Com sabeu els que heu llegit alguna vegada aquest blog, el tema de la felicitat es per a mi una qüestió recurrent. Aquesta pregunta que em surt quan se d’una persona que ha deixat aquest mon, o be de algú a qui li ha passat quelcom o simplement observant a gent en el metro o en el carrer, “haurà estat alguna vegada feliç?”
I he intentat esbrinar que es això de la felicitat, com pot algú ser feliç i per quant temps. I desprès de llegir el que filòsofs clàssics o contemporanis, orientals o occidentals han tractat sobre la qüestió o el que han manifestat psicòlegs o sociòlegs, he arribat a estar fet un veritable embolic.
Així dons he decidit prescindir del que he llegit i dir-ne la meva:
Hi ha una felicitat bàsica: la de no tenir preocupacions. Mes enllà de la creença de que la felicitat ve proporcionada per el respecte a determinats valors o per la sabiduria o per la compassió, penso que bàsicament la felicitat ve determinada per l’absència de preocupacions. Amb això es pot concloure que una persona que no tingui els valors que la societat consideri adients per la convivència, fins i tot un malfactor, pot ser feliç?
Dons penso que sí. Evidentment es tractarà de algú sense consciència o potser algú que la societat rebutgi, però si això no li dona preocupacions i sabem que hi ha persones així, pot ser feliç.
La felicitat pot tenir molts estadis quantificables, vull dir si a mes d’aquesta felicitat bàsica s’hi donen elements que la enforteixen, com poden ser relacions familiars o possessió de coses estimables per qui les te, o gaudir de circumstancies que facin agradable la vida (pot haver-hi una munió de possibilitats, des de fer un viatge a sacrificar-se per altres persones) la felicitat podrà ser mes important, tot i que potser en alguns casos, com la possessió de objectes, faci que el posseïdor pugui ser envejat per altres persones.
Pot haver-hi una felicitat parcial? Penso que no. Si existeixen preocupacions, es podrà estar content per determinades situacions, però l’existència d’elements negatius condicionarà aquesta felicitat i per tan no es podrà parlar d’una persona feliç. Altre cosa es que ho aparenti.
Quina durada te la felicitat? Arribo a la conclusió que la felicitat per sempre no existeix. La pròpia trajectòria de la vida fa que tard o aviat surtin preocupacions que resten felicitat, sigui per motius familiars, de salut, de pèrdua de bens, etc.
(A continuar)
I arribat aquí, peregrí que passes per el meu blog, potser t’interessa o no el que hi veus, però...deixa’m quelcom. Ni que sigui per a dir que no estàs d’acord amb mi, però com diuen els captaires en castellà, “dame argo...”. Et quedaré reconegut.
I he intentat esbrinar que es això de la felicitat, com pot algú ser feliç i per quant temps. I desprès de llegir el que filòsofs clàssics o contemporanis, orientals o occidentals han tractat sobre la qüestió o el que han manifestat psicòlegs o sociòlegs, he arribat a estar fet un veritable embolic.
Així dons he decidit prescindir del que he llegit i dir-ne la meva:
Hi ha una felicitat bàsica: la de no tenir preocupacions. Mes enllà de la creença de que la felicitat ve proporcionada per el respecte a determinats valors o per la sabiduria o per la compassió, penso que bàsicament la felicitat ve determinada per l’absència de preocupacions. Amb això es pot concloure que una persona que no tingui els valors que la societat consideri adients per la convivència, fins i tot un malfactor, pot ser feliç?
Dons penso que sí. Evidentment es tractarà de algú sense consciència o potser algú que la societat rebutgi, però si això no li dona preocupacions i sabem que hi ha persones així, pot ser feliç.
La felicitat pot tenir molts estadis quantificables, vull dir si a mes d’aquesta felicitat bàsica s’hi donen elements que la enforteixen, com poden ser relacions familiars o possessió de coses estimables per qui les te, o gaudir de circumstancies que facin agradable la vida (pot haver-hi una munió de possibilitats, des de fer un viatge a sacrificar-se per altres persones) la felicitat podrà ser mes important, tot i que potser en alguns casos, com la possessió de objectes, faci que el posseïdor pugui ser envejat per altres persones.
Pot haver-hi una felicitat parcial? Penso que no. Si existeixen preocupacions, es podrà estar content per determinades situacions, però l’existència d’elements negatius condicionarà aquesta felicitat i per tan no es podrà parlar d’una persona feliç. Altre cosa es que ho aparenti.
Quina durada te la felicitat? Arribo a la conclusió que la felicitat per sempre no existeix. La pròpia trajectòria de la vida fa que tard o aviat surtin preocupacions que resten felicitat, sigui per motius familiars, de salut, de pèrdua de bens, etc.
(A continuar)
I arribat aquí, peregrí que passes per el meu blog, potser t’interessa o no el que hi veus, però...deixa’m quelcom. Ni que sigui per a dir que no estàs d’acord amb mi, però com diuen els captaires en castellà, “dame argo...”. Et quedaré reconegut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada