Pintors mexicans: Angel Zàrraga

 “Les futbolistes”, 1922, Museu d’Art Modern, Mèxic. Àngel Zàrraga Argüelles (1886-1946). Entusiasta del futbol i del rugby, aquest pintor mexicà, molt representatiu de l’art del seu país en el segle XX, junt amb Diego Rivera, va estudiar art a l’Escola Nacional de Belles Arts i en acabar va marxar a París per perfeccionar els seus estudis. Però allí tingué un xoc cultural, perquè els estils predominants a l’època collidien amb les seves interpretacions, el que va fer que marxes a Espanya, on estudià amb Zuloaga i Sorolla. Finalment va tornar a París on va exercir com una mena d’ambaixador cultural de Mèxic i allí conegué a la seva dona, que es la figura de l’esquerra representada en el quadre i que jugava en l’equip Sportives de Paris, que va guanyar la lliga aquell any. Gairebé cent anys d'avantatge sobre la Putellas, la Bonmatí  o la Hermoso!

Pintors historicistes: Jules Girardet

 

“La rebelió de Fouesnant), 1887, Museu de Belles Arts de Quimper, Bretanya Francesa. Jules Girardet (1856-1939). D’ascendent suís, Girardet va desenvolupar la seva carrera artística a França, pintant retrats i escenes de gènere, però també fets històrics com el reflectit en aquesta pintura. Cal destacar que treballs com el d’aquest pintor han permès tenir un coneixement  precís de com eren les vestimentes en les èpoques retratades, perquè les reproduïa fidedignament. I poc més, perquè tot i que aquest fet va passar en realitat l’any 1792 a Quimper, l’artista va falsejar un munt de circumstancies, com per exemple el lloc per on van ser conduïts els detinguts, que no va ser el de l’escena, però que el pintor la va elegir desprès de passar  uns dies en aquella localitat de la Bretanya. Tampoc el cap de la rebel·lió - l'home ferit en l'escena - va ser detingut en aquella ocasió, sinó bastant més tard.  La pintura, realitzada un segle desprès de la revolta, que tot i la intencionalitat de relacionar-la amb la Revolució Francesa va tenir més a veure amb protestes pels impostos, tingué força èxit i el propi Ajuntament de Quimper va fer mans i mànigues per a obtenir-la, endeutant-se durant quatre anys.

Pintors costumistes: François-Joseph Navez

 

“Les teixidores de Fondi”, 1845, Nova Pinacoteca de Munic. Joseph François Navez (1787-1869) pintor costumista belga, conegut per els seus retrats i escenes de gènere en estil neoclàssic. Degut als seus càrrecs en diferents institucions com la Reial Academia de Belles Arts de Brussel·les o el Reial Institut dels Països Baixos, va tenir gran influencia en el mon artístic centre europeu.

Pintors bàrrocs: Diego Velazquez

 

“El dinar”, 1618, Museu de l’Hermitage, Sant Petersburg. Diego de Velázquez (1599-1660). Aquesta pintura esta en el Museu de Sant Petersburg des de finals del segle XVIII, perquè la va comprar la zarina Caterina II, creient que era d’un mestre holandès, però des del 1895 ja s’atribueix plenament a Velàzquez. Els personatges reunits al voltant de la taula representen les tres edats dels éssers humans i es podria enquadrar l’estil a l’època tenebrista, per la densitat de les zones fosques i el fort contrast amb les peces il-luminades. Molt possiblement aquest estil li va ser imbuït pel seu mestre Francisco Herrera el Viejo, al taller del qual va assistir. Sevillà de naixement, d’ascendència portuguesa per part de pare i sevillana per part de la mare, va adoptar com era costum a l’època, el cognom de la mare. Tot i la immensa tècnica pictòrica, que com en la major part dels artistes va anar evolucionant amb la maduresa i en la que molts han volgut veure influencies de pintors com Rubens, el Ticià o Caravaggio, només es te coneixement cert d’unes 160 obres seves que estan repartides per museus de tot el mon. En el Prado se’n conserven cinquanta. S’especula que poden haver estat destruïdes moltes, com en l’incendi que es produí el 1734 en el Real Alcazar, lloc on més tard s’edificaria el Palau Reial de Madrid. Aquesta minsa producció per un pintor de la seva categoria segurament va ser conseqüència de les funcions que tenia encomanades en la Cort de Felip IV, que el va encumbrar fins a nomenar-lo Aposentador Reial, càrrec de màxima confiança. A la Cort hi arribà mercè a les gestions del seu sogre Francisco Pacheco amb el Compte Duc d’Olivares, qui el va introduir i a partir d’aquí ell es va saber moure amb prestesa en l’ambient de l’entorn reial.   

Pintors flamencs: Adriaen Brouwer

“La beguda amargant”, 1636, Städel Museum, Frankfurt. Adriaen Brouwer (1605-1638), pintor neerlandès que va imprimir un gir important a les temàtiques que anteriorment havien estat usuals per part dels artistes del seu país, abordant ell escenes pròpies de tavernes, baralles i la vida quotidiana de treballadors i pagesos, reflectint-los amb accentuades expressivitats. La seva vida sembla que no va ser precisament un oasi de tranquil·litat: deutes, evasió d’impostos, li van imputar que era un espia i el van empresonar…Dugué una existència de taboles, movent-se en ambients no massa recomanables. Com a pintor però va ser molt respectat pels seus coetanis, Rubens per exemple va col·leccionar fins a 17 obres seves. Morí jove, es diu que com a conseqüència del seu estil de vida.

Pintors renaixentistes: Leonardo da Vinci

 

“Retrat de Ginevra de Benci”, 1474, National Gallery of Art, Washington. Leonardo da Vinci (1452-1519). Un dels pintors més representatius del Renaixement italià, (a part d'escultor, anatomista, inventor, músic, poeta, filòsof, etc.) amb un lloc d’honor en els principals museus i col·leccions privades del mon, resulta que va deixar ben poques obres seves acabades i moltes d’elles van ser completades per deixebles o per altres artistes. Una de les seves pintures inacabades més controvertides, es “Salvator Mundi”, descoberta el 2005 i que desprès d’una acurada restauració es subhastà el 2017 per Christie’s amb un valor de 450 milions de $, convertint-se en la obra més cara mai subhastada. Es desconeix qui es en l’actualitat el propietari. Aquest retrat de Ginevra, antecessor del de la Mona Lisa i possiblement inspirador de la pintura que realitzaria més endavant, va ser un dels primerencs doncs el realitzà als 20 anys i actualment un dels pocs d’aquest pintor exposat públicament en un Museu nord-americà. Es suposa que li va encomanar l’ambaixador venecià Bernardo Bembo, amb qui la dama mantenía una amistat platònica. Da Vinci sempre emprava material molt especial i car per aconseguir els tints i les tonalitats que pretenia i cal assenyalar que en part d'aquest retrat va estendré la pintura amb els seus dits, el que va fer que deixes les empremtes digitals en el suport de fusta d’Àlber i que els experts les han pogut recuperar.  Bona nit!

Pintors surrealistes britanics: Jonhatan Wolstenholme

“Els llibres antropomòrfics”. Jonathan Wolstenholme (nascut el 1950 i resident a Londres). Il·lustrador de professió, en acabar els seus estudis d’art al Croydon Art College ha treballat per moltes agencies publicitàries i un gran nombre de revistes. Però la seva gran afecció ha estat pintar aquarel-les i més concretament, partint de la seva passió pels llibres antics,  reproduint escenes surrealistes, on els llibres adopten imatges i conductes pròpies dels éssers humans, tot amanit amb un gran nivell de detall i precisió referits a objectes i atmósfera de èpoques passades. Tant es així que en la major part de les seves pintures es poden llegir perfectament els continguts de les pàgines reproduïdes.

 

 

Pintors romàntics: Joseph Karl Stieler

 

“Retrat de Ludwig Van Beethoven”, 1820, Casa natal de Beethoven, Bonn, Alemanya. Joseph Karl Stieler (1781-1858). Durant la seva vida aquest compositor va ser retratat moltes vegades, però la imatge més coneguda de sempre ha estat aquesta, realitzada pel pintor alemany Stieler entre 1820 i 1823. Pretén reflectir no únicament la seva fesomia , sinó que es realment un estudi complert sobre la personalitat del músic, transmet la consciència sobre la seva genialitat i l’entorn que el rodejava de mentre composava. El retrat ha estat la base per multitud de revistes, fulletons divulgatius, caràtules discogràfiques, etc. i fins i tot altres artistes com Andy Warhol o Van Hammersfeld la elegiren per reproduir-la adaptant-la al seu estil. Stieler, pintor, gravador i escriptor molt apreciat en la seva època, va pintar també retrats d’altres personatges celebres alemanys o austríacs, com Goethe, Schiller, von Humbold, Schelling, Francesc I d’Austria, Lluis I de Baviera o Lola Montez. Una cosa curiosa que he llegit sobre Beethoven es que uns investigacions mèdiques, basades també en la seva imatge, consideren que la genialitat musical del compositor podria derivar-se d’una arritmia cardíaca que patiria i que li compassava el cor com una mena de diapasó, d’una manera diferent a la d’altres humans.

Pintora del dia: Yuko Shimizu

 

“Foguera” Museu Boulevard (digital). Yuko Mishimu (nascuda el 1965) Aquesta imatge, tant adient en un dia de revetlla de Sant Joan com avui, es una il·lustració que forma part de la quantiosa producció de l’il·lustradora japonesa resident a Nova York, on es professora a l’Escola d’Arts visuals. Col·labora amb nombrosos diaris i revistes i ha estat guardonada repetidament amb distincions especialitzades com les nominacions als premis Hugo o el Caldecott Honor. Un darrer treball seu premiat al més alt nivell,  ha estat la il·lustració del llibre infantil  “The cat man of Aleppo”, basat en la historia real de Mohammad Alaa, un conductor d’ambulància en aquesta ciutat quan la guerra civil Síria, que va recollir desenes d’animals abandonats com a conseqüència del conflicte. No se l’ha de confondre amb l’artista dels mateixos nom i cognom, també japonesa i resident a Nova York, que fa 50 anys va crear el personatge infantil “Hello Kitty”-

Pintors surrealistes contemporanis: Ilya Zomb

 

“Mútua admiració per les magranes”, 2005. Ilya Zomb (nascut el 1960 a Odessa, en època de la URSS). Es un pintor figuratiu surrealista, que viu a Nova York i es dedica a pintar  escenes repletes de ballarines, elefants, fruites gegantines, girafes i altres animals que malgrat la seva aparença realista, representen interaccions impossibles  en el llindar de lo real i lo irreal, fruit de l’evocació onírica de l’artista i que tot i recordar a Degas, Dalí o Magritte, reflecteixen de per si un estil definit i propi. 

Pintors orientalistes: Ettore Simonetti

 

"Serenata a palau", 1906, col·lecció particular. Ettore Simonetti (1857-1909) aquarel·lista italià, pertanyent a una família d'artistes, desenvolupa el seu art amb la pintura de nombroses obres d'escenes històriques i de caire orientalista. Aquesta elecció provenia segurament per influencia del seu germà Attilio, que era antiquari i organitzador de festes, a més de seguidor de'n Marià Fortuny. Com antiquari tenia unes amplies existències de catifes, vestimentes, sedes, ceràmiques i objectes de coure provenint del pròxim orient. Aquestes circumstancies van impulsar  a Ettore per pintar les seves escenes en les que va encertar prou l'ambient i els detalls. Tenint en compte que no va trepitjar mai l'Africa ni l'Orient i tot el coneixement que en tenia era a traves de les explicacions de viatgers o de dibuixos d'altres artistes.

El Novecento italià: Anselmo Bucci

 

“Les germanes de Brianzole”, 1932. Anselmo Bucci (1887-1955) El  moviment artístic novecento, sorgit en els anys vint del segle passat a Itàlia, va ser promogut principalment per set artistes entre els que hi va ser aquest pintor que a més es dedicà a la gravació, al disseny i a escriure. L’estil del novecento suposava un cert retorn a la pintura realista, al neo - classicisme i a un cert ordre, que Jean Cocteau evocà en el seu llibre “La crida a l’ordre” publicat el 1926. Potser va ser per això que aquest col·lectiu rebé el recolzament de Margherita Sarfatti, crítica d’art i intel·lectual, que va ser amant de Mussolini, abans de que aquest la canvies per Clara Petaci. La qüestió va ser que aquesta promotora cultural va haver de fugir d’Itàlia el 1938 com a conseqüència de la seva ascendència hebraica i a partir d’aquell moment el moviment es va anar dissolvent. Anteriorment ja havia estat perseguit per les autoritats feixistes amb la imputació de “copiar a artistes estrangers”. 

Pintors argentins: Prilidiano Pueyrredon

 

“Retrat de Manuelita Rosas”, 1851, Museu històric de Buenos Aires. Prilidiano Pueyrredon (1823-1870). Pocs son els pintors originaris de països sud-americans que tinguin projecció al nostre país, tot i que la relació es nombrosa. En aquest cas a més, es dona la circumstancia que aquest home va pintar una bona producció d’obres en estil naturalista o costumista, però aquesta no era la seva principal ocupació. Pueyrredon, que era fill d’un polític i militar de renom a l’època de la independència d’Argentina, va estudiar enginyeria i arquitectura a França i degut a un problema de tipus econòmic i diplomàtic entre ambdós països, va marxar a Rio de Janeiro, on fascinat per l’ambient liberal es va orientar a explotar la seva vena artística. Desprès tornà a França per a acabar els seus estudis i en reincorporar-se a Buenos Aires on va fomentar i participar en nombroses obres publiques que encara avui en dia es poden apreciar en aquella ciutat. Alguna d’elles, com el Pont que duguè el seu nom, van ser un fracàs que fins i tot influiria en la seva salut: va morir amb 47 anys. Tocant a les pintures, en va fer moltes, una d’elles  el retrat que veiem aquí sobre la filla del controvertit – per uns – Dictador Rosas, que a la mort del seu pare es va exiliar a Londres on visqué la resta de la seva vida. Sobre en Pueyrredon, les referencies es que devia de ser el que en diríem una bona peça.  No es va casar mai i va tenir un munt de relacions, cosa no estranya per altre part en l’ambient artístic. Únicament se li coneix una filla, que va tenir amb una gaditana, a fil de vacances que durant anys anava a passar a Cadis.

Pintors expressionistes: Lyonel Feininger

 

“El carnaval a Arcueil” 1911, The Art Institute of Chicago.  Lyonel Feininger (1871-1956) artista nord-americà d’origen familiar alemany, nascut a Nova York, considerat com a multidisciplinar, ja que va treballar com a pintor, però també com a músic, dibuixant d’historietes i fotògraf. En el camp de la pintura se’l considera un dels exponents més importants de l’expressionisme. Va ser qualificat com a “artista degenerat” pels nazis motiu pel que el 1937 va retornar als EUA. En aquest quadre reflectí els carnavals en un poble pròxim a Paris, on Feininger acostumava a passar alguns mesos cada any i, com en altres de les seves produccions, es detecta l'admiració per Van Gogh i Delaunay en l’ús dels colors saturats, sobre tot el groc i en les imatges i contorns dels edificis. Moltes de les seves obres, entre elles aquesta, van romandre molts anys desconegudes,  ja que les va deixar en custodia a casa d’un amic alemany quan ell va haver de marxar i només desprès d’intenses baralles legals els seus hereus les van recuperar el 1984. Bona nit!

