16 d’abril 2014

El nombre de las cosas


Oigo la televisión como música de fondo mientras leo.  Al fin y al cabo, la locutora no hace mas que desgranar los manidos comentarios de cada año por Semana Santa: la operación salida, el incremento de accidentes, las playas llenas aquí por el buen tiempo y vacías allá por el malo...
Sin embargo, una de las noticias, la que suele hablar del notable numero de personas que se desplazan por tren o por avión, contiene un elemento nuevo.
Habla de la gente que parte del aeropuerto Adolfo Suarez Madrid Barajas. Y es nuevo porque como consecuencia del reciente fallecimiento del político se ha decidido rebautizar el aeropuerto de Madrid con su nombre. Bueno mas que rebautizarlo lo que han hecho ha sido ampliarlo, puesto que se ha mantenido el nombre del pueblo en cuya demarcación se halla instalado el aeropuerto.
Ya se, ya se, que en otros lugares también se han empleado nombre de personajes famosos para identificar edificios públicos, como el Charles De Gaulle en Paris, el J. F. Kennedy en Nueva York.
Y con todos los respetos hacia las personas cuyo nombre se ha utilizado para estos propósitos, no me parece bien. 
No me parece bien que se ponga nombre de personas a instalaciones publicas, por varios motivos. Entre ellos y como principal que, tratandose de personajes públicos que han pertenecido a determinada linea política o ideológica, cualquier vaivén que lleve a sustituir democráticamente (o no) a quienes en su momento decidieron u obtuvieron la atribución del nombre, puede significar que se pretenda cambiar y así, exagerando, podríamos entrar en una espiral de cambios continuos, suponiendo que cada cuatro años cambiase el gobierno.
¿O es que no nos acordamos de los cambios que han experimentado las leyes de educación en este país durante los dos últimos decenios? ¿O es que no nos acordamos de que cada vez mas se utiliza la amenaza por parte de la oposición de que, "cuando ganemos las elecciones esta ley la cambiaremos"?
Por tanto, nada de homenajear a personajes famosos cuando ya han fallecido, poniendo su nombre a aeropuertos, estaciones de tren, estadios deportivos, museos, avenidas o plazas, etc. Es suficiente con identificar la función de las instalaciones y el lugar geográfico donde están ubicadas. Mejor para las personas que deban acudir o hacer uso de tales instalaciones, mejor para quienes tengan la responsabilidad de atribuirles su identificación y mejor para los sistemas informativos e informáticos que deban contener esta identificación. 
Si se quiere una identificación mas romántica, puede hacerse uso del amplio elenco de nombres disponible en los diccionarios: Aeropuerto de la Libertad de...Estación del Arte...Puerto del Mediterráneo en...
Me parece mucho mas racional y menos utilizable en contiendas y disputas políticas, de las que ya andamos bastante sobrados.
Dicho esto sin menoscabo de la figura de Adolfo Suarez, que hizo lo que pudo en tiempos difíciles y que ahora parece que se le encuentran mil peros.

14 d’abril 2014

La tecnologia que ens substitueix

En relacio amb la meva entrada del 16/3/2014:

"Menos alternativas ofrece el estudio de la Escuela James Martin de la Universidad de Oxford, Reino Unido, que señala que dentro de 20 años casi la mitad de los trabajos que realizan las personas serán efectuados por ordenadores y robots. Así de tajante.

Los autores de la investigación, Carl Benedikt Frey y Michael A. Osborne, y su equipo han evaluado 702 empleos actuales en EE.UU. analizando el avance tecnológico y el impacto que este tendrá en las próximas dos décadas. Según los resultados de la investigación, el 47% de los trabajos de este país desaparecerán en gran medida. En un primer momento las máquinas empezarán a reemplazar a los humanos en los campos vulnerables como transporte, producción, administración, logística, venta, servicios y hasta la construcción. En una segunda etapa, el desarrollo de la inteligencia artificial dejará de lado trabajos de especialistas en áreas como la ciencia, la ingeniería, el arte y la mercadotecnia."


Utilitzant la tecnología els essers humans son capaços de fer meravelles, com ho demostra aquest video: http://www.liveleak.com/ll_embed?f=4627a8984ac8


Per que no som capaços de fer servir aquests avenços per a resoldre els grans reptes que te la humanitat? No seria possible utilitzar-los per a resoldre els problemes de la gana, les enfermetats, el deteriorament del planeta? Per a millorar les qualitats humanistes de les persones, els seus coneixements, les vies per a assolir la felicitat.


Sera perque hi ha qui no sap renunciar a l'ambicio, a l'enveja, al poder a qualsevol preu?



