Un paper a terra no importa

Tot passejant la gosseta pel mati. A quatre passes de mi un home va a entrar en el seu cotxe aparcat a la vorera i se’n adona que en el parabrises hi te un paper publicitari.

Em mira i sense dubtar-ho agafa el paper, l’arruga i el llença a terra.

 

Home! -  li dic - no es que aquest entorn sigui el mes net del mon, però penso que no costa gaire tirar el paper a la paperera, que no està lluny. L’home, ja pujant al seu cotxe m'etziba:  “Així els donem feina als qui recullen les escombraries” .

 

Li dic que em sembla una resposta cínica, que si aquests son els valors que vol transmetre a fills/es i nets/es (l'home te aspecte de tenir-ne) però tant s’hi val, perquè sense fer-me cas, arrenca i se’n va.

 

I jo em quedo mirant-lo i pensant que així va la cosa. Un paper no te cap importància. Nomes que, mirant el lloc es veuen papers, llaunes, restes de menjar i tota mena de deixalles pel terra. Suposo que hi ha molta gent que com aquell bon senyor pensa que està be donar molta feina a qui recull les escombraries.

 

De moment però, el que hi vivim a prop ens fotem i hem d’aguantar aquesta mena de “solidaritat”, trepitjant la merda que altres deixen pel mig.

    (La foto no correspon a l'incident d'aquest mati, però, "aquellos polvos trajeron estos lodos", 

     no se si m'enteneu)

Llimona, escultor

Visitant l’exposició sobre l’escultor Llimona en el Museu Europeu d’Art Modern, m’he retrobat amb escultures familiars per mi. Aquest escultor que va néixer el 1864 i mori el 1934 va deixar la seva  empremta artística en molts indrets de Barcelona, ben coneguts per tothom qui estimi aquesta ciutat: a la plaça Catalunya, al Parc de la Ciutadella, a l’escalinata de l’Ajuntament, davant dels palaus firals a Montjuïc, amb l’estàtua de Ramon Berenguer IV o el monument al Dr. Robert, actualment a la Plaça Tetuan,  i a tants llocs...

Possiblement es menys coneguda la seva producció artística en monuments funeraris, dels que hi ha mostres a Montjuïc, al cementiri d’Arenys, al de Figueres i fins i tot lluny de Catalunya, a Cantàbria, a Extremadura o a Argentina, per exemple.

Alguns episodis desafortunats a la seva vida, com la mort ben joves de la seva dona i de la filla gran li van atorgar un caràcter introspectiu i pessimista, remarcat a mes per una salut delicada que el va acompanyar durant la seva vida.

Les seves obres tenen una bellesa etèria i delicada, sensual en el cas de les reproduccions femenines i idealitzada en el de les masculines.

Us deixo algunes fotografies meves d’escultures signades per aquest gran escultor.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------

Visitando la exposición sobre el escultor Llimona en el Museo Europeo de Arte Moderno, me he reencontrado con esculturas familiares para mí. Este escultor que nació en 1864 y murió en 1934 dejó su huella artística en muchos lugares de Barcelona, bien conocidos por todos quienes amen esta ciudad: en la Plaza Catalunya, en el Parque de la Ciudadela, en la escalinata del Ayuntamiento, delante de los palacios feriales de Montjuïc, con la estatua de Ramón Berenguer IV o el monumento al Dr. Robert, actualmente en la Plaza Tetuán y en tantos lugares...

Quizás es menos conocida su producción artística en monumentos funerarios de los que hay muestras en el de Montjuïc, en el de Arenys, en el de Figueres, y también lejos de Catalunya, en Cantabria, en Extremadura o en Argentina, por ejemplo.

Algunos episodios desafortunados de su vida como la muerte temprana de su esposa y de su hija mayor, le otorgaron un carácter introspectivo y pesimista, remarcado además por una salud delicada que le acompañó durante su vida.

Sus obras tienen  una belleza etérea y delicada, sensual en el caso de las reproducciones femeninas, e idealizada en el de las masculinas.

Os dejo algunas fotografías mías de esculturas firmadas por este gran escultor.

 

En aquesta fotografía del taller de l'escultor,

la persona de mes a la dreta era el meu avi per part

de mare.

En esta fotografía del taller del escultor,

la persona de más a la derecha era mi abuelo materno.

 

Sebastiao Salgado i "La bellesa captiva".

Barcelona es una ciutat de gran i variada oferta cultural. En una mateixa tarda pots viatjar a traves del mes remots indrets d'aquest planeta, contemplant les fotografies d’en Sebastiao Salgado i, passant a la sala del davant,  gaudir del visionat de meravelloses pintures que  pertanyen al fons no massa conegut del Museu del Prado.

 I aquesta oportunitat te l'ofereix el CaixaForum, mitjançant les exposicions coincidents "Gènesis" amb obres de l'esmentat fotògraf i "La bellesa captiva" proveïda amb pintures de mestres pintors corresponents als segles XVI al XIX i algunes escultures antigues.

 

Tocant a l'obra de Sebastiao Salgado, mai havia vist una col·lecció de fotografies en blanc i negre tant plenes de color. Es tracta d'un periple fotogràfic realizat en 32 viatges de l'autor per zones del planeta que encara es conserven pures. Moltes d'aquestes fotografíes reflecteixen paratges solitaris i desolats en els confins de la terra, on es molt difícil la subsistència de l’ésser humà. Però també hi han fotografies de animals desenvolupant-se en el seu hàbitat o de persones no contaminades per la "civilització",  vivint la seva realitat i adaptats al seu entorn.

El que destaca en totes les fotografies d'en Salgado, independentment de l'acurada tècnica, molt elaborada i basant-se únicament en fotografia analògica, es l'amor, el carinyo que l'artista ha aconseguit traspuar en totes i cadascuna de les imatges. Des de les que ens obren finestres sobre els desolats espais antàrtics, poblats aquí i allà de pingüins, balenes, albatros o lleons marins, passant per l'acerada mirada de lleopards o lleons abocats a la cacera per a proveir-se d'alimentació i arribant a les imatges de la vida quotidiana de persones que, segons la nostra manera actual d'interpretar les coses, viuen encara en èpoques prehistòriques, subsistint de la cacera, la recol·lecció de productes alimentaris o gràcies als cultius mes elementals i practiquen costums ingenus i encantadors.

Es curiós constatar com tribus molt allunyades geogràficament, per exemple residents a Indonèsia, al Sudan, a l'Amazonia, a  Sibèria o mes enllà del cercle Polar Àrtic, que se suposa que no han tingut contactes entre si, mostren actituds  i revelen costums i pautes de comportaments, vestimentes o atavismes    molt semblants.

 Aquesta apreciació meva concorda amb l'idea expressada per en Salgado en el pròleg del seu llibre Exodos: "mes que mai, sento que solament hi ha una raça humana. Mes enllà de les diferencies de color, de llenguatge, de cultura i possibilitats, els sentiments i reaccions de cada individu son idèntics".

 

La seva obra ha estat criticada per artistes i intel·lectuals, principalment nord-americans, que li censuren que la bellesa de les seves fotografies minimitza la cruesa de les situacions que les imatges del fotògraf pretenen transmetre. Jo penso que ambdues maneres de fer denuncia son possibles.

 

Fer denuncia social per mitjans de la fotografia es un canal molt vàlid i em venen al cap multitud d'imatges esfereïdores que mouen a la solidaritat, a la compassió, a l’exigència d'un mon mes just.

Però fer denuncia social a traves d’imatges belles no es menyspreable, cal veure mes enllà i entendre que aquesta bellesa pot revelar al mateix temps la misèria, l’explotació, la marginalitat. Com tantes coses de la societat actual que se’ns venen embolcallades amb llaços de color rosa.

                                                    --------------------------------

 

Respecte de la visita a l’exposició paral·lela, “La bellesa captiva, petits tresors del museu del Prado” , es una visita per gaudir-la plenament.

 Coneixem les grans obres dels artistes de renom i tenim tirada a pensar que son úniques. Els experts saben que això no es així. Abans d’arribar a la obra mestre, els artistes han assajat una i altre vegada, han esbossat moltes proves i molts camins, gairebé arribant a l’extenuació,  fins a assolir els trets que convertiran el seu objectiu en aquella obra que te ampli reconeixement i els portarà a la fama.

 També mantes vegades els artistes donen la idea i la guia als seus deixebles i aquests van configurant el que finalment serà la ma del mestre qui li donarà la forma definitiva i li marcarà la seva emprenta. Això no desmereix la genialitat del mestre, sinó que la referma ja que afegeix a la seva mestria la capacitat  d’ensenyar i transmetre coneixement.

 
Bona part de les obres exposades pertanyen a aquests conceptes. Els noms dels artistes creadors del que hom pot veure son francament sonors i coneguts: Rubens, Brueghel, el Bosch, Tiepolo, Mengs, Bayeux, Goya, Fortuny, Rosales, Madrazo...La immensa majoria mereixen ser considerades com veritables representants del capital artístic de cadascun dels seus signants.

 

L’exposició m’ha sorprès ben gratament, i referma el meu criteri sobre la serietat amb que treballen els comissaris de les exposicions del CaixaForum i, com he dit altres vegades, no em queda mes que treure’m el barret davant de la feina feta per aproximar a espectadors com jo la cultura i el coneixement de l’historia i de l’art.

 

Absolutament recomanable de visitar ambdues, amb temps, perquè visita ho exigeix i de ben segur que us será satisfactori. 

Rondant per Catalunya - El castell de Florejac

Deu n’hi do quin enrenou! Feia temps que no passava per aquí i guaita com està tot. Els robots de la meva última entrada s’han rovellat una mica i el blog en general està ple de pols. Tots els esdeveniments generals succeïts des del mes d’Agost han deixat la seva emprenta, aquí invisible, en l’autor i un cert desànim per escriure coses sobre  aquests esdeveniments, gairebé sempre de to pessimista.

Però be, agafo un plomall i el neteja-vidres i començo a endreçar-ho tot com puc.

El primer que vull fer, es referir-me a una petita visita feta a un indret on no hi havia estat abans i sobre el que de cop i volta he reunit força informació. Es tracta del castell de Florejac a prop de Guissona.

Com a resultat d’haver-lo vist en una pàgina de castells de Catalunya, em va venir el desig de visitar-lo. No l’havia sentit anomenar mai i tampoc havia estat abans a Guissona, tot i que sembla que avantpassats meus de la rama dels Pujol – aquest era el cognom del meu avi matern - hi van viure en el segle XIX.

I posant-me a llegir coses de la Segarra, m’arribo al llibre d’en Josep Maria Espinàs i aquí ja no puc defugir la necessitat de fer-hi una visita.

Em poso en marxa i desprès d’un relativament curt viatge faig una primera parada a Guissona. La intenció era visitar la rectoria per tractar de trobar alguna referència dels esmentats avantpassats. Parlo amb Mossèn Ramon, que de primer em mira amb aquella mirada que revela que no soc el primer que li ve demanant aquesta mena d’informació, per tot seguit assegurar-me que ell no pot estar per a subministrar aquestes dades, que la recerca exigeix molta feina i amb gest una mica  teatral obre la porta d’un armari on guarden els registres de naixements, confirmacions, defuncions, etc. Miri, aquí estan desordenats i algun dia se’ls enduran, perquè resulta difícil consultar-los. Si vostè te alguna indicació potser vulgui mirar-los. Ho intento, i la veritat es que resulta difícil.

Així que desprès d’una estona de remenar amb registres de dos-cents anys endarrera,  els torno a desar i no sense agrair sincerament les facilitats que m’ha donat el Mossèn, marxo per fer un tomb per la vila i continuar cap el meu destí.

Florejac es en si un poble de cases ubicades al voltant i a dins del recinte del castell. La construcció, del segle XI, es deu a Arnau Martí de Tost i en aquella època formava part de la xarxa de castells de Sió, a la comarca de La Segarra, que venia a ser com la frontera entre el mon cristià i el musulmà. Curiosament el castell ha estat sempre en mans de la mateixa família, emparentada amb notables llinatges. Avui pertany a Rosario Balanzo.  

No vaig encertar el dia, perquè la visita a l’interior del castell només es possible fer-la els diumenges. Però la passejada que vaig fer per els carrers solitaris i silenciosos del poble, prenent fotografies i gaudint de la tranquil·litat, de l’entorn i del paisatge va ser molt mes relaxant que la famosa “cup de cafè con leche en la Plaza Mayor” .

Com tot castell que s’apreciï, el de Florejac també te una llegenda. Diuen que fa molt, molt de temps... una senyora ben atractiva residia en el castell. I es dedicava a enamorar cavallers i trovadors que es trobava al seu abast. I quan se’n cansava se’n desfeia, fent-los olorar una flor emmetzinada. El rei en assabentar-se la va fer decapitar i des d’aleshores ença, s’apareix als infortunats visitants, sense cap i amb una flor a la mà. Afortunadament això ho vaig llegir desprès de la visita.

Deixo unes fotos meves del lloc, absolutament recomanable de visitar. També us deixo l’enllaç a un blog ben interessant sobre l’indret i que revela una densa vida social i activa en un lloc en el que tot passejant no hi vaig veure a ningú.

http://www.blocs.xtec.cat/flore/

Aneu-vos preparant per els "Jocs de la fam..."

"Google ha comprat grans empreses de robótica i fitxat a grans talents de la intel.ligencia artificial i guarda silenci sobre que pensa fer amb els seus robots".

"Quan els robots accedeixin al sector serveis,  desapareixeran molts llocs de treball, adverteix un especialista en automatització de la producció".

Magazine de La Vanguardia 8/8/2014.

Ja va deixan de ser ciencia ficció

Hiroshima, 69 anys.

Tenia cara d'amable yayo. Es deia Van Kirk de cognom i va morir el 28 de juliol passat als 93 anys. Quan algú li preguntava si sentia remordiments, contestava amb una lliçó ben apresa, "es difícil parlar de moral i de guerra a la mateixa frase”.

Perquè aquest home, d'aspecte afable, era el darrer membre viu de la tripulació que el 6 d'agost de 1945 - demà farà 69 anys - va  dur l'Enola Gay damunt d'Hiroshima i un cop allí va deixar anar la "Little Boy", la bomba nuclear que en un moment va desfermar l'horror, va destruir la ciutat i va matar de cop mes de 140.000 persones.

Per apaigavar les consciencies es va utilitzar la redita excusa de que la mort de totes aquestes persones civils, va servir per a escurçar la guerra i evitar mes pèrdues humanes. I sembla que en Van Kirk en va fer article de fe de la esmentada excusa, perquè el finat la va fer servir molt en el decurs de la seva plàcida vida posterior. Això i una intensa campanya per a evitar que fotografies i informes del que va passar aleshores i en anys posteriors arribes a la opinió pública.

Quan vam visitar el Museu de l'Aire a Washington i vam veure aquell aparell, missatger de la mort i de la misèria, no vaig pogué estalviar-me de sentir un esglai, com el que vaig sentir quan visitarem Dachau. Un esglai i una pena immensa, al veure com el mes granat de la intel·ligència humana s'ha dedicat sempre a crear instruments per a dominar mitjançant la guerra i la destrucció a altres sers humans.

Com passava en l’antiguitat o a la època romana, o al renaixement, a la 1a. guerra mundial de la que aquest dies es commemoren el 100 anys, o com succeeix ara mateix a Ucraïna o a Síria, o a l’ Irak, o Gaza o a tants i tants indrets d'aquest dissortat planeta.

I els líders politics segueixen llençant missatges condemnant la violència i fent vots perquè aquestes coses no tornin a succeir. Hipòcrites!

Perquè la memòria es feble, us deixo un enllaç a l'article publicat per Antonio Martínez Ron a la revista Quo, el 5 de febrer del 2007. Recomano llegir-lo amb l'estomac ben preparat.

http://fogonazos.blogspot.com/2007/02/hiroshima-el-horror-que-nunca-nos.html

La filosofia del benestar

Simon Kusnetz, premi Nobel d'economia del 1971, afirmava en defensa del sistema capitalista que les diferencies entre les classes socials tendeixen a reduir-se a mesura que les economies es desenvolupen. Es a dir que augmentant la riquesa com a conseqüència del desenvolupament econòmic això hauria de portar "per se" a un augment del benestar social en totes les capes de la societat.

Quaranta-tres anys mes tard, la realitat s'imposa d'un altre manera. I aixo es el que s'encarrega de demostrar l'economista francès Thomas Piketty en el seu llibre "El capital al Segle XXI".

Piketty no diu res que no s’endevinés i fos de coneixement general, però ell s'encarrega de demostrar-ho d'una manera científica i amb profusió de dades. Des dels EEUU ja han sortit en tromba els "experts" per rebatre les seves afirmacions.

Periòdicament i cada cop amb mes freqüència, apareixen noticies sobre com la societat en general es va empobrint, sobre tot les classes mitjanes i menestrals i en canvi es notori que cada cop mes uns quants polaritzen la riquesa (comentaris en aquest blog, "Rescate a Chipre"- 16/3/2013). 

De mentre, les entitats financeres segueixen tenint guanys i operen sota el paraigües dels politics i moltes vegades, de la connivència dels poders judicials. 
Però ja s'obre un abisme, quan hi han persones que comencen a veure clar quin es el propòsit d'aquesta situació. George Caffentzis, activista i filòsof novaiorquès, ho resumeix de la següent manera: 

Quan la periodista Ima Sanchis li pregunta cap a on va el capitalisme, ell contesta
"Per a seguir sent rentable, cap a la devaluació del treball, com veiem a EEUU i a Europa...El capitalisme esta canviant de forma. Hi ha economistes que parlen d'una gran massa de persones que treballaran com semi-esclaus".

Tampoc res que no veiem dia darrera dia. Els països "emergents" copen els sistemes manufacturers de tot el mon, gracies als seus salaris d’explotació. Dies endarrere llegíem a Internet el missatge que un treballador o treballadora d'una d'aquestes empreses ubicades a Bangla Desh va cosir en una peça de roba: "Obligats a treballar durant hores esgotadores"
.
Tot això es colpidor, però, com ho assimila la societat? Una societat que sembla mes be orientada a l'hedonisme de lo immediat - ho veiem en els restaurants plens o en els llocs de vacances o en la celebració de festes d'anomenada, per exemple - i que es capaç d'endeutar-se per a satisfer les seves ànsies de gaudir, tot i que l'endeutament contribueix a a afavorir aquest semi-esclavisme.

I que ja se’n fa reso ja de la pobresa, tot veient el trist espectacle dels remenadors d'escombraries, o comentant els titulars sobre la mala situació de la nutrició infantil, però en general, poca cosa mes.

Tenint en compte la protecció que semblen tenir els acumuladors de riquesa i que els politics semblen blindats davant de les critiques per les seves actuacions, te la societat al seu abast les claus per a canviar la situació?

O ens haurem de conformar en que tot es vagi deteriorant i arribem a l'estadi preconitzat per en Caffentzis?