Reivindicacions Plus

Ahir vam decidir anar a Barcelona perquè volíem visitar l’hivernacle i l’umbracle del Parc de la Ciutadella i per això sortirem aviat, ben aviat per ser un diumenge, ja m’enteneu.

I a poc d’incorporar-nos a l’autovia C32 es trobem amb un embús digne del més col·lapsat dia laborable. La primera deducció va ser que hi hauria algun accident que provocava l’embús i no es que tinguéssim pressa, però conduir en aquestes condicions no resulta massa agradable.

 

Desprès d’una bona estona un rètol lluminós ens informava que l’embús era degut a una manifestació que bloquejava l’autovia a Badalona i que la circulació es desviava cap a la B20 (l’anomenada Pota Nord). El desviament ens va permetre recuperar una mica de temps i finalment vam arribar al nostre destí, això si, havent fet una bona volta.

 

I en tornar vam passar  per Badalona sentit nord i veiérem que l’altre costat de l’autovia seguia lliure de circulació, el que ens va fer pensar que la manifestació seguia en marxa. Mes o menys a la meitat del transcurs de la C31 per Badalona ens ho vam trobar. No més d’un centenar de persones al darrera d’un pancarta reivindicant convertir les autopistes en no se que, perquè no ho poguérem llegir del tot. Això si que es transformi en un “Eix Verd”

 

I jo em pregunto, la manifestació així es normal? Un grupet de persones amb molt escassa representativitat poden paralitzar la circulació pel ramal d’una autovia? No hi ha prou amb maratons, curses variades, etc. que hem de suportar que qualsevol que aplegui una partida de quatre inconformistes pot condicionar el desenvolupament normal de la vida ciutadana?

 

I no estic en contra de les manifestacions - n’he participat a moltes- Però si estic en contra de que es permetin reivindicacions que no tenen el suport d’una quantitat de persones suficient per revelar un interès general important i quan dic interès general em refereixo al de les persones potencialment afectades. . 

 

La manifestació d’ahir va ser completament irrellevant (no he pogut trobar la noticia a cap medi important) i penso que no va aportar consciència a cap instància que pogués considerar-se afectada per la protesta. Només va aconseguir tocar els nassos dels ciutadans que ahir provàvem de gaudir d’un matí de lleure.

 

Contemplant-ho amb perspectiva i revisant informació de manifestacions similars en anys anteriors veig que això ha anat de més a menys i em sembla una manifestació en contra de l’alcalde i no pas per una reivindicació objectiva. Perquè no reivindiquen també la conversió de la B20, que igualment travessa nuclis de població?

 

O per què no van a protestar davant del Departament de Territori de la Generalitat?

 

Voleu dir que anem be?

Pintors orientals: Yamashita Shintaro

 

"Dona llegint", 1908, Bridgestone Art Museum, Tokyo. Yamashita Shintaro (1881-1966). Quan hom veu un nom com el d'aquest artista en referencia a una obra, no pot menys que pensar que veura imatges de paisatges o vestimentes orientals. En aquest cas, també, però molta part de la seva obra la va realitzar sota influencia occidental. Admirador de Velàzquez va viatjar a Espanya per entrar en contacte amb les seves pintures, el que va tenir molta influencia en la seva tècnica pictòrica. Però desprès va decidir marxar a París i establir-s'hi durant una anys, en els que va evolucionar el seu estil cap a l'impressionisme, sobre tot de la ma de Renoir que es convertí en el seu guia. La escena i la model protagonista les va pintar la tardor de 1907 en el seu apartament de la Sorbona i ho va fer en uns tons  de llum deliberadament suaus per a escapar dels forts contrasts entre clarors i ombres que anteriorment li havia inspirat la obra de Velazquez. Aquesta i un altre pintura anomenada "Dona desprès de llegir" van ser seleccionades per el Saló de Paris d'aquell any. En tornar al seu pais va desenvolupar una important carrera, incorporant-se a l'Academia Imperial de Belles Arts.

Pintors universals; Edward Munch

 

"Autoretrat sota d'una màscara femenina", 1893, Munch Museu d'Oslo. Edward Munch (1863-1944). Aquest pintor es conegut pel seu famosíssim quadre "El Crit", però en realitat va ser molt prolífic, havent deixat més de 1.000 quadres, 4.500 dibuixos i 14.000 gravats. Es considera que va ser precursor de l'expressionisme alemany Un tema recurrent era ell mateix, amb gran quantitat d'autoretrats com aquest. La seva vida va ser complexa, escomés per malalties de familiars i propies que la van condicionar i una personalitat afectada per la neurastenia i l'alcoholisme que sens dubte van deixar emprenta en la concepció de les seves obres.

