13 julio 2007

11 DE JULIOL – UN PASSEIG

Estava mirant la lluïssor del sol que les escames d’aquell enorme peix metal.lic rebotaven per arreu. No feia una excessiva calor, però de fet es notava que ja érem a l’estiu.

Havia baixat a la Barceloneta, tot escapolint-me de la feina, aprofitant l’hora de dinar. De vegades ho faig, quant no tinc gaire gana i em ve de gust escampar les boires mentals.

Vaig anar caminant lentament, gaudint de la suavitat del clima i sentint al meu voltant la parloria de la gent que sortia de o anava a la platja. Feia temps que no venia per el meu barri.

Els records se’n van anar endarrera, quant aquest passeig marítim va ser inaugurat. Encara veig els globus que es van deixar anar amb aquest motiu, enlairant-se cap el cel, globus que ens havien donat per aquest fi als alumnes del meu Col·legi.

Jo era ben petit aleshores i estudiava en el Col·legi Verge del Mar, davant del Mercat de la Barceloneta. Avui el Col·legi ja no existeix i en el seu lloc hi ha un solar.

El Mercat, desprès de molt de temps d’obres finalment l’han acabat. Han fet un Mercat de disseny, conservant la vella estructura metàl·lica. No em sembla malament, tot i algunes concessions a les fantasies arquitectòniques.

Passejava com dic, gaudint de l’aire, del sol i de la remor del mar, el meu vell amic. El que mes vaig trobar a faltar quan vaig viure a Madrid, això i les Rambles. En arribar a l’alçada del carrer Andrea Doria em vaig desviar i endinsant-me per aquells vells i coneguts carrers vaig anar a sortir precisament a la Plaça del Poeta Boscà, on era el meu Col·legi.

La Barceloneta ha canviat i al mateix temps segueix sent la mateixa. Ara el immigrants no son andalusos o gallecs, son – com a tan altres llocs – del magreb, sud-americans o sub-saharians. En passar al costat d’una obra vaig pogué constatar el que dic, perquè semblava una reunió internacional, que hagués decidit vestir-se amb roba de feina i casc protector.

Amb parsimònia vaig anar girant-me per a apreciar aquells indrets que jo havia trepitjat tan de nano i la mirada s’hem quedà clavada en un portal una mica desgavellat situat a la dreta de la plaça, segons es mira cap el mar. I la gana que no tenia em va venir de cop.

Sense dubtar-ho cap allà vaig anar i ja d’entrada vaig pogué veure que poques coses han canviat a La Cova Fumada. Segueix tenint el vell mostrador, les taules de marbre i la cuina oberta en la que els clients poden apreciar com es cuinen les bombes en les seves varietats de “marica” o de “mascle” (segons la “contundencia” de la salsa), els cigrons amb “morcilla” o les sardines a la planxa, àpats dels que estaven gaudint els nombrosos clients, tot regat amb cervesa o vi i desprès un cigaló.

Vaig empentar-me dons cap a dins – com diu un amic meu – una ració d’”ensaladilla” i unes “sepietes” a la planxa que vaig trobar com acostumava quan em parava fa molts anys en aquest mateix lloc, tornant de la platja, o sigui bonissimes.

Reconfortat vaig donar una mirada al meu voltant, pensant en lo xocant que es que en un lloc així, que està com ancorat a fa cinquanta anys endarrera, hi segueixi venint una barreja de persones de tota mena, que pel damunt de les comoditats o facilitats que ofereix l’establiment, venen realment per a homenatjar el seu paladar.

I en acabat vaig continuar el meu camí, amb menys boires que abans.

Això va ser la setmana passada. Però demà serà un altre dia.



No hay comentarios: