Pintors mexicans: Angel Zàrraga

 “Les futbolistes”, 1922, Museu d’Art Modern, Mèxic. Àngel Zàrraga Argüelles (1886-1946). Entusiasta del futbol i del rugby, aquest pintor mexicà, molt representatiu de l’art del seu país en el segle XX, junt amb Diego Rivera, va estudiar art a l’Escola Nacional de Belles Arts i en acabar va marxar a París per perfeccionar els seus estudis. Però allí tingué un xoc cultural, perquè els estils predominants a l’època collidien amb les seves interpretacions, el que va fer que marxes a Espanya, on estudià amb Zuloaga i Sorolla. Finalment va tornar a París on va exercir com una mena d’ambaixador cultural de Mèxic i allí conegué a la seva dona, que es la figura de l’esquerra representada en el quadre i que jugava en l’equip Sportives de Paris, que va guanyar la lliga aquell any. Gairebé cent anys d'avantatge sobre la Putellas, la Bonmatí  o la Hermoso!

Pintors historicistes: Jules Girardet

 

“La rebelió de Fouesnant), 1887, Museu de Belles Arts de Quimper, Bretanya Francesa. Jules Girardet (1856-1939). D’ascendent suís, Girardet va desenvolupar la seva carrera artística a França, pintant retrats i escenes de gènere, però també fets històrics com el reflectit en aquesta pintura. Cal destacar que treballs com el d’aquest pintor han permès tenir un coneixement  precís de com eren les vestimentes en les èpoques retratades, perquè les reproduïa fidedignament. I poc més, perquè tot i que aquest fet va passar en realitat l’any 1792 a Quimper, l’artista va falsejar un munt de circumstancies, com per exemple el lloc per on van ser conduïts els detinguts, que no va ser el de l’escena, però que el pintor la va elegir desprès de passar  uns dies en aquella localitat de la Bretanya. Tampoc el cap de la rebel·lió - l'home ferit en l'escena - va ser detingut en aquella ocasió, sinó bastant més tard.  La pintura, realitzada un segle desprès de la revolta, que tot i la intencionalitat de relacionar-la amb la Revolució Francesa va tenir més a veure amb protestes pels impostos, tingué força èxit i el propi Ajuntament de Quimper va fer mans i mànigues per a obtenir-la, endeutant-se durant quatre anys.

Pintors costumistes: François-Joseph Navez

 

“Les teixidores de Fondi”, 1845, Nova Pinacoteca de Munic. Joseph François Navez (1787-1869) pintor costumista belga, conegut per els seus retrats i escenes de gènere en estil neoclàssic. Degut als seus càrrecs en diferents institucions com la Reial Academia de Belles Arts de Brussel·les o el Reial Institut dels Països Baixos, va tenir gran influencia en el mon artístic centre europeu.

Pintors bàrrocs: Diego Velazquez

 

“El dinar”, 1618, Museu de l’Hermitage, Sant Petersburg. Diego de Velázquez (1599-1660). Aquesta pintura esta en el Museu de Sant Petersburg des de finals del segle XVIII, perquè la va comprar la zarina Caterina II, creient que era d’un mestre holandès, però des del 1895 ja s’atribueix plenament a Velàzquez. Els personatges reunits al voltant de la taula representen les tres edats dels éssers humans i es podria enquadrar l’estil a l’època tenebrista, per la densitat de les zones fosques i el fort contrast amb les peces il-luminades. Molt possiblement aquest estil li va ser imbuït pel seu mestre Francisco Herrera el Viejo, al taller del qual va assistir. Sevillà de naixement, d’ascendència portuguesa per part de pare i sevillana per part de la mare, va adoptar com era costum a l’època, el cognom de la mare. Tot i la immensa tècnica pictòrica, que com en la major part dels artistes va anar evolucionant amb la maduresa i en la que molts han volgut veure influencies de pintors com Rubens, el Ticià o Caravaggio, només es te coneixement cert d’unes 160 obres seves que estan repartides per museus de tot el mon. En el Prado se’n conserven cinquanta. S’especula que poden haver estat destruïdes moltes, com en l’incendi que es produí el 1734 en el Real Alcazar, lloc on més tard s’edificaria el Palau Reial de Madrid. Aquesta minsa producció per un pintor de la seva categoria segurament va ser conseqüència de les funcions que tenia encomanades en la Cort de Felip IV, que el va encumbrar fins a nomenar-lo Aposentador Reial, càrrec de màxima confiança. A la Cort hi arribà mercè a les gestions del seu sogre Francisco Pacheco amb el Compte Duc d’Olivares, qui el va introduir i a partir d’aquí ell es va saber moure amb prestesa en l’ambient de l’entorn reial.   

Pintors flamencs: Adriaen Brouwer

“La beguda amargant”, 1636, Städel Museum, Frankfurt. Adriaen Brouwer (1605-1638), pintor neerlandès que va imprimir un gir important a les temàtiques que anteriorment havien estat usuals per part dels artistes del seu país, abordant ell escenes pròpies de tavernes, baralles i la vida quotidiana de treballadors i pagesos, reflectint-los amb accentuades expressivitats. La seva vida sembla que no va ser precisament un oasi de tranquil·litat: deutes, evasió d’impostos, li van imputar que era un espia i el van empresonar…Dugué una existència de taboles, movent-se en ambients no massa recomanables. Com a pintor però va ser molt respectat pels seus coetanis, Rubens per exemple va col·leccionar fins a 17 obres seves. Morí jove, es diu que com a conseqüència del seu estil de vida.

Pintors renaixentistes: Leonardo da Vinci

 

“Retrat de Ginevra de Benci”, 1474, National Gallery of Art, Washington. Leonardo da Vinci (1452-1519). Un dels pintors més representatius del Renaixement italià, (a part d'escultor, anatomista, inventor, músic, poeta, filòsof, etc.) amb un lloc d’honor en els principals museus i col·leccions privades del mon, resulta que va deixar ben poques obres seves acabades i moltes d’elles van ser completades per deixebles o per altres artistes. Una de les seves pintures inacabades més controvertides, es “Salvator Mundi”, descoberta el 2005 i que desprès d’una acurada restauració es subhastà el 2017 per Christie’s amb un valor de 450 milions de $, convertint-se en la obra més cara mai subhastada. Es desconeix qui es en l’actualitat el propietari. Aquest retrat de Ginevra, antecessor del de la Mona Lisa i possiblement inspirador de la pintura que realitzaria més endavant, va ser un dels primerencs doncs el realitzà als 20 anys i actualment un dels pocs d’aquest pintor exposat públicament en un Museu nord-americà. Es suposa que li va encomanar l’ambaixador venecià Bernardo Bembo, amb qui la dama mantenía una amistat platònica. Da Vinci sempre emprava material molt especial i car per aconseguir els tints i les tonalitats que pretenia i cal assenyalar que en part d'aquest retrat va estendré la pintura amb els seus dits, el que va fer que deixes les empremtes digitals en el suport de fusta d’Àlber i que els experts les han pogut recuperar.  Bona nit!

Pintors surrealistes britanics: Jonhatan Wolstenholme

“Els llibres antropomòrfics”. Jonathan Wolstenholme (nascut el 1950 i resident a Londres). Il·lustrador de professió, en acabar els seus estudis d’art al Croydon Art College ha treballat per moltes agencies publicitàries i un gran nombre de revistes. Però la seva gran afecció ha estat pintar aquarel-les i més concretament, partint de la seva passió pels llibres antics,  reproduint escenes surrealistes, on els llibres adopten imatges i conductes pròpies dels éssers humans, tot amanit amb un gran nivell de detall i precisió referits a objectes i atmósfera de èpoques passades. Tant es així que en la major part de les seves pintures es poden llegir perfectament els continguts de les pàgines reproduïdes.