Rondant per Catalunya - El castell de Florejac

Deu n’hi do quin enrenou! Feia temps que no passava per aquí i guaita com està tot. Els robots de la meva última entrada s’han rovellat una mica i el blog en general està ple de pols. Tots els esdeveniments generals succeïts des del mes d’Agost han deixat la seva emprenta, aquí invisible, en l’autor i un cert desànim per escriure coses sobre  aquests esdeveniments, gairebé sempre de to pessimista.

Però be, agafo un plomall i el neteja-vidres i començo a endreçar-ho tot com puc.

El primer que vull fer, es referir-me a una petita visita feta a un indret on no hi havia estat abans i sobre el que de cop i volta he reunit força informació. Es tracta del castell de Florejac a prop de Guissona.

Com a resultat d’haver-lo vist en una pàgina de castells de Catalunya, em va venir el desig de visitar-lo. No l’havia sentit anomenar mai i tampoc havia estat abans a Guissona, tot i que sembla que avantpassats meus de la rama dels Pujol – aquest era el cognom del meu avi matern - hi van viure en el segle XIX.

I posant-me a llegir coses de la Segarra, m’arribo al llibre d’en Josep Maria Espinàs i aquí ja no puc defugir la necessitat de fer-hi una visita.

Em poso en marxa i desprès d’un relativament curt viatge faig una primera parada a Guissona. La intenció era visitar la rectoria per tractar de trobar alguna referència dels esmentats avantpassats. Parlo amb Mossèn Ramon, que de primer em mira amb aquella mirada que revela que no soc el primer que li ve demanant aquesta mena d’informació, per tot seguit assegurar-me que ell no pot estar per a subministrar aquestes dades, que la recerca exigeix molta feina i amb gest una mica  teatral obre la porta d’un armari on guarden els registres de naixements, confirmacions, defuncions, etc. Miri, aquí estan desordenats i algun dia se’ls enduran, perquè resulta difícil consultar-los. Si vostè te alguna indicació potser vulgui mirar-los. Ho intento, i la veritat es que resulta difícil.

Així que desprès d’una estona de remenar amb registres de dos-cents anys endarrera,  els torno a desar i no sense agrair sincerament les facilitats que m’ha donat el Mossèn, marxo per fer un tomb per la vila i continuar cap el meu destí.

Florejac es en si un poble de cases ubicades al voltant i a dins del recinte del castell. La construcció, del segle XI, es deu a Arnau Martí de Tost i en aquella època formava part de la xarxa de castells de Sió, a la comarca de La Segarra, que venia a ser com la frontera entre el mon cristià i el musulmà. Curiosament el castell ha estat sempre en mans de la mateixa família, emparentada amb notables llinatges. Avui pertany a Rosario Balanzo.  

No vaig encertar el dia, perquè la visita a l’interior del castell només es possible fer-la els diumenges. Però la passejada que vaig fer per els carrers solitaris i silenciosos del poble, prenent fotografies i gaudint de la tranquil·litat, de l’entorn i del paisatge va ser molt mes relaxant que la famosa “cup de cafè con leche en la Plaza Mayor” .

Com tot castell que s’apreciï, el de Florejac també te una llegenda. Diuen que fa molt, molt de temps... una senyora ben atractiva residia en el castell. I es dedicava a enamorar cavallers i trovadors que es trobava al seu abast. I quan se’n cansava se’n desfeia, fent-los olorar una flor emmetzinada. El rei en assabentar-se la va fer decapitar i des d’aleshores ença, s’apareix als infortunats visitants, sense cap i amb una flor a la mà. Afortunadament això ho vaig llegir desprès de la visita.

Deixo unes fotos meves del lloc, absolutament recomanable de visitar. També us deixo l’enllaç a un blog ben interessant sobre l’indret i que revela una densa vida social i activa en un lloc en el que tot passejant no hi vaig veure a ningú.

http://www.blocs.xtec.cat/flore/

Aneu-vos preparant per els "Jocs de la fam..."

"Google ha comprat grans empreses de robótica i fitxat a grans talents de la intel.ligencia artificial i guarda silenci sobre que pensa fer amb els seus robots".

"Quan els robots accedeixin al sector serveis,  desapareixeran molts llocs de treball, adverteix un especialista en automatització de la producció".

Magazine de La Vanguardia 8/8/2014.

Ja va deixan de ser ciencia ficció

Hiroshima, 69 anys.

Tenia cara d'amable yayo. Es deia Van Kirk de cognom i va morir el 28 de juliol passat als 93 anys. Quan algú li preguntava si sentia remordiments, contestava amb una lliçó ben apresa, "es difícil parlar de moral i de guerra a la mateixa frase”.

Perquè aquest home, d'aspecte afable, era el darrer membre viu de la tripulació que el 6 d'agost de 1945 - demà farà 69 anys - va  dur l'Enola Gay damunt d'Hiroshima i un cop allí va deixar anar la "Little Boy", la bomba nuclear que en un moment va desfermar l'horror, va destruir la ciutat i va matar de cop mes de 140.000 persones.

Per apaigavar les consciencies es va utilitzar la redita excusa de que la mort de totes aquestes persones civils, va servir per a escurçar la guerra i evitar mes pèrdues humanes. I sembla que en Van Kirk en va fer article de fe de la esmentada excusa, perquè el finat la va fer servir molt en el decurs de la seva plàcida vida posterior. Això i una intensa campanya per a evitar que fotografies i informes del que va passar aleshores i en anys posteriors arribes a la opinió pública.

Quan vam visitar el Museu de l'Aire a Washington i vam veure aquell aparell, missatger de la mort i de la misèria, no vaig pogué estalviar-me de sentir un esglai, com el que vaig sentir quan visitarem Dachau. Un esglai i una pena immensa, al veure com el mes granat de la intel·ligència humana s'ha dedicat sempre a crear instruments per a dominar mitjançant la guerra i la destrucció a altres sers humans.

Com passava en l’antiguitat o a la època romana, o al renaixement, a la 1a. guerra mundial de la que aquest dies es commemoren el 100 anys, o com succeeix ara mateix a Ucraïna o a Síria, o a l’ Irak, o Gaza o a tants i tants indrets d'aquest dissortat planeta.

I els líders politics segueixen llençant missatges condemnant la violència i fent vots perquè aquestes coses no tornin a succeir. Hipòcrites!

Perquè la memòria es feble, us deixo un enllaç a l'article publicat per Antonio Martínez Ron a la revista Quo, el 5 de febrer del 2007. Recomano llegir-lo amb l'estomac ben preparat.

http://fogonazos.blogspot.com/2007/02/hiroshima-el-horror-que-nunca-nos.html

La filosofia del benestar

Simon Kusnetz, premi Nobel d'economia del 1971, afirmava en defensa del sistema capitalista que les diferencies entre les classes socials tendeixen a reduir-se a mesura que les economies es desenvolupen. Es a dir que augmentant la riquesa com a conseqüència del desenvolupament econòmic això hauria de portar "per se" a un augment del benestar social en totes les capes de la societat.

Quaranta-tres anys mes tard, la realitat s'imposa d'un altre manera. I aixo es el que s'encarrega de demostrar l'economista francès Thomas Piketty en el seu llibre "El capital al Segle XXI".

Piketty no diu res que no s’endevinés i fos de coneixement general, però ell s'encarrega de demostrar-ho d'una manera científica i amb profusió de dades. Des dels EEUU ja han sortit en tromba els "experts" per rebatre les seves afirmacions.

Periòdicament i cada cop amb mes freqüència, apareixen noticies sobre com la societat en general es va empobrint, sobre tot les classes mitjanes i menestrals i en canvi es notori que cada cop mes uns quants polaritzen la riquesa (comentaris en aquest blog, "Rescate a Chipre"- 16/3/2013). 

De mentre, les entitats financeres segueixen tenint guanys i operen sota el paraigües dels politics i moltes vegades, de la connivència dels poders judicials. 
Però ja s'obre un abisme, quan hi han persones que comencen a veure clar quin es el propòsit d'aquesta situació. George Caffentzis, activista i filòsof novaiorquès, ho resumeix de la següent manera: 

Quan la periodista Ima Sanchis li pregunta cap a on va el capitalisme, ell contesta
"Per a seguir sent rentable, cap a la devaluació del treball, com veiem a EEUU i a Europa...El capitalisme esta canviant de forma. Hi ha economistes que parlen d'una gran massa de persones que treballaran com semi-esclaus".

