Fittipaldis a la ciutat

 

Tot i que jo tenia preferència, vaig mirar a dreta i a esquerra i veient que no venia cap vehicle, em decidí a incorporar-me al Camí del Mig. Un cop circulant per aquesta via el veié pel retrovisor i no se d'on dimonis havia sortit, perquè al darrera meu, abans de la maniobra, tampoc hi havia ningú.

Venia amb pressa es veu i no dubtà en avançar-me en una zona plena d'obstacles per a alentir la velocitat. De fet, quan passà per la meva esquerra fotè un bot damunt d'un d'aquests obstacles. Me'l vaig mirar una mica incrèdul per la seva gosadia.

 

El conductor era un home d'uns quaranta anys que es notava que anava sovint al gimnàs. Uns bíceps inflats, guarnits de tatuatges ho denunciaven clarament. La mirada fixa, una mica esbatanada, vigilant al davant, de mentre seguia accelerant.

 

Tot d'una aparegué per la dreta un altre vehicle, que s'incorporà a la via en la mateixa direcció que anàvem. El pilot (que no conductor) que m'havia avançat, l'esquivà en una arriscada maniobra per a situar-se davant d'ell, obligant-lo a fer una bona frenada i a mi a imitar-lo.

 

Remugant jo deia entre dents: "es que van com bojos. No m'estranya que hi hagi els accidents de tràfic que hi ha." I el vaig albirar ja molt lluny com girava a la dreta en arribar al final d'aquell tram del Camí de Mig, sense afluixar ni un bri la seva velocitat.

 

Com que jo anava en la mateixa direcció, també vaig girar a la dreta i dos-cents metres més avall el veguè de nou, però aquesta vegada una paret l'havia aturat. En agafar una corba a la seva esquerra i degut a la velocitat devia perdre el control, estampant-se contra aquella paret i el seu vehicle estava tombat, empresonant-lo entre les rodes.

 

Vaig aturar-me i corregué per mirar d'ajudar-lo. La cadira de rodes elèctrica semblava no tenir cap desperfecte important, però ell s'havia quedat com hipnotitzat per la seva impotència en incorporar-se i deslliurar-se del seu vehicle carceller.

 

Un altre conductor ja havia arribat abans i estirant del respatller havia pogut redreçar la cadira de fórmula I i tractava d'ajudar al conductor per a seure-hi de nou. Amb dificultat, perquè estava clar que les cames de l'accidentat no li responien, no se si per malaltia o a conseqüència d'algun accident anterior.

 

Vaig marxar, veient que el meu concurs ja no era necessari i perquè havia deixat el meu cotxe aturat al mig del carrer. Pel retrovisor però vaig comprovar que el conductor de la cadira de rodes reprenia la marxa, tot i que amb molta més tranquil·litat.

Qui son els bons?

Si us agraden les series d’acció emmarcades en un contexte que s’aproximi molt a la realitat  viscuda a travers de les noticies, us recomano Traïdor (Netflix).

Es tracta de la narració fictícia d’unes trifulgues relacionades amb l’MI6 anglès, amb la intervenció de polítics anglesos corruptes i serveis “d'intel·ligència” americans, la Cia i russos, com vulgui que s’anomenin ara aquests seus serveis. M’ha rememorat el cas Litvinenko, del que avui La Vanguardia en fa un recordatori, tant per l’escenari com pels mètodes emprats.

 

Però el que m’ha cridat l’atenció es la pregunta que el fill del protagonista li etziba al seu pare en un determinat moment de plena fragor persecutòria: “Però nosaltres som els bons, oi pare?”.

 

N’hi ha de bons? Gairebé tothom creu que la raó està de part seva i per tant son els “bons”, però,

 

Qui te la raó en el conflicte Russia-Ucraïna? Algú pensa que dirimir les diferencies amb bombes dona la raó o li posa l'aureola de "bo" a alguna de les parts enfrontades? I no m'oblido que ha estat Russia la que ha atacat a Ucraïna, però tampoc que els que recolzen a Ucraïna no ha fet res per a aturar el conflicte i cercar solucions negociades. O en tants conflictes que tenen lloc i que constitueixen un mercat abonat per els fabricants d'armes.

