05 julio 2007

5 DE JULIOL – LA LLEI DE L’OFERTA I LA DEMANDA

Em preguntava ahir que què podem fer per a evitar pagar preus cars per a serveis insuficients i/o dolents.

Quan em faig aquesta pregunta sempre recordo l’episodi que vaig viure amb un amic meu, que juntament amb altres, vam anar a fer un mos a un bar de tapes en una zona de moda de Barcelona.

El que vaig viure abans d’ahir va ser una repetició del que va succeir en aquella ocasió, potser amb la diferencia de que l’encarregat del local va tractar de ser amable amb nosaltres:

Tot apropant-se a la nostra taula ens preguntà “Que tal, els ha agradat el que han menjat?”. El meu amic se’l va mirar de fit a fit i li va dir:

“Miri, ja que ens ho pregunta, li haig de dir que no. Els calamars estaven durs i mal cuits i les patates braves no tenien sabor mes que a oli refregit. Serà difícil que tornem a venir a aquest local”

Un silenci dens i fred ens va envoltar tot i la xafogor que feia aquella nit d’estiu, de mentre que la cara de l’encarregat anava girant cap a un color tornassolat digne d’un caramel. Amb to distant ens va preguntar si volíem alguna altra cosa i en dir-li que no va fugir el mes lluny possible de nosaltres.

Dons be, es veritat, no hem tornat a aquell local i no se – no ho crec – si l’advertència del meu amic ha servit per millorar la qualitat dels àpats que serveixen en aquella taverna. Però que ni han molts que tenen similars nivells de qualitat o carestia, es ben conegut.

L’única manera de fer-los rectificar es no consumir. I queixar-se En aquests bars de la Rambla, on sembla que no es pot demanar cafè i que les cerveses mínimes han de ser de mig litre, si no et serveixen el que vols, t’aixeques i te’n vas. Encara que ja t’ho hagin servit. Si no es el que tu demanes, no estàs obligat a acceptar-ho.

Tot i que sembla que la Llei permet negar-se a servir begudes barates a la Rambla, jo entenc que com a consumidor qualsevol persona te dret de rebutjar allò que no ha demanat.

Es com l’historia de la mantega i el pa en els restaurants. Jo rarament m’ho menjo i ara ja he optat perquè quan m’ho posen els demano que s’ho enduguin, vigilant la factura desprès, es clar.

I pel que fa a la qualitat, no hi ha que tenir por de demanar el full de reclamacions. Si no perquè serveix? El que passa es que els clients som massa porucs per a exigir el que en tenim dret o ens fa vergonya, perquè fins i tot, degut a no se quina reacció estranya, quan presenciem una situació així, acostumem a sentir una vergonya aliena.

La propina es un altre d’aquests factors. Perquè has de donar propina si no t’han donat un servei mes enllà del que s’entén normal? Que per aquest servei normal ja pagues. En això li haig de donar la raó a la meva dona i haig de reconèixer que jo tinc una mica de complexa en aquesta qüestió. I al damunt, si no dones propina et miren malament.

Dons no, traiem-nos aquests complexes i fem servir la propina per a premiar realment un comportament i un servei excepcional. Perquè es lamentable, però molts empresaris amb pocs escrúpols fan servir les propines com a part de la remuneració dels seus empleats, incrementant així els beneficis del negoci.

Se que es difícil, perquè molta clientela d’aquests bars o restaurants son estrangers, que potser es queixen desprès quan han tornat al seu lloc d’origen, però que en el moment de consumir no volen problemes o es creuen que això es normal.

Un altre es la mena de persones que et trobes en els llocs on esperes passar una bona i gratificant estona i aquí em refereixo al “cas Boadas” i a la per mi malaurada intervenció de l’Ajuntament de Barcelona, tot i la valoració que en Trallero fa del tema.

Però tot i així, demà serà un altre dia.

No hay comentarios: