Amic Ricard, he llegit amb interès el que m’has enviat. T’haig de dir però que no se si ho entès prou be.
Si no vaig errat el que tu postules es que tractant-se el jo d'un compendi de característiques incorpòries, però subjectives a cada esser humà, que interpretes com a ànima, et resisteixes a acceptar que un cop traspassats, aquestes energies que han presidit la vida de cadascú en forma de sentiments, percepcions, estimacions, odis, etc. etc. es perdin.
I apuntes que potser es transformin passant a perviure en una altra dimensió.
El tema en si no m'ha estat aliè. De jove vaig llegir alguns llibres que l’enfocaven, llibres que aviat vaig deixar de costat, perquè la teoria em semblava més pròpia de novel·les de ciència ficció. Recordo dos concretament - que per cert em sembla que encara els tinc - escrits per un tal Lompsang Rampa que deia que era monjo tibetà.
En el llibre, “El tercer ojo” i més endavant en “El médico de Lhasa” abordava temes com el Jo astral, l’aura (que sería el compendi detectable de les energies subsumides en el Jo), la extracorporeitat, etc, etc. Més tard em vaig enterar que aquest escriptor ni era monjo ni era tibetà, sinó un anglés que es considerava la reencarnació d’un monjo del Tibet a on ell no hi va arribar a estar-hi mai.
Moltes d’aquestes teories van ser difoses a Europa per nazis que en els anys trenta van ser enviats al Tibet per en Hitler a fi de tractar de localitzar alli els origens de la raça aria, com per exemple Ernst Schafer.
Aquestes informacions, afegides al meu natural excepticisme religiós, em van fer abandonar qualsevol anàlisi que aprofondis en la qüestió.
Sobre el Jo i el no Jo, vaig tornar a trobar-m’hi mes tard en dues vessants: la psicològica i la filosòfica.
Tocant la psicològica, quan per motius professionals vaig estudiar les característiques inherents a la personalitat per a detectar si aquestes característiques en cada cas concret s’adaptaven a les necessitats dels llocs de treball a cubrir. A part d’altres tècniques en materia de psicología industrial, vaig aprofondir en les definicions freudianes de l’alló (instints bàsics, fonamentals i primaris) del jo (consciencia, contacte amb la realitat i aparentment en conflicte amb l’alló) i el Super jo, que es l’encarregat de controlar les pulsions, es deriva de l’educació i s’encarrega de l’adaptació (o no) de cada persona en l’entorn en el que viu.
Sobre la interpretació filosòfica hi he entrat en contacte més profund recentment. Tot i que els filòsofs clàssics i medievals ja havien analitzat l’idea del jo, no va ser fins Descartes que va preconitzar que el jo està associat a l’activitat del pensament cognoscent (el famós penso doncs existeixo), centrant la interpretació en que això es l'expressió més complerta de la lliure voluntat de cada individu. Kant el va seguir en aquesta definició, estimant que precisament el comportament derivat del jo es el que podia qualificar en un sentit o altre a cada individu, qualsevol que sigui la naturalesa positiva o negativa d'aquesta qualificació. Altres filòsofs més moderns han estudiat les característiques del jo, com Fichte, que ampliava el marc de les atribucions del jo amb les del no-jo, o sigui de tot el demes que no es propi de cada individu, però que contribueix a la formació del jo.
Per abreujar, en cap dels esmentats camps he trobat pistes sobre que desprès de la mort les energies generades per la concepció del jo poguessin transmutar-se en una forma diferent que perpetuï les seves atribucions ad-personam en una altra dimensió. Suposant que pogués ser, el resultat d'aquesta transmutació segurament no tindria res a veure amb l'esser anterior que les hagués encabit.
Com per exemple la teoria de les cordes en física quàntica, que no penetra en les característiques de les dimensions no abordables actualment, siguin 11, 16 o 32, siguin levogires o dextrogires. A hores d'ara no es coneix pràcticament res d'aquesta teoria, més del que fa referencia a les forces gravitacionals o haver acotat els infinits de la teoria quàntica de camps. Tampoc es pot aplicar el mètode de la falsació per a contrast, ja que no es poden experimentar realment les escales de Planck. Això fa que molts científics es plantegin si en realitat es una teoria científica.
Per tant qualsevol pensament sobre el que resultaria i si això suposaria una pervivència del jo humà, sigui quina sigui la forma resultant, es de moment una mera especulació.
Però, però, però...s'arriba a una part de la filosofia, la Filosofia de la ciència, que contempla la ciència amb la mirada sempiternament dubtant del caire filosòfic. No sempre s'han portat be, donat que en una època el filòsofs pretenien governar des del seu punt de vista com s'havia
de produir la investigació científica - Popper, Khun, Lakatos, Fereyabend, El Cercle de Viena, etc. El resultat final es que els científics van engegar la filosofia i en van prescindir. Una frase d'un científic, en Kevin Warwick, en relació a aquesta discrepància va ser
"Penso que tots som filósofs, y que aquells que es descriuen ells mateixos como 'filósofs' simplement no tenen una feina diaria a la que acudir".
I aquí ens trobem amb el Transhumanisme. Prescindint per el moment de les valoracions ètiques o morals i centrant-nos únicament en la possibilitat, veiem els avenços que en aquesta matèria s'estan aconseguint, recolzats per la Intel·ligència Artificial.
Per a cercar un símil, imaginem que l'esser humà es com un ordinador, que te gravades les seves característiques intrínseques que el fan funcionar, en una memòria de sistema equivalent al cervell humà. Aquestes característiques funcionen de mentre la memòria rep energia i s'actualitzen constantment per l'influx del contacte amb l'entorn, configurant regles de funcionament, coneixements, experiència i valors. En quant desapareix l'energia (la vida) aquestes constants deixen de funcionar. I en el cas d'un ordinador (o d'un robot, per anomenar-lo ja més clarament) es van perdent perquè deixen d'actualitzar-se. Només es podrien recuperar si es subministres de nou energia o si les constants gravades en la memòria del sistema fossin traslladades a la memòria d'una altra màquina.
Sembla ciència ficció, oi? Doncs sembla que hi som més a prop del que ens podem imaginar.
L'abans anomenat Warwick ha assolit notoris èxits en el camp de la implantació de elements mecànics o electrònics en l'organisme humà, governats per el cervell o per el propi sistema nerviós. En una conferencia realitzada el 2017 a Esade va dir entre altres coses interessants:
"Sàpiguen que tècnicament ja es possible connectar la consciencia de dos humans. Tenim tecnologia per vincular dos cervells."
Enllaç: Hacia una humanidad cíborg (lavanguardia.com)
Segurament falta encara per a arribar a transferir la energia que configura el jo d'una persona a un robot o a un altre esser humà i a més això obre unes perspectives francament aterradores. Com s'aprofitarien d'aquesta possibilitat els que tinguessin a les seves mans la possibilitat de fer-ho? Novament el mite Frankestein?
Per últim, et deixo unes frases d'en Richard Dawkins, científic obertament antireligiós. No totes son acceptables, però moltes d'elles donen que pensar.
Enllaç: https://psicologiaymente.com/reflexiones/frases-richard-dawkins
Tot i així no rebutjo mai totalment que alguna cosa es pugui arribar a produir. Però m'ho miro en el més pur possible criteri filosòfic cartesià. Una abraçada.