 

O en la repressió Israel-Palestina? Aquí tampoc m'oblido del suport  que els lobbies americans donen als jueus, apartant la mirada de les brutalitats que s'hi cometen.

 

O en la tirania que una política exercida com a religió executa sobre les dones? I tothom mirant cap a un altre cantó, perquè clar els països àrabs fan grans aportacions dineràries a Occident, com per exemple en l'organització de trofeus de futbol. Però lo dels drets humans, que els hi donin ...

 

O en les disputes de tota mena: territorials, polítiques, religioses, econòmiques…?

 

O aquells per qui no te cap sentit preservar el medi ambient o col·laborar en la necessària neteja dels indrets per on passen ells o amb els seus animals domèstics. Complir amb les lleis de trànsit, siguin automobilistes, ciclistes o patinadors. O no tenen intenció de respectar les normes elementals de convivència, com evitar escàndols, sorolls o activitats molestes per els demès. O els qui no respecten el mobiliari urbà o es creuen artistes cridats a redecorar els espais públics.

 

O aquells que volen imposar la seva megalomania, creient-se superiors als demès i molt especialment els assetjadors, els mal tractadors, els violents...els que es creuen amb dret a humiliar o agredir a altres persones.

 

O els polítics que s’arroguen la bondat de les seves accions, basant-se en la sacro-santa excusa de que es fa en nom de l'interès del poble que els ha escollit (o no) o per preservar la pau mundial o la civilització. Que vist el pa que s’hi dona, m’agradaria saber a quina mena de civilització es refereixen els que fan servir aquesta excusa.

 

Qui son els bons en l’escenari mundial? On els aprofitats que posseeixen el poder sobre els recursos materials o econòmics imposen els seus criteris, encareixen la compra de bens o serveis i només se-l’s omple la boca per a presumir de lo be que ho fan i de lo convenients que resulten les seves decisions de cara a la ciutadania a qui en realitat estan enganyant.

 

Com en l'enganyifa dels subministres o de quins son els aliments bàsics que mereixerien una acció decidida per part dels Governs a fi d'evitar l'encariment abusiu, de mentre gasten quantitats ingents de diners públics en armes.

 

Segurament hi ha gent que sap que la seva actuació no es pot enquadrar en el criteri de "Som els bons", perquè ja saben que no i no els importa. Però també hi ha molts que malgrat incórrer en mancances que els exclourien del mon dels bons, no pensen que facin res mal fet. I sense pensar-s'ho gaire, es consideren bons.

 

I si, se m'acudeixen solucions per a evitar algunes d'aquestes mancances i comportaments. Segurament alguns consideraran que el meu criteri al respecte aprofundint en sancions o en mesures preventives es autoritari. Però si la societat no adopta aquestes mesures necessàries per reconduir-les, segurament arribarà un punt de difícil aplicació i s'obrirà espai a la penetració de polítiques populistes, com ja s'està  albirant en alguns paisos com a Italia, Polonia, Hungria, els propis EEUU, etc. O a Espanya amb l'avançament de l'ultradreta en el panorama polític.

P.S. Just desprès d'inserir aquesta entrada en el meu blog, llegeixo aquesta trista noticia:

Arabia Saudí condena a muerte a un destacado profesor de derecho por usar Twitter y WhatsApp

Awad Al-Qarni, de 65 años, estaba considerado por el régimen como un importante agitador que compartía "noticias falsas" en redes. 

I de mentre avui a les 20:00 es jugarà a Riad (Arabia Saudí) el partit de Supercopa Real Madrid - Barcelona...

L'any que comença en diumenge

 

Avui estava content. Sempre es agradable arribar a aquest moment de transició entre un any i un altre, tot i que les expectatives van canviant: de joves ens ho miràvem com l'oportunitat de gaudir d'una festa amb xerinola i ballaruca. Més tard avançant en el trajecte vital, les expectatives anaven canviant i les ànsies de xerinola es van centrant en compartir-ho amb la família i els amics.

 

I quan ja arribes a ser més "gran", les apetències es transformen en més contemplatives, conformant-nos (i no es poc) en veure com els demès gaudeixen de la xerinola i ballaruca. En fi però, estava animat i pensava que un any que comença en diumenge ha de ser bo per definició.

