No fa gracia.

L’any 2002 es va generar a la provincia de Guandong a la Xina, una epidemia, el SARS, que va ocasionar 800 morts a tot el mon. L’any 2009 va explotar l’epidemia de la grip porcina, amb origen als EEUU, que va produir una mortandat d’entre 150.000 a 575.000 víctimes (?). Deixant a part altres epidemies com l’Ebola, el Zica, etc. el que adverteixen els científics - això es coneix des de l’eclosió de la grip espanyola del 1918 - cada quinze anys hi ha una mutació en el virus de la grip que cada cop es mes agressiu.

Les repercusions mes comunes afecten sobre tot a l’aparell respiratori, amb derivació a pneumonia.

I coneixent això, els governants del mon, en general, s’han dedicat a gastar descomunals quantitats dineraries, dels diners que aporten els ciutadans amb els seus impostos, en armament, en donar-li gust als seus generalots per jugar amb joguines mortiferes i caríssimes i per reforçar les eines dels aparells repressius al servei del capitalisme salvatge, a travers dels governants titelles.

Però no se’ls ha acudit reforçar la sanitat pública, ans al contrari, han privatitzat tot el que han pogut. No han constituit emmagazematge de material necessari, com vestimenta adient pels sanitaris, mesures de prevenció com mascaretes, instrumentació técnica, com els respiradors, etc. etc.

Podreu dir-me que es molt fàcil dir això a toro passat, però es que no es aixì. Els antecedents que haurien d’haver servit per a adoptar aquestes mesures hi son i en conseqüencia s’hauria d’haver aplicat una política de prevenció.

Tampoc hi ha un Pla de Contingencia, des del punt de vista de “que s’ha de fer si...” cosa que a les empreses s’exigeix, però clar, demanar als governants que pensin en aquestes coses resulta dificil, si pensem que la major part d’ells no ha treballat a la seva puta vida.

Tot es fa improvisadament, quan amb els mitjans de que disposen i sobre tot deixant-se aconsellar per els qui hi entenen, que son els científics i no els militarots, sería mes adient el.laborar plans de contingencia. I evitar minimitzar el efectes de la situació, perquè desprès la realitat s’encarrega d’escombrar aquests intents de dissimular.

I l’altre aspecte fatal del panorama es la barreja de la política amb les circumnstancies que atravessem. La por a prendre decisions dures que poden generar insatisfaccions a algún sector, com ara les empreses de l’Ibex35 o vigilant a cluc d’ull les reaccions dels partits opositors o fins i tot del teixit social del propi partit. També s’esperonen els partidismes a favor o en contra d’uns envers d’altres, el que converteix a una societat altament exposada a travers de les xarxes socials en un camp de mines.

De mentre es generen resultats negatius, com la possible mort de persones que s’hagues pogut evitar si les decisions s’haguessin pres en la forma i els moments oportuns, el monumental estrés i exposició del personal sanitari i la por de la població lógica, però augmentada per la desconfiança en els que haurien d’afrontar aquestes qüestions amb solvencia.

Se’n diu negligencia culposa.

Han detingut a Carola Rackete

El mon està cavalcant descontroladament cap a una mortal incapacitat per resoldre els problemes. Els lobbies económics i els governants polítics s’encasellen cada cop mes en defensar els seus interessos i les seves cadires, fent veure que ho fan per afavorir a la gent, però en realitat el que volen es  tenir a la gent controlada i seguir exprimint la mamella, amb dissimul, perquè es noti el menys possible. Aquesta orientació afavoreix l’aparició de moviments ultradretans, com aquí mateix el de Vox (a Italia Salvini), que exploten la por a que es perdin drets o seguretat, cosa que efectivament pot passar si s’abandona l’exercici de responsabilitat que com a governs han de realitzar. El que em porta a pensar si tot plegat no serà un altre engany per que es pugui escanyar als ciutadans. Ningú mereix morir o ser esclavitzat quan intenta trobar un camí per una vida millor.

Ningú mereix ser castigat per tractar d’ajudar a qui ho intenta.

Hi ha honor en les guerres?

Hi ha honor en les guerres? Avui fa 100 anys que es va signar l’armistici que va acabar amb la 1a. Guerra Mundial. Mes de vuit mil.lions de morts en combats. Mes de dinou si compten combatents i població civil. Centenars de milers de vidues, ferits o inhabilitats. Incomptables families destruides. Avui en dia alguns historiadors es pregunten si va servir per algo aquesta explosió bélica i mes si tenim en compte que la ferida es va tancar malament i vint anys desprès es va esdevenir la Segona Guerra Mundial. Jo no necessito fer grans averiguacions per estar-ne cert de que no va suposar cap benefici ni avançament per la societat.

Tot i entendre la necessitat de defendres d’una invasió, veig mes el substracte que hi ha darrera de les comteses com aquesta. A part de portar dolor per arreu, tant en uns bandols com uns altres, va servir per:

• Alimentar l’ego d’uns personatges que amb l'excusa de probar d'afavorir els interessos del poble, el que feien era afalagar el seu propi narcisisme i el seu poder.
• Permetre que militarots irresponsables “juguessin” a la guerra, amb la gran quantitat de “joguines” que l’ambició dels primers els posaven a la seva disposició. 
• A mi em treu de polleguera que es parli d’honor militar, quan no hi ha cap honor en matar persones, destruir ciutats o el medi natural: com resultat de la IGM encare hi han camps contaminats amb plom i arsenic.

Quan veig els pits d’aquesta gent coberts de medalles i distincions m’entra urticaria. Perquè se qué hi ha al darrera. Em ve mal humor veient aquests ciutadans que se senten tant orgullosos dels seus exercits, però no dels seus investigadors o dels seus professionals que treballen per millorar les condicions de vida dels pobladors del paneta, en els seus aspectes d’alimentació, sanitat o educació.

I sembla que no s’aprengui del que ha passat. El mon s’està organitzant d’una manera nefasta, primant la riquesa, el poder i l’ambició. Cada cop mes el capital s’està concentrant en mans de pocs que l’empren per a sotmetre a la resta de la humanitat e condicions deplorables.

L’empren per a comprar voluntats polítiques en els camps en que estàn distribuits els estats: el legislatiu, l’executiu i el judicial i assegurar-se dels seus objectius mitjançant el reforçament de la capacitat repressiva militar i policial.

Esperonen la capacitat de radicalització entre els grups, tot intentant treure’n profit. O algú s’enganya sobre el perquè del ressorgiment d’una extrema dreta? Caracteritzada per la incultura, per la seva violencia primaria i les manifestacions agressives contra tot el que no sigui el seu “ideari”. I tothom sap a que em refereixo.

Nomès hi ha que veure mostres com el que passa amb la caravana de gent que morta de gana i de humil.liació va a trucar a la porta de la nació possiblement mes rica de la terra...governada, amb el recolzament de gran part dels seus ciutadans, per un personatge veritablement lamentable que en lloc de intentar apaigavar focs, el que va fent es encendre’n cada dia un.

I aixì a un munt de llocs, on la voluntat d'alguns d’acaparar poder i riquesa porta a trepitjar els drets de la gent. Això si, dissimulant-ho amb edulcorades propagandes, amb l’utilització d’una prensa clarament partidista al seu servei i amb l’aparent caritat realitzada a titol personal o mitjançant fundacions. No passa nomès aquí.

Aquesta situació ens porta segons el meu parer als següents escenaris:

• Una societat sotmesa i explotada cada cop mes. Un planeta amarat per la contaminació generada per gent sense escrupols amb tal de seguir produint i produint per afavorir la riquesa de grups reduits, que son els que poden invertir per generar mes enriquiment.
• El manteniment o sorgiment de conflictes locals que enmascaren un conflicte mes perillos a nivell mundial, o
• A repetir els errors del passat i veuren’s abocats a una altra conflagració com aquella de la que avui celebrem els 100 anys del seu acabament. Penso en les invocacions de reforçar el militarisme, la voluntat de tornar endarrera en els pactes de no proliferació d’armes nuclears o l’intervencionisme en altres paisos, no per millorar les condicions dels seus habitants, però per assegurar-se dominis d’influencia.

