Avui 7-7-7, o sigui, 7 de Juliol del 2007. Segurament n’estareu ben tips de sentir-ho, llegir-ho o escoltar-ho. No soc numeroleg, ni crec en aquesta mena de supersticions, però...hi han coincidències amb els números que son ben estranyes.El número 7 es un número sagrat per el cristianisme, per el judaisme i per l’islamisme. Ves per on! I no podrien posar-se d’acord en coses mes importants i no seguir amb el fanatisme que ens han aportat sempre les religions?
Per els asiàtics es el número de la bona sort. De moment no he trovat cap dona índia o japonesa venedores de loteria, però no desespero, perquè el que es comprar-la als venedors d’aquí, de moment no m’ha fet milionari.
Apart d’això, per ara he tingut la sort de no coincidir amb la retransmissió del “encierro de los San Fermines” d’avui.
El que si he llegit es l’article de dissabte d’en Gregorio Moran, tot fent-se creus del que passa a València i preguntant-se com es que el Partit Popular arrasa en aquella Comunitat, tot i les discrepàncies internes. Tracta de explicar-s’ho invocant la feblesa del Partit Socialista al Llevant.
Jo tinc un altre criteri, mes en la línia del que diu la meva dona, que pensa que si ella estigues a València i veies tot el que el PP aconsegueix per la seva Autonomia potser també els votaria.
Les diferencies entre les promeses que els partits fan de cara a la ciutadania avui en dia no poden ser tan importants. La societat demana uns serveis i unes compensacions que no es poden etiquetar exactament com a reivindicacions de l’esquerra al davant de la dreta o viceversa, si no com a necessitats a resoldre obrin mes o menys la borsa dels diners públics. Que ho faci la dreta o l’esquerra, en una situació com l’actual, te una relativa importància i preocuparà mes als antisistema per un costat i als nostàlgics de les dictadures per un altre, espècies que afortunadament sembla que tinguin un reduït pes específic avui en dia.
Això naturalment salvant cagades que uns i altres cometen, recolzaments a guerres d’Irak, negociacions amb ETA (confesso que hi vaig creure), etc.. i totes aquelles que des de un costat o l’altre es magnifiquen com a arma a llençar envers dels contraris.
D’aquí que quan s’albira qualsevol contesa electoral uns i altres comencen les subhastes, a veure qui dona o promet mes. Veieu en Zapatero donant una ajuda de 2.500 Euros per a les famílies que tinguin fills, traient-s’ho literalment de la manega i la contestació quasi immediata d’en Rajoy: “ Si nosaltres guanyem en donarem 3.000”.
Diguem-ne allò que ja a l’època romana els qui manaven ja sabien fer prou be, el “panem et circensis”.
De mentre a Catalunya seguim mirant-nos el melic. Afortunades aquelles paraules gallegues de “sostenella i no enmendalla” per a aplicar al que fan les inclites autoritats d’aquest país. Vegeu el drama del AVE (per cert no l’hauríem d’anomenar com a TGV?), aferrissats els qui ens governen a que el tren passi pel bell mig de Barcelona, passant-se pel folro l’opinió de milers de ciutadans que tremolen només en pensar no ja els perills de tota mena que suposaran les obres per fer els túnel, sinó també els inconvenients logístics que durant anys viurà la ciutat com a conseqüència de les obres.
Però això al Ajuntament i a la Generalitat actuals no els treu el somni, tot fent gala d’un autoritarisme que era mes adient en altres èpoques. Ja parlaré en una altre post del carrer Deu i Mata.
Però, demà serà un altre dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada