Bodegó amb fruita, Pedro Campos, madrileny nascut el 1966. Es un expert en restauració d’obres d’art i mobiliari, dissenyador d’interiors i des de 1998 exclusivament es dedica a pintar obres hiperrealistes que més be semblen fotografies. El hiperrealisme es una forma artística sorgida en els anys 60/70 del segle passat, amb el que es realitzen pintures i escultures que reprodueixen amb gran aproximació la realitat. Fins i tot en la pintura s’eliminen les pinzellades el que contribueix en donar-lis la comentada aparença fotogràfica. Aquest estil es críticat per molts entesos que l’hi troben a faltar la transmisió d’emocions o de sentiments i alguns ho comparen amb la taxidermia. En Campos esta considerat com un dels deu millors artistes hiperrealistes mundials.
Si, ja se que es millor lo del bon rotllo, lo de no estaré emprenyat
tota la vida, lo de guaita que bo que soc, no com altres…
Però us ben prometo que no ho entenc. Ahir en Trias va deixar la vida política i es va acomiadar des del ple de l’Ajuntament de Barcelona i tot van ser flors i violes. Abraçades frases emotives i records positius. I la petició de que li donin la Medalla d'or de la Ciutat.
A una persona que li van fer la vida impossible des de totes les instancies, que van aprofitar-se d’una campanya fraudulenta destinada a demostrar que tenia diners a Suïssa, quan no era veritat, però va ocasionar que perdès l’alcaldia que passà a mans de qui no tingué cap empatx en pactar amb el representant de C's. M’agradaria saber quant va costar tot això.
De “amics” que li van muntar el circ de la “Ciutat Morta”, amb col·laboració
d’okupes, anarquistes i demés gent de “reconeguda solvència”, un
d’ells per cert, protagonista de l’infamia de documental, acusat
d’assassinat més tard.
A una persona que havent guanyat les darreres eleccions a l’Ajuntament va
veure com un inimaginable pacte PSC - PP li treia la possibilitat de governar
la ciutat. Això si, en l’acomiadament molt de reconeixements al seu tarannà i a
les seves maneres de fer política.
Perdoneu-me, però o soc massa innocent o hi han paràmetres en el
mon de la política que funcionen per sota del que es veu i que porten a
estranyes convinences.
A que ve ara que s’acomiadi “amb afecte” de la Colau, que li va posar tots
els pals a les rodes que va pogué?
No es necessari fer un numeret de l’estil de “que us bombin”, però amb un
sobri “fins aquí he arribat i constatant que se m’ha impedit en diverses
ocasions i mitjançant maniobres torticeres el realitzar la voluntat dels
ciutadans que m’havien votat, m’acomiado de tots vosaltres i d’aquesta Cambra”
i punt. El demés es fullaraca. Per molta medalla que li prometin perquè calli.
Avui fa un any que vaig penjar
un quadre d'aquest pintor amb la intenció de posar-ne un cada dia, d'artistes diferents, com una mena de repte amb mi mateix. Amb això vaig iniciar una prospecció de pintors de
totes les èpoques i estils per difondre característiques, circumstancies i
historia d'aquests artistes, buscant més enllà d'aspectes relacionats amb la
seva tècnica pictòrica o il·lustradora (sobre el que haig de reconèixer que no
en soc massa expert) posar l’ull sobre
fets relacionats amb el seu moment vital, l'entorn en el que van estar immersos
i la seva actitud davant de la societat. Molta part d'aquesta informació l'he
obtinguda d'Internet, però també de les visites realitzades a museus o galeries
on estan exposades les seves obres o d'alguns llibres i publicacions
especialitzades en Art. Gairebé sempre he tractat de reflectir informació sobre
artistes no massa coneguts excepte pels experts i aquí la tasca ha estat com
obrir una finestra amb llum a un mon paral·lel. A mi m'ha ajudat molt, tot i
que de vegades aconseguir informació s'ha convertit en una obsessió. Per això
us vull donar les gràcies per haver estat receptors de la meva moguda: han
estat 358 publicacions. I ara paro, per lo menys temporalment. Una abraçada.
“Gramophone”, 1933, Museu d’Art de la ciutat de Nagoya, Japó. Ikuharu
Watanabe (1895-1975), pintor japonès “perseguidor de la bellesa” 美人 絵 (Bjin-Ga), moviment pictòric
que tractava de representar la bellesa, tant de dones com d’homes, seguint els criteris i pautes artístics japonesos, sobretot a l’era Meiji (1868-1912). Utilitzaven preferentment
la tècnica ukiyo-e o xilografia sobre
suport de fusta. Aquesta pintura es el resultat d’una evolució de l’artista en establir-se a Nagoya, que
va buscar una concepció de l’escena més refrescant i sensitiva, tant en dibuix com
en colors, a l’empara del que es va anomenar un “nou estil clàssic”, si be en va
aplicar les tècniques japoneses tant en perspectives, en la distribució o en els angles
de visió.
“La geganta”, 1947, Museu Leonor Carrington, San Luis Potosí, Mèxic. Carrington (1917-2011) artista nascuda a Lancashire, Anglaterra, en una família benestant, va optar per rebel·lar-se en contra del criteri del seu pare que la volia promesa i casada amb algun personatge acomodat de l’etablishment britànic. De ben petita la seva avia, la mare i la institutriu, totes elles d’origen irlandes, li escalfaven el cap amb histories de mites i llegendes de la cultura celta, que li produïren una acceptació de creences en éssers fantàstics i ambients màgics que la caracteritzarien durant tota la seva vida i que segurament tingué a veure amb les creacions surrealistes que va desenvolupar com a pintora, escultora, escenògrafa i escriptora. Lluny de seguir els criteris del seu pare i desprès d’haver estat expulsada de nombrosos col·legis, la Leonor va seguir un pelegrinatge per diversos països europeus a fi de consolidar els seus estudis d’art i finalment recalà a Paris el 1936, on freqüentà l’ambient dels artistes que es trobaven al Café des deux magots. Allí, amb 20 anys va conèixer el pintor surrealista alemany Max Ernst, que en tenia 47 i amb qui ràpidament va iniciar una relació sentimental, establint-se a Saint Martin d’Ardeche. En iniciar-se la IIGM Ernst va ser detingut i Leonor, presa d’un daltabaix psíquic va fugir a Espanya, a Madrid, on uns requetés la sotmeteren a una violació grupal, el que va acabar de desestabilitzar-la i motivà que l’internessin, per intervenció del seu pare, en un centre psiquiàtric de Santander. El 1941 aconseguí escapar-se del centre i desprès de passar per Lisboa amb ajuda d’un amic, Renato Leduc, amb qui simularen un casament, va pogué arribar a Mèxic d’on excepte per breus períodes de temps ja no es va moure. Tingué intervenció important en els moviments feministes i ella mateixa, parlant dels seus companys de moviment artístic com Breton p.e. afirmava que eren molt masclistes i que “només les volien com muses esbojarrades i sensuals per divertir-los”. El sentiment sobre lo fantàstic i la magia no el va deixar mai. En aquesta pintura l’autora va representar a la Deessa Mare, que aguanta un ou amb la ma dreta i amb l’esquerra el protegeix, idea associada a la mitològica creença de la creació de l’univers a partir d’un ou. La darrera etapa de la seva vida la dedicà exclusivament a l'escultura.
“Ballarina en un café”, 1912, Buffalo - Knox Art Gallery, Nova York. Jean Metzinger (1883-1956). Amb la intenció d’estudiar medicina va establir-se a París, però acabà com teòric de l’Art, crític, poeta, escriptor i pintor. Home inquiet, en pintura va evolucionar a través de variats estils: neo-impressionisme, neo-classicisme, fauvisme i finalment cubisme, estils ens els que pintà gairebé de tot: escenes de gènere, retrats, natures mortes, paisatges, nusos…escenografies propiciades per l’ambient bohemi de París en aquella època precedent a la IGM. Molt influït per Pablo Picasso i Georges Braque va escriure conjuntament amb en Gleizes "Du Cubisme", un tractat sobre aquest moviment artístic.
Veig per la tele una tertúlia de personatges que departeixen sobre dinar a restaurants on els menús son molt cars. Menús d’entre 500 a més de 1.000 Euros per cap. Al que hi ha que afegir sovint el cost que alguns estan disposats a pagar per a desplaçar-se fins els esmentats restaurants, que poden estar a Copenhaguen a Nova York o a Singapur.
I jo em pregunto si la capacitat palatal pot apreciar les subtileses dels aliments condimentats, preparats i presentats en restaurants molt exclusius, en els que cal reservar amb molta i molta anticipació i en els que el preus son tant disparats. Segurament hi haurà qui estigui en condicions, però em fa l’efecte que només uns quants privilegiats que tindran papil·les gustatives fora de sèrie.
O es que el que importa realment es pogué dir que s’ha estat en tal o qual lloc i presumir-ne? Recordo una vegada que estàvem la meva dona i jo ajaguts a la sorra, a la platja de Port de la Selva i sentíem la conversa d’un grup que era ben a prop, per allò de que aquelles platges a l’estiu estan de gom a gom. En fi, que sense ser-hi, gairebé formàvem part del grup. Era la època en que el Ferran Adrià encara tenia obert el Bulli.
Els comentaris començaren per lloar la oportunitat d’haver-hi anat a sopar el dia anterior, però poc a poc van anar aclarint-se les coses. La sofisticació dels plats, la seva presentació i l’escassetat de les porcions acabaren per palesar que no els havia satisfet. I quan van parlar del que els havien costat els vins, la impressió va esdevenir de rebuig. Que no crec que hi tornessin, vaja. I comento aquest cas, però n’he tingut testimonis d’altres restaurants per l’estil.
A mi m’agrada menjar be. I fins i tot amb un punt de sofisticació, tot i que soc molt adaptable i puc gaudir amb aliments ben senzills, com unes sardines a la planxa, acompanyades d’una amanida de tomàquet i una cervesa, per exemple. O un plat de llegum amb salsa i un ou dur.
Quan en un restaurant he trobat plats d’aquells amb descripcions que semblen tretes d’un manual d’instruccions i amb preu fora de context, el més normal es que l’esborri de la meva agenda. I al final acabes per reduir el teu ventall d’opcions a una llista d’establiments, on saps que l’oferta et satisfarà i no trobo a faltar el demostrar que he estat a tal o qual lloc.
En els temps que corren, també penso que es de mal gust gastar-se tants diners únicament per presumir d’haver estat en el restaurant del Daviz, al celler de Can Roca, a l’Epicure de París o al Frantzén d’Estocolm.
“Nens sense sostre”, 1890, Shoteby’s, Londres. Thomas
Benjamin Kennington (1856-1919). Avui llegia una informació de l’entitat
Arrels que afirma que el sensellarisme creix a Barcelona, augmentant les persones
que dormen al carrer. Causes molt diverses ho motiven, entre elles que el 74% son
immigrants que han estat tutelats, però que en quedar fora de la tutela no reben
cap ajuda social. No entraré aquí en la ponderació d’aquesta situació, però si en
que m’ha recordat les pintures d’aquest artista anglès que a més de reproduir escenes
de gènere o retrats, va dedicar bona part de la seva obra a transmetre les imatges
de la pobresa i la misèria de les més de 5.000 criatures que es trobaven en similars
condicions al Londres de finals del segle XIX. Kennington en estil realista
va utilitzar tant la tècnica de l’oli com
les aquarel·les i possiblement estigués influenciat per les obres del pintor espanyol
Murillo.
“Tres dones a la platja”, Henry Lebasque (1865-1937) Pintor post-impressionista francès, nascut a Champigne i pertanyent a una família que tenia un negoci de fustes i es dedicava a la fabricació de botes. Ben aviat se’n va apartar i començà la seva carrera artística a París en la que es relacionà amb els impressionistes Pissarro, Renoir, Signac...fins i tot va ser un dels fundadors del Saló de la Tardor. Una part de la seva obra la realitzà amb la tècnica del puntillisme, inspirat per en Seurat, però trobant-la excessivament tècnica la va deixar. Una salut feble, que patí tota la seva vida, el portà en els anys vint del segle passat a canviar la seva residència al sud de França, instal·lant-se a Cannet, on influenciat per l’atmosfera mediterrània va canviar notablement el seu estil cosa que merità a que el definissin com pintor de la llum i de la joia. Entre els seus amics es comptaven en Bonnard, en Vuillard i l'Henri Matisse.
“La rebelió de Fouesnant), 1887, Museu de Belles Arts de Quimper, Bretanya Francesa. Jules Girardet (1856-1939). D’ascendent suís, Girardet va desenvolupar la seva carrera artística a França, pintant retrats i escenes de gènere, però també fets històrics com el reflectit en aquesta pintura. Cal destacar que treballs com el d’aquest pintor han permès tenir un coneixement precís de com eren les vestimentes en les èpoques retratades, perquè les reproduïa fidedignament. I poc més, perquè tot i que aquest fet va passar en realitat l’any 1792 a Quimper, l’artista va falsejar un munt de circumstancies, com per exemple el lloc per on van ser conduïts els detinguts, que no va ser el de l’escena, però que el pintor la va elegir desprès de passar uns dies en aquella localitat de la Bretanya. Tampoc el cap de la rebel·lió - l'home ferit en l'escena - va ser detingut en aquella ocasió, sinó bastant més tard. La pintura, realitzada un segle desprès de la revolta, que tot i la intencionalitat de relacionar-la amb la Revolució Francesa va tenir més a veure amb protestes pels impostos, tingué força èxit i el propi Ajuntament de Quimper va fer mans i mànigues per a obtenir-la, endeutant-se durant quatre anys.
“Les teixidores de Fondi”, 1845, Nova Pinacoteca de Munic. Joseph François Navez (1787-1869) pintor costumista belga, conegut per els seus retrats i escenes de gènere en estil neoclàssic. Degut als seus càrrecs en diferents institucions com la Reial Academia de Belles Arts de Brussel·les o el Reial Institut dels Països Baixos, va tenir gran influencia en el mon artístic centre europeu.
