De les relacions de Catalunya amb Espanya, la resolució sobre el model educatiu a Catalunya i altres questions.

Des que el 1412 com a resultat d’un Compromís de Casp mediatitzat per la presencia dels seus exercits, en Ferran d’Antequera de la Casa castellana de Trastàmara accedeix fraudulentament a la Corona d’Aragó, traient-li per la força de les armes el dret al legítim successor, en Jaume II d’Urgell, Catalunya va entrar en una espiral de decadència amb alts i baixos significatius, dels que el mes important el Decret de Nova Planta del 1716.

Des de aleshores els esforços del centralisme espanyol s’han esmerçat en mantenir a Catalunya capada, ignorant la seva identitat, menyspreant la seva capacitat d’expansió econòmica i l’aportació que ha fet al benestar de la resta del país. Lluny de reconèixer la seva aportació, volen mantenir-la com una ventafocs  de la que obtenir avantatges, sobre tot econòmiques,  però regatejant-nos contínuament els mitjans necessaris per el desenvolupament, que si no fossin tant cecs haurien de resoldre, tot i que nomes fos per pur egoisme.

Això però no te una fàcil solució. Tants anys, (segles!) en els que si Catalunya ha despuntat en algun terreny,  s’han afanyat en criticar-la, censurar-la i negar-li el pa i la sal, tot fomentant el discurs de que ens fem les víctimes sense raó i que som separatistes, que robem a la resta d’Espanya.  Tantes vegades s’han utilitzat per això les armes i la repressió i altres la força política!

Tot i això, un bona part de la culpa d’aquesta situació la te la divisió que els catalans no sabem resoldre, perquè els afanys dels partits que teòricament ens representen no s’apliquen en protegir a Catalunya, aconseguint un pes específic mes important en el Govern del país. O sigui, una capacitat d’influència mes important, com la que en els darrers trenta anys han usat abastament els andalusos.

Les posicions radicals, tot i entendre-les arrel del que s’ha esdevingut històricament la relació de Catalunya amb Espanya, no ens portaran a cap lloc i menys en una situació de majoria absoluta d’un partit en el Govern d’Espanya. Ens torejaran, art en el que son experts. A tall d’exemple molt recent, les manifestacions del Ministre de Economia espanyol, Sr.  Montoro, enfument-se de la petició catalana de flexibilitat, en matèria d’endeutament públic.

Jo crec que els ciutadans catalans entendrien molt be que els partits catalanistes, diguem-ne CiU, PSC (sense influencia PSOE), Esquerra, etc. es posessin d’acord per mostrar una unitat de criteri envers les relacions de Catalunya amb Espanya, deixant-se de rebequeries i d’empantanar-se en temes que no son els mes importants. Hi ha que establir prioritats.

No es garantible que per això nomes s’obtinguin els resultat esperats, però segurament la força de la cohesió facilitaria mes la seva obtenció, reforçant una imatge potent davant del Govern Central . 

Es important que si Catalunya te la possibilitat de ser un motor econòmic, no eludeixi aquest objectiu i sigui capaç d’aconseguir les inversions necessàries per a facilitar-lo, Corredor mediterrani. Aeroport, infraestructures... Es important la defensa de la nostra cultura i de la nostra identitat i també es important que els ciutadans catalans no ens sentim marginats. La nostra qualitat de vida, l’educació, la sanitat, els serveis basics han d’estar garantits amb la mateixa exigència amb que se’ns demanen esforços per a contribuir econòmicament en el seu sosteniment, sobre tot quan van mal dades.

No es raonable que contribuïm com ciutadans nòrdics i rebem serveis com ciutadans de tercera.

El fet que a Extremadura els doni per a finançar els estudis d’angles per “inmersió” a Anglaterra, a mi no m’importa. Que facin el que vulguin amb els seus pressupostos, sempre que per a facilitar als extremenys aquests tipus “d’avantatges socials” (en podria recordar d’altres com per exemple les relacionades amb l’onanisme), no ens facin objecte d’espoli als catalans.

Aguas menores

Seguramente alguien pensará que soy un carcamal. O que como ya voy siendo mayor, se me va la olla, porqué lo que a mi me ha molestado en realidad es lo más natural del mundo. Y que anda que no les ralle.

Pero es que habiendo un lavabo a pocos metros de donde he dejado el coche, en el interior de un parking, ¿por qué demonios alguien ha tenido que mearse detrás, en el rincón de la plaza donde lo he aparcado? 

Claro que esto es lo mismo que tirar las latas de bebidas chafadas, tiradas por el suelo a escasos metros de las papeleras. O dejar las cagadas de perro en las aceras, sin recogerlas, mientras se mira disimuladamente a ver si alguien lo ha visto.

Paiiiiiiiiis.

La priora Xixilona

L`home estava assegut en el seient de l’andana, Un home d’uns seixanta anys, que anava correctament vestit, però amb un aire, no se, com de mudat, com si hagués anat a una cita important i s’hagués abillat expressament per anar-hi. Això i un aspecte d’estar perdut a la gran ciutat em suggeria que venia de pagès.

I això ho vaig copsar a cua d’ull, es a dir, allò que vas pensant en mil coses i gairebé inconscientment  també et fixes en una situació que té’s aliena, quasi sense adonar-te’n.

L’home era assegut de una forma esbiaixada, ocupant dos seients. Aquesta es una situació d’aquelles que em toca el voraviu. Ja hi havia, ja, un altre filera de seients ben buida mes enllà, però em vaig atansar amb gest interrogant i l’home es va apartar tot fent un saltiró, el que em va dir que no ho feia a propòsit i mes be s’havia assegut així sense pensar-hi.

Vaig asseure’m jo  i l’home no deixava de mirar-me. Automàticament vaig agafar la corretja de la borsa que duia i me la vaig creuar  en bandolera. No es que tingues aspecte de lladregot, no, es que hom ja no se’n fia de res.

Al cap d’una estona l’home em preguntà: Sap si per anar a Ripoll haig d’agafar la línia cap a Puigcerdà?

Ah!, jo crec que si, Ripoll, Campdevànol, Ribes i Puigcerdà. Que no era el tren que acaba de passar?

Si, però m’ha confós el que en el cartell de davant poses a Ripoll i per això no hi he pujat.

Vostè a on va? A Puigcerdà?

No, no, jo vaig a un lloc abans de Vic.

Homeee! Si que hagués hagut de pujar en aquest darrer tren. El fet que indiques Ripoll solament volia dir que aquest tren finalitzava  el seu trajecte a Ripoll i l’estació de Vic està abans.

Ah miri i aquest que entra ara i que posa Granollers? Amb això ja em vaig adonar que aquell home es corresponia amb l’idea aquella del pop i el garatge...      Aquest no hi arriba, perquè Granollers està molt abans. A veure, vostè realment a on va?

Jo vaig al carrer Priora Xixilona, de La Garriga. De primer em vaig creure que m’estava prenen el pel, el nom em remetia mes be als paiasos de la tele. Però la seva mirada no semblava amagar cap cosa. Vaig fer com si res i li vaig dir: doncs miri, vostè ha d’agafar un tren que tingui per destí o Vic, o Ripoll, o Ribes, o Puigcerda...

Ah molt be, gracies, gracies...

Tot just arribava el meu tren i vaig marxar. Però us ben juro que en arribar a casa  vaig mirar a Internet lo de la Priora Xixilona,  i sí, a La Garriga hi ha un carrer que se’n diu així. Te aquest nom en homenatge d’una monja que va viure en un monestir que allí hi havia el segle X i que era filla d’en Jofre el Pilós. Avui en dia en el lloc del monestir hi ha l’ermita de Santa Maria del Camí.

Ves per on. Cada dia s’aprenen coses noves.

Els grups de poderosos

La reunió de persones en organitzacions que tinguin la pretensió de dominar a la resta dels humans, es una qüestió que ve de lluny. 

Sigui per motius religiosos, politics, per l’afany de poder o des del punt de vista econòmic, de sempre hi ha hagut grups que s’han cregut amb la potestat de decidir sobre la vida, la llibertat intel·lectual o les hisendes de la gent. Tot i que en definitiva penso que en realitat el darrer motiu, o sigui el del diners, es el que verdaderament mou els esforços d’aquestes persones, ensinistrades en modelar el mon de la manera que ells volen.

Ja a l’antiguitat existien aquesta mena d’organitzacions, per exemple els pitagòrics a la Grècia clàssica, els grups de politics amb els seus “clients”, que feien servir els banys per a conspirar, en la Roma Imperial, els “asshassins” a la Persia medieval, els francmasons, els rosacruces, etc., etc. Gairebé totes aquestes organitzacions fiaven la seva acció en la elecció i conversió dels seus membres en fanàtics que assimilen i no qüestionen els propòsits  que les guien.

Un bon reflexe  d’aquest tipus d’organitzacions el podeu trobar en el llibre “Alamut”  de Vladimir Bartol (1938) o mes modernament en el molt atmosfèric darrer llibre del Umberto Eco, El cementiri de Praga, en el que fa referències a moviments d’aquests tipus en l’Europa del segle XIX i principis del XX.

No es doncs sorprenent que avui en dia també hi hagin organitzacions d’aquesta mena. No fan servir ja la tinta invisible i segurament no celebraran cerimònies iniciàtiques fantasmagòriques, però segur que d’alguna manera faran servir instruments per a juramentar-se i comprometre’s mútuament de cara a les finalitats que pretenen aconseguir.  La immediatesa en les comunicacions, les exorbitants disponibilitats de mitjans materials i dineraris i el coneixement i domini dels mecanismes financers que poden ofegar governs i nacions, de bon segur els permet tenir aquesta capacitat d’influència.

Perquè organitzar-se de manera secreta, i no adoptant formes mes transparents, com d’altres que ja existeixen, per exemple com un partit polític? Pel seu caràcter transnacional. La seva finalitat esta orientada a influir en tot el mon i per això s’han de situar pel damunt dels governs i la legalitat que a cada país representen per obtenir les seves finalitats. Es a dir que el seu secretisme  s’esdevé de la necessitat de eludir les diferents normatives legals propies dels sistemes politics el.legits pels ciutadans o be que els han estat imposats.

Penso que ens trobem davant de grups (segurament mes d’un) que tenen per a objectiu controlar el mon i imposar les seves idees per a dominar-lo, mes enllà de sistemes politics locals i això vindria a ser corroborat per la creixent incorporació de tecnòcrates formats i preparats en empreses financeres molt conegudes, a llocs politics dels països en dificultats com Grecia, Italia, el FMI, aquí el nou ministre d’Economia, etc.

La qüestió que jo em plantejo es, quin es el seu objectiu real? Per que voldria una organització d’aquesta mena controlar el mon?

1. Per créixer en poder econòmic? Mantenir-lo  i assegurar-lo, mitjançant el control de les claus econòmiques: sotmetre a la major part de la població a uns nivells de pobresa que els converteixi en dependents i fàcilment manipulables. Condicionar els partits politics per mitjans de l’ofegament com a conseqüència de préstecs, a fi de que es pleguin fàcilment a les pretensions d’aquests grups. Polaritzar la riquesa i els mitjans en mans de poques persones que tindrien la facultat de mantenir aquesta situació movent les palanques adients. Això seria un enfocament mes be de tipus mafiós.
2. Per a voler tenir el poder pel damunt de tot? Creure’s la solució mundial i estimar que la seva manera d’entendre la societat es l’única correcta i les ideologies, partits politics, tendències socials, etc, sobren. Com que participar en comtesses electorals en condicions normals els seria ben difícil, primer han de aconseguir una situació socioeconòmica homogènia en els països occidentals. Al reduir les expectatives de benestar de la població, els seria mes fàcil introduir els partits afins, de tall neo-liberal, que vinguessis a presentar-se com a salvadors, però que en realitat no serien mes que instruments per a implantar i mantenir les seves idees.
3. Fervor religiós? Per els poderosos que tenen molt fàcil satisfer de manera quotidiana plaers i necessitats que per la major part de la humanitat son molt llunyans, no es difícil la derivació cap a idees pseudo-religioses  sobre la seva missió a la terra. Hi va ben poc des d’aquí a fer interpretacions messiàniques sobre el seu comes i a emprar les seva potencialitat per a promoure una religió de tall materialista que assigni a cadascú el seu paper a la societat. Entraríem en conceptuacions mes identificables com a sectes. L’Houllebecq o en Murakami fan aproximacions a aquestes teories en alguns dels seus darrers llibres. En el cas d’en Murakami i al seu llibre 1Q84, tot i que no ho mencioni directament, es clara la seva referència a la secta japonesa Mahikari, d’enorme poder i influencia econòmic i social.

Què en penseu?

Renoir

Hay un cuadro de Renoir que me llama mucho la atención y precisamente no fue pintado por el. Fue pintado por Marie-Felix Hyppolite-Lucas en el año de su fallecimiento, 1919 y muestra un retrato del pintor con aspecto un tanto quijotesco, luciendo una barba blanca y puntiaguda, debajo de su nariz aguileña, tocado con un sombrero blanco y convenientemente abrigado.

Pero lo que destaca en el rostro de Renoir son los ojos. Unos ojos sumamente expresivos e intensos, como los que el mismo hacia resaltar en los retratos que pintaba.

Unos ojos que supieron captar las formas y llevarlas a los lienzos, pero sobre todo supieron gobernar la luz y traducirla a pinceladas. Unos ojos que ya estaban de vuelta casi de todo, pero que aún guardaban la agudeza y la energía que permitieron al pintor captar y plasmar lo que su genialidad creaba.

Y esto viene a cuento de que esta mañana hemos hecho una visita a CaixaForum, donde tiene lugar una exposición sobre Impresionismo, con la aportación de numerosas obras pertenecientes a la Fundación Clark.

No había solamente cuadros de Renoir, los había también de Monet, de Pisarro, de Sisley, Degas, Bonnard, etc. Pero yo he salido con la luz, con las figuras, con los paisajes de Renoir en mis retinas.

Esta fundación tiene sus raíces en las adquisiciones realizadas por un matrimonio de coleccionistas norteamericanos, Sterling y Francine Clark, que desde principios del siglo pasado iban comprando cuadros de pintores impresionistas. A su fallecimiento la fundación siguió ampliando su fondo de arte,  que reside en el museo de su nombre ubicado en Williamstown, EEUU.

Como ya he comentado otras veces, la belleza me conmueve y debo reconocer que la contemplación de las obras vistas esta mañana me ha conmovido. Si bien no soy precisamente un admirador de La Caixa como entidad financiera, no puedo por menos de dejar constancia de mi respeto por su gestión de estas exposiciones que divulgan las expresiones artísticas y las aproximan a la ciudadanía.

No será la única visita que haré a esta exposición.

Votos para el 20-N a 1 duro

Mi abuelo me había comentado alguna vez que en tiempos remotos, cuando este país vivió algún asomo de democracia, había partidos que se presentaban a las elecciones y que compraban el voto de los ciudadanos.

La cotización en esas épocas estaba a 1 duro el voto, o sea, cinco pesetas, o dicho en moneda de hoy, 0,030 Euros.

Independientemente de la ética del asunto (consideración ética entonces, porqué actualmente es un delito previsto en la Ley de Régimen Electoral General), la verdad es que no parece que percibiendo esa cantidad nadie fuera a hacerse muy rico.

Igual que ahora. Y lo digo porqué ayer entrevistaron por la radio a un individuo, un tal Rómulo, que puso un anuncio en la calle, con su número de teléfono, ofreciendo la venta de su voto para las próximas elecciones del 20-N.

El tal Rómulo manifestó que, algún partido se había puesto en contacto con él, llegando a ofrecerle 150 Euros por su voto. Más o menos el valor actualizado a día de hoy de los 0,030 Euros que se pagaban en la época a que se refería mi abuelo.

Con esa cantidad Rómulo no solucionará muchos problemas, pero igual puede comer algunos días, porqué se trata de un parado que no tiene ningún tipo de ingresos.

En este caso, se me ocurren tres posibles culpabilidades:

1. La del vendedor, con la atenuación que comportan sus circunstancias actuales. 
2. La del partido que compra los votos, sobre el que, de conocerse cual es,  debería recaer una inhabilitación total para ejercer la política.
3. La de los políticos, que inmersos en su continuo debate para descalificarse entre si, no son capaces de  ponerse de acuerdo a fin de paliar la situación de paro y desprotección social.

Mi abuelo no llego a conocer la actual etapa de la democracia, pero seguramente le habría encontrado muchos puntos de contacto con la de su época ¿La solución para después del domingo?

La Noria

En Jordi González està molt empipat. I diu que les empreses que han retirat la publicitat de “La Noria” estan equivocades . Afegeix que aquestes empreses han provocat que l’equip de professionals involucrats (es referirà a ell mateix?) està tocat i ferit per aquesta decisió “desproporcionada, desmesurada, injusta i molt hipòcrita”.

Curiosa manera de referir-se als responsables de les entitats que en definitiva paguen quantioses xifres per anunciar-s’hi i patrocinar el seu programa. I jo em pregunto si es que quan es fan aquests patrocinis no existeix per part dels anunciants cap control sobre el contingut.

Perquè possiblement aquesta darrera ha estat la gota que ha fet vesar el got, però d’escàndols i provocacions, utilitzant les tècniques de periodisme mes burdes,  fa temps que la cadena ens ve oferint un complert repertori.

Però hi ha que reconèixer que aquestes formes son les que  configuren l’estil de la cadena, segurament influenciat per l’estil de qui son els seus propietaris italians, Mediaset, de la que el major accionista es en Silvio Berlusconi...ves per on.

Es l’estil de periodisme i de presentacions cridaner, que busca despertar la reacció fàcil en l’espectador, mitjançant el morb i l’enfrontament continu de persones o grups de persones que competeixen a veure qui xiscla mes fort i trepitja els arguments de l’altre.

Saludo la decisió d’aquestes empreses i convido en general als anunciants a que no contribueixin amb el seu patrocini a la generació d’aquesta mena d’espectacles. Estic ben segur que això no els farà perdre vendes, tot el contrari.

Ah!, també estic tip de que quan es censura a un periodista,  sempre s'argumenti el dret dels ciutadans a ser informats. D’aquesta manera nooooooo!!