 

I seguint aquesta idea he anat pensant en les moltes coses que el mon agrairia que passessin en un any que comença en diumenge. Per exemple:

 

La guerra d'Ucraïna s'acabarà. Els països no directament involucrats aconseguiran que les parts directament involucrades s'asseguin a negociar i que en lloc  de subministrar-los armes els "armin" amb arguments per a assolir acords.

 

Les epidèmies més conspícues podran ser derrotades  perquè finalment els científics i les farmacèutiques no estaran mediatitzats per interessos espuris i corrupteles.

 

Els polítics de tots els països desenvoluparan accions per a garantir la democràcia i deixaran de veure  les estructures d'organització i administració com oportunitats per a aprofitar-se'n. Aconseguiran respectar i actuar responsablement en la separació de poders i s'oblidaran de la imposició com a eina política.

 

S'establiran mesures per prevenir la delinqüència, entre elles el canvi de paradigma d'una societat emmarcada per un capitalisme desbocat que només veu al ciutadà com a font de consum i explotació. S'establiran impostos justos, s'evitara la despesa estèril (en armes per exemple) i es fomentarà el treball per tothom.

 

Es trobaran solucions per fer desaparèixer la lacra de les drogues, la violència gratuïta i la de gènere i s'establirà  de manera fefaent que totes les persones tinguin igualtat d'oportunitats...

 

I a tot això, de mentre anava fent-me aquest conte de la lletera, se m'acudeix pensar en com han anat aquells anys que han començat en diumenge, perquè d'haver-n'hi n'hi ha hagut. I vaig i li pregunto a Mr. Google que no dubta ni un moment en posar-me aquest refrany davant de la vista:

 

"Cap d'any en diumenge, ven els bous i no sembris" - La pagesia te per dolents aquells anys que comencen en diumenge.

 

I desprès d'ai tal gerro d'aigua freda, toco de peus a terra i penso que el 2023, tot i que comenci en diumenge, serà una continuïtat dels anteriors. I les meves fantasies cabalístiques s'han anat en orris.

 

L'arquitectura forense

 

El 2017, en una visita al MACBA vaig fer aquesta fotografia pensant que era una més de les obres d'art allí exposades, tot i que aleshores ja em va cridar l'atenció el nom "Arquitectura forense".

Fins ara no m'he assabentat que sí, que es una obra d'art, però que la seva finalitat no es exclusivament artística i ha estat amb motiu de que caigué a les meves mans un llibre anomenat "Arquitectura forense - Violència en el llindar de la detectabilitat".

En aquest llibre, escrit per Eyal Weizman, professor d'Espacials i Visuals Cultures a l'Universitat de Londres s'explica com es pot arribar a concloure de quina manera s'han produït fets tràgics que han comportat violacions dels Drets Humans, danys a persones o pèrdua de vides humanes i quina ha estat la responsabilitat de les parts que hi han intervingut.

Per exemple,  en els casos en que les fotografies posteriors de l'escenari han estat manipulades per disfressar la realitat. L'arquitectura forense mitjançant la utilització de sistemes informàtics i criteris tècnics i arquitectònics, pot reconstruir com era l'escenari realment i aconseguir que es determini qui n'ha estat el culpable i la forma com ha intervingut. 

Concretament en el cas de la fotografia es va analitzar com havia impactat un míssil llençat des d'un dron USA en un habitatge al Paquistà, causant la mort de quatre civils.

O el del bombardeig de la ciutat palestina de Rafah per els israelians el 2014, havent reconstruït l'escenari i com va passar basant-se en més de 7.000 fotografies. O un hospital d'Alep bombardejat per Rússia, que s'entestava en negar-ho.

Altres dos camps d'utilització per l'Arquitectura Forense son els de 

- La prevenció, ajudant al disseny d'edificis, obres públiques o mobiliari urbà més segurs, partint de l'anàlisi de la seva construcció, l'impacte sobre l'entorn en que s'instal.len i els riscos derivats de la seva utilització. A part de verificar com han succeït i quines han estat les responsabilitats ens els sinistres ocorreguts en aquestes instal.lacions. 

- L'afectació de l'activitat humana sobre el medi ambient com a conseqüència de l'explotació dels recursos naturals: aigües, boscos, minerals, terres, etc.