Tampoc res que no veiem dia darrera dia. Els països "emergents" copen els sistemes manufacturers de tot el mon, gracies als seus salaris d’explotació. Dies endarrere llegíem a Internet el missatge que un treballador o treballadora d'una d'aquestes empreses ubicades a Bangla Desh va cosir en una peça de roba: "Obligats a treballar durant hores esgotadores"
.
Tot això es colpidor, però, com ho assimila la societat? Una societat que sembla mes be orientada a l'hedonisme de lo immediat - ho veiem en els restaurants plens o en els llocs de vacances o en la celebració de festes d'anomenada, per exemple - i que es capaç d'endeutar-se per a satisfer les seves ànsies de gaudir, tot i que l'endeutament contribueix a a afavorir aquest semi-esclavisme.

I que ja se’n fa reso ja de la pobresa, tot veient el trist espectacle dels remenadors d'escombraries, o comentant els titulars sobre la mala situació de la nutrició infantil, però en general, poca cosa mes.

Tenint en compte la protecció que semblen tenir els acumuladors de riquesa i que els politics semblen blindats davant de les critiques per les seves actuacions, te la societat al seu abast les claus per a canviar la situació?

O ens haurem de conformar en que tot es vagi deteriorant i arribem a l'estadi preconitzat per en Caffentzis?

La neteja de les platges de Barcelona despres de la revetlla

Plenes de merda. Com cada any.

El problema de la bruticia i el descontrol a la platja i a tants altres llocs nomes es el resultat de la manca d'educacio en la responsabilitat. Es dificil, perque per tenir responsabilitat hi ha que ser disciplinat i la disciplina no agrada, ni als qui l'haurien de rebre com a ensenyament, ni a qui hauria d'impartir-la. Es mes senzill deixar-se anar o deixar fer. No m'extranyaria que l'individu que els guardies expulsen de la platja a empentes els poses una denuncia, perque la societat esta funcionant aixi. Es una subversio del sentit comu.

I el deliri es llegir els arguments d'uns quants somines que tracten de justificar-ho tot dient que la gent s'ha de divertir o que aixo proporciona feina a persones en atur. 

Publicat avui a La Vanguardia:

http://videos.lavanguardia.com/vida/20140624/54410248230/asi-ha-sido-el-desalojo-y-la-limpieza-de-las-playas-de-barcelona.html#

Armas hasta en la sopa

“Mi dolor espiritual es insoportable. Continuo haciéndome la misma pregunta sin solución; si mi rifle mató personas, podría ser que yo fuese responsable de estas muertes, aunque fuesen enemigos.”

De esta manera se expresaba el ingeniero Kalashnikov, poco antes de su fallecimiento el año pasado. Con esta reflexión ponía de relieve como le atormentaba el hecho de que el instrumento que había creado, el fusil de asalto que lleva su nombre, haya contribuido a matanzas, a causar heridas a seres humanos y a proporcionar sufrimiento, directa o indirectamente, a millones de personas. Igual que cualquier arma que haya existido en el pasado, que exista actualmente o que existirá en el futuro.

Pido perdón por la frivolidad del titulo. Sin embargo es así, de la industria armamentística y de su producción hay inmensos catálogos. Los instrumentos para matar son cada vez más abundantes, más sofisticados, más fiables y más mortíferos para quienes vayan a convertirse en sus objetivos.

Y encima a sus fabricantes, en lugar de esconderse y disimular, dada la naturaleza siniestra de sus negocios, les ha dado por promocionar estos productos a través de las mismas técnicas de marketing que se utilizan para cualquier otro tipo de manufacturas. Incluso divulgándolos a través de ferias, como por ejemplo la que se está celebrando en Paris, con mensajes publicitarios destinados a resaltar la efectividad de estos instrumentos de muerte y poniendo énfasis en la antigüedad y tradición de muchas de estas empresas fabricantes.

Alguna de estas empresas llega a tener la desfachatez de destacar las ventajas de reciclaje y reducción de impacto ecológico que tienen sus productos. Es decir que matan a mansalva y con gran precisión,  pero eso si, con gran respeto al medio ambiente.

Ya he escrito antes sobre esto, pero no me cansaré nunca de repetirlo. Odio las armas. Odio cualquier instrumento susceptible de convertirse en algo capaz de matar o causar heridas, aunque sea mediante la utilización de un simple cuchillo. Y también odio que haya personas capaces de creer que con las armas se solucionan los conflictos, tanto como a quienes les ponen a su disposición estas armas.

A reventar-ho tot!

La velocitat en que la societat actual assimila les noticies es cada cop mes i mes rapida. Arrivara un moment en que, com pasa a "Minority report", les noticies que es produiran dema, avui ja estaran oblidades.

Aquest dies l'atencio es centre en els esdeveniments de Sants, en l'assumpte del edifici ocupat, Can Vies i en les destroçes que els antisistema han fet al mobiliari urba. Es gruixut, si. Pero tant bon punt passi l'efervescencia de la questio, amb acord o sense, en poc dies haura passat a l'historia, com ha succeit en tants i tants episodis similars. Caixers reventats, contenidors cremats, joves emprenyats i enmascarats i policia repartint. Quedaran unes actuacions judicials, amb tendencia a convertir-se en quelcom emprenyador, que es resoldran mes tard o mes aviat amb intent de suavitzar i intentar que la cosa no doni massa feina.

Pero el fons de la questio no es resoldra ben be i en el futur, devant de situacions similars, esclatara de nou la violencia. La violencia es un recurs utilitzat moltes vegades amb intencions alienes a la questio. En aquest cas la violencia ha esclatat perque els interlocutors no han sabut afrontar el problema ni en el temps ni en la forma i sobre tot no han tingut prou confiança en ells mateixos per resoldre'l.

Si l'ajuntament tenia la rao en el cas, si s'havien fet ofertes interessants sistematicament rebutjades per l'altre part, (sembla que portaven quinze mesos negociant) cal fer les coses amb molta transparencia i publicitat. Perque a mi que no em diguin que no podien sospitar  que la reaccio al dessallotjament no seria com la que s'ha produit. I mes savent quina mena de persones violentes es mouen aprofitant els marges de la contestacio ciutadana: antisistemes, violents per la violencia, joves arrossegats per el romanticisme d'enfrontarse a "l'establishment" i provocadors. Gent que aprofita el legitim dret de protestar, per anar mes lluny i tractar de convertir cada protesta en una revolucio per a carregar-s'ho tot. 

Que les coses es podien fer d'altre manera ho demostra segurament el fet de que l'alcalde no ha dubtat en oferir la paralitzacio de l'enderrocament de l'edifici.

I de l'altre part, la posicio de no voler negociar amb l'administracio, revela una postura poc consequent. Estar sistematicament en contra de tot i negar-se a tenir qualsevol control sobre l'utilitzacio de bens o serveis publics es anar contra corrent. 

Es pot vestir com es vulgui, tot i que la tendencia es la de vendre-ho amb carrec a l'explotacio i a la perdua de drets socials, que sense dubte existeixen, pero que aixo no es resol reventant vidres de negocis o cremant contenidors. En una democracia, paraula de que molts se'n omplen la boca, pero que pocs saben que es realment, aixo s'ha de resoldre a les urnes.

Perque si tothom fes el mateix, us asseguro que les ciutats i els pobles serien un incendi continuu. Jo mateix em posaria a cremar els arbres i els contenidors del solar proper a casa meva, que l'ajuntament del meu poble hauria d'haver convertit fa anys en zona verda i on ara hi vol instal.lar un super.    

Penso que es millor trovar punts d'enteniment. I si no es troven, menys reventar coses i mes votar.

Per aixo cal que no s'oblidin les coses i que les noticies sobre el que ha afectat a la ciutadania es tinguin present quan arriven les eleccions. I els que vulguin desfogar-se, que ho  facin practicant esports.