L’afer Grifols sobre possibles irregularitats en la seva gestió financera, que darrerament ha ocupat espais a noticiaris com a conseqüencia de l’actitud especulativa del fons Gotham, ha donat lloc a una reacció d’aquelles de “Ho veieu, catalans havien de ser. I a més no tenen ni la dignitat de posar la bandera d’Espanya a l’edifici de la seva seu, a Los Angeles”.
Com la major part de les opinions i valoracions vessades per mitjans d’ X (abans twitter), les manifestacions han estat desaforades i tenyides de posicions prejudicials que atenen més al punt de vista esbiaixat de qui les expressa que no pas a una objectivitat necessària per a arribar a coneixer la realitat de la qüestió.
I ara es coneix ja qui es el factòtum de Ghotam, un tal Yu, un pinta per anar-hi en compte. Ha visitat la presó varies vegades, ha violat les seves condicionals, ha falsejat documentació…i tampoc se sap si l’esmentada Gotham està legalment constituïda. Una joia, vaja, de l’estil del més proper “Pequeño Nicolas”. Ha provocat una baixada del valor accionarial de Grifols que li permeté comprar a preu barato i vendre gairebé immediatament a preu més alt, procurant-se una bona picossada.
Personatges que prosperen pujats al damunt d’una capça de sabates buida, entabanadors amb mestria que poden ocasionar problemes molt greus. Les noves tecnologies els han donat més ales per la possibilitat d’oferir una imatge aparentment seriosa.
I que saben tocar ressorts, arrossegant a persones propenses a la credulitat en una societat amb molts individus i fins tot col·lectius propensos a acceptar discursos afalagadors o interessats i ara m’ha vingut a la memòria la trista historia dels assassinats a Morata de Tajuña, enredats per un d’aquests anomenats “estafadors de l’amor”.
La conclusió es que hi ha que ser escèptic per damunt de tot. No creure’s res ni a ningú. I esperonar a les autoritats que correspongui perquè protegeixin als ciutadans i a les entitats de tants desaprensius.
Un d’aquests darrers dies d’agost, d’aquest feixuc estiu.
Trec a la Nuba a passejar pel matí. Be, més que a passejar a que faci les seves necessitats, perquè darrerament no està per caminar gaire i un cop ha fet el fet, apa a estirar per tornar a casa on sap que tindrà preparat el desdejuni.
Passo pel carrer del darrera, del que una banda dona al bosc i constato que els cotxes no han marxat encara, n’és ple.
Ja de lluny albiro dues persones que baixen d’un vehicle, tot carregats amb estris fotogràfics: càmeres amb grans teleobjectius, trípodes i tot l’equipament per fer una sessió de fotografia. El de més edat duia la vestimenta típica dels fotògrafs professionals, jaqueta-armilla amb un munt de butxaques, bossa en bandolera i la càmera penjada del coll, el que tenia mèrit perquè hi portava acoblat un tele que devia ser ben be de 1.000 mm. I aquests pesen lo seu.
El més jove no sabria a on encaixar-lo. Tant podia ser fill o familiar de l’altre o simplement un ajudant que col·laborava en carretejar l’equip.
Dedueixo que anaven a captar imatges d’ocells, tenint en compte la proximitat dels arrossars de les Basses d’en Coll on hi han alguns observatoris per a fotografiar aus. El lloc es ben conegut per ser etapa de pas per aus migratòries.
Quan em mancaven poques passes per creuar-me amb ells, veig que el de més edat deixa el que duia al seu company i es posa en el marge, no a dins del bosc, sinó pràcticament sobre l’asfalt i engega una sonora pixada que ressona més en el silenci matiner.
Quan arribo a la seva alçada no em puc estar de recriminar-li: “No es lloc per fer això!” I em contesta sorneguer “Escolti, que això es el camp”.
El més jove em mirava amb cara de circumstàncies.
“Ah si?” Li esmeno i tot assenyalant-li les cases de l’altre vorera amb balconades des d’on se’l distingia perfectament, li pregunto “I això que es? Vostè sap que no te raó i que hagués pogut endinsar-se més en el bosc."
Però l’home si que volia tenir raó i recollint el material va marxar remugant sobre les persones que es foten allà on no les criden.
Em vaig encendre per la manca d’educació i després d’unes poques passes em vaig girar i li vaig etzibar: PIXAPINS!
Però ja s’havia allunyat tot albirant el cel en cerca, suposo, d’individus alats i dubto que em sentís. I si em va sentir, no va fotre ni cas.
I jo carregat amb bosses per recollir el que va deixant la nostra gosseta i aigua per a diluir les restes líquides.
