05 d’agost 2014

Hiroshima, 69 anys.

Tenia cara d'amable yayo. Es deia Van Kirk de cognom i va morir el 28 de juliol passat als 93 anys. Quan algú li preguntava si sentia remordiments, contestava amb una lliçó ben apresa, "es difícil parlar de moral i de guerra a la mateixa frase”.

Perquè aquest home, d'aspecte afable, era el darrer membre viu de la tripulació que el 6 d'agost de 1945 - demà farà 69 anys - va  dur l'Enola Gay damunt d'Hiroshima i un cop allí va deixar anar la "Little Boy", la bomba nuclear que en un moment va desfermar l'horror, va destruir la ciutat i va matar de cop mes de 140.000 persones.

Per apaigavar les consciencies es va utilitzar la redita excusa de que la mort de totes aquestes persones civils, va servir per a escurçar la guerra i evitar mes pèrdues humanes. I sembla que en Van Kirk en va fer article de fe de la esmentada excusa, perquè el finat la va fer servir molt en el decurs de la seva plàcida vida posterior. Això i una intensa campanya per a evitar que fotografies i informes del que va passar aleshores i en anys posteriors arribes a la opinió pública.

Quan vam visitar el Museu de l'Aire a Washington i vam veure aquell aparell, missatger de la mort i de la misèria, no vaig pogué estalviar-me de sentir un esglai, com el que vaig sentir quan visitarem Dachau. 
Un esglai i una pena immensa, al veure com el mes granat de la intel·ligència humana s'ha dedicat sempre a crear instruments per a dominar mitjançant la guerra i la destrucció a altres sers humans.

Com passava en l’antiguitat o a la època romana, o al renaixement, a la 1a. guerra mundial de la que aquest dies es commemoren el 100 anys, o com succeeix ara mateix a Ucraïna o a Síria, o a l’ Irak, o Gaza o a tants i tants indrets d'aquest dissortat planeta.

I els líders politics segueixen llençant missatges condemnant la violència i fent vots perquè aquestes coses no tornin a succeir. Hipòcrites!

Perquè la memòria es feble, us deixo un enllaç a l'article publicat per Antonio Martínez Ron a la revista Quo, el 5 de febrer del 2007. Recomano llegir-lo amb l'estomac ben preparat.

http://fogonazos.blogspot.com/2007/02/hiroshima-el-horror-que-nunca-nos.html

26 de juny 2014

La filosofia del benestar

Simon Kusnetz, premi Nobel d'economia del 1971, afirmava en defensa del sistema capitalista que les diferencies entre les classes socials tendeixen a reduir-se a mesura que les economies es desenvolupen. Es a dir que augmentant la riquesa com a conseqüència del desenvolupament econòmic això hauria de portar "per se" a un augment del benestar social en totes les capes de la societat.

Quaranta-tres anys mes tard, la realitat s'imposa d'un altre manera. I aixo es el que s'encarrega de demostrar l'economista francès Thomas Piketty en el seu llibre "El capital al Segle XXI".


Piketty no diu res que no s’endevinés i fos de coneixement general, però ell s'encarrega de demostrar-ho d'una manera científica i amb profusió de dades. Des dels EEUU ja han sortit en tromba els "experts" per rebatre les seves afirmacions.


Periòdicament i cada cop amb mes freqüència, apareixen noticies sobre com la societat en general es va empobrint, sobre tot les classes mitjanes i menestrals i en canvi es notori que cada cop mes uns quants polaritzen la riquesa (comentaris en aquest blog, "Rescate a Chipre"- 16/3/2013). 


De mentre, les entitats financeres segueixen tenint guanys i operen sota el paraigües dels politics i moltes vegades, de la connivència dels poders judicials. 
Però ja s'obre un abisme, quan hi han persones que comencen a veure clar quin es el propòsit d'aquesta situació. George Caffentzis, activista i filòsof novaiorquès, ho resumeix de la següent manera: 


Quan la periodista Ima Sanchis li pregunta cap a on va el capitalisme, ell contesta
"Per a seguir sent rentable, cap a la devaluació del treball, com veiem a EEUU i a Europa...El capitalisme esta canviant de forma. Hi ha economistes que parlen d'una gran massa de persones que treballaran com semi-esclaus".


