09 de gener 2016

La mayoría de los agresores de Colonia eran sirios

Noticia del ABC de hoy. Tratándose del periódico de que se trata,  la noticia y el sentido que se le da habría que cogerlos con prevención.

Pero, no es solo el ABC el que se hace eco de estos sucesos, sino otros periódicos como el Huffington Post, que recoge con detalle lo que parece ser un ataque sincronizado en varias ciudades europeas, no solo en Colonia, también en Hamburgo, en Sttugart y asimismo en otros países como Suecia, Finlandia o Suiza.

Tremendo problema. El posicionamiento crítico en contra de los inmigrantes que llevaron a cabo los asaltos genera automáticamente la calificación de xenófobo para quien lo expresa, pero… es lícito este desarme moral?

¿Por qué se puede censurar un delito si lo comete un occidental, pero hay que otorgar el beneficio de la duda si quien comete la agresión es un inmigrante? Inmigrante que en lugar de estar agradecido por el acogimiento que Europa le hace, ostenta una conducta tan reprobable.

No me parece que exista justificación para una conducta así. Y tampoco me parecería de recibo que alguien trate de aminorar su responsabilidad en base a que incorporarse a una sociedad tan distinta de la suya supone un gran choque cultural para los incorporados.
Se sabe de manera  fehaciente que entre los individuos agresores había refugiados con solicitud de asilo.

Además, leyendo con detalle como se realizaron las agresiones, sorprenden las menciones de que los atacantes estaban organizados en grupos de 20 o 30 personas y pese a que muchos estaban borrachos – o aparentemente borrachos – utilizaban llaves propias de artes marciales para inmovilizar a sus víctimas, hacerles tocamientos y robarles sus pertenencias.

La deducción alarmista de lo ocurrido es la de que posiblemente nos encontremos ante una acción en contra del modo de vida occidental. No les gusta la libertad que en Occidente disfrutan las mujeres. Y esto les lleva a tratar de introducir el miedo en una sociedad que ya ha superado muchos atavismos y se mueve con elevados niveles de respeto entre la gente. Sin soslayar que dentro de esta sociedad pueden existir también conductas reprobables,  pero no de la forma como ha estallado en estos días atrás.

Miedo me da de pensar que puede ocurrir el próximo febrero, cuando en Colonia se celebren los momentos álgidos de su celebre Carnaval, cuando ya no solo una sociedad en libertad conmemora estas fiestas como cualquier otra, sino que además se produce una eclosión de sensualidad típica de todos los Carnavales. Si ocurriera algo parecido a lo de Fin de Año, el miedo invadiría las relaciones entre personas y lamentablemente se otorgaría un nuevo argumento para los que si quieren armarse de razones desde posiciones ultraderechistas.

Y a partir de ahí surgen preguntas y preguntas: Europa, hace lo que debe de hacer para afrontar  la incorporación de esta avalancha de personas?

Por razones humanitarias no puede rehuir el dar asilo a quienes se ven en la disyuntiva de abandonarlo todo para huir de una guerra salvaje y de personas que han perdido su acerbo humano para convertirse en verdaderos monstruos. Tanto los que desde el poder utilizan todos los medios para masacrar a su propio pueblo, como aquellos que en nombre de la religión - la que sea - cometen las peores atrocidades.

Supongo que habréis tenido la oportunidad de leer hoy la noticia de un hijo que ha ejecutado públicamente a su propia madre en una ciudad siria, por el hecho de que la madre le solicitaba que dejase su pertenencia al Estado Islámico, a consecuencia del temor a que pudiese resultar muerto en los combates.

O la ejecución in situ de una mujer que amamantaba a su hijo en la calle, aún haciéndolo cubierta y tratando de apartarse de las miradas de los transeúntes.

¿Que clase de vesania es la que puede llevar a seres humanos a realizar estas barbaridades? Seres humanos sin comillas, porqué solo los seres humanos son capaces de llevarlas a cabo.

Y ante todo esto, la sociedad occidental parece que ve estos sucesos como si no ocurriesen a muy poca distancia de donde vivimos. ¿En aras a que mal entendido buenismo hay que bajar la guardia en estas cuestiones? ¿O es que el hedonismo imperante en Occidente nos impide interpretar estos símbolos de alarma y cuando menos lo pensemos tendremos estos problemas en nuestras calles?

Es que los toques de atención que nos han dado con los atentados de Paris, Londres, Madrid, etc. No han sido suficientes? Y ahora con estas últimas agresiones…Parece confirmado que parte de los terroristas autores de la masacre de Paris se infiltraron entre los refugiados que llegaban a través de Grecia.

Acogimiento si, ayuda si, pero control. Filtros para que no se cuelen elementos indeseables. ¡¡Que los Gobiernos europeos se pongan de una vez de acuerdo en algo que no sea meramente decorativo y actúen!!.  Y si esto supone pérdidas de libertad, me pregunto ¿que es peor, perder libertad al atravesar fronteras o perder la vida en un atentado?

También me pregunto a que ha venido la generosa subvención otorgada a Turquía para que frene la riada de personas provinentes de Siria. Cosa que según parece no se ha logrado o es que quizás ni siquiera se ha intentado. Mientras este país se dedica a masacrar a los kurdos,  que son los únicos posiblemente capaces de actuar con  cierto éxito en contra del Estado Islámico. Y según parece, para proteger intereses petrolíferos de los pozos explotados por EI cuyos beneficiarios serían personalidades turcas.

Mientras tanto una ONU absolutamente inoperante no sabe resolver ninguno de los numerosos conflictos activos del planeta, en Oriente Medio, en África, en el Pacífico... ¿Para que sirve?

Occidente necesita un rearme moral. Es víctima de su propio bienestar y de las buenas intenciones para ayudar a otros, sin afrontar la base de los problemas, que no consisten en asignar cuantiosas ayudas económicas para paliar los efectos de la gestión de dictadores, sátrapas, gurus religiosos o simple y directamente asesinos que explotan y asolan a sus propios pueblos o a otros. Empieza por tener claro que pertenecemos a la humanidad, pero también a ciertas formas de cultura y tradiciones, que otros no vacilan en utilizar en contra nuestro, mientras que ellos no renuncian ni un ápice en mantener a ultranza criterios irreductibles.

Está muy bien ayudar, pero hemos de ser conscientes de nuestros valores y que no hemos de renunciar a ellos, ni que sea por una cuestión puramente estética, porqué están en juego precisamente los niveles de civilización y libertad que hemos conquistado y asumido. Considero un error lo que se está haciendo por ejemplo en Inglaterra, avanzando la selectividad para que no coincida con el Ramadan, lo que afectaría a 1 de cada doce alumnos. Ignoro que piensan los otros once, pero me pregunto, ¿si los cristianos solicitasen que se cambien las fechas de exámenes, porqué les pillan demasiado cerca de Semana Santa, les harían caso?


Y encima se quejan de que la sociedad occidental hace muy poco para su integración. O quizás lo he entendido mal y lo que hemos de hacer es integrarnos nosotros a sus valores y costumbres. No es un comentario malicioso, es simplemente para enlazar con la noticia  que ha generado este escrito.

01 de maig 2015

Contestació a la fiscal general de l'estat espanyol

Sra., per molt que voste vulgui vestir-se de seda...l'unic oscurantisme es el que hi ha per part de qui nega als habitants d'un pais el dret a la lliure expressió del que consideren millor per els seus ciutadans. L'unic oscurantisme es el de remar en contra de la democracia. L'unic oscurantisme es el de voler anihilar una identitat, una cultura, un sentiment i d'aquesta intenció voste n'es una mes que conspicua representant, per molt que se li ompli la boca d'Il.lustració, de la que segurament nomes n'ha sentit parlar. O potsser nomes invoca l'il.lustració en la seva vessant despótica.

Sra., nomes per fer servir aquestes apreciacions es califica voste soleta. Es una digna representant de l'Inquisició. Catalans, a veure si us deixeu d'hosties partidistes d'una vegada i esteu per lo que heu d'estar: unitat d'acció en front de tanta miseria.


28 de gener 2015

Un paper a terra no importa

Tot passejant la gosseta pel mati. A quatre passes de mi un home va a entrar en el seu cotxe aparcat a la vorera i se’n adona que en el parabrises hi te un paper publicitari.


Em mira i sense dubtar-ho agafa el paper, l’arruga i el llença a terra.

 

Home! -  li dic - no es que aquest entorn sigui el mes net del mon, però penso que no costa gaire tirar el paper a la paperera, que no està lluny. L’home, ja pujant al seu cotxe m'etziba:  “Així els donem feina als qui recullen les escombraries” .

 

Li dic que em sembla una resposta cínica, que si aquests son els valors que vol transmetre a fills/es i nets/es (l'home te aspecte de tenir-ne) però tant s’hi val, perquè sense fer-me cas, arrenca i se’n va.

 

I jo em quedo mirant-lo i pensant que així va la cosa. Un paper no te cap importància. Nomes que, mirant el lloc es veuen papers, llaunes, restes de menjar i tota mena de deixalles pel terra. Suposo que hi ha molta gent que com aquell bon senyor pensa que està be donar molta feina a qui recull les escombraries.

 

De moment però, el que hi vivim a prop ens fotem i hem d’aguantar aquesta mena de “solidaritat”, trepitjant la merda que altres deixen pel mig.


    (La foto no correspon a l'incident d'aquest mati, però, "aquellos polvos trajeron estos lodos", 
     no se si m'enteneu)

15 de gener 2015

Llimona, escultor



Visitant l’exposició sobre l’escultor Llimona en el Museu Europeu d’Art Modern, m’he retrobat amb escultures familiars per mi. Aquest escultor que va néixer el 1864 i mori el 1934 va deixar la seva  empremta artística en molts indrets de Barcelona, ben coneguts per tothom qui estimi aquesta ciutat: a la plaça Catalunya, al Parc de la Ciutadella, a l’escalinata de l’Ajuntament, davant dels palaus firals a Montjuïc, amb l’estàtua de Ramon Berenguer IV o el monument al Dr. Robert, actualment a la Plaça Tetuan,  i a tants llocs...
Possiblement es menys coneguda la seva producció artística en monuments funeraris, dels que hi ha mostres a Montjuïc, al cementiri d’Arenys, al de Figueres i fins i tot lluny de Catalunya, a Cantàbria, a Extremadura o a Argentina, per exemple.
Alguns episodis desafortunats a la seva vida, com la mort ben joves de la seva dona i de la filla gran li van atorgar un caràcter introspectiu i pessimista, remarcat a mes per una salut delicada que el va acompanyar durant la seva vida.
Les seves obres tenen una bellesa etèria i delicada, sensual en el cas de les reproduccions femenines i idealitzada en el de les masculines.
Us deixo algunes fotografies meves d’escultures signades per aquest gran escultor.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------
Visitando la exposición sobre el escultor Llimona en el Museo Europeo de Arte Moderno, me he reencontrado con esculturas familiares para mí. Este escultor que nació en 1864 y murió en 1934 dejó su huella artística en muchos lugares de Barcelona, bien conocidos por todos quienes amen esta ciudad: en la Plaza Catalunya, en el Parque de la Ciudadela, en la escalinata del Ayuntamiento, delante de los palacios feriales de Montjuïc, con la estatua de Ramón Berenguer IV o el monumento al Dr. Robert, actualmente en la Plaza Tetuán y en tantos lugares...
Quizás es menos conocida su producción artística en monumentos funerarios de los que hay muestras en el de Montjuïc, en el de Arenys, en el de Figueres, y también lejos de Catalunya, en Cantabria, en Extremadura o en Argentina, por ejemplo.
Algunos episodios desafortunados de su vida como la muerte temprana de su esposa y de su hija mayor, le otorgaron un carácter introspectivo y pesimista, remarcado además por una salud delicada que le acompañó durante su vida.
Sus obras tienen  una belleza etérea y delicada, sensual en el caso de las reproducciones femeninas, e idealizada en el de las masculinas.
Os dejo algunas fotografías mías de esculturas firmadas por este gran escultor.




 













En aquesta fotografía del taller de l'escultor,
la persona de mes a la dreta era el meu avi per part
de mare.

En esta fotografía del taller del escultor,
la persona de más a la derecha era mi abuelo materno.
 

05 de novembre 2014

Sebastiao Salgado i "La bellesa captiva".


Barcelona es una ciutat de gran i variada oferta cultural. En una mateixa tarda pots viatjar a traves del mes remots indrets d'aquest planeta, contemplant les fotografies den Sebastiao Salgado i, passant a la sala del davant,  gaudir del visionat de meravelloses pintures que  pertanyen al fons no massa conegut del Museu del Prado.

 I aquesta oportunitat te l'ofereix el CaixaForum, mitjançant les exposicions coincidents "Gènesis" amb obres de l'esmentat fotògraf i "La bellesa captiva" proveïda amb pintures de mestres pintors corresponents als segles XVI al XIX i algunes escultures antigues.