Veient els conflictes que tenim en marxa, els gabinets dedicats a aquesta professió tenen feina garantida. Pensem només en les barbaritats que s'estan fent a Ucraïna i també a molts altres indrets d'aquest dissortat planeta, no únicament en les implicacions bel.liques sinó en tots els aspectes dels seu abast.

No es cosa nova. Eurípides en el seu drama "Helena" de fa 2.400 anys ja valorava la malvolença de la conducta humana en aquests versos cantats per el cor:

Insensats vosaltres que perseguiu la fama en les batalles, 

Amb llances i amb armes. Ignorants

Que penseu que podeu resoldre així les fatigues dels éssers humans.

Si tota rivalitat va a ser jutjada per la sang,

Mai acabaran les discussions entre les ciutats dels homes.  

Molts trobaren així sepultura

A la terra de Príam

 

La cimera de l’OTAN

S’ha acabat la cimera de l’Otan a Madrid. I ha deixat un reguitzell d’articles, columnes d’opinió, fotografies i videos, visites “culturals” i resolucions degudament filtrades.

 

En fi, que m’ha semblat tot més propi d’un festival cinematogràfic que no pas d’una reunió de caps d’estat agrupats com a representants d’aquest instrument militar que li diuen OTAN. He vist glamour, pasarel.les, intervencions de persones alienes als responsables de l’organisme, amb vestits luxosos, fites gastronòmiques amb cuines sofisticades,  utilització d’espais pùblics amb justificació de “visites culturals”…En fi, des del meu punt de vista un absolut despropòsit.

 

Perquè no dubto que els elements importants d’aquesta parafernalia han estat pactats i acordats fora d’aquesta demostració vacua i organitzada de cara a la galeria. I els elements importants han estat l’imposició de més despesa militar, d’adhesions fidelissimes, d’amenaces implícites, en definitiva d’una exacerbació bestial per a utilitzar armes que, ves per on, han d’acabar comprant-se a fabricants ubicats a paisos que formen part d’aquesta organització.

 

I per aconseguir-ho no hi ha més que el classic sistema: que ve el llop! Els rusos, els comunistes, els xinesos…tots son enemics d’occident. Hi ha que preservar la independencia i els valors d’occident, que som els primers en malmetre’ls dia a dia. 

 

Vol dir això que defensi als rusos o als xinesos? No en absolut. Però la guerra es culpa de tots. No entraré a analitzar en profunditat les diferents postures de un o un altra bloc, no. 

 

El que si vull resaltar que la situació es culpa de tots. De l’ambició d’Occident d’anorrear Rusia, perquè el seu resorgiment li suposa una amenaça en el terreny industrial i comercial i això es també aplicable a la Xina, que se li està menjant el terreny als USA, a Africa i a Sud America.

 

De la reacció de Russia, volent obtenir per la força de les armes el que ha estat incapaç d’obtenir mitjançant la negociació i l’aproximació als paisos que avui en dia estàn caient en l’esfera de l’OTAN.

 

Des d’aquest punt de vista es molt més intel.ligent la postura de la Xina, maniobrant en silenci per a obtenir posicions d’influencia en àrees mondials on els altres només saben que emprar la força i la destrucció. Russia ho està fent fatal a Ucraïna, a Siria i a molts altres llocs.

 

Però no ens oblidem de les batuses que els USA han ences arreu del mon, que son conegudes i per això m’estalvio d’enumerar. Amb resultats desastrosos per les poblacions dels llocs a on intervingut. Per què sinò li tenen tanta fobia a l’Assange? Perquè els va deixar amb el cul a l’aire.

 

I així s’ha acabat aquesta demostració de vacuitat. Que ha dissimulat els resultats més importants: més despesa militar, més presencia i reforçament de bases militars encerclant a “l’enemic”, més dotació de soldats, la venda de persones a l’iniquitat dels que persegueixen disidents per les seves idees.

 

Això si, els fotografs del glamour s’han recreat en l’escena de la ma de’n Biden lliscant per la cintura de la Begoña Gòmez.

 

E la nave va…

L’enganyifa de les borses.

S’ha universalitzat la presa de pel de les borses que et cobren en els comerços.

