L'Esglèsia d Sant Pere de Pals

Aquest dijous passat ens han visitat uns amics que estan passant uns dies a Palamós. Els hem dut a fer un tomb per el Pedró de Pals. Sempre m'agrada passejar-m'hi i no es que no l´hagi vist mai, ans al contrari, però com deia en Pla, Pals mereix no una, sinó cent visites.

 

I realitzàrem el circuit habitual: pujada pel carrer de l'Abeurador, passar per davant de l'Ajuntament, veure la Torra de les Hores... Aquesta vegada hi vam poder pujar per a divisar el  preciós paisatge que s'albira des de dalt i acariciar la campana, mes que res per si dona bona sort. Els vaig senyalar les Medes, el Massís del Montgrí, el perfil mig emboirat de Peratallada  i molts llocs amb molta historia que des d'allí es veuen, com el Mas Gelabert, sí, a on es celebra  el White Summer cada any. 

Aquest Mas el va comprar en Pere Coll i Rigau en tornar de la seva aventura indiana a Cuba el 1894. Carregat de doblers provinents de la fabricació de tabac i de llumins es va enfrontar al Marqués de Torroella, en Roberto Robert i Suris en la que es va anomenar la  "Guerra de l'arròs". Aquest marqués, polític conservador als inicis del segle XX es qui va fer construir el Palau Robert, situat al Passeig de Gràcia cantonada Diagonal de Barcelona. El tema de la Guerra de l'arròs es interessant, però mereix una narració per ella sola.

Desprès seguírem cap el mirador i tornàrem per el camí que circumda les muralles. Fins aquí res que no haguéssim fet nosaltres moltes altres vegades, però en entrar a la Plaça de l'Església vaig veure la porta de Sant Pere que estava oberta i els vaig menar cap al seu interior, perquè realment es un lloc atractiu per visitar fins i tot pels no creients. 

L'Església de Sant Pere es un temple, no massa gran,  d'estil gòtic tardà, amb una construcció arquitectònica de línies sòbries i pures. Normalment es a les fosques, amb unes poques llums de les espelmes votives que il·luminen les capelles laterals i la que entra per una porta vidriera oberta en un costat. A dins no s'experimenta aquesta fredor pròpia d'Esglésies antigues, sinó que s'hi troba una atmosfera càlida no tant per la temperatura com per una sensació psíquica que no se sap ben be què la produeix.

Sabia d'altres vegades que era possible engegar una il·luminació mitjançant abonament d'un Euro i vaig voler fer-ho per a mostrar als visitants la capella en tot el seu valor. Però no podia trobar el moneder per a introduir la moneda, malgrat haver-lo cercat per arreu.

Aleshores vaig veure un home que anava recollint la cera sobrera de  les espelmes i que parlava amb els nens que ens acompanyaven. Pensant que potser era el rector - i ho era - m`hi vaig atansar per preguntar-li on era la instal·lació del moneder, que molt amablement em va mostrar en aixecar un panell que l'amagava.

Desprès va venir allò de que entre tots els del grupet no hi havia ningú que portes una moneda d'un Euro. Ja acostuma a passar. El mossèn en veure-ho ens va obsequiar amb una engegada de llum que de cop donà vida a aquelles parets, a l'altar, a l'arc de volta i a les nervadures que el suporten, banyant amb una suau llum groguenca tot l'entorn.

El rector darrera meu, veient que resseguia amb la mirada la volta em preguntà si m'havia fixat en un detall en el que gairebé ningú s'hi fixa: en els dos caps que adornaven la clau, en el cim màxim de la volta.

Des d'on era no podia divisar be les figures dels dos caps. Hagués afirmat que es tractava de dos caps d'angelets de l'estil dels que va pintar en Rafael, però de bon segur que no era així, la meva vista que m'enganyava…I li vaig preguntar al rector que qui eren, contestant-me que es suposa que representen al rei en Joan II i al seu fill, en Ferran el Catòlic.

Em vaig quedar una mica perdut. Pel que jo sabia, en Joan II va ser un rei de ascendència castellana,  embolicat en inacabables disputes matrimonials,  territorials, d'herències, etc. entre Castella, Navarra i la Corona d'Aragó i que va arribar a empresonar al seu propi fill, el Príncep Carles de Viana, qui, assegura la llegenda,  morí enverinat per la seva madastra, na  Joana Enriquez. Aquest va ser l'origen de la primera guerra civil a Catalunya.

Malgrat ser el rei titular de la Corona d'Aragó, en signar el Tractat de Vilafranca del Penedès en 1461, acceptava no entrar a Catalunya sense autorització de la Generalitat, cosa que com es diu vulgarment es va passar pel forro, provocant l'esmentada guerra civil, que coincidí en el 1462 amb la revolta dels camperols, coneguda com la Guerra de Remences. El curiós era que donava recolzament al bàndol reial la gent humil,  que integrava la facció anomenada  "La Busca" i en contra estava el Govern de la Generalitat, recolzat per la burgesia de l'època, "La Biga"

El que va passar a Catalunya durant aquells anys, sinó fos per els ribets tràgics i de patiment per la població, semblaria una broma de la Historia. Anades i vingudes d'exercits, hipoteca del Rosselló i la Cerdanya per fer front a les quantiossisimes despeses militars i pagar les ajudes demanades per en Joan II al Rei francès. Oferiment per part de la Generalitat de que el govern  de Catalunya passes a dependre de França, o mes tard el mateix oferiment al conestable Pere de Portugal…Entre els fets que tingueren lloc hi comptà l'enderroc del poble de Pals.

Catalunya va ser escenari de la barbàrie, del pillatge i de la massacre per part d'uns i d'altres. La gerra s'acabà el 1472, quan la Generalitat, esgotats tots els seus recursos, va haver d'acceptar una rendició i en Joan II i el seu fill Ferran el Catòlic entraren a Barcelona i signaren la Pau de Pedralbes.

Les conseqüències  que afectaren a Pals, em feia incomprensible que una imatge d'aquest Rei presideixi un lloc tant rellevant com la clau de la volta de l'església de Sant Pere. El rector em va aclarir que posteriorment el Rei i el seu fill van autoritzar a que  les restes de la muralla i el castell enderrocats s'empressin per restaurar la Torre de les Hores i l'Església, siguen aquest el motiu d'aquest, diguem-ne, homenatge.

També m'assenyalà el fet de que les gàrgoles, que normalment estàn just per sota de la teulada, en el cas d'aquesta Església estan a uns sis metres mes avall. I precisament tota la fàbrica per damunt, la coberta i el campanar formen l'obra realitzada entre els segles XV i XVI per restaurar i ampliar el temple.

I vet aquí que una vegada mes, quelcom que està a l'abast i en el que no ens hem fixat mai oculta al darrera seu tota una historia d'implicacions terribles. L'Església de Sant Pere es un lloc d'elecció per moltes parelles per a celebrar el seu casament, com aquest esdevingut el matí d'avui.