03 d’agost 2010

Castelldefels, Love Parade, Mèxic...

Es trist, es tristíssim. M’imagino el dolor dels familiars d’aquestes persones joves que han perdut la vida recentment en circumstancies tràgiques, tot just quant el que cercaven era experimentar diversió, gaudir de la vida i de la plenitud de la seva joventut.

Em refereixo es clar a les persones que l’han perdut, la vida, en l’atropellament de tren a Castelldefels, al Love Parade de Duisburgo i al rius Gallinas de Mèxic.

Vagi per davant el meu sentiment per el que ha succeït. Es impossible posar-se en el lloc dels pares que han perdut a aquests fills, però si que hom pot imaginar el dolor que senten. Tinc fills i netes i no vull ni pensar de cap manera com seria passar per tan terrible tràngol. Per això mes que res vull expressar el meu condol i solidaritat amb aquestes famílies.

Però veient les noticies sobre com han anat les coses i el ressò que la societat ha fet d’aquests accidents em venen algunes reflexions.

Segurament la responsabilitat no es exclusiva dels joves que han mort, en diferents graus. Per exemple, i sempre seguint les informacions que ens arriben, les joves que van morir al Love Parade tenien molta menys capacitat d’influència sobre el que els va passar, que els que van morir a Castelldefels o els de Mèxic. En aquests dos darrers casos sembla ser que el que va esdevenir tenia un notable component de menyspreu per el risc que envoltava la situació.

No es res nou que hi hagin joves que infravalorin els riscos, amb tal de divertir-se; potser la nota destacable es que en poc temps s’han produït tres d’aquests accidents mortals i em pregunto quantes situacions de risc es produeixen cada dia per inconsciència sense arribar al extrem de resultats mortals. Nomes veient com hi han joves – i no tant joves – que se la juguen amb les seves motos sortejant vehicles i obstacles en els carrers i posant en risc a ells i a altres persones, em fa pensar que n’hi deuen haver moltes d’aquestes situacions.

D’altre banda està la responsabilitat que no els correspon directament, la dels organitzadors, la dels qui han de vetllar perquè sigui impossible que passin aquestes coses. Es cert que resulta impossible preveure-ho tot. O instal•lar sistemes per a evitar accidents, que cobreixin totes les possibilitats, ja que això convertiria el mon en una mena de presó envoltada de coto fluix. Les autoritats haurien de buscar l’equilibri en aquestes qüestions i establir el que es necessari - per exemple separacions entre vies a les estacions, que impedeixin el pas – i l’educació en la responsabilitat i en el respecte a les normes ja des de l’escola. Oi que volen educar als fumadors tot incloent missatges o fotografies descoratjadores en les capcetes de tabac? Dons no estaria de mes que els joves veiessin quines poden ser les conseqüències d’accidents ocorreguts com a conseqüència de menyspreu al risc.

I un altre reflexió: la reacció de les autoritats, declarant dies de dol oficial, organitzant misses i la presencia de politics en expressions de condol. Tot això estaria molt be, si no fos perquè el que es busca es una rendibilitat política. Estic ben segur de que els familiars voldrien prescindir de tota aquesta parafernàlia excepte, clar, que el que cerquin precisament siguin compensacions de caire econòmic, no “per a benefici propi, sinó per que es prenguin mesures i no torni a passar”.

Penso que no deu ser el cas d’aquests accidents. Tanmateix, no estic en contra de les indemnitzacions sempre que no siguin matèria d’especulació i obtenció de beneficis extemporanis a càrrec dels lamentables accidents.

Tornant als homenatges públics, penso que han d’estar destinats únicament per aquelles persones que han perdut la vida exposant-la a fi de produir un benefici per la societat o per salvar altres persones. Cas dels bombers, socorristes o personal sanitari i fins i tot de particulars que actuen de manera altruista, a tall d’exemple.

Tot el que no sigui això, em sembla fora de lloc i tenyit d’oportunisme injustificable per part d'aquestes autoritats o politics que ho promouen. Insisteixo, amb tot el meu respecte per els afectats i les seves famílies.

15 de juliol 2010

Ayyyy, la felicitat

Com sabeu els que heu llegit alguna vegada aquest blog, el tema de la felicitat es per a mi una qüestió recurrent. Aquesta pregunta que em surt quan se d’una persona que ha deixat aquest mon, o be de algú a qui li ha passat quelcom o simplement observant a gent en el metro o en el carrer, “haurà estat alguna vegada feliç?”


I he intentat esbrinar que es això de la felicitat, com pot algú ser feliç i per quant temps. I desprès de llegir el que filòsofs clàssics o contemporanis, orientals o occidentals han tractat sobre la qüestió o el que han manifestat psicòlegs o sociòlegs, he arribat a estar fet un veritable embolic.

Així dons he decidit prescindir del que he llegit i dir-ne la meva:

Hi ha una felicitat bàsica: la de no tenir preocupacions. Mes enllà de la creença de que la felicitat ve proporcionada per el respecte a determinats valors o per la sabiduria o per la compassió, penso que bàsicament la felicitat ve determinada per l’absència de preocupacions. Amb això es pot concloure que una persona que no tingui els valors que la societat consideri adients per la convivència, fins i tot un malfactor, pot ser feliç?


Dons penso que sí. Evidentment es tractarà de algú sense consciència o potser algú que la societat rebutgi, però si això no li dona preocupacions i sabem que hi ha persones així, pot ser feliç.

La felicitat pot tenir molts estadis quantificables, vull dir si a mes d’aquesta felicitat bàsica s’hi donen elements que la enforteixen, com poden ser relacions familiars o possessió de coses estimables per qui les te, o gaudir de circumstancies que facin agradable la vida (pot haver-hi una munió de possibilitats, des de fer un viatge a sacrificar-se per altres persones) la felicitat podrà ser mes important, tot i que potser en alguns casos, com la possessió de objectes, faci que el posseïdor pugui ser envejat per altres persones.

Pot haver-hi una felicitat parcial? Penso que no. Si existeixen preocupacions, es podrà estar content per determinades situacions, però l’existència d’elements negatius condicionarà aquesta felicitat i per tan no es podrà parlar d’una persona feliç. Altre cosa es que ho aparenti.


Quina durada te la felicitat? Arribo a la conclusió que la felicitat per sempre no existeix. La pròpia trajectòria de la vida fa que tard o aviat surtin preocupacions que resten felicitat, sigui per motius familiars, de salut, de pèrdua de bens, etc.


(A continuar)



I arribat aquí, peregrí que passes per el meu blog, potser t’interessa o no el que hi veus, però...deixa’m quelcom. Ni que sigui per a dir que no estàs d’acord amb mi, però com diuen els captaires en castellà, “dame argo...”. Et quedaré reconegut.

04 de juliol 2010

Historias de mi barrio

Acostumbraba a verlo cuando iba a comprar algún encargo en el otro extremo de la calle, la calle Mariners, de la Barceloneta. Aquel hombre solía estar sentado en una silla delante de su casa, unos bajos que daban directamente a la acera, tipo de vivienda típico en mi barrio de aquella época y que ahora la carestía de las casas ha vuelto a poner de moda, puesto que mucha gente ha adaptado antiguos locales comerciales transformándolos en “lofts”.
 
Siempre parecía estar absorto, mirando hacia adelante sin ver. Se recostaba en la silla pasando un brazo por detrás del respaldo y de vez en cuando se atusaba un inmenso bigote de color blanco-amarillento que adornaba su rostro. Luego, se estrujaba el mentón y finalmente dejaba caer de nuevo la mano en su regazo, con la palma hacia arriba y los dedos contraídos, en un gesto de abandono. Cuando el tiempo era bueno y cálido vestía una chaqueta de pijama de color azul pálido con rayas blancas y cuando el tiempo era más destemplado, vestía una chaqueta de albornoz de felpa.

Pero su pose siempre era la misma. A veces, jugando con otros niños en la calle, me había detenido para mirarle desde detrás de algún coche aparcado. O le contemplaba desde nuestro balcón y siempre me había llamado la atención esa rutina suya de pasar tanto tiempo sentado en la calle.

No es que eso fuera raro en ese tiempo. De hecho había mucha gente, sobre todo en verano, que sacaba las sillas a la calle y a su alrededor se organizaban verdaderas tertulias de vecinas y algún vecino ya anciano, que incluso se reunían para escuchar el serial de las cinco, mientras hacían calceta y se abandonaban a animados chafarderios. Pero junto a ese hombre no se detenía nunca nadie. Bertomeu se llamaba, según me dijo mi madre, que no supo explicarme nada más de aquella persona.

Al contrario de lo que ocurría con la gente del barrio, de quienes se conocían vida y milagros, del Sr. Bertomeu parecía que nadie supiese nada, o que no quisieran explicarlo. Su esposa había fallecido tiempo atrás, antes de que yo tuviese conciencia de la presencia de aquel hombre en la calle. Sin embargo una vez sorprendí una conversación ante una tienda del mercado, en la que unas vecinas medio escandalizadas y exhibiendo notables aspavientos decían, simulando que hablaban en voz baja, que no había sido su esposa, que no estaban casados, aunque viviesen juntos.

Una vez, andando por la misma acera donde estaba sentado el Sr. Bertomeu, me paré delante de él. Levantó la cabeza y me miro con unos ojos muy claros, teñidos de una inmensa tristeza. No dijo nada.

Iba a decirle yo algo, pero impresionado por aquella mirada me callé, bajé de la acera y seguí andando, cargando con la cesta a la espalda, lo que no impidió que sintiera los ojos de aquel hombre clavados en mi.

Unos días más tarde el Sr. Bertomeu dejó de salir a la calle. Extrañado de no verle le pregunté a mi madre, que me contestó que había fallecido. Sorprendidos de verle aún delante de su casa a unas horas no habituales, algunos vecinos se le habían acercado y le encontraron en su silla, con su pose habitual, pero con las manos caídas a los lados. Un infarto se lo había llevado.

Nadie se hizo cargo de sus pertenencias, nadie acudió a reclamar sus restos o a su entierro. Tampoco yo pensé mucho sobre ello en aquella época. Años más tarde llegué a la conclusión de que aquel hombre había muerto de soledad.

30 de juny 2010

La sentencia de l'Estatut

M’havia fet el propòsit de no parlar de l’Estatut en el meu blog. Però ara que ha sortit ja la sentencia del Constitucional no me’n puc estar.

Un cop mes veig que els humans politics no escarmenten. Uns diuen que han guanyat i els contraris que s’ha demostrat que els altres no han guanyat. I tot es una cerimònia de confusió en la que els politics ens demostren un cop mes la seva cara real i el que no ho vulgui veure, es el seu problema.

Aquest Estatut, era el que necessitava Catalunya?, o era la voluntat d’un efímer president? a qui respecto, però que em sembla que ha volgut ser de tot, alcalde, president de la Generalitat i...generador d’un nou Estatut. I es clar, els demes no es podien quedar endarrere del postulat catalanista de l’historia.

Era el moment de plantejar aquesta qüestió de fort impacte, quan en el rerefons el que en realitat apretaba eren les qüestions del finançament econòmic?

A mi sempre m’ha cridat l’atenció la frase de l’Stalin, que quan li preguntaven per el Papa de l’església catòlica ell s’interessava per saber quantes divisions tenia el Vaticà. Be, potser no es un exemple adient, la URSS al final va caure com a sistema polític i econòmic, però segurament no va ser per l’acció de l’Església catòlica, o si va tenir quelcom a veure, no em dona l’ impressió que fos essencial. El que si vull dir es que per a aconseguir objectius en l’escena política hi ha que tenir poder i tinc l’ impressió que aquesta Catalunya nostra no en te de poder, no te un pes que obligui als demes, abans al contrari, a Espanya ens consideren uns pesats.

No parlo d’en Fraga, que pobre ja no s’aguanta ni els pets. No parlo del defensor del poble del PSOE, que tem veure retallades les seves competències (com a Institució, ja que de fet a en Mugica se li acabava avui el mandat) i això no ho pot suportar. No parlo dels jutges, que els passa tres quarts del mateix. Ni dels cridaires que consideren dolents tots els nacionalismes...que no siguin els seus. Parlo de la gent normal, gent que no entén perquè ens creiem tan diferents, i pensa que tot el que reclamem va en contra dels interessos de la resta d’Espanya. Perquè no els hem sabut explicar, perquè no hem sabut neutralitzar aquests politics o economistes de tertúlia, (a Intereconomia per exemple), perquè ni nosaltres mateixos som capaços de fer un discurs unívoc ni entenedor. Si ni els mateixos membres del govern català, anomenat tripartit, poden posar-se d’acord sobre quina ha de ser la postura de resposta davant de la sentencia!! Quina mena de govern es aquest? Com ens poden veure be des de fora si no som capaços de donar una imatge coherent?

I l’orientació no sembla que vagi a canviar. Jo em faig la reflexió: el comerciant a qui li posin una multa perquè no te el rètol en català, sentirà un apassionament i una devoció per la nostra causa!! I que dir de l’empresari de cine que vegi baixar el nombre d’assistents a la seva sala com a conseqüència de la llei de quotes que tot just s’ha aprovat avui. I que quedi clar que jo vull que el català sigui preeminent, però penso que la via de les sancions no es la mes adient.

O es que ningú veu que “l’èxit” en la votació per l’Estatut va ser realment minso? O es que ningú veu els resultats de les consultes sobiranistes que tracten de vendre’ns com a èxits son realment minsos? Per què tracten de transmetre’ns l’idea de que la voluntat del poble demostra que aquesta es la via? Cal re considerar les accions. Si volem que Catalunya sigui respectada ha de tenir un pes específic mes important i per això ha de guanyar poder i influencia i això no s’aconsegueix radicalitzant les postures “catalanistes”.

Perquè davant de la radicalització el que trobarem seran postures aferrissades com la del PP, o contemporitzadores, com la del PSOE, que en el fons ja li va be que altres carreguin amb els neulers i de mentre ells salven la seva papereta davant del PSC i de CIU, per quan els necessitin.

L'unica possibilitat per anar aconseguint coses en la via actual, rau en que els facin falta els vots dels nostres partits per anar treient coses endavant, com per exemple els pressupostos. Es aquest el sistema que volem?



20 de juny 2010

La feria de las armas

Era un muchacho
Que como a mi
Le gustaban los Beatles y los Rolling Stones
Viajaba por el mundo
Venía de los Estados Unidos de América

Hoy he visto en el periódico una información. Hay una feria de armamento en Paris, Eurosatory

No era guapo
Pero alrededor
Tenía mil mujeres si
Cantaba Help, Ticket to ride
O Lady Jane o Yesterday

Es una feria organizada como cualquier otra donde se intenten vender productos, podrían ser coches, o tejidos, o náutica, o una feria dedicada a la agricultura. Las pautas publicitarias de comercialización, demostraciones o reuniones promocionales son parecidas. Pero en esta se ofrece armamento de todo tipo, desde pistolas y fusiles de asalto, hasta tanques o misiles.

Cantaba viva la Libertad,
Pero recibió una carta
Me regaló su guitarra
Fue reclamado desde EUA

Nota destacable: la ecología ha llegado a la destrucción. En esa feria se muestran por ejemplo proyectiles de munición no tóxica para el medio ambiente. O sea, matan a su destinatario – o algunas veces a alguien que pasaba por allí - pero no estropean el entorno. Es de agradecer, ¿no?

¡Basta de Rolling Stones!
¡Basta de Beatles, basta!
Me han ordenado ir al Viet-Nam
y disparar contra el Viet Cong
tatatatatatatatata…………

En todos los stands se exhibe la indicación de que todo esto es para la protección y la seguridad de sus poseedores. Nunca para agredir o para utilizar en una acción desencadenada contra un “enemigo”. ¡Que buenos que son estos fabricantes y comercializadores de armas! No se porqué me han recordado a los mensajes que últimamente se utilizan profusamente: “Hay un radar y vamos a ponerle multas, por su seguridad” o “jodase”, ay perdón, “lamentamos los inconvenientes que le producimos con estas obras, pero estamos mejorando las estructuras y servicios públicos de este lugar en su favor”

Viajaba por el mundo y acabó
Haciendo la guerra en el Viet-Nam
Ya no llevaba cabellos largos,
Ya no tocaba la guitarra, pero
Usa un instrumento que siempre da
La misma nota, “ra ta ta ta”

Y esas armas son cada vez más sofisticadas, cada vez recuerdan más a la tecnología de los juegos por ordenador. De hecho, alguien desde Oklahoma puede dirigir un avión sin tripulación que masacrará al enemigo en Pakistán o Afganistán (y de paso en cada vez más ocasiones a gente que poco tiene que ver con el enemigo), viéndolo en su pantalla de ordenador. Tal como si jugara a “Arma II”, pongamos por caso, un jueguecito de moda, al alcance de cualquiera y cuya publicidad destaca:

“En cuanto a simuladores de guerra se trata este no tiene comparación alguna en el mercado! llevando al jugador al limite de sus capacidades, en el entorno estratégico como táctico! cada movimiento deberá ser bien analizado antes de realizarlo, la observación del terreno es algo primordial para…” solo al módico precio de 26,95 Euros

Ya no tiene amigos
Ya no tiene fans
Ve la gente caer a su alrededor
A su país no volverá
Puesto que ha muerto en el Viet-Nam
Ya no tiene un corazón en el pecho
Solo dos o tres medallas
tatatatatatatatatatata....

La información sobre la feria me ha traído a la cabeza esta canción de Gianni Morandi, que estaba de moda en 1967. Era un alegato contra la guerra del Viet-Nam en aquella época, pero sirve perfectamente como alegato en contra de cualquier guerra, un alegato en contra de las armas.




¿Supone esto decir que comprendo o justifico a los que ponen bombas, a los terroristas, a los que utilizan a la gente para que se inmole y de paso se lleve con el o ella otros cuantos, partiendo del principio de que el fin justifica los medios? Nooooooooooo.

Ocurre que yo creo que hay otras maneras de solucionar los conflictos. Si no, ¿de qué sirve la experiencia acumulada por la civilización humana en miles de años? Ya se, ya se que estamos hablando de seres humanos con todo su bagaje de miedos, egoísmos, intereses, pero esta “batalla” la humanidad debe de ganarla. Porqué esta humanidad debería de tener miedo, debería de tener miedo de que algún día alguien confunda la realidad con el juego y desencadene el Apocalipsis. Y este mundo cuyas bellezas se glosan tanto en miles y miles de ficheros *.pps que circulan por la red, se vaya a tomar por el culo.

No acepto que nadie se arme para “protegerme” a mí. No acepto que se tomen decisiones bélicas para “preservar” mi libertad, cuando en realidad obedecen a otros intereses, incluso los más nimios. Quizás no me alineo con los pacifistas que mezclan unas cosas con otras, pero odio profundamente las armas y comparto plenamente aquella estrofa de la canción de Victor Manuel, “Brazos cruzados”:

 Tal vez mañana no habrá nada que escupa fuego, y al que se invente el tirachinas le colgaremos.

16 de juny 2010

Mayo del 68 y la esferilidad

Acabo de descubrir algo.
 
En mayo de 1968 estaba de acuerdo con Daniel Cohn Bendit en un 50 %

Ahora, 42 años despues y al leer algunos de sus postulados actuales, me percato que estoy de acuerdo con él en un 80%. Me pregunto ¿Quién ha evolucionado?, ¿Cohn Bendit o yo?
 
Serán cosas de la esferilidad. No la busquéis en el diccionario de la RAE, esa palabra no existe. Me la acabo de inventar. Y para acabar de rematarlo, os escribo mi propia definición de la palabra:
 
"Capacidad de hacer encajar las cosas más inverosímiles para que tengan apariencia de asumibles y queden la mar de redondas".
 
Vamos como lo que nos pretenden hacer tragar cada día los políticos, los economistas y algunos sindicalistas... 

(Por si acaso...los derechos sobre esta invención pertenecen al autor de este blog.)

14 de juny 2010

El meu avi (no la havanera)

El meu avi, que era un bon home, m’havia dit moltes vegades,

“Hi ha que tenir amics fins a l’infern”

No es que ho hagués inventat ell, però d’alguna manera de l’ús que es fa de les dites populars es pot també apreciar l’actitud d’una persona davant de la vida.

Vam compartir 28 anys en aquesta terra i recordo poquissimes vegades haver-lo vist molest, que no enfadat. Al contrari, gairebé sempre estava de bon humor i et deixava anar algun acudit per fer-te riure, alguna vegada amb disgust de la meva mare, que no li acabava de trobar la gràcia. Però ell i jo ens miràvem còmplices i esclatàvem en riures.


I això que li havia tocat viure temps difícils, veieu la meva entrada del 18/2/2006 – Historia d’una casa. Per aquesta bonhomia i pacífic caràcter tothom l’estimava.


Lamento no haver heretat alguna de les seves qualitats. Potser la paciència?. Ara que jo en soc d’avi, em ve moltes vegades a la memòria aquella relació que hi tenia i els farts de passejar que ell i jo ens fèiem per aquella Barcelona que jo anava descobrint amb ulls embadalits.


Però ara per mi ja no es el mateix.