Enric Prat de la Riba i la Mancomunitat

Ahir vaig assistir en el CCCB a la inauguració de l’exposició sobre l’Enric Prat de la Riba, l’home que va impulsar i crear la Mancomunitat la qual va desenvolupar les seves activitats des del 1914 fins al cop d’estat d’en Primo de Rivera el 1923.

Coneixia el pensament d’en Prat de la Riba per mitjans del seu llibre “La nacionalitat catalana”, escrit el 1906 i la seva biografia per mitjans del llibre de l’Enric Jardí i en Josep Mª. Ainaud de Lasarte, “Prat de la Riba, home de govern”, que van escriure el 1972 i del que em va recomanar la lectura el propi Ainaud.

Prat de la Riba va ser un polític i intel·lectual amb gran capacitat de treball i prolífic escriptor.

La creació de la Mancomunitat el 6 d’abril del 1914 va suposar una notable empenta en molts camps del serveis públics a Catalunya: la xarxa de carreteres, la telefonia, l’educació i la sanitat. Es van construir hospitals i centres de maternitat i de salut mental, apostant per una consideració social i de respecte per el malalts o per les parteres, independentment de que fossin mares solteres.

Es van iniciar campanyes per la prevenció i cura de malalties endèmiques, com la tuberculosi o el paludisme.

I en el camp de l’educació, reforçant el mètode Montessori, que va conèixer la meva mare a la seva infantesa i del que sempre me’n parlava molt be. També es van crear biblioteques i centres de formació, com per exemple l’impuls que se li va donar a l’ara coneguda com Escola del Treball, que va ser renovada i ampliada en el 1913 a partir de l’antiga Escola Provincial d’Arts i Oficis. Jo hi vaig estudiar allí en el 1965.i el 1966.

I tot aquell moviment, que va possibilitar una important renaixença econòmica i social de Catalunya, es va pogué dur endavant gràcies a l’unificació en aquest ens  de les quatre diputacions catalanes, que no es que fessin coses mes enllà de les facultats que tenien conferides, però si que les feien coordinadament i això els permetia abordar reptes mes importants.

També va ser el creador de l’Institut d’estudis catalans.

En Prat de la Riba va morir jove amb 47 anys, el 1917. La seva obra la va continuar l’arquitecte Puig i Cadafalch (Casa Ametller, Fàbrica Casarramona – ara Caixaforum –Casa Terrades...). Tot va quedar en aigua de borralls quan al 1923 en Primo de Rivera va decidir acabar amb el “exclusivismo malsano” de que gaudia Catalunya i, tot i que la Mancomunitat estava contemplada per la legislació espanyola, va decidir la seva dissolució.

Considerant el viscut ahir al Parlament espanyol, us sorprèn això? Ha passat el temps, potser han canviat les formes i ara en lloc de recórrer al “ordeno y mando”  , es pretén revestir d’una pàtina de democràcia, que en el fons no es mes que el mateix que fa 90 anys: re-centralitzacio, pretensió de laminar la identitat catalana i barrera al que es una legitima aspiració d’un poble.

Aleshores, com ara, el govern central no volia renunciar a una regió que tant aporta a Espanya, des del punt de vista econòmic.  Per cert, això em porta a un pensament: Si el procés sobiranista, com sembla demostrat, no impedeix que els inversors estrangers segueixin apostant per Catalunya, com va a renunciar el Govern Espanyol a aquestes aportacions? Voluntàriament no entraran mai en discutir la qüestió en cap via.

L’Enric Prat de la Riba, que era de talant mes be conservador, (militava a la Lliga Regionalista) va escriure un llibre, “Per Catalunya i per l’Espanya Gran” en el que defensava la necessitat de que Catalunya tingues una presencia i paper mes important en el Govern d’Espanya. Semblant a l’operació Roca amb el Partit Reformista, en els anys vuitanta, operació que ja se sap que va acabar com el rosari de l’aurora.

Tot i així, el que em dona esperança es que, malgrat el temps transcorregut, la voluntat del poble català ressorgeix amb força i potser no serà ara, però aquesta voluntat seguirà expressant-se malgrat lleis que envaeixen les competències de la Generalitat, Lleis Wert i totes aquelles que aniran traient-se de la màniga.