Pintors catalans: Marià Pidelaserra

 

"La familia Deu", 1902, MNAC Barcelona. Marià Pidelaserra (1877-1946) pintor barceloní fill d'un pintor afeccionat, propietari d'una fàbrica de tints a Sants i del que va heretar la passió per la pintura. Com a resultat d'una etapa formativa a París, es va impregnar de l'estil impressionista notable en aquell moment. El 1905 participà a l'Exposició Col.lectiva de l'Associació de Pintors i Escultors Catalans, que va ser un fracàs per l'escassa acceptació de l'estil experimental de l'exhibició. Això portà al seu retraïment i s'orientà cap a la gestió del negoci familiar de tints, si be continuà participant esporàdicament en alguna Exposició col.lectiva. El 1928 reprené la seva activitat individual amb paisatges i natures mortes, activitat que ja no va deixar. Desprès de la Guerra Civil, molt impressionat pels aconteixements, va pintar les series de Els vençuts i la Vida de Jesús a les que incorporà el seu estil personal d'expressionisme portat fins a un punt naïf. Va formar part del grup artìstic anomenat El Rovell de l'Ou i exposà també a les Sales de l'Ateneu Barceloní, on el va presentar el filósof Francesc Pujol.

Pintors Universals:Johann Hamza

 

 

"Debat a la biblioteca",Johann Hamza (1850-1927). La segona meitat del segle XIX va ser prolífica en noves tendències pictòriques que trencaven amb el classicisme imperant en l'art i cercaven altres perspectives que les merament representatives, provant d'influir en les emocions de l'espectador i convidant-lo a participar en l'acte creatiu. Hi va haver però artistes que es van mantenir fidels a l'academicisme promulgat per la francesa Academie des Beaux Arts, orientat cap a l'eclecticisme en la formulació de les escenes. Va ser el cas d'aquest pintor que aprofundí en la realització d'obres que reflectien amb gran precisió la quotidianitat d'una societat vienesa aristocràtica, rodejada de riqueses i luxes i que permeten a l'espectador contemplar una potencial reconstrucció d'aquell passat.

Pintors humorístics: Victor Marais Milton

"Un nou invent".  Victor Marais Milton (1872-1948), pintor francés que malgrat que es va iniciar ben aviat en la pintura de genre, de la ma d'Ernest Meissonner, no va ser fins 1909 que les seves obres van començar a tenir un cert ressó. Obres que es van caracteritzar majoritariament pel seu sentit de l'humor crític, incorporant imatges de religiosos amb representacions de gran detallisme. Aquesta linia que es podría interpretar com un subtil anticlericalisme, va tenir força predicament a la França de finals del s. XIX i principis del XX. En aquesta els clerges mostren escepticisme a les seves cares  davant de la innovació que suposava l'adveniment de la radio.

 

Pintors realistes: José Ferraz de Almeida junior

 

"L'inoportú", 1898, Pinacoteca de Sao Paulo, Brasil. José Ferraz de Almeida junior (1850-1899). Pintor brasiler d'estil realista, que va neixer a Sao Paulo, fill d'un sacerdot de l'Esglèsia de Nostra Senyora de la Candelaria a Itu, lloc del seu naixement. De ben jove va destacar pintant retrats i temes religiosos i el seu pare va fer una recapta  per a enviar-lo a estudiar a l'Academia Imperial de Belles Arts a Rio de Janeiro. Becat per l'emperador del Brasil, Pedro II, el 1876 va marxar a França per seguir la seva formació i el 1882 retornà al seu país. Malgrat haver estat en contacte a París amb els artistes generadors de l'impressionisme, aquest moviment no va tenir cap influencia en ell i seguí amb la seva orientació cap el realisme naturalista. A diferencia d'altres pintors brasilers que es dedicaven a escenes históriques o èpiques, Almeida pintava personatges de la vida social del seu pais, especialment els camperols, anomenats allí caipiras. El titol d'aquest quadre no es refereix als personatges que s'hi reflexen, el de la dreta el propi pintor, sinó a algú que no hi apareix, que presumiblement ha trucat a la porta i a qui l'artista està tractant d'identificar, de mentre la model s'amaga al darrera del cavallet. Va morir el 1899 , apunyalat per el marit de la seva amant, que a més era cosí seu.