Segons la pretesa justificació recolzada per campanyes de molt calat, cobrar les borses es fa per prevenir la masiva utilització del plàstic que en definitiva perjudica el medi ambient. De veritat? Si es paguen ja no es perjudica el medi ambient? Des del meu punt de vista això només serveix per que algú tingui uns ingressos extres, perquè de la meva experiencia no veig gaire gent que digui “Ah no, si s’ha de pagar no vull borsa”.

I ara en els comerços que no fan servir borses de plàstic, també les cobren a part.

M’hi vaig trobar fa uns dies quan en una botiga de roba em van oferir la borsa i ja anava la caixera a contabilitzar l’import. La vaig aturar i li vaig preguntar si es que anava a fer-me un descompte per difondre publicitat gratuita de la marca.

Em va mirar com si li estigues parlant un extra-terrestre i em va dir “nooooo, que va, es que les hem de cobrar”. Li vaig contestar que no calia i treient de la butxaca una borsa que hi duia vaig enteforar els productes que havia comprat adins. Evidentment no era de la marca corresponent a la casa on estava comprant.

No ho trobo ni mig normal que facin això. Si les borses del producte que sigui son tan perjudicials, que les prohibeixin, però que no estafin a la parroquia.

Poso això al mateix nivell que les empreses que sense advertencia previa han disminuit la quantitat o el pes dels productes que venen, però no han modificat el preu. O els preus abusius que es marquen per alguns productes, perquè segurament tots deuen de venir d’Ucraïna, que s’ha convertit en la gran excusa per a encarir-ho tot.

He arribat però a la conclusió de que ens agrada que ens prenguin el pel. Tots aquests abusos i mermes la major part de la gent les soporta estoicament i sense donar-lis importancia, perquè semble que reclamar drets ens situa en una posició incomoda i fins i tot en el cas de la borsa vaig notar que a algú de la cua semblava produir-li vergonya aliena. 

I mireu que us dic, els drets s’han de reclamar quan comença el perjudici que la seva manca ocasiona. Quan el problema s’ha convertit en una bola molt gran, resultarà cada cop mes difícil una rectificació, perquè aquests perjudicis ja tindràn carta de naturalesa. I ho afirmo no ùnicament per el cas de les borses o els encariments dissimulats, ho afirmo per qualsevol dret de caracter personal, identitari, cultural, d’educació, sanitari, de llibertat d’expressió, legal, etc. que cada dia ens van laminant, amb dissimul però sense pausa.

Penso que no som conscients de la força que podem exercir. Si existeix un perjudici l’hem de combatre amb una actitud tant senzilla com no comprar o el.legir altres comerços o marques que no facin servir el dissimul per a prendre’ns el pel.

Les deslocalitzacions

Llegeixo sobre la problemàtica que hi ha amb el tema de les deslocalitzacions, per a obtenir una fiscalitat més beneficiosa, ubicant el domicili o la seu social d’una empresa en altres comunitats on la pressió es més lleu.

Alló que en anglés s’anomena dumping i que no deixa de ser una estafa legal.

 

Perquè com s’ha demostrat en molts casos i darrerament per exemple en el de Ciments Molins, aquestes decisions poden estar motivades per motius económics, però també polítics.

 

Els  governs, siguin del color que sigui, no haurien de permetre aquest frau. Pot ser una palanca per influir en les decisions empresarials a conveniencia, com es va demostrar en els casos de La Caixa o del Banc de Sabadell que en el 2017 i per un procediment d’urgencia que el Sr. M. Rajoy es va teure de la màniga van treslladar les seves seus respectivament a Alacant i a Valencia.

 

Com es pot evitar? Penso que no s’hauria de permetre la instauració de la seu social o la representació administrativa fora de la demarcació geogràfica més immediata al lloc  on l’empresa tingui el seu pes productiu, comercial o de gestió més important. 

 

Per valorar-ho s’haurien de tenir en compte les següents característiques.

 

• Lloc de residencia de  l’unitat productiva més important,  sigui per volum de producció, per nombre d’empleats o per l’extensió de les instal.lacions.

 

• En el cas d’empreses financeres, o empreses de serveis es podría atendre al nombre de clients, de  transaccions o al volum de negoci, tenint en compte que serien factors a demostrar per els propietaris de l’empresa per a accedir a una petició de deslocalització. 

 

Seria una idea a desenvolupar, però en principi evitaría les corrupteles i els tripijocs entre comunitats.