13 d’abril 2014

Los abuelos cebolleta

Hemos pasado unos días fuera. Uno de esos viajes que te tocan y has de hacerlo en una temporada fuera de lo habitual. Una estancia del Imserso, vaya.
Yo entiendo que básicamente hay dos maneras de enfocar el turismo:
Los viajes para conocer otras ciudades, otros países, otras culturas, viajes en los que no paras: museos, palacios, castillos, espectáculos, circuitos, curiosidades de la naturaleza, etc.
Las estancias para descansar: moverse poco, tranquilidad, gastronomía, sol...
Teóricamente este viaje que hemos hecho - a Ibiza - debería de haber pertenecido a la segunda clasificación. Pero ni la época ni la climatología nos han permitido tumbarnos mucho - ni nada - en la playa y antes de quedarnos encerrados en el hotel hemos decidido dar unas cuantas vueltas por la isla que,  aun lloviendo,  tiene rincones maravillosos.
Puesto que a pesar de ello disponíamos de bastante tiempo ocioso, me decidí a escribirles a mis nietas una especie de diario, contándoles las anécdotas o las observaciones que creía curiosas y dignas de comentario. No mucho la verdad: sitios visitados, comportamientos de la gente, experiencias gastronómicas, cosas curiosas, como por ejemplo el mercadillo Hippy de Punta Arabi.
Y se lo enviaba cada día por correo electrónico. 
Transcurridos unos días desde nuestro regreso y reflexionando sobre esto, me ha sobrevenido de repente la sensación de haberme convertido en un "abuelo cebolleta".
Realmente, pensándolo bien, es difícil que unas jóvenes como mis nietas puedan sentirse interesadas por el tipo de comentarios que yo les transmitía. En primer lugar no se trataba de cuestiones impactantes, de aventuras arriesgadas o de hechos truculentos. Eran cuestiones hasta si me apuran banales. Lo único que quizás tenían de particular, era que estas apreciaciones las hacia inspiradas por mis propios puntos de vista.
Nada nuevo bajo el sol. Las generaciones mas jóvenes siempre han pensado de los mayores que son un poco "rollistas"  y dados a explicar cuentos chinos, de escaso interés.
Y aunque se haga con medios mas avanzados y sofisticados, utilizando Internet, Facebook, Twiter o correos electrónicos, los rollos siempre son rollos. De ahí mi "feeling" de abuelo cebolleta.

Abuelo cebolleta: personaje de historietas para niños creadas por el gran Vazquez,: "La familia Cebolleta"

09 d’abril 2014

Enric Prat de la Riba i la Mancomunitat


Ahir vaig assistir en el CCCB a la inauguració de l’exposició sobre l’Enric Prat de la Riba, l’home que va impulsar i crear la Mancomunitat la qual va desenvolupar les seves activitats des del 1914 fins al cop d’estat d’en Primo de Rivera el 1923.

Coneixia el pensament d’en Prat de la Riba per mitjans del seu llibre “La nacionalitat catalana”, escrit el 1906 i la seva biografia per mitjans del llibre de l’Enric Jardí i en Josep Mª. Ainaud de Lasarte, “Prat de la Riba, home de govern”, que van escriure el 1972 i del que em va recomanar la lectura el propi Ainaud.


Prat de la Riba va ser un polític i intel·lectual amb gran capacitat de treball i prolífic escriptor.


La creació de la Mancomunitat el 6 d’abril del 1914 va suposar una notable empenta en molts camps del serveis públics a Catalunya: la xarxa de carreteres, la telefonia, l’educació i la sanitat. Es van construir hospitals i centres de maternitat i de salut mental, apostant per una consideració social i de respecte per el malalts o per les parteres, independentment de que fossin mares solteres.

Es van iniciar campanyes per la prevenció i cura de malalties endèmiques, com la tuberculosi o el paludisme.

I en el camp de l’educació, reforçant el mètode Montessori, que va conèixer la meva mare a la seva infantesa i del que sempre me’n parlava molt be. També es van crear biblioteques i centres de formació, com per exemple l’impuls que se li va donar a l’ara coneguda com Escola del Treball, que va ser renovada i ampliada en el 1913 a partir de l’antiga Escola Provincial d’Arts i Oficis. Jo hi vaig estudiar allí en el 1965.i el 1966.

I tot aquell moviment, que va possibilitar una important renaixença econòmica i social de Catalunya, es va pogué dur endavant gràcies a l’unificació en aquest ens  de les quatre diputacions catalanes, que no es que fessin coses mes enllà de les facultats que tenien conferides, però si que les feien coordinadament i això els permetia abordar reptes mes importants.

També va ser el creador de l’Institut d’estudis catalans.

En Prat de la Riba va morir jove amb 47 anys, el 1917. La seva obra la va continuar l’arquitecte Puig i Cadafalch (Casa Ametller, Fàbrica Casarramona – ara Caixaforum –Casa Terrades...). Tot va quedar en aigua de borralls quan al 1923 en Primo de Rivera va decidir acabar amb el “exclusivismo malsano” de que gaudia Catalunya i, tot i que la Mancomunitat estava contemplada per la legislació espanyola, va decidir la seva dissolució.

Considerant el viscut ahir al Parlament espanyol, us sorprèn això? Ha passat el temps, potser han canviat les formes i ara en lloc de recórrer al “ordeno y mando”  , es pretén revestir d’una pàtina de democràcia, que en el fons no es mes que el mateix que fa 90 anys: re-centralitzacio, pretensió de laminar la identitat catalana i barrera al que es una legitima aspiració d’un poble.

Aleshores, com ara, el govern central no volia renunciar a una regió que tant aporta a Espanya, des del punt de vista econòmic.  Per cert, això em porta a un pensament: Si el procés sobiranista, com sembla demostrat, no impedeix que els inversors estrangers segueixin apostant per Catalunya, com va a renunciar el Govern Espanyol a aquestes aportacions? Voluntàriament no entraran mai en discutir la qüestió en cap via.

L’Enric Prat de la Riba, que era de talant mes be conservador, (militava a la Lliga Regionalista) va escriure un llibre, “Per Catalunya i per l’Espanya Gran” en el que defensava la necessitat de que Catalunya tingues una presencia i paper mes important en el Govern d’Espanya. Semblant a l’operació Roca amb el Partit Reformista, en els anys vuitanta, operació que ja se sap que va acabar com el rosari de l’aurora.

Tot i així, el que em dona esperança es que, malgrat el temps transcorregut, la voluntat del poble català ressorgeix amb força i potser no serà ara, però aquesta voluntat seguirà expressant-se malgrat lleis que envaeixen les competències de la Generalitat, Lleis Wert i totes aquelles que aniran traient-se de la màniga.

16 de març 2014

La immigració - 3


La força de treball.

 

L’ésser humà ha de treballar per aconseguir cobrir les seves necessitats. Per tant la possibilitat de treballar es un dret de tots els habitants del planeta.

 

Però la evolució econòmica i tecnològica esta produint situacions en que cada cop mes hi ha mes dificultats per a obtenir un treball retribuït. Per una part, en un sistema que premia la competitivitat per damunt de qualsevol altre valor, les empreses estan constantment buscant formes d’estalviar-se costos i els costos mes importants, els fixes, son els corresponents als de personal.

 

La tecnologia es un formidable aliat per aconseguir aquests objectius i contribueix a que cada dia mes es facin servir sistemes informàtics, mecanitzats o robotitzats que eliminen llocs de treball.

 

Que aquests mitjans serveixin per paliar o eliminar l’exposició a treballs de risc o que substitueixin a la mà humana en aquelles feines on la hiper-precisió  es absolutament necessària, es comprensible. No que s’utilitzin simplement per a millorar els resultats de empreses i corporacions.

 

He llegit que ha estat dissenyat un robot que es capaç de bastir edificis, degudament programat i controlat. Quants llocs de treball eliminarà aquest invent? Però es que la següent pregunta es, qui podrà comprar les vivendes que construeixin aquests robots, o altres bens que s’hagin fabricat amb forta intervenció de la tecnologia, si en el mon arribem a tenir una massa enorme de gent en atur, sense ingressos per a poder comprar-les? Això ja està passant actualment.

 

Un altre risc es que aquestes masses de persones sense ingressos – i aquí tornem a parlar d’immigració – es moguin per fugir de la pobresa i assaltin els països on creuen que poden obtenir un remei a la seva situació I això també esta passant ja, com ho demostra la pressió per arribar a Europa sigui per Lampedusa, per Ceuta o Melilla o per tants altres llocs! Posar mes tanques o mes patrulleres per a frenar-los no resoldrà la qüestió.

 

La tecnologia, les organitzacions politiques i econòmiques han de fer-se servir per   a obtenir el millor rendiment i en les millors condicions, però això no treu que s’hagin de garantir ingressos i llocs de treball preferentment en els llocs de residencia de les persones.  Es necessària una política de caire mundial que tendeixi a evitar la pèrdua de llocs de treball i fomenti la creació i distribució a nivell planetari de feina per tot els essers humans.

                                                                                                                            (seguirà)

Los Sirex

No hacían falta muchas dotes de observador para darse cuenta que la edad promedio de los que asistíamos al acto estaba más cerca de los 65 que de los 50. Y ya es decir.

Ahí estaban, señoras que les habían dicho a los hijos que este fin de semana no podían hacerse cargo de los nietos. Y se habían emperifollado con lo que cada cual entendía que eran galas apropiadas, si bien hay que reconocer que hoy en día ya no existe una distancia tan abismal entre lo que visten las jovencitas y lo que lucen las abuelas. Incluso diría que muchas  de estas tienen incluso un gusto más sofisticado para combinar pantalones ajustados con blusas o jerséis de los que dejan un hombro al descubierto.

Y también mucha barrigota masculina y pantalones sujetados con tirantes. Ahí si que no había gran competencia de vaqueros ajustados o cazadoras de cuero.

Pero lo que si se respiraba en el ambiente era mucha ilusión. Esto se detectaba en el local a rebosar, en los ojos brillantes y en la manera de corear todas y cada una de las canciones que los Sirex cantaron ayer  en el centro L'Amistat  de mi pueblo.

Y ellos  estuvieron a la altura de las circunstancias. Cantaron y tocaron con ganas canciones miles de veces entonadas, pero igual de frescas como las sentíamos en aquella época en que nuestros años adolescentes nos lo hacían ver todo con  el brillo de la novedad y de la emoción.

Ellos también están en esa edad en la que lo más normal es que seas abuelo, De hecho al guitarra baja le nació ayer mismo su quinto nieto. Lo que no impide que le echen arrestos a subirse a un escenario y saber comunicar esa “trempera” que arrastra.

Buena noche, no para nostálgicos, para ilusionados.

Un video resumen de la actuación: .http://youtu.be/NR_5d_qrvng

14 de març 2014

La immigració - 2



Les matèries primeres



Els qui pretenen controlar les matèries primeres en benefici propi no els importa el que passa amb la població. Utilitzen a altres persones per aconseguir els seus objectius, sense que els afecti que la intervenció d’aquestes persones moltes vegades comporti humiliació, explotació i misèria. D’aquí que en països amb grans riqueses naturals hi ha molta gent que no te cobertes les seves necessitats mínimes i fins i tot passa gana. Es impactant l’anunci que se sent  aquests dies: “900 milions de persones se’n van a dormir cada dia amb fam”.



El Papa Francesc diu: “Es necessari trobar la forma en la que tothom pugui beneficiar-se dels fruits de la terra”. Però la forma i el contexte en que es produeix aquest missatge estàn orientats a despertar la compassió i procurar l’ajuda, la solidaritat, la caritat. No hi ha prou amb això.



La terra es l’habitat de la humanitat, dels éssers que hi vivim, sense exclusions. Per tant, la producció que aporta, sigui agrícola, mineral, de recursos alimentaris, hìdrics o energètics, etc. han de ser patrimoni de tots els habitants de la terra. L’explotació i repartiment de tots aquests bens no pot estar en mans de uns quants que es decantin cap el benefici propi i excloent dels demés.



En els termes de globalització, s’ha arribat  també a l’enteniment de que hi ha models de sostenibilitat per a la raça humana,  comuns a tots els habitants del planeta. Criteris que es refereixen als recursos bàsics com el dret a l’alimentació, a la salut i a la sanitat, a la cura de les persones dependents, o dels que arriben a la vellesa. A l’educació bàsica en las matèries que ajudin a les persones a desenvolupar les seves capacitats, a integrar-se en la societat, al respecte als demés, a la multiculturalitat convivencial i al respecte de l’entorn. 



Això es tant important per la pervivencia de la humanitat que la gestió i la decisió sobre els recursos que proporciona la terra i la inversió dels seus beneficis hauria d’estar confiada de manera global a persones agrupades en institucions de poder el.legides de manera democràtica, a nivell planetari, que estiguessin per damunt dels grups que pretenguin exhibir carta de propietat sobre aquests recursos i representin interessos de part.



Sense perjudici de que es compenses de forma adient a aquells que tinguessin la responsabilitat sobre zones productives o tecnològiques d’ampli abast.



I això es tanmateix important per la absoluta i urgent necessitat de que es faci un us responsable i respectuós de l’àmbit planetari,  que rectifiqui les accions agressives en l’explotació dels recursos naturals i en l’emissió de productes que posen en perill l’equilibri natural del planeta, com tot el que produeix l’efecte hivernacle, el rescalfament o la contaminació de zones terrestres, marítimes o atmosfèriques, tot i que en molts casos això suposi una aparent involució tecnològica.

                                                                                                   (Seguirà)