Cleóbulo de Lindos

Cleóbulo de Lindos, c. 600 A.C. Filósof i tirà de Rodas:
Acceptar la injusticia no es una virtud, sino tot el contrari.

Karl Jasper

Karl Jasper va ser un filósof alemany que va patir la repressió del nazisme abans i durant la Segona  Guerra Mundial, degut a que la seva dona era jueva. 

Va intentar exiliarse a Suissa, però els nazis l’obligaven a deixar-la a ella com a hostatge per la qualcosa va renunciar i va romandre amb la seva dona, el que els va dur a soportar nombroses calamitats i a haver de viure amagats.

Encabada la Guerra, els aliats van voler confiar-li la regeneració de les Universitas alemanes, tasca per la que trobà moltes dificultats, donat que les estructures estaven empaltades d’antics simpatitzants del règim.

Seva es la frase: “Un reconeixement de la culpabilitat nacional es una condició necessaria pel renaixement moral i politic d’Alemania”.

Tot i els rebrots que surgeixen darrerament d’una extrema dreta que semblava larvada, penso que Alemania va assolir de manera majoritaria aquesta necessaria conscienciació.

I mirant el que passa aquests dies amb la operació de exhumar el cadaver de’n Franco del Valle de los Caidos i l’aferrissada defensa que alguns nostàlgics fan de la seva època, trobo que Espanya, malgrat Lleis de Memoria Histórica i altres autoenganys, no ha passat pel mateix procés. I aixì tenim les coses com les tenim.

Filosofía

Avui he començat el curs. Com molts i moltes. Uiiix quins nervis!

He arribat a la Uni ben aviat, per conèixer una mica el lloc i saber per on m’hi haig de moure. Val a dir que aquest curs el faig a les instal·lacions de la Universitat a Badalona en les que no havia estat abans. D’entrada, els papers que em van donar deien  que havia d’anar a l’aula 2.2. Però allí només s’hi estava un home amb cara de despistat. Com jo. 

Entra una Sra. que tenía tota la intenció de posar-se a netejar l’aula i ens etziba: “Uiii, que hacen Vds. aquí?” Li contestem que preteníem assistir a la classe de Historia de la Filosofia i amb aquella mirada carregada de comprensió ens diu: “pero eso no es aquí! Debe ser en otra aula, porque esta la tengo que ordenar.”

Li ensenyo el paper i ens diu “si, si. Bueno, voy a averiguar que pasa” I al cap d’una estona torna amb cara d’estar al cap del carrer i ens diu triomfal “lo ven, no es esta, es la 1.2.” Res de nou doncs.

Així que baixem a la següent planta i allí ens trobem amb una filera de persones – quantes! – que evidentment estaven mes ben informats que nosaltres. De seguida observo que moltes d’elles es coneixien d’abans i s’afanyaven a saludar-se cordialment. Vaja, com si m’hagués trobat jo amb els antics companyes i companys de Biblio.

Entrem a l’aula i el primer en que m’hi fixo es que les instal·lacions son ben noves, però l’acústica fatal. En fi, que tothom parlant al mateix temps feien un brogit considerable.

Entra el professor i el veig ben jove. Res de particular, a tothom que te menys edat que jo el trobo ben jove. I comença a parlar.

Sobre el funcionament de la classe, sobre el seu nom i la seva adreça electrònica, que està a disposició pel que li vulguem preguntar. I també sobre la filosofia. Que què espera de nosaltres, que què sabem de la filosofia i perquè serveix...

I d’entrada m’ha destrossat uns quants tòpics, sobre si la filosofia serveix per alguna cosa, o no, La conclusió que en trec de moment es que la filosofia només es útil per pensar, però que ni serveix per assolir mes felicitat, ni per contestar moltes de les preguntes metafísiques que ens plantegem.

