Deu n’hi do quin enrenou! Feia temps que no
passava per aquí i guaita com està tot. Els robots de la meva última entrada
s’han rovellat una mica i el blog en general està ple de pols. Tots els
esdeveniments generals succeïts des del mes d’Agost han deixat la seva
emprenta, aquí invisible, en l’autor i un cert desànim per escriure coses
sobre aquests esdeveniments, gairebé
sempre de to pessimista.
Però be, agafo un plomall i el neteja-vidres i
començo a endreçar-ho tot com puc.
El primer que vull fer, es referir-me a una
petita visita feta a un indret on no hi havia estat abans i sobre el que de cop
i volta he reunit força informació. Es tracta del castell de Florejac a prop de
Guissona.
Com a resultat d’haver-lo vist en una pàgina
de castells de Catalunya, em va venir el desig de visitar-lo. No l’havia sentit
anomenar mai i tampoc havia estat abans a Guissona, tot i que sembla que
avantpassats meus de la rama dels Pujol – aquest era el cognom del meu avi
matern - hi van viure en el segle XIX.
I posant-me a llegir coses de la Segarra,
m’arribo al llibre d’en Josep Maria Espinàs i aquí ja no puc defugir la
necessitat de fer-hi una visita.
Em poso en marxa i desprès d’un relativament
curt viatge faig una primera parada a Guissona. La intenció era visitar la
rectoria per tractar de trobar alguna referència dels esmentats avantpassats.
Parlo amb Mossèn Ramon, que de primer em mira amb aquella mirada que revela que
no soc el primer que li ve demanant aquesta mena d’informació, per tot seguit
assegurar-me que ell no pot estar per a subministrar aquestes dades, que la
recerca exigeix molta feina i amb gest una mica
teatral obre la porta d’un armari on guarden els registres de
naixements, confirmacions, defuncions, etc. Miri, aquí estan desordenats i
algun dia se’ls enduran, perquè resulta difícil consultar-los. Si vostè te
alguna indicació potser vulgui mirar-los. Ho intento, i la veritat es que
resulta difícil.
Així que desprès d’una estona de remenar amb
registres de dos-cents anys endarrera, els torno a desar i no sense agrair
sincerament les facilitats que m’ha donat el Mossèn, marxo per fer un tomb per
la vila i continuar cap el meu destí.
Florejac es en si un poble de cases ubicades
al voltant i a dins del recinte del castell. La construcció, del segle XI, es
deu a Arnau Martí de Tost i en aquella època formava part de la xarxa de
castells de Sió, a la comarca de La Segarra, que venia a ser com la frontera
entre el mon cristià i el musulmà. Curiosament el castell ha estat sempre en
mans de la mateixa família, emparentada amb notables llinatges. Avui pertany a
Rosario Balanzo.
No vaig encertar el dia, perquè la visita a
l’interior del castell només es possible fer-la els diumenges. Però la
passejada que vaig fer per els carrers solitaris i silenciosos del poble,
prenent fotografies i gaudint de la tranquil·litat, de l’entorn i del paisatge
va ser molt mes relaxant que la famosa “cup de cafè con leche en la Plaza
Mayor” .
Com tot castell que s’apreciï, el de Florejac
també te una llegenda. Diuen que fa molt, molt de temps... una senyora ben
atractiva residia en el castell. I es dedicava a enamorar cavallers i trovadors
que es trobava al seu abast. I quan se’n cansava se’n desfeia, fent-los olorar
una flor emmetzinada. El rei en assabentar-se la va fer decapitar i des
d’aleshores ença, s’apareix als infortunats visitants, sense cap i amb una flor
a la mà. Afortunadament això ho vaig llegir desprès de la visita.
Deixo unes fotos meves del lloc, absolutament
recomanable de visitar. També us deixo l’enllaç a un blog ben interessant sobre
l’indret i que revela una densa vida social i activa en un lloc en el que tot
passejant no hi vaig veure a ningú.
http://www.blocs.xtec.cat/flore/
Barcelona es una ciutat de gran i variada
oferta cultural. En una mateixa tarda pots viatjar a traves del mes remots
indrets d'aquest planeta, contemplant les fotografies d’en
Sebastiao Salgado i, passant a la sala del davant, gaudir del visionat de meravelloses pintures
que pertanyen al fons no massa conegut
del Museu del Prado.
Tocant a l'obra de Sebastiao Salgado, mai havia vist
una col·lecció de fotografies en blanc
i negre tant plenes de color. Es tracta d'un periple fotogràfic realizat en 32 viatges de l'autor per zones del planeta que encara es conserven pures. Moltes d'aquestes fotografíes reflecteixen paratges solitaris
i desolats en els confins de la terra, on es molt difícil la
subsistència de l’ésser humà. Però també hi han fotografies de animals desenvolupant-se
en el seu hàbitat
o de persones no contaminades per la "civilització",
vivint la seva realitat i adaptats al seu entorn.
Bona part de les obres exposades pertanyen a
aquests conceptes. Els noms dels artistes creadors del que hom pot veure son
francament sonors i coneguts: Rubens, Brueghel, el Bosch, Tiepolo, Mengs,
Bayeux, Goya, Fortuny, Rosales, Madrazo...La immensa majoria mereixen ser
considerades com veritables representants del capital artístic
de cadascun dels seus signants.