Pintors neoclàssics: Lawrence Alma Tadema

 

“La becaina”, 1868, Museu del Prado, Madrid. Lawrence Alma-Tadema (1836-1912). Nascut a Dronjryp (Holanda) però resident a Anglaterra on es traslladà en els anys 70 del segle XIX, degut a l’èxit que les seves pintures tenien en aquest país on va ser força apreciat. De fet li van atorgar el títol de “Sir” i esta enterrat a la Catedral de Sant Pau a Londres. La seva línia artística, en estil neoclàssic romàntic que es podria acostar als pre-rafaelites britànics,  es centrà en escenes de l’antiguitat clàssica: Egipte, Grècia o Roma, en olis que foren adornats per una extraordinària precisió i detall en la reproducció d’objectes, mobiliari, vestimentes, arquitectura, etc., destacant les textures i les brillantors, com per exemple en els marbres, treballats de manera excel·lent, que li valgueren el malnom de pintor “marbelous”, evocació fonètica de “marvelous”. Va ser un bon vivant que li encantaven les festes i la bona vida.  Ben conegut en el mon artístic europeu, acumulà nombroses distincions d’Alemania, Anglaterra, Bèlgica, França i Espanya. Precisament aquesta pintura, actualment al Museu del Prado, va ser una donació de Ernesto Gambart, espanyol que exercí de cònsol a Niça. Representa un home gitat en un divan, escoltant a una dona que executa música amb una flauta doble, presumiblement grecs a tenor de les vestimentes.

Pintors novecento: Ubaldo Oppi

 

“Dona a la finestra”, 1921. Ubaldo Oppi (1889 – 1942). De pintures amb persones mirant per les finestres n’hi ha carretades. Però avui he elegit aquesta, perquè la va realitzar un pintor italià de poc renom fora dels cercles de entesos, tot i que en unió d’altres pintors italians de l’època va ser un dels fundadors de l’estil Novecento italià, que en els seus inicis va ser auspiciat pels incipients fascistes italians. Més endavant però el van fer fora del grup. Oppi va combatre a la IGM i va morir a la II, havent assolit el grau de Tinent Coronel. Els seus orígens artístics els podem trobar en la decisió del seu pare, que era venedor de sabates, enviant-lo a Alemanya perquè estudies la professió, però ell va decidir quedar-se a Viena, on va ser deixeble del Gustav Klimt.

Pintors romàntics: Samuel Morse

 

“Alarma per lladres”, 1832, Museu Winthertur, Suissa. Samuel F. B. Morse (1791-1872) Pintor romàntic nascut a Boston, que va realitzar gran nombre d’obres, sobre tot retrats. Però no es tant conegut per les seves pintures com per haver estat l’inventor de la Telegrafia i del sistema que du el seu nom, que a meitat del segle XIX va suposar un salt gegantí en les telecomunicacions. Com a pintor no es guanyà gaire bé la vida (amb lo del telègraf va fer una fortuna)i en el terreny personal van destacar les seves actituds anti-catolicisme (volia que es prohibís als catòlics l’exercici de càrrecs públics), anti-immigració i pro-esclavisme. Va presentar-se com a candidat a l’alcaldia de Nova York, però com a polític tampoc va tenir massa èxit.

Pintors surrealistes: Joan Miró

 

“El jardi”, 1925. Museu Princesa Sofia, Madrid. Joan Miró (1893-1983). L’obra d’en Miró ens es coneguda per la seva proximitat, però possiblement el que no ens es tant a l’abast es la seva evolució artística i les circumstancies biogràfiques, de personalitat i del seu caràcter que el van dur a ser una de les figures més representatives del surrealisme tot i que no se’l pot encaixar exclusivament en una escola, donat que independentment de experimentar amb diferents medis: pintura, escultura, gravat, ceràmica, muralisme o tapissos, també va aplicar estils diferents, des de les seves obres més convencionals a principis dels segle XX, passant pel fauvisme, per l’expressionisme, el cubisme o l’art abstracte, sempre en la cerca d’una plasticitat que li permetés transmetre, no únicament imatges i escenes d’un valor estètic inapel·lable en cadascuna de les línies artístiques emprades, sinó també missatges al compàs dels fets que va anar vivint, sobretot en els anys trenta, durant el seu període parisenc o més tard durant la IIGM, quan fixà la seva residència a Palma de Mallorca. La seva projecció internacional el dugué a realitzar grans murals ceràmics adornant edificis d’institucions ben conegudes com el de la seu de l’Unesco a Paris,  el de La universitat de Harvard, el del Palau de Congressos de Madrid, el de l’Exposició d’Osaka o el ben proper i conegut de l’Aeroport de Barcelona. Miró s’inspirava en la natura per la creació de les seves obres, criteri que li venia de l’observació d’horts, vinyes i aviram en la seva estança a Montroig del Camp, poble en el que va residir durant una època de la seva vida per guarir-se d’una malaltia. S’interpretava a si mateix com un jardiner, que en l’execució de les seves obres feia créixer imatges, idees, emocions o sensacions.   

Pintors realistes contemporanis: Bo Bartlett

 “Els samaritans” 2014. Bo Bartlett (nord-americà, nascut el 1955 a Columbus, EEUU) Es  un pintor realista amb visió modernista, que mitjançant les escenes reproduïdes en els seus quadres pretén traslladar imatges de bellesa idealitzada que contempla i interpreta cada dia al seu voltant. En aquest cas -un oli sobre lli -ell mateix afirma que la escena es una resposta al Picassià  “Els saltimbanquis”, que està a la National Gallery de Washington i forma part d’una sèrie anomenada “La llacuna”, que evoca les relacions entre la religió i el mon secular en l’actualitat. Les acurades imatges humanes que pinta possiblement siguin degudes als seus estudis d’anatomia a la Facultat de Medicina de Pensilvània.

Pintors holandesos: Gabrïel Metsu

 

“L’esportista adormit”, 1659, Wallace Col·lecció, Londres. Gabriël Metsu (1629-1667) pintor holandès del segle XVII a Amsterdam. Amb només quinze anys ja era conegut per les seves pintures i per haver impulsat la creació del Gremi de Pintors a Leiden. Va viure durant un temps a Amsterdam, on tenia un corral de gallines que feia servir de models pels seus quadres, però les queixes veïnals per l’enrenou que formaven les aus l’obligaren a canviar de domicili, establint-se a prop d’un mercat de verdures. Això va fer que canvies d’objectiu i aleshores es dedicà a pintar l’ambient de carrer o de les tavernes,  El que no coartava la seva capacitat de pintar també escenes de salons en cases benestants i opulentes. Metsu practicà l’estil barroc tipic dels mestres holandesos i per be que van tenir bona acceptació en vida seva (curta per cert), durant els segles XVIII i XIX les seves obres van ser molt apreciades i buscades pels marxants d’Art.

Pintors renaixentistes: Biagio di Antonio Tucci

 

“Casament de Jasón i Medea”,  1487, Museu de les Arts Decoratives de París, França. Biagio d’Antonio (1446-1516). Pintor renaixentista italià, de qui es va tenir coneixement cap el 1930, donat que fins aleshores les seves obres foren atribuïdes a altres artistes. A partir d’aquell moment es va tenir constància de la seva quantiosa producció pictòrica, que en els seus inicis dedicà a abundants pintures de cassone, arcons de fusta decorats que s’acostumaven a regalar en els casaments. Va anar evolucionant cap a un estil eclèctic per el que rebé influencia d’altres pintors renaixentistes, com Verrocchio o Ghirlandaio. També col·laborà amb Cosimo Rosselli en la decoració dels frescos de la Capella Sixtina. Els temes que principalment incorporaven els artistes de l’època en les seves pintures provenien d’inspiració religiosa o de la mitologia clàssica, com es el cas d’aquesta pintura. Quan pensem en com afronta un pintor la distribució de l’escena que pretén plasmar en el seu quadre, acostumem a invocar la genialitat de l’artista i la seva destresa. Però sembla que en això també s’apliquen determinades tècniques que ja havien estat utilitzades per els clàssics de l’antiguitat en els processos arquitectònics i que van ser recuperades pels pintors del Renaixement:  l’ús d’un pentàgon contenidor de la Pitagoriana estrella de cinc puntes,  que aporta el principi de la divisió geomètrica de l’espai, de manera que l’artista pot emplaçar les figures de forma visualment equilibrada i complaent, atenent també a les dimensions. 

 

Pintors surrealistes contemporanis: Stanislav Plutenko

 

"Una amable conjuntura", 2001, Stanislav Plutenko, (nascut el 1961 a Moscou). Els seus pares el van orientar cap a l'enginyeria i va obtenir el títol d'Enginyer de Turbines, però la sement de l'Art li va pogué. Desprès de l'enginyeria estudià a l'Institut Plekhanov i entrà en el mon del surrealisme figuratiu. L'estil de representar imatges inspirades en figures reals, deformades o resaltades parcialment, immerses en escenografies de situacions oníriques, constitueix un múltiple repte per un artista: el de la tècnica i el de la imaginació per crear aquests escenaris increïbles, impregnats de missatges referents a situacions històriques, socials, filosòfiques o polítiques. Aquest pintor es membre de l’Acadèmia de la Creativitat de Moscou i des de 1990 ha participat amb força èxit en nombroses exposicions en diversos països europeus i americans.

 

www.plutenko.ru

 

Pintors de gènre: Charles Spencelaih

 

“Guerra o no, a qui le preocupa?” 1945, Tate Gallery, Londres. Charles Spencelaih (1865-1958). Aquest pràcticament desconegut pintor anglès, va realitzar una copiosa producció de pintures a l’oli desprès d’haver estudiat Art a Kensington i a París. Entre 1892 i 1958 no va deixar de participar en exposicions  com a la Royal Academy. El seu estil era academicista i principalment pintava retrats de personatges, generalment gent gran, emmarcats en escenes de vida domèstica. Va gaudir del reconeixement de la Reina Mary, que col·leccionava les seves pintures. Fins i tot també - com que era miniaturista -va pintar una miniatura del Rei George V que la Reina incorporà a la seva casa de nines (¡?) En els anys de la IIGM va realitzar una sèrie de pintures, que començà el 1939 amb "Per què la guerra",  conservant la línia d’escenificació domèstica, però involucrant referències a l’actualitat  viscuda, com en aquesta que posa de relleu l’ànim del personatge davant de la proximitat de l’acabament del conflicte bèl·lic. La seva pròpia casa de Londres va ser destruïda en un bombardeig de l’aviació nazi.

Pintors paisatgistes catalans: Modest Urgell

 

“Paisatge amb barca”. 1901. Modest Urgell i Inglada (1839-1919) Artista català, nascut a Barcelona, fill d’un Reusenc i d’una Vilanovina,  de vocació comediògraf però, tot i que sembli estrany, la família el convencé perquè enlloc de dedicar-se al teatre s’orientés cap a la pintura i s’incorporà a l’escola de Sant Jordi. Reconegut com un dels més importants paisatgistes  a cavall entre els segles XIX i XX va tenir una notable presencia en el mon cultural de la Barcelona de l’època, el que segurament repercutí en que les seves obre tinguessin un gran èxit de vendes, i això li permeté portar una vida acomodada. Malgrat la seva dedicació a la pintura no va deixar de fer algunes incursions literàries i en el mon teatral, en el que no triomfà de la mateixa manera. Un dels seus llibres “Catalunya”, es una recopilació de la seva obra, amb el que sembla que tractava de contrastar les crítiques dels seus detractors, de que sempre pintava els mateixos temes. La seva pintura pot qualificar-se a mig camí entre el romanticisme i el realisme i va abundar en escenes de capvespre. També treballà com a professor de perspectiva a l’escola de la Llotja a Barcelona i el seu estil tingué influencia en Picasso, Miró i Anglada Camarasa.

Pintors naif: Giuseppe Boschetti

 

“Musics de cambra”, 2000, col·lecció privada. Giuseppe Boschetti (1944-2022) peculiar pintor italià d’estil naïf, autodidacta, que reflectia en els seus quadres amb màgia,  ironia i un toc de simplicitat escenes de la vida quotidiana, tant privada com pública i festiva de la regió d’on era nat, la Romagna i més concretament del seu poble, Santarcangelo. Va ser distingit per la seva obra artística, però també cultural i divulgativa,  amb la medalla d’or de la Presidència de la República. Es diu que no pintava per vendre les seves obres i que les conservava a casa seva en una mena de museu, perquè les contemplessin família i amics.

Pintors figuratius: Victor Jacques Renault des Graviers

.

“Les aiguaderes de Tanger”, col·lecció privada. Víctor Renault des Gravier (1816-1904). Aquesta es segurament la pintura més coneguda d’aquest artista figuratiu francès, deixeble de Delaroche i que s’especialitzà en escenes de gènere. Va debutar el 1848 en el Saló de Paris i fou membre de la Societat d’artistes francesos. Com Delacroix, Benjamin Constant i altres pintors francesos sentia atracció per les escenes que podia captar en el Marroc de l’època, el que va dur a que se’l classifiqués com a orientalista. No es troba gaire informació sobre la biografia d’aquest pintor.

Pintors orientals: Wang Ming Yue

“La cançó del cel”, 2007. Wang Ming Yue (nascut el 1962) Es un pintor i gravador xinès que pinta a l’oli en estil realista, sobre tot imatges de dones abillades  amb els vestits tradicionals del seu país. Te un gran reconeixement internacional com ho demostra el fet que l’any 2004 va celebrar una exposició individual al Regne Unit, “L’esperit dels somnis de les flors” i totes les obres que presentava van ser venudes el primer dia de l’exposició.  Ming Yue va ser practicant de Falung Gong, una disciplina que combina budisme, taoisme, meditació, gimnàstica i espiritualitat per aconseguir estabilitat emocional i autocontrol. Fomentada per el propi Govern xinès com a motivació , quan va adquirir un notable augment de seguidors – més de 70 milions -  el criteri va canviar i van començar a perseguir-los. A meitat dels 90 del segle passat el propi Ming Yue va ser detingut i la seva casa saquejada. El van empresonar i condemnar a treballs forçats en una presó de Pequin.

Pintors surrealistas: Hector Poleo

 

“Els tres comissaris” , 1943, Museu d'Art Contemporani de Caracas- Hector Poleo (1918-1989) Aparentment es tracta de tres camperols fent-se confidències, però no es aquesta la impressió que el pintor del quadre pretenia transmetre. En uns moments d’agitació social a Veneçuela, l’autor volia mostrar uns personatges foscos: tres comissaris d’una policia  que exercia repressió sobre el poble en temps de la dictadura de Juan Vicente Gómez. L’artista nascut a Caracas, de caracter multidisciplinar,  que també confeccionà tapissos i va ser escultor , havia estudiat muralisme a Mèxic amb en Diego Rivera, però el seu periple professional es va estendre per molts països, tant americans com europeus. Desprès d’una etapa neoyorquina, i acabada la IIGM s’instal-là a Paris on visquè deu anys. El seu estil de realisme social evolucionà cap un surrealisme figuratiu, impregnat igualment de sensibilitat que el portà a participar en nombroses exposicions i aconseguir destacats premis.