I tot això, la manera de dir-ho em sonava. La forma, les paraules diferents, però amb el mateix significat... He tancat els ulls per un moment i l’he vist! He vist a l’Orella, el famós Merli, dient paraules semblants, amb mes procacitat si de cas en boca de l'actor, pero el discurs, el mateix.

Agafo la tablet, que ja sabeu que es com una prolongació de la meva persona i consulto qui es aquest home de nom molt especial: Nemrod Carrasco Luca. I el trobo: es el professor de filosofia que va assessorar a TV3 en la producció de Merlí! I es clar. D’això em sonava.

Jo no vaig veure tota la sèrie. Es mes, pràcticament vaig veure tant sols els primers capítols. I els del final. I amb això en vaig tenir prou per identificar la manera d’expressar-se del professor avui i algunes de les idees que en Merlí tractava de transmetre.

I mirant al meu voltant he pensat que els alumnes o estudiants que érem allí constituíem un públic ben interessat. Únicament que no hi ha cap adolescent com els de la sèrie.

Ah! en sortir veig un cartell que diu que l'aula per la gent del meu curs es la 2.1. Tot entès.

L'Esglèsia d Sant Pere de Pals

Aquest dijous passat ens han visitat uns amics que estan passant uns dies a Palamós. Els hem dut a fer un tomb per el Pedró de Pals. Sempre m'agrada passejar-m'hi i no es que no l´hagi vist mai, ans al contrari, però com deia en Pla, Pals mereix no una, sinó cent visites.

 

I realitzàrem el circuit habitual: pujada pel carrer de l'Abeurador, passar per davant de l'Ajuntament, veure la Torra de les Hores... Aquesta vegada hi vam poder pujar per a divisar el  preciós paisatge que s'albira des de dalt i acariciar la campana, mes que res per si dona bona sort. Els vaig senyalar les Medes, el Massís del Montgrí, el perfil mig emboirat de Peratallada  i molts llocs amb molta historia que des d'allí es veuen, com el Mas Gelabert, sí, a on es celebra  el White Summer cada any. 

Aquest Mas el va comprar en Pere Coll i Rigau en tornar de la seva aventura indiana a Cuba el 1894. Carregat de doblers provinents de la fabricació de tabac i de llumins es va enfrontar al Marqués de Torroella, en Roberto Robert i Suris en la que es va anomenar la  "Guerra de l'arròs". Aquest marqués, polític conservador als inicis del segle XX es qui va fer construir el Palau Robert, situat al Passeig de Gràcia cantonada Diagonal de Barcelona. El tema de la Guerra de l'arròs es interessant, però mereix una narració per ella sola.

Desprès seguírem cap el mirador i tornàrem per el camí que circumda les muralles. Fins aquí res que no haguéssim fet nosaltres moltes altres vegades, però en entrar a la Plaça de l'Església vaig veure la porta de Sant Pere que estava oberta i els vaig menar cap al seu interior, perquè realment es un lloc atractiu per visitar fins i tot pels no creients. 

L'Església de Sant Pere es un temple, no massa gran,  d'estil gòtic tardà, amb una construcció arquitectònica de línies sòbries i pures. Normalment es a les fosques, amb unes poques llums de les espelmes votives que il·luminen les capelles laterals i la que entra per una porta vidriera oberta en un costat. A dins no s'experimenta aquesta fredor pròpia d'Esglésies antigues, sinó que s'hi troba una atmosfera càlida no tant per la temperatura com per una sensació psíquica que no se sap ben be què la produeix.

Sabia d'altres vegades que era possible engegar una il·luminació mitjançant abonament d'un Euro i vaig voler fer-ho per a mostrar als visitants la capella en tot el seu valor. Però no podia trobar el moneder per a introduir la moneda, malgrat haver-lo cercat per arreu.

Aleshores vaig veure un home que anava recollint la cera sobrera de  les espelmes i que parlava amb els nens que ens acompanyaven. Pensant que potser era el rector - i ho era - m`hi vaig atansar per preguntar-li on era la instal·lació del moneder, que molt amablement em va mostrar en aixecar un panell que l'amagava.

Desprès va venir allò de que entre tots els del grupet no hi havia ningú que portes una moneda d'un Euro. Ja acostuma a passar. El mossèn en veure-ho ens va obsequiar amb una engegada de llum que de cop donà vida a aquelles parets, a l'altar, a l'arc de volta i a les nervadures que el suporten, banyant amb una suau llum groguenca tot l'entorn.

El rector darrera meu, veient que resseguia amb la mirada la volta em preguntà si m'havia fixat en un detall en el que gairebé ningú s'hi fixa: en els dos caps que adornaven la clau, en el cim màxim de la volta.

Des d'on era no podia divisar be les figures dels dos caps. Hagués afirmat que es tractava de dos caps d'angelets de l'estil dels que va pintar en Rafael, però de bon segur que no era així, la meva vista que m'enganyava…I li vaig preguntar al rector que qui eren, contestant-me que es suposa que representen al rei en Joan II i al seu fill, en Ferran el Catòlic.

Em vaig quedar una mica perdut. Pel que jo sabia, en Joan II va ser un rei de ascendència castellana,  embolicat en inacabables disputes matrimonials,  territorials, d'herències, etc. entre Castella, Navarra i la Corona d'Aragó i que va arribar a empresonar al seu propi fill, el Príncep Carles de Viana, qui, assegura la llegenda,  morí enverinat per la seva madastra, na  Joana Enriquez. Aquest va ser l'origen de la primera guerra civil a Catalunya.

Malgrat ser el rei titular de la Corona d'Aragó, en signar el Tractat de Vilafranca del Penedès en 1461, acceptava no entrar a Catalunya sense autorització de la Generalitat, cosa que com es diu vulgarment es va passar pel forro, provocant l'esmentada guerra civil, que coincidí en el 1462 amb la revolta dels camperols, coneguda com la Guerra de Remences. El curiós era que donava recolzament al bàndol reial la gent humil,  que integrava la facció anomenada  "La Busca" i en contra estava el Govern de la Generalitat, recolzat per la burgesia de l'època, "La Biga"

El que va passar a Catalunya durant aquells anys, sinó fos per els ribets tràgics i de patiment per la població, semblaria una broma de la Historia. Anades i vingudes d'exercits, hipoteca del Rosselló i la Cerdanya per fer front a les quantiossisimes despeses militars i pagar les ajudes demanades per en Joan II al Rei francès. Oferiment per part de la Generalitat de que el govern  de Catalunya passes a dependre de França, o mes tard el mateix oferiment al conestable Pere de Portugal…Entre els fets que tingueren lloc hi comptà l'enderroc del poble de Pals.

Catalunya va ser escenari de la barbàrie, del pillatge i de la massacre per part d'uns i d'altres. La gerra s'acabà el 1472, quan la Generalitat, esgotats tots els seus recursos, va haver d'acceptar una rendició i en Joan II i el seu fill Ferran el Catòlic entraren a Barcelona i signaren la Pau de Pedralbes.

Les conseqüències  que afectaren a Pals, em feia incomprensible que una imatge d'aquest Rei presideixi un lloc tant rellevant com la clau de la volta de l'església de Sant Pere. El rector em va aclarir que posteriorment el Rei i el seu fill van autoritzar a que  les restes de la muralla i el castell enderrocats s'empressin per restaurar la Torre de les Hores i l'Església, siguen aquest el motiu d'aquest, diguem-ne, homenatge.

També m'assenyalà el fet de que les gàrgoles, que normalment estàn just per sota de la teulada, en el cas d'aquesta Església estan a uns sis metres mes avall. I precisament tota la fàbrica per damunt, la coberta i el campanar formen l'obra realitzada entre els segles XV i XVI per restaurar i ampliar el temple.

I vet aquí que una vegada mes, quelcom que està a l'abast i en el que no ens hem fixat mai oculta al darrera seu tota una historia d'implicacions terribles. L'Església de Sant Pere es un lloc d'elecció per moltes parelles per a celebrar el seu casament, com aquest esdevingut el matí d'avui.