Tampoc res que no veiem dia darrera dia. Els països "emergents" copen els sistemes manufacturers de tot el mon, gracies als seus salaris d’explotació. Dies endarrere llegíem a Internet el missatge que un treballador o treballadora d'una d'aquestes empreses ubicades a Bangla Desh va cosir en una peça de roba: "Obligats a treballar durant hores esgotadores"

.
Tot això es colpidor, però, com ho assimila la societat? Una societat que sembla mes be orientada a l'hedonisme de lo immediat - ho veiem en els restaurants plens o en els llocs de vacances o en la celebració de festes d'anomenada, per exemple - i que es capaç d'endeutar-se per a satisfer les seves ànsies de gaudir, tot i que l'endeutament contribueix a a afavorir aquest semi-esclavisme.


I que ja se’n fa reso ja de la pobresa, tot veient el trist espectacle dels remenadors d'escombraries, o comentant els titulars sobre la mala situació de la nutrició infantil, però en general, poca cosa mes.


Tenint en compte la protecció que semblen tenir els acumuladors de riquesa i que els politics semblen blindats davant de les critiques per les seves actuacions, te la societat al seu abast les claus per a canviar la situació?


O ens haurem de conformar en que tot es vagi deteriorant i arribem a l'estadi preconitzat per en Caffentzis?

24 de juny 2014

La neteja de les platges de Barcelona despres de la revetlla

Plenes de merda. Com cada any.
El problema de la bruticia i el descontrol a la platja i a tants altres llocs nomes es el resultat de la manca d'educacio en la responsabilitat. Es dificil, perque per tenir responsabilitat hi ha que ser disciplinat i la disciplina no agrada, ni als qui l'haurien de rebre com a ensenyament, ni a qui hauria d'impartir-la. Es mes senzill deixar-se anar o deixar fer. No m'extranyaria que l'individu que els guardies expulsen de la platja a empentes els poses una denuncia, perque la societat esta funcionant aixi. Es una subversio del sentit comu.
I el deliri es llegir els arguments d'uns quants somines que tracten de justificar-ho tot dient que la gent s'ha de divertir o que aixo proporciona feina a persones en atur. 


Publicat avui a La Vanguardia:

22 de juny 2014

Armas hasta en la sopa


“Mi dolor espiritual es insoportable. Continuo haciéndome la misma pregunta sin solución; si mi rifle mató personas, podría ser que yo fuese responsable de estas muertes, aunque fuesen enemigos.”

De esta manera se expresaba el ingeniero Kalashnikov, poco antes de su fallecimiento el año pasado. Con esta reflexión ponía de relieve como le atormentaba el hecho de que el instrumento que había creado, el fusil de asalto que lleva su nombre, haya contribuido a matanzas, a causar heridas a seres humanos y a proporcionar sufrimiento, directa o indirectamente, a millones de personas. Igual que cualquier arma que haya existido en el pasado, que exista actualmente o que existirá en el futuro.

Pido perdón por la frivolidad del titulo. Sin embargo es así, de la industria armamentística y de su producción hay inmensos catálogos. Los instrumentos para matar son cada vez más abundantes, más sofisticados, más fiables y más mortíferos para quienes vayan a convertirse en sus objetivos.

Y encima a sus fabricantes, en lugar de esconderse y disimular, dada la naturaleza siniestra de sus negocios, les ha dado por promocionar estos productos a través de las mismas técnicas de marketing que se utilizan para cualquier otro tipo de manufacturas. Incluso divulgándolos a través de ferias, como por ejemplo la que se está celebrando en Paris, con mensajes publicitarios destinados a resaltar la efectividad de estos instrumentos de muerte y poniendo énfasis en la antigüedad y tradición de muchas de estas empresas fabricantes.

Alguna de estas empresas llega a tener la desfachatez de destacar las ventajas de reciclaje y reducción de impacto ecológico que tienen sus productos. Es decir que matan a mansalva y con gran precisión,  pero eso si, con gran respeto al medio ambiente.

Ya he escrito antes sobre esto, pero no me cansaré nunca de repetirlo. Odio las armas. Odio cualquier instrumento susceptible de convertirse en algo capaz de matar o causar heridas, aunque sea mediante la utilización de un simple cuchillo. Y también odio que haya personas capaces de creer que con las armas se solucionan los conflictos, tanto como a quienes les ponen a su disposición estas armas.






30 de maig 2014

A reventar-ho tot!

La velocitat en que la societat actual assimila les noticies es cada cop mes i mes rapida. Arrivara un moment en que, com pasa a "Minority report", les noticies que es produiran dema, avui ja estaran oblidades.
Aquest dies l'atencio es centre en els esdeveniments de Sants, en l'assumpte del edifici ocupat, Can Vies i en les destroçes que els antisistema han fet al mobiliari urba. Es gruixut, si. Pero tant bon punt passi l'efervescencia de la questio, amb acord o sense, en poc dies haura passat a l'historia, com ha succeit en tants i tants episodis similars. Caixers reventats, contenidors cremats, joves emprenyats i enmascarats i policia repartint. Quedaran unes actuacions judicials, amb tendencia a convertir-se en quelcom emprenyador, que es resoldran mes tard o mes aviat amb intent de suavitzar i intentar que la cosa no doni massa feina.
Pero el fons de la questio no es resoldra ben be i en el futur, devant de situacions similars, esclatara de nou la violencia. La violencia es un recurs utilitzat moltes vegades amb intencions alienes a la questio. En aquest cas la violencia ha esclatat perque els interlocutors no han sabut afrontar el problema ni en el temps ni en la forma i sobre tot no han tingut prou confiança en ells mateixos per resoldre'l.
Si l'ajuntament tenia la rao en el cas, si s'havien fet ofertes interessants sistematicament rebutjades per l'altre part, (sembla que portaven quinze mesos negociant) cal fer les coses amb molta transparencia i publicitat. Perque a mi que no em diguin que no podien sospitar  que la reaccio al dessallotjament no seria com la que s'ha produit. I mes savent quina mena de persones violentes es mouen aprofitant els marges de la contestacio ciutadana: antisistemes, violents per la violencia, joves arrossegats per el romanticisme d'enfrontarse a "l'establishment" i provocadors. Gent que aprofita el legitim dret de protestar, per anar mes lluny i tractar de convertir cada protesta en una revolucio per a carregar-s'ho tot. 
Que les coses es podien fer d'altre manera ho demostra segurament el fet de que l'alcalde no ha dubtat en oferir la paralitzacio de l'enderrocament de l'edifici.
I de l'altre part, la posicio de no voler negociar amb l'administracio, revela una postura poc consequent. Estar sistematicament en contra de tot i negar-se a tenir qualsevol control sobre l'utilitzacio de bens o serveis publics es anar contra corrent. 
Es pot vestir com es vulgui, tot i que la tendencia es la de vendre-ho amb carrec a l'explotacio i a la perdua de drets socials, que sense dubte existeixen, pero que aixo no es resol reventant vidres de negocis o cremant contenidors. En una democracia, paraula de que molts se'n omplen la boca, pero que pocs saben que es realment, aixo s'ha de resoldre a les urnes.
Perque si tothom fes el mateix, us asseguro que les ciutats i els pobles serien un incendi continuu. Jo mateix em posaria a cremar els arbres i els contenidors del solar proper a casa meva, que l'ajuntament del meu poble hauria d'haver convertit fa anys en zona verda i on ara hi vol instal.lar un super.    
Penso que es millor trovar punts d'enteniment. I si no es troven, menys reventar coses i mes votar.
Per aixo cal que no s'oblidin les coses i que les noticies sobre el que ha afectat a la ciutadania es tinguin present quan arriven les eleccions. I els que vulguin desfogar-se, que ho  facin practicant esports.

26 de maig 2014

Paradojas no tan paradógicas

Un buen amigo se pregunta en su blog por la aparente paradoja de que se de a catalanes puestos representativos en instituciones españolas, como la Cámara de Comercio en España, o que el presidente de la principal institución financiera en Catalunya se haya desmarcado de la tesis soberanista, vinculando el futuro de la entidad a un país llamado España. 

Bueno, eso no es malo. Más allá de su manera de pensar en política, bien conocida en ambos casos: José Luis Bonet es un hombre buen conocedor de mercados extranjeros, no en vano Freixenet exporta el 80% de su producción, que no se reduce al cava, sino que es propietario o tiene intereses en  numerosas bodegas, tanto en la Ribera  - Valdubon por ejemplo – como en La Rioja – Morlanda – o en otros países. California, Argentina, Francia, etc. Henry Abele, la famosa marca de champagnes, forma parte del grupo.

Isidro Faine es bien conocido y es muy listo. Yo creo que es un ejemplo del catalán de corte florentino y que obviamente sabe que una buena parte del negocio de La Caixa está fuera de Catalunya.

Y además es un reconocimiento de que al fin y al cabo, por lo menos en materia de negocios, hay catalanes que no lo hacen tan mal.

Pero para mi, más importante que lo que digan o piensen Bonet o Faine, es lo que dijeron ayer en las urnas 1.401.421 ciudadanos. Es una voz potente que alguien  debería de escuchar, en lugar de dar calladas por respuesta. Así les lució también a los sordos.

Como le ocurre también a una Europa sumida en la contemplación de su propio ombligo y que a la que no se de cuenta se la comerán los partidos ultraderechistas, como ha ocurrido en Francia. Es una locura que en la propia Alemania se haya colocado en el parlamento europeo un representante de un grupo neonazi o que en Grecia se consolide la popularidad de Amanecer Dorado.

Más que nunca tengo fe en lo acertado del nombre de mi blog.

Tan solo una breve referencia a algo que ya escribí en 19/6/2011 - ¿Y ahora que? – en relación al movimiento de los Indignados, donde me preguntaba cual sería la mejor opción a seguir para ese movimiento. Y veo que han elegido mi propuesta C, ahí están los del partido “Podemos”

(Jejeje, naturalmente esto último es broma. Mi capacidad de influir con mis pensamientos es evidentemente muy escasa)

13 de maig 2014

Eurovisión y el sexo de los ángeles

El hirsutismo es una característica corporal que tiene sus detractores y sus admiradores. Normalmente eran los hombres quienes solían lucir generosas vellosidades en su cuerpo y las mujeres eran más bien favorables a las técnicas depilatorias.

En la actualidad parece que en general hombres y mujeres  gustan de lucir cuerpos lampiños, sobre todo en verano y el hirsutismo queda reservado para ciertas filias de carácter morboso.

El espectáculo de una mujer barbuda había sido en el pasado una cuestión perteneciente al ámbito circense o de las ferias de pueblo. Aún recuerdo haber visto de pequeño algún cartel anunciando como una cosa excepcional, la contemplación de una fémina cuya cara estaba adornada por luengas barbas, como si anacoreta del desierto se tratase. A estas alturas no obstante creía que era un tema del pasado.

Pero este fin de semana ha saltado a los medios la imagen de una tal Conchita Wurst, que ha alcanzado  notoriedad por haber ganado el festival de Eurovisión de este año, luciendo en su cara una arreglada barba.
Ya el nombre artístico de la cantante es todo un prometedor criptograma: Conchita – vagina pequeña en muchos países de Sudamérica - y Salchicha (Wurst en alemán), de  evidentes connotaciones fálicas.

Resulta que la mujer no es tal y se trata de un travestido, que no  debe de estar aún hormonado, de ahí la barba. No obstante lo que más me ha llamado la atención es como la inmensa mayoría de los medios exponen la justificación de que haya obtenido el primer lugar, no por la calidad de la canción, sino porque el presentarse así supone un canto a la tolerancia, a la libertad y a la no discriminación hacia los homosexuales.

Dicho con todo el respeto hacia quienes tienen cualquier clase de orientación sexual y por mucho que Julio Iglesias la apoye, esto se trata simplemente de frikismo. O sea de exhibicionismo para llamar la atención y ganar algo donde otras habilidades, en este caso las del canto, no llegan. Oigan y que por mi puede hacer lo que le de la gana, que no seré yo quien se oponga a ello, pero desde mi libertad de opinión, opino que la imagen de este personaje no tiene nada que ver con la defensa de su condición sexual y es simplemente esperpéntica, claro que de eso va el festival más que de música.


Pero bueno, si la sociedad se complace en estos puntos de "originalidad", pues nada. Aunque a estas alturas casi que preferiría al Chiquilicuatre.