Des que el 1412 com
a resultat d’un Compromís de Casp mediatitzat per la presencia dels seus
exercits, en Ferran d’Antequera de la Casa castellana de Trastàmara accedeix
fraudulentament a la Corona d’Aragó, traient-li per la força de les armes el
dret al legítim successor, en Jaume II d’Urgell, Catalunya va entrar en una
espiral de decadència amb alts i baixos significatius, dels que el mes important
el Decret de Nova Planta del 1716.
Des de aleshores
els esforços del centralisme espanyol s’han esmerçat en mantenir a Catalunya
capada, ignorant la seva identitat, menyspreant la seva capacitat d’expansió
econòmica i l’aportació que ha fet al benestar de la resta del país. Lluny de
reconèixer la seva aportació, volen mantenir-la com una ventafocs de la que obtenir avantatges, sobre tot
econòmiques, però regatejant-nos contínuament
els mitjans necessaris per el desenvolupament, que si no fossin tant cecs
haurien de resoldre, tot i que nomes fos per pur egoisme.
Això però no te
una fàcil solució. Tants anys, (segles!) en els que si Catalunya ha despuntat
en algun terreny, s’han afanyat en
criticar-la, censurar-la i negar-li el pa i la sal, tot fomentant el discurs de
que ens fem les víctimes sense raó i que som separatistes, que robem a la resta
d’Espanya. Tantes vegades s’han
utilitzat per això les armes i la repressió i altres la força política!
Tot i això, un
bona part de la culpa d’aquesta situació la te la divisió que els catalans no
sabem resoldre, perquè els afanys dels partits que teòricament ens representen
no s’apliquen en protegir a Catalunya, aconseguint un pes específic mes
important en el Govern del país. O sigui, una capacitat d’influència mes
important, com la que en els darrers trenta anys han usat abastament els
andalusos.
Les posicions
radicals, tot i entendre-les arrel del que s’ha esdevingut històricament la
relació de Catalunya amb Espanya, no ens portaran a cap lloc i menys en una situació
de majoria absoluta d’un partit en el Govern d’Espanya. Ens torejaran, art en
el que son experts. A tall d’exemple molt recent, les manifestacions del
Ministre de Economia espanyol, Sr.
Montoro, enfument-se de la petició catalana de flexibilitat, en matèria
d’endeutament públic.
Jo crec que els
ciutadans catalans entendrien molt be que els partits catalanistes, diguem-ne
CiU, PSC (sense influencia PSOE), Esquerra, etc. es posessin d’acord per
mostrar una unitat de criteri envers les relacions de Catalunya amb Espanya,
deixant-se de rebequeries i d’empantanar-se en temes que no son els mes
importants. Hi ha que establir prioritats.
No es garantible
que per això nomes s’obtinguin els resultat esperats, però segurament la força
de la cohesió facilitaria mes la seva obtenció, reforçant una imatge potent
davant del Govern Central .
Es important que
si Catalunya te la possibilitat de ser un motor econòmic, no eludeixi aquest
objectiu i sigui capaç d’aconseguir les inversions necessàries per a facilitar-lo,
Corredor mediterrani. Aeroport, infraestructures... Es important la defensa de
la nostra cultura i de la nostra identitat i també es important que els
ciutadans catalans no ens sentim marginats. La nostra qualitat de vida,
l’educació, la sanitat, els serveis basics han d’estar garantits amb la mateixa
exigència amb que se’ns demanen esforços per a contribuir econòmicament en el
seu sosteniment, sobre tot quan van mal dades.
No es raonable
que contribuïm com ciutadans nòrdics i rebem serveis com ciutadans de tercera.
El fet que a
Extremadura els doni per a finançar els estudis d’angles per “inmersió” a
Anglaterra, a mi no m’importa. Que facin el que vulguin amb els seus
pressupostos, sempre que per a facilitar als extremenys aquests tipus
“d’avantatges socials” (en podria recordar d’altres com per exemple les
relacionades amb l’onanisme), no ens facin objecte d’espoli als catalans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada