L’enganyifa de les borses.

S’ha universalitzat la presa de pel de les borses que et cobren en els comerços.

Segons la pretesa justificació recolzada per campanyes de molt calat, cobrar les borses es fa per prevenir la masiva utilització del plàstic que en definitiva perjudica el medi ambient. De veritat? Si es paguen ja no es perjudica el medi ambient? Des del meu punt de vista això només serveix per que algú tingui uns ingressos extres, perquè de la meva experiencia no veig gaire gent que digui “Ah no, si s’ha de pagar no vull borsa”.

I ara en els comerços que no fan servir borses de plàstic, també les cobren a part.

M’hi vaig trobar fa uns dies quan en una botiga de roba em van oferir la borsa i ja anava la caixera a contabilitzar l’import. La vaig aturar i li vaig preguntar si es que anava a fer-me un descompte per difondre publicitat gratuita de la marca.

Em va mirar com si li estigues parlant un extra-terrestre i em va dir “nooooo, que va, es que les hem de cobrar”. Li vaig contestar que no calia i treient de la butxaca una borsa que hi duia vaig enteforar els productes que havia comprat adins. Evidentment no era de la marca corresponent a la casa on estava comprant.

No ho trobo ni mig normal que facin això. Si les borses del producte que sigui son tan perjudicials, que les prohibeixin, però que no estafin a la parroquia.

Poso això al mateix nivell que les empreses que sense advertencia previa han disminuit la quantitat o el pes dels productes que venen, però no han modificat el preu. O els preus abusius que es marquen per alguns productes, perquè segurament tots deuen de venir d’Ucraïna, que s’ha convertit en la gran excusa per a encarir-ho tot.

He arribat però a la conclusió de que ens agrada que ens prenguin el pel. Tots aquests abusos i mermes la major part de la gent les soporta estoicament i sense donar-lis importancia, perquè semble que reclamar drets ens situa en una posició incomoda i fins i tot en el cas de la borsa vaig notar que a algú de la cua semblava produir-li vergonya aliena. 

I mireu que us dic, els drets s’han de reclamar quan comença el perjudici que la seva manca ocasiona. Quan el problema s’ha convertit en una bola molt gran, resultarà cada cop mes difícil una rectificació, perquè aquests perjudicis ja tindràn carta de naturalesa. I ho afirmo no ùnicament per el cas de les borses o els encariments dissimulats, ho afirmo per qualsevol dret de caracter personal, identitari, cultural, d’educació, sanitari, de llibertat d’expressió, legal, etc. que cada dia ens van laminant, amb dissimul però sense pausa.

Penso que no som conscients de la força que podem exercir. Si existeix un perjudici l’hem de combatre amb una actitud tant senzilla com no comprar o el.legir altres comerços o marques que no facin servir el dissimul per a prendre’ns el pel.

Les deslocalitzacions

Llegeixo sobre la problemàtica que hi ha amb el tema de les deslocalitzacions, per a obtenir una fiscalitat més beneficiosa, ubicant el domicili o la seu social d’una empresa en altres comunitats on la pressió es més lleu.

Alló que en anglés s’anomena dumping i que no deixa de ser una estafa legal.

 

Perquè com s’ha demostrat en molts casos i darrerament per exemple en el de Ciments Molins, aquestes decisions poden estar motivades per motius económics, però també polítics.

 

Els  governs, siguin del color que sigui, no haurien de permetre aquest frau. Pot ser una palanca per influir en les decisions empresarials a conveniencia, com es va demostrar en els casos de La Caixa o del Banc de Sabadell que en el 2017 i per un procediment d’urgencia que el Sr. M. Rajoy es va teure de la màniga van treslladar les seves seus respectivament a Alacant i a Valencia.

 

Com es pot evitar? Penso que no s’hauria de permetre la instauració de la seu social o la representació administrativa fora de la demarcació geogràfica més immediata al lloc  on l’empresa tingui el seu pes productiu, comercial o de gestió més important. 

 

Per valorar-ho s’haurien de tenir en compte les següents característiques.

 

• Lloc de residencia de  l’unitat productiva més important,  sigui per volum de producció, per nombre d’empleats o per l’extensió de les instal.lacions.

 

• En el cas d’empreses financeres, o empreses de serveis es podría atendre al nombre de clients, de  transaccions o al volum de negoci, tenint en compte que serien factors a demostrar per els propietaris de l’empresa per a accedir a una petició de deslocalització. 

 

Seria una idea a desenvolupar, però en principi evitaría les corrupteles i els tripijocs entre comunitats.

 

Intolerancia

7:30 del matí, el carrer buit. No es veu ni una ànima, cap vehicle. Passejo amb la meva gosseta en aquest ambient tranquil i pacífic quan tot d’una em sobresalta un ciclista que apareix davant meu circulant per la mateixa vorera, vestit de cap a peus amb les millors gales ciclistes, casc fluorescent  inclòs. Li assenyalo que la vorera està reservada pels vianants i que disposa d’una amplia calçada completament buida per circular.

 

No li ha fet el pes la meva observació i ha acabat aconsellant-me que em busqui alguna cosa per a ocupar la meva vida (?)

 

L'ordenança municipal del lloc on ha succeït l'incident, Premià de Mar, preveu taxativament que les bicicletes no poden circular per les voreres per on caminen els vianants. Però això poc importa.

 

Es un problema més greu del que sembla, perquè la intolerància i la manca de respecte estan esdevenint una constant i les postures radicalitzades en un o un altre sentit emergeixen cada cop amb més força.

 Això ho veiem no únicament en aquest cas , també en el de la gent que no li agraden les normes les vulnera i en fa d'aquestes vulneracions una bandera, sense pensar en cap respecte a la convivència: aquells que tenen pressa i se t'enganxen en el para-xocs del darrera tot i que tu vagis a la velocitat permesa i pel carril de la dreta, els que tiren les seves deixalles a qualsevol lloc, els que escupen o llencen xicles a terra, els  que no recullen les defecacions dels seus gossos, els que orinen al mig del carrer sense importar-los si hi ha gent a prop. Fa pocs dies en vaig veure a un d'aquests a menys de cinc metres d`una cua de gent davant d'una taquilla i sense amagar-se'n.

 

I una llarga llista de comportaments incívics que fan més desagradable la vida quotidiana, ja de per si complexa.

 

Penso que es símptoma d'una societat desballestada i egoista. Només l'educació i la responsabilització podria corregir aquests comportaments. Alguna cosa deu de fallar.