 
Tocant a l'obra de Sebastiao Salgado, mai havia vist una col·lecció de fotografies en blanc i negre tant plenes de color. Es tracta d'un periple fotogràfic realizat en 32 viatges de l'autor per zones del planeta que encara es conserven pures. Moltes d'aquestes fotografíes reflecteixen paratges solitaris i desolats en els confins de la terra, on es molt difícil la subsistència de l’ésser humà. Però també hi han fotografies de animals desenvolupant-se en el seu hàbitat o de persones no contaminades per la "civilització",  vivint la seva realitat i adaptats al seu entorn.

El que destaca en totes les fotografies d'en Salgado, independentment de l'acurada tècnica, molt elaborada i basant-se únicament en fotografia analògica, es l'amor, el carinyo que l'artista ha aconseguit traspuar en totes i cadascuna de les imatges. Des de les que ens obren finestres sobre els desolats espais antàrtics, poblats aquí i allà de pingüins, balenes, albatros o lleons marins, passant per l'acerada mirada de lleopards o lleons abocats a la cacera per a proveir-se d'alimentació i arribant a les imatges de la vida quotidiana de persones que, segons la nostra manera actual d'interpretar les coses, viuen encara en èpoques prehistòriques, subsistint de la cacera, la recol·lecció de productes alimentaris o gràcies als cultius mes elementals i practiquen costums ingenus i encantadors.

Es curiós constatar com tribus molt allunyades geogràficament, per exemple residents a Indonèsia, al Sudan, a l'Amazonia, a  Sibèria o mes enllà del cercle Polar Àrtic, que se suposa que no han tingut contactes entre si, mostren actituds  i revelen costums i pautes de comportaments, vestimentes o atavismes    molt semblants.

 Aquesta apreciació meva concorda amb l'idea expressada per en Salgado en el pròleg del seu llibre Exodos: "mes que mai, sento que solament hi ha una raça humana. Mes enllà de les diferencies de color, de llenguatge, de cultura i possibilitats, els sentiments i reaccions de cada individu son idèntics".

 
La seva obra ha estat criticada per artistes i intel·lectuals, principalment nord-americans, que li censuren que la bellesa de les seves fotografies minimitza la cruesa de les situacions que les imatges del fotògraf pretenen transmetre. Jo penso que ambdues maneres de fer denuncia son possibles.

 
Fer denuncia social per mitjans de la fotografia es un canal molt vàlid i em venen al cap multitud d'imatges esfereïdores que mouen a la solidaritat, a la compass, a lexigència d'un mon mes just.

Però fer denuncia social a traves dimatges belles no es menyspreable, cal veure mes enllà i entendre que aquesta bellesa pot revelar al mateix temps la misèria, lexplotació, la marginalitat. Com tantes coses de la societat actual que sens venen embolcallades amb llaços de color rosa.

                                                    --------------------------------
 
Respecte de la visita a lexposició paral·lela, La bellesa captiva, petits tresors del museu del Prado , es una visita per gaudir-la plenament.

 Coneixem les grans obres dels artistes de renom i tenim tirada a pensar que son úniques. Els experts saben que això no es així. Abans darribar a la obra mestre, els artistes han assajat una i altre vegada, han esbossat moltes proves i molts camins, gairebé arribant a lextenuació,  fins a assolir els trets que convertiran el seu objectiu en aquella obra que te ampli reconeixement i els portarà a la fama.

 També mantes vegades els artistes donen la idea i la guia als seus deixebles i aquests van configurant el que finalment serà la ma del mestre qui li donarà la forma definitiva i li marcarà la seva emprenta. Això no desmereix la genialitat del mestre, sinó que la referma ja que afegeix a la seva mestria la capacitat  densenyar i transmetre coneixement.
 
Bona part de les obres exposades pertanyen a aquests conceptes. Els noms dels artistes creadors del que hom pot veure son francament sonors i coneguts: Rubens, Brueghel, el Bosch, Tiepolo, Mengs, Bayeux, Goya, Fortuny, Rosales, Madrazo...La immensa majoria mereixen ser considerades com veritables representants del capital artístic de cadascun dels seus signants.
 
Lexposició mha sorprès ben gratament, i referma el meu criteri sobre la serietat amb que treballen els comissaris de les exposicions del CaixaForum i, com he dit altres vegades, no em queda mes que treurem el barret davant de la feina feta per aproximar a espectadors com jo la cultura i el coneixement de lhistoria i de lart.

 


Absolutament recomanable de visitar ambdues, amb temps, perquè visita ho exigeix i de ben segur que us será satisfactori. 