“El dinar”, 1618, Museu de l’Hermitage, Sant Petersburg. Diego de Velázquez (1599-1660). Aquesta pintura esta en el Museu de Sant Petersburg des de finals del segle XVIII, perquè la va comprar la zarina Caterina II, creient que era d’un mestre holandès, però des del 1895 ja s’atribueix plenament a Velàzquez. Els personatges reunits al voltant de la taula representen les tres edats dels éssers humans i es podria enquadrar l’estil a l’època tenebrista, per la densitat de les zones fosques i el fort contrast amb les peces il-luminades. Molt possiblement aquest estil li va ser imbuït pel seu mestre Francisco Herrera el Viejo, al taller del qual va assistir. Sevillà de naixement, d’ascendència portuguesa per part de pare i sevillana per part de la mare, va adoptar com era costum a l’època, el cognom de la mare. Tot i la immensa tècnica pictòrica, que com en la major part dels artistes va anar evolucionant amb la maduresa i en la que molts han volgut veure influencies de pintors com Rubens, el Ticià o Caravaggio, només es te coneixement cert d’unes 160 obres seves que estan repartides per museus de tot el mon. En el Prado se’n conserven cinquanta. S’especula que poden haver estat destruïdes moltes, com en l’incendi que es produí el 1734 en el Real Alcazar, lloc on més tard s’edificaria el Palau Reial de Madrid. Aquesta minsa producció per un pintor de la seva categoria segurament va ser conseqüència de les funcions que tenia encomanades en la Cort de Felip IV, que el va encumbrar fins a nomenar-lo Aposentador Reial, càrrec de màxima confiança. A la Cort hi arribà mercè a les gestions del seu sogre Francisco Pacheco amb el Compte Duc d’Olivares, qui el va introduir i a partir d’aquí ell es va saber moure amb prestesa en l’ambient de l’entorn reial.
“La beguda amargant”, 1636, Städel Museum, Frankfurt. Adriaen Brouwer (1605-1638), pintor neerlandès que va imprimir un gir important a les temàtiques que anteriorment havien estat usuals per part dels artistes del seu país, abordant ell escenes pròpies de tavernes, baralles i la vida quotidiana de treballadors i pagesos, reflectint-los amb accentuades expressivitats. La seva vida sembla que no va ser precisament un oasi de tranquil·litat: deutes, evasió d’impostos, li van imputar que era un espia i el van empresonar…Dugué una existència de taboles, movent-se en ambients no massa recomanables. Com a pintor però va ser molt respectat pels seus coetanis, Rubens per exemple va col·leccionar fins a 17 obres seves. Morí jove, es diu que com a conseqüència del seu estil de vida.
“Retrat de Ginevra de Benci”, 1474, National Gallery of Art, Washington. Leonardo da Vinci (1452-1519). Un dels pintors més representatius del Renaixement italià, (a part d'escultor, anatomista, inventor, músic, poeta, filòsof, etc.) amb un lloc d’honor en els principals museus i col·leccions privades del mon, resulta que va deixar ben poques obres seves acabades i moltes d’elles van ser completades per deixebles o per altres artistes. Una de les seves pintures inacabades més controvertides, es “Salvator Mundi”, descoberta el 2005 i que desprès d’una acurada restauració es subhastà el 2017 per Christie’s amb un valor de 450 milions de $, convertint-se en la obra més cara mai subhastada. Es desconeix qui es en l’actualitat el propietari. Aquest retrat de Ginevra, antecessor del de la Mona Lisa i possiblement inspirador de la pintura que realitzaria més endavant, va ser un dels primerencs doncs el realitzà als 20 anys i actualment un dels pocs d’aquest pintor exposat públicament en un Museu nord-americà. Es suposa que li va encomanar l’ambaixador venecià Bernardo Bembo, amb qui la dama mantenía una amistat platònica. Da Vinci sempre emprava material molt especial i car per aconseguir els tints i les tonalitats que pretenia i cal assenyalar que en part d'aquest retrat va estendré la pintura amb els seus dits, el que va fer que deixes les empremtes digitals en el suport de fusta d’Àlber i que els experts les han pogut recuperar. Bona nit!
“Els llibres antropomòrfics”. Jonathan Wolstenholme (nascut el 1950 i resident a Londres). Il·lustrador de professió, en acabar els seus estudis d’art al Croydon Art College ha treballat per moltes agencies publicitàries i un gran nombre de revistes. Però la seva gran afecció ha estat pintar aquarel-les i més concretament, partint de la seva passió pels llibres antics, reproduint escenes surrealistes, on els llibres adopten imatges i conductes pròpies dels éssers humans, tot amanit amb un gran nivell de detall i precisió referits a objectes i atmósfera de èpoques passades. Tant es així que en la major part de les seves pintures es poden llegir perfectament els continguts de les pàgines reproduïdes.
