Fittipaldis a la ciutat

 

Tot i que jo tenia preferència, vaig mirar a dreta i a esquerra i veient que no venia cap vehicle, em decidí a incorporar-me al Camí del Mig. Un cop circulant per aquesta via el veié pel retrovisor i no se d'on dimonis havia sortit, perquè al darrera meu, abans de la maniobra, tampoc hi havia ningú.

Venia amb pressa es veu i no dubtà en avançar-me en una zona plena d'obstacles per a alentir la velocitat. De fet, quan passà per la meva esquerra fotè un bot damunt d'un d'aquests obstacles. Me'l vaig mirar una mica incrèdul per la seva gosadia.

 

El conductor era un home d'uns quaranta anys que es notava que anava sovint al gimnàs. Uns bíceps inflats, guarnits de tatuatges ho denunciaven clarament. La mirada fixa, una mica esbatanada, vigilant al davant, de mentre seguia accelerant.

 

Tot d'una aparegué per la dreta un altre vehicle, que s'incorporà a la via en la mateixa direcció que anàvem. El pilot (que no conductor) que m'havia avançat, l'esquivà en una arriscada maniobra per a situar-se davant d'ell, obligant-lo a fer una bona frenada i a mi a imitar-lo.

 

Remugant jo deia entre dents: "es que van com bojos. No m'estranya que hi hagi els accidents de tràfic que hi ha." I el vaig albirar ja molt lluny com girava a la dreta en arribar al final d'aquell tram del Camí de Mig, sense afluixar ni un bri la seva velocitat.

 

Com que jo anava en la mateixa direcció, també vaig girar a la dreta i dos-cents metres més avall el veguè de nou, però aquesta vegada una paret l'havia aturat. En agafar una corba a la seva esquerra i degut a la velocitat devia perdre el control, estampant-se contra aquella paret i el seu vehicle estava tombat, empresonant-lo entre les rodes.

 

Vaig aturar-me i corregué per mirar d'ajudar-lo. La cadira de rodes elèctrica semblava no tenir cap desperfecte important, però ell s'havia quedat com hipnotitzat per la seva impotència en incorporar-se i deslliurar-se del seu vehicle carceller.

 

Un altre conductor ja havia arribat abans i estirant del respatller havia pogut redreçar la cadira de fórmula I i tractava d'ajudar al conductor per a seure-hi de nou. Amb dificultat, perquè estava clar que les cames de l'accidentat no li responien, no se si per malaltia o a conseqüència d'algun accident anterior.

 

Vaig marxar, veient que el meu concurs ja no era necessari i perquè havia deixat el meu cotxe aturat al mig del carrer. Pel retrovisor però vaig comprovar que el conductor de la cadira de rodes reprenia la marxa, tot i que amb molta més tranquil·litat.