones potencialment afectades. . 

 

La manifestació d’ahir va ser completament irrellevant (no he pogut trobar la noticia a cap medi important) i penso que no va aportar consciencia a cap instancia que pogués considerarse afectada per la protesta. Només va conseguir tocar els nasos dels ciutadans que ahir probavem de gaudir d’un matí de lleure.

 

Contemplant-ho amb perspectiva i revisant informació de manifestacions similars en anys anteriors veig que aixó ha anat de més a menys i em sembla una manifestació en contra de l’alcalde i no pas per una reivindicació objectiva. Perquè no reivindiquen també la conversió de la B20, que igualment atravessa nuclis de població?

 

O per què no van a protestar davant del Departament de Territori de la Generalitat?

 

Voleu dir que anem be?

Pintors orientals: Yamashita Shintaro

 

"Dona llegint", 1908, Bridgestone Art Museum, Tokyo. Yamashita Shintaro (1881-1966). Quan hom veu un nom com el d'aquest artista en referencia a una obra, no pot menys que pensar que veura imatges de paisatges o vestimentes orientals. En aquest cas, també, però molta part de la seva obra la va realitzar sota influencia occidental. Admirador de Velàzquez va viatjar a Espanya per entrar en contacte amb les seves pintures, el que va tenir molta influencia en la seva tècnica pictòrica. Però desprès va decidir marxar a París i establir-s'hi durant una anys, en els que va evolucionar el seu estil cap a l'impressionisme, sobre tot de la ma de Renoir que es convertí en el seu guia. La escena i la model protagonista les va pintar la tardor de 1907 en el seu apartament de la Sorbona i ho va fer en uns tons  de llum deliberadament suaus per a escapar dels forts contrasts entre clarors i ombres que anteriorment li havia inspirat la obra de Velazquez. Aquesta i un altre pintura anomenada "Dona desprès de llegir" van ser seleccionades per el Saló de Paris d'aquell any. En tornar al seu pais va desenvolupar una important carrera, incorporant-se a l'Academia Imperial de Belles Arts.

Pintors universals; Edward Munch

 

"Autoretrat sota d'una màscara femenina", 1893, Munch Museu d'Oslo. Edward Munch (1863-1944). Aquest pintor es conegut pel seu famosíssim quadre "El Crit", però en realitat va ser molt prolífic, havent deixat més de 1.000 quadres, 4.500 dibuixos i 14.000 gravats. Es considera que va ser precursor de l'expressionisme alemany Un tema recurrent era ell mateix, amb gran quantitat d'autoretrats com aquest. La seva vida va ser complexa, escomés per malalties de familiars i propies que la van condicionar i una personalitat afectada per la neurastenia i l'alcoholisme que sens dubte van deixar emprenta en la concepció de les seves obres.

Pintors catalans: Marià Pidelaserra

 

"La familia Deu", 1902, MNAC Barcelona. Marià Pidelaserra (1877-1946) pintor barceloní fill d'un pintor afeccionat, propietari d'una fàbrica de tints a Sants i del que va heretar la passió per la pintura. Com a resultat d'una etapa formativa a París, es va impregnar de l'estil impressionista notable en aquell moment. El 1905 participà a l'Exposició Col.lectiva de l'Associació de Pintors i Escultors Catalans, que va ser un fracàs per l'escassa acceptació de l'estil experimental de l'exhibició. Això portà al seu retraïment i s'orientà cap a la gestió del negoci familiar de tints, si be continuà participant esporàdicament en alguna Exposició col.lectiva. El 1928 reprené la seva activitat individual amb paisatges i natures mortes, activitat que ja no va deixar. Desprès de la Guerra Civil, molt impressionat pels aconteixements, va pintar les series de Els vençuts i la Vida de Jesús a les que incorporà el seu estil personal d'expressionisme portat fins a un punt naïf. Va formar part del grup artìstic anomenat El Rovell de l'Ou i exposà també a les Sales de l'Ateneu Barceloní, on el va presentar el filósof Francesc Pujol.

Pintors Universals:Johann Hamza

 

 

"Debat a la biblioteca",Johann Hamza (1850-1927). La segona meitat del segle XIX va ser prolífica en noves tendències pictòriques que trencaven amb el classicisme imperant en l'art i cercaven altres perspectives que les merament representatives, provant d'influir en les emocions de l'espectador i convidant-lo a participar en l'acte creatiu. Hi va haver però artistes que es van mantenir fidels a l'academicisme promulgat per la francesa Academie des Beaux Arts, orientat cap a l'eclecticisme en la formulació de les escenes. Va ser el cas d'aquest pintor que aprofundí en la realització d'obres que reflectien amb gran precisió la quotidianitat d'una societat vienesa aristocràtica, rodejada de riqueses i luxes i que permeten a l'espectador contemplar una potencial reconstrucció d'aquell passat.

Pintors humorístics: Victor Marais Milton

"Un nou invent".  Victor Marais Milton (1872-1948), pintor francés que malgrat que es va iniciar ben aviat en la pintura de genre, de la ma d'Ernest Meissonner, no va ser fins 1909 que les seves obres van començar a tenir un cert ressó. Obres que es van caracteritzar majoritariament pel seu sentit de l'humor crític, incorporant imatges de religiosos amb representacions de gran detallisme. Aquesta linia que es podría interpretar com un subtil anticlericalisme, va tenir força predicament a la França de finals del s. XIX i principis del XX. En aquesta els clerges mostren escepticisme a les seves cares  davant de la innovació que suposava l'adveniment de la radio.

 

Pintors realistes: José Ferraz de Almeida junior

 

"L'inoportú", 1898, Pinacoteca de Sao Paulo, Brasil. José Ferraz de Almeida junior (1850-1899). Pintor brasiler d'estil realista, que va neixer a Sao Paulo, fill d'un sacerdot de l'Esglèsia de Nostra Senyora de la Candelaria a Itu, lloc del seu naixement. De ben jove va destacar pintant retrats i temes religiosos i el seu pare va fer una recapta  per a enviar-lo a estudiar a l'Academia Imperial de Belles Arts a Rio de Janeiro. Becat per l'emperador del Brasil, Pedro II, el 1876 va marxar a França per seguir la seva formació i el 1882 retornà al seu país. Malgrat haver estat en contacte a París amb els artistes generadors de l'impressionisme, aquest moviment no va tenir cap influencia en ell i seguí amb la seva orientació cap el realisme naturalista. A diferencia d'altres pintors brasilers que es dedicaven a escenes históriques o èpiques, Almeida pintava personatges de la vida social del seu pais, especialment els camperols, anomenats allí caipiras. El titol d'aquest quadre no es refereix als personatges que s'hi reflexen, el de la dreta el propi pintor, sinó a algú que no hi apareix, que presumiblement ha trucat a la porta i a qui l'artista està tractant d'identificar, de mentre la model s'amaga al darrera del cavallet. Va morir el 1899 , apunyalat per el marit de la seva amant, que a més era cosí seu.