Venia amb pressa es veu i no dubtà en avançar-me en una zona plena d'obstacles per a alentir la velocitat. De fet, quan passà per la meva esquerra fotè un bot damunt d'un d'aquests obstacles. Me'l vaig mirar una mica incrèdul per la seva gosadia.
El conductor era un home d'uns
quaranta anys que es notava que anava sovint al gimnàs. Uns bíceps inflats,
guarnits de tatuatges ho denunciaven clarament. La mirada fixa, una mica
esbatanada, vigilant al davant, de mentre seguia accelerant.
Tot d'una aparegué per la
dreta un altre vehicle, que s'incorporà a la via en la mateixa direcció que
anàvem. El pilot (que no conductor) que m'havia avançat, l'esquivà en una arriscada
maniobra per a situar-se davant d'ell, obligant-lo a fer una bona frenada i a
mi a imitar-lo.
Remugant jo deia entre dents:
"es que van com bojos. No m'estranya que hi hagi els accidents de tràfic
que hi ha." I el vaig albirar ja molt lluny com girava a la dreta en
arribar al final d'aquell tram del Camí de Mig, sense afluixar ni un bri la
seva velocitat.
Com que jo anava en la mateixa
direcció, també vaig girar a la dreta i dos-cents metres més avall el veguè de
nou, però aquesta vegada una paret l'havia aturat. En agafar una corba a la
seva esquerra i degut a la velocitat devia perdre el control, estampant-se
contra aquella paret i el seu vehicle estava tombat, empresonant-lo entre les
rodes.
Vaig aturar-me i corregué per
mirar d'ajudar-lo. La cadira de rodes elèctrica semblava no tenir cap desperfecte
important, però ell s'havia quedat com hipnotitzat per la seva impotència en
incorporar-se i deslliurar-se del seu vehicle carceller.
Un altre conductor ja havia
arribat abans i estirant del respatller havia pogut redreçar la cadira de
fórmula I i tractava d'ajudar al conductor per a seure-hi de nou. Amb
dificultat, perquè estava clar que les cames de l'accidentat no li responien,
no se si per malaltia o a conseqüència d'algun accident anterior.
Vaig marxar, veient que el meu
concurs ja no era necessari i perquè havia deixat el meu cotxe aturat al mig
del carrer. Pel retrovisor però vaig comprovar que el conductor de la cadira de
rodes reprenia la marxa, tot i que amb molta més tranquil·litat.
Es tracta de la narració fictícia d’unes trifulgues relacionades amb l’MI6 anglès, amb la intervenció de polítics anglesos corruptes i serveis “d'intel·ligència” americans, la Cia i russos, com vulgui que s’anomenin ara aquests seus serveis. M’ha rememorat el cas Litvinenko, del que avui La Vanguardia en fa un recordatori, tant per l’escenari com pels mètodes emprats.
Però el que m’ha cridat l’atenció es la pregunta que el fill del protagonista li etziba al seu pare en un determinat moment de plena fragor persecutòria: “Però nosaltres som els bons, oi pare?”.
N’hi ha de bons? Gairebé tothom creu que la raó està de part seva i per tant son els “bons”, però,
Qui te la raó en el conflicte
Russia-Ucraïna? Algú pensa que dirimir les diferencies amb bombes dona la raó o
li posa l'aureola de "bo" a alguna de les parts enfrontades? I no
m'oblido que ha estat Russia la que ha atacat a Ucraïna, però tampoc que els
que recolzen a Ucraïna no ha fet res per a aturar el conflicte i cercar
solucions negociades. O en tants conflictes que tenen lloc i que constitueixen
un mercat abonat per els fabricants d'armes.
O en la repressió
Israel-Palestina? Aquí tampoc m'oblido del suport que els lobbies americans donen als jueus,
apartant la mirada de les brutalitats que s'hi cometen.
O en la tirania que una
política exercida com a religió executa sobre les dones? I tothom mirant cap a
un altre cantó, perquè clar els països àrabs fan grans aportacions dineràries a
Occident, com per exemple en l'organització de trofeus de futbol. Però lo dels
drets humans, que els hi donin ...
O en les disputes de tota mena:
territorials, polítiques, religioses, econòmiques…?
O aquells per qui no te cap
sentit preservar el medi ambient o col·laborar en la necessària neteja dels
indrets per on passen ells o amb els seus animals domèstics. Complir amb les
lleis de trànsit, siguin automobilistes, ciclistes o patinadors. O no tenen
intenció de respectar les normes elementals de convivència, com evitar
escàndols, sorolls o activitats molestes per els demès. O els qui no respecten
el mobiliari urbà o es creuen artistes cridats a redecorar els espais públics.
O aquells que volen imposar la
seva megalomania, creient-se superiors als demès i molt especialment els
assetjadors, els mal tractadors, els violents...els que es creuen amb dret a
humiliar o agredir a altres persones.
O els polítics que s’arroguen
la bondat de les seves accions, basant-se en la sacro-santa excusa de que es fa
en nom de l'interès del poble que els ha escollit (o no) o per preservar la pau
mundial o la civilització. Que vist el pa que s’hi dona, m’agradaria saber a
quina mena de civilització es refereixen els que fan servir aquesta excusa.
Qui son els bons en l’escenari
mundial? On els aprofitats que posseeixen el poder sobre els recursos materials
o econòmics imposen els seus criteris, encareixen la compra de bens o serveis i
només se-l’s omple la boca per a presumir de lo be que ho fan i de lo
convenients que resulten les seves decisions de cara a la ciutadania a qui en
realitat estan enganyant.
Com en l'enganyifa dels
subministres o de quins son els aliments bàsics que mereixerien una acció
decidida per part dels Governs a fi d'evitar l'encariment abusiu, de mentre
gasten quantitats ingents de diners públics en armes.
Segurament hi ha gent que sap
que la seva actuació no es pot enquadrar en el criteri de "Som els
bons", perquè ja saben que no i no els importa. Però també hi ha molts que
malgrat incórrer en mancances que els exclourien del mon dels bons, no pensen
que facin res mal fet. I sense pensar-s'ho gaire, es consideren bons.
I si, se m'acudeixen solucions
per a evitar algunes d'aquestes mancances i comportaments. Segurament alguns
consideraran que el meu criteri al respecte aprofundint en sancions o en
mesures preventives es autoritari. Però si la societat no adopta aquestes
mesures necessàries per reconduir-les, segurament arribarà un punt de difícil
aplicació i s'obrirà espai a la penetració de polítiques populistes, com ja
s'està albirant en alguns paisos com a
Italia, Polonia, Hungria, els propis EEUU, etc. O a Espanya amb l'avançament de
l'ultradreta en el panorama polític.
P.S. Just desprès d'inserir aquesta entrada en el meu blog, llegeixo aquesta trista noticia:
.png)
Avui estava content. Sempre es agradable arribar a aquest moment de transició entre un any i un altre, tot i que les expectatives van canviant: de joves ens ho miràvem com l'oportunitat de gaudir d'una festa amb xerinola i ballaruca. Més tard avançant en el trajecte vital, les expectatives anaven canviant i les ànsies de xerinola es van centrant en compartir-ho amb la família i els amics.
I quan ja arribes a ser més "gran", les apetències es transformen en més contemplatives, conformant-nos (i no es poc) en veure com els demès gaudeixen de la xerinola i ballaruca. En fi però, estava animat i pensava que un any que comença en diumenge ha de ser bo per definició.
I seguint aquesta idea he anat pensant en les moltes coses que el mon agrairia que passessin en un any que comença en diumenge. Per exemple:
La guerra d'Ucraïna s'acabarà. Els països no directament involucrats aconseguiran que les parts directament involucrades s'asseguin a negociar i que en lloc de subministrar-los armes els "armin" amb arguments per a assolir acords.
Les epidèmies més conspícues podran ser derrotades perquè finalment els científics i les farmacèutiques no estaran mediatitzats per interessos espuris i corrupteles.
Els polítics de tots els països desenvoluparan accions per a garantir la democràcia i deixaran de veure les estructures d'organització i administració com oportunitats per a aprofitar-se'n. Aconseguiran respectar i actuar responsablement en la separació de poders i s'oblidaran de la imposició com a eina política.
S'establiran mesures per prevenir la delinqüència, entre elles el canvi de paradigma d'una societat emmarcada per un capitalisme desbocat que només veu al ciutadà com a font de consum i explotació. S'establiran impostos justos, s'evitara la despesa estèril (en armes per exemple) i es fomentarà el treball per tothom.
Es trobaran solucions per fer desaparèixer la lacra de les drogues, la violència gratuïta i la de gènere i s'establirà de manera fefaent que totes les persones tinguin igualtat d'oportunitats...
I a tot això, de mentre anava fent-me aquest conte de la lletera, se m'acudeix pensar en com han anat aquells anys que han començat en diumenge, perquè d'haver-n'hi n'hi ha hagut. I vaig i li pregunto a Mr. Google que no dubta ni un moment en posar-me aquest refrany davant de la vista:
"Cap d'any en diumenge, ven els bous i no sembris" - La pagesia te per dolents aquells anys que comencen en diumenge.
I desprès d'ai tal gerro d'aigua freda, toco de peus a terra i penso que el 2023, tot i que comenci en diumenge, serà una continuïtat dels anteriors. I les meves fantasies cabalístiques s'han anat en orris.