24 d’octubre 2014

Rondant per Catalunya - El castell de Florejac

Deu n’hi do quin enrenou! Feia temps que no passava per aquí i guaita com està tot. Els robots de la meva última entrada s’han rovellat una mica i el blog en general està ple de pols. Tots els esdeveniments generals succeïts des del mes d’Agost han deixat la seva emprenta, aquí invisible, en l’autor i un cert desànim per escriure coses sobre  aquests esdeveniments, gairebé sempre de to pessimista.

Però be, agafo un plomall i el neteja-vidres i començo a endreçar-ho tot com puc.

El primer que vull fer, es referir-me a una petita visita feta a un indret on no hi havia estat abans i sobre el que de cop i volta he reunit força informació. Es tracta del castell de Florejac a prop de Guissona.

Com a resultat d’haver-lo vist en una pàgina de castells de Catalunya, em va venir el desig de visitar-lo. No l’havia sentit anomenar mai i tampoc havia estat abans a Guissona, tot i que sembla que avantpassats meus de la rama dels Pujol – aquest era el cognom del meu avi matern - hi van viure en el segle XIX.

I posant-me a llegir coses de la Segarra, m’arribo al llibre d’en Josep Maria Espinàs i aquí ja no puc defugir la necessitat de fer-hi una visita.

Em poso en marxa i desprès d’un relativament curt viatge faig una primera parada a Guissona. La intenció era visitar la rectoria per tractar de trobar alguna referència dels esmentats avantpassats. Parlo amb Mossèn Ramon, que de primer em mira amb aquella mirada que revela que no soc el primer que li ve demanant aquesta mena d’informació, per tot seguit assegurar-me que ell no pot estar per a subministrar aquestes dades, que la recerca exigeix molta feina i amb gest una mica  teatral obre la porta d’un armari on guarden els registres de naixements, confirmacions, defuncions, etc. Miri, aquí estan desordenats i algun dia se’ls enduran, perquè resulta difícil consultar-los. Si vostè te alguna indicació potser vulgui mirar-los. Ho intento, i la veritat es que resulta difícil.

Així que desprès d’una estona de remenar amb registres de dos-cents anys endarrera,  els torno a desar i no sense agrair sincerament les facilitats que m’ha donat el Mossèn, marxo per fer un tomb per la vila i continuar cap el meu destí.

Florejac es en si un poble de cases ubicades al voltant i a dins del recinte del castell. La construcció, del segle XI, es deu a Arnau Martí de Tost i en aquella època formava part de la xarxa de castells de Sió, a la comarca de La Segarra, que venia a ser com la frontera entre el mon cristià i el musulmà. Curiosament el castell ha estat sempre en mans de la mateixa família, emparentada amb notables llinatges. Avui pertany a Rosario Balanzo.  

No vaig encertar el dia, perquè la visita a l’interior del castell només es possible fer-la els diumenges. Però la passejada que vaig fer per els carrers solitaris i silenciosos del poble, prenent fotografies i gaudint de la tranquil·litat, de l’entorn i del paisatge va ser molt mes relaxant que la famosa “cup de cafè con leche en la Plaza Mayor” .

Com tot castell que s’apreciï, el de Florejac també te una llegenda. Diuen que fa molt, molt de temps... una senyora ben atractiva residia en el castell. I es dedicava a enamorar cavallers i trovadors que es trobava al seu abast. I quan se’n cansava se’n desfeia, fent-los olorar una flor emmetzinada. El rei en assabentar-se la va fer decapitar i des d’aleshores ença, s’apareix als infortunats visitants, sense cap i amb una flor a la mà. Afortunadament això ho vaig llegir desprès de la visita.

Deixo unes fotos meves del lloc, absolutament recomanable de visitar. També us deixo l’enllaç a un blog ben interessant sobre l’indret i que revela una densa vida social i activa en un lloc en el que tot passejant no hi vaig veure a ningú.

http://www.blocs.xtec.cat/flore/










08 d’agost 2014

Aneu-vos preparant per els "Jocs de la fam..."

"Google ha comprat grans empreses de robótica i fitxat a grans talents de la intel.ligencia artificial i guarda silenci sobre que pensa fer amb els seus robots".
"Quan els robots accedeixin al sector serveis,  desapareixeran molts llocs de treball, adverteix un especialista en automatització de la producció".
Magazine de La Vanguardia 8/8/2014.

Ja va deixan de ser ciencia ficció