Filosofant

A la meva edat, als setanta anys,  m’ha donat la falera d’estudiar. El que passa es que evidentment no tinc la necessitat compulsiva d’assolir una titulació per a trobar una feina. Ho faig per a divertir-me i perquè les matèries que m’atrauen son per a mi prou interessants com per a voler saber-ne mes.

He fet ja dos cursos d’altres matèries: un de Biblioteconomia i un Seminari d’Història. Al primer hi vaig arribar gairebé per casualitat, perquè com em vaig despertar tard, en el moment en que vaig provar de matricular-me era dels pocs cursos en el que hi havien places lliures.

I tot i així, la participació en el curs va ser prou positiva i interessant, perquè contràriament al que podria semblar per el nom, no es tractava d’aprendre a posar llibres en lleixes – que també – sinó en aprofundir en la historia de com el coneixement s’ha acumulat, guardat i preservat  a través del temps.

Existeix una connexió entre els fets que han envoltat la evolució de la raça humana, tant els referits al seu entorn, com els derivats de les accions dels propis protagonistes i l’interès per a preservar la informació que els fets han generat, mitjançant suports documentals, des dels jeroglífics gravats en pedra, fins els sistemes digitals omnipresents enguany. I d’aquí es dedueix l’interès per uns ensenyaments que focalitzats només com a simples instruments d’organització o administratius haguessin merescut poca atenció.

L’any passat no vaig pogué matricular-me d’Història, perquè possiblement es la mena de formació mes sol·licitada per els participants a la Universitat de la Experiència, (que es l’àrea d’incorporació per les persones interessades de la meva edat, jejeje). Aquest excés de sol·licituds fa que finalment les places disponibles s’hagin de sortejar entre tots els apuntats i la sort no em va acompanyar.

Vaig decidir apuntar-me a una altra oferta universitària, la de participar en un seminari d’Història patrocinat per les Aules d’Extensió Universitària, en les que no hi ha una interacció com a alumne, sinó que ets un mer espectador que rep una sèrie de conferencies  sobre temes històrics. Els ponents eren persones ben qualificades com a historiadors, el que feia que li donessin un nivell de qualitat important a les conferencies.

I per el curs 2018-2019 m’he decidit a matricular-me a Filosofia, he estat acceptat, i a partir de setembre m’incorporaré a les classes, aquest cop a les instal·lacions universitàries de Badalona.

Estic encuriosit per aquest aprenentatge. Confesso que en matèria de filosofia no en se pas massa, mes enllà d’haver llegit obres d’alguns clàssics, com Plató, Aristòtil,  Moro o Marx. Però esta clar que la percepció que tenien tots ells de les circumstancies vitals i

dels comportaments humans, ha tingut una clara influencia per be o per mal en el desenvolupament de les persones, en els fets socials i en les conductes dels polítics.

Vull reconèixer que en aquesta decisió per filosofia hi han tingut a veure les publicacions d’un blogger a qui segueixo, en Gregorio Luri, que es catedràtic d’aquesta especialitat i que moltes vegades m’ha fet pensar. Veurem.

Les guerres de l'arròs - 2

Malgrat les accions de na Gaietana i el seu escamot el cultiu de l'arròs va seguir fins que l’any 1837, davant d’una epidèmia de malària que a l’Escala va matar 408 persones en pocs dies, les autoritats, emparant-se en els informes mèdics, van determinar la prohibició de cultivar arròs, tot i que es va prosseguir amb el cultiu de secà. Aquesta prohibició es mantingué fins a finals del segle XIX.

Això comportà l'empobriment de la regió i que moltes finques, considerant les peduliars característiques de la terra, quedessin gairebé mal explotades o fins i tot abandonades al no poder -en aquell moment - substituir l'arròs per un altre mena de conreu.

Pere Coll i Rigau, natural de Torroella de Montgri, va tornar el 1894 de Cuba on havia fet fortuna amb els mistos i el tabac. Com tants altres indianos va comprar propietats i terrenys a Torroella i a Pals, però ell ho feia amb la intenció de reprendre el cultiu de l’arròs. Amb aquest propósit va sol·licitar permís, que li atorgaren el 1900, sota la premissa de fer un sanejament de les estructures de rec i que s’establís un sistema per evitar que l’aigua quedes estancada, que era el que produïa la proliferació de les larves i del mosquit Anòfels, causant de les epidèmies. 

Hi ha que aclarir que en el passat donats els drets d'alguns pocs sobre l'aigua el que la convertía en un bé car, molts cultivadors tractaven de conservar-la el màxim possible en els terrenys de cultiu, el que comportava que les aigües es corrompessin i donessin peu a les epidemies esmentades.

Els veïns, de Pals sobre tot, van acullir amb alegria la possibilitat de reanudar el cultiu i mes amb les garanties de salubritat que semblava que s'anaven a introduir.

 ________________________________________________________________

A pesar de las acciones de Gaietana y sus seguidores el cultivo del arroz continuó hasta que el año 1837, ante una epidemia de malaria que en L'Escala mató a 408 personas en pocos días, las autoridades, basándose en los informes médicos, determinaron la prohibición de cultivar arroz. A pesar de ello, se prosiguió con el cultivo de secano. Esta prohibición se mantuvo hasta finales del siglo XIX.

Esta situación produjo el empobrecimiento de la región y que muchas fincas, teniendo en cuenta las peculiares características de la tierra, quedasen mal explotadas o incluso abandonadas, al no poder - en aquel momento - sustituir el arroz por otro tipo de cultivo.

Pere Coll i Rigau, natural de Torroella de Montgri, regresó el 1894 de Cuba donde se había enriquecido gracias a los fósforos y al tabaco. Como tantos otros indianos, compró propiedades y terrenos en Torroella y en Pals, pero el lo hizo con el propósito de reanudar el cultivo del arroz. Con este objetivo solicitó permiso, que le otorgaron el 1900, bajo la premisa de hacer un saneamiento de las estructuras de riego y que se estableciese un sistema para evitar el estancamiento del agua, que era lo que producía la proliferación de las larvas y del mosquito Anófeles, causante de las epidemias.

Hay que aclarar que en el pasado, dados los derechos de algunos pocos sobre el agua lo que la convertía en un bien caro, muchos cultivadores trataban de conservarla el máximo posible en los terrenos de cultivo, lo que comportaba que las aguas se corrompiesen y diesen lugar a las comentadas epidemias.

Los vecinos, de Pals sobre todo, acogieron con alegría la posibilidad de reanudar el cultivo, teniendo en cuenta además las garantías de salubridad que parecía que se iban a introducir.

La guerra de l'arròs - 1

La Gaietana subjectava amb ma ferma les regnes del cavall que muntava i que traspuava suor i neguit, de mentre que amb l’altra brandava la bandera amb la que s’havia proveït perquè tothom la veies i la seguís. Mirà al darrera cap el poble, cap a Albons i al seu cap vingueren les imatges dels nombrosos morts com a conseqüència de l’epidèmia que havien patit recentment i encara en patien les seqüeles. Cercà amb la vista a l’alcalde i als altres vilatans que s’havien compromès a fer-li costat en el seu propòsit de destruir els conreus d’arròs de la zona, les sèquies i els deficients canals per la irrigació dels camps de cultiu, que eren l’origen i la causa del paludisme i de les epidèmies que devastaven a la població, sobre tot la dels treballadors que es passaven la jornada ajupits, amb els peus immersos en el fang dels camps, per a sembrar i recollir les collites de les que es beneficiaven els propietaris de la terra, els perceptors dels delmes, com  els nobles que tenien drets ancestrals sobre l’aigua i l’explotació dels molins i l’Església, per...pel que fos. I alçant la bandera, cridà “mori l’arròs!”  i a continuació aquella gent es dedicà a una sistemàtica i minuciosa destrucció del cultius d’arròs i de la infraestructura de rec.

 Aquesta dramatització es basa en una historia real, ocorreguda l’any 1797. Tant la protagonista com l’escenari i els motius de la revolta existiren i van ser verídics i son part de l’historia del cultiu de l’arròs a les comarques de l’Alt i el Baix Empordà a Girona, des de que els humans s’adonaren de que el cultiu d’aquesta gramínia en unes terres que li eren altament favorables, proporcionava notables beneficis. Sobre tot als qui se'n beneficiaven sense exposar la seva salut.

Gaietana sujetaba con mano firme las riendas del caballo que montaba, cubierto de sudor i nervioso, mientras que con la otra  enarbolaba la bandera de la que se había proveído para que todo el mundo la viera y la siguiese. Miró hacia atrás, hacia el pueblo de Albons y en su cabeza se reprodujeron por un instante las imágenes de los numerosos fallecidos como consecuencia de las epidemias que habían sufrido recientemente y de las que aún sufrían las secuelas. Buscó con la vista al alcalde y a los demás conciudadanos que se habían comprometido a ponerse de su lado en su propósito de destruir los cultivos de arroz de la zona, las acequias y los deficientes canales de irrigación, que eran la causa y el origen del paludismo y de las epidemias que asolaban la población, sobre todo a los trabajadores que pasaban la jornada agachados, con los pies sumergidos en el lodo de las plantaciones, para sembrar y recoger las cosechas de las que se beneficiaban los propietarios de las tierras, los perceptores de diezmos, como los nobles que tenían derechos ancestrales sobre aguas y explotación de molinos y la Iglesia, por...por lo que fuese. Y levantando la bandera al grito de "Muera el arroz" aquella gente se dedicó a una sistemática y minuciosa destrucción de los cultivos y de los sistemas de riego.

Esta dramatización se basa en una historia real, acontecida el año 1797. Tanto la protagonista como el escenario y los motivos de la revuelta existieron y los hechos fueron verídicos y forman parte de la historia del cultivo del arroz en las comarcas del Alt y Baix Empordà en Girona, desde que los humanos se apercibieron de que el cultivo de esta graminea en unas tierras muy favorables para ello, les reportaba pingues beneficios. Sobre todo a los que se beneficiaban sin exponer su salud.

Pals

Els primers referents de la vila de Pals es troven a l'any 889 i ens remeten a un castell edificat al damunt del "Mont Aspre", que es com s'anomenava la ubicació on era. Envoltada de aiguamolls la vila anà configurant-se com un nucli de gran importancia a l'època medieval i patì especialment els efectes de les Revoltes de Remences entre els segles XIV i XV, que la destruiren fins a quedar únicament dempeus la Torre de les Hores, que es el símbol mes conegut del paissatge de Pals.

Las primeras referencias de la villa de Pals se remontan al año 889 y nos remiten a un castillo edificado sobre el "Mont Aspre", que es como se denominaba la ubicación donde estaba. Rodeada de marismas la villa fué configurándose como un núcleo de gran importancia en la época medieval y sufrió especialmente los efectos de la revolución de las Remenses entre los siglos XIV y XV , que la destruyeron hasta quedar únicamente en pie la Torre de las Horas, que es el símbolo más conocido del paisaje de Pals.

Ullastret

A Ullastret hi han les restes d'un poblat íberic molt ben conservat, que atrau l'interes arqueologic  per la seva evident importancia i que motiva a estudiosos, turistes o gent encuriosida a visitar aquests testimonis histórics. Però a mes, el poble te un nucli medieval de gran bellesa molt racomanable de visitar. Guarda per exemple una mostra arquitectónica, usual en èpoques passades, el pórtic o porxo cobert utilitzat per a albergar parades de venda de productes i dels que queden en peu ben pocs a tota Catalunya. Aixo naturalment a part del famos recuit...

En Ullastret se pueden encontrar las ruinas de un poblado ibérico muy bien conservado, que atrae el interés arqueológico por su evidente importancia y que motiva a estudiosos, turistas o gente atraída por visitar estos testimonios históricos. Pero ademas, el pueblo tiene un núcleo medieval de gran belleza, muy recomendable para visitar. Guarda por ejemplo una muestra arquitectónica frecuente en épocas pasadas, el pórtico o porche cubierto, que se destinaba a albergar puestos de venta de productos, y de los que quedan muy pocos en toda Catalunya. Esto naturalmente aparte del famoso "recuit"...

L'Empordà - Llabiàs

Llabiàs es un nucli de població instal.lat damunt d'un turó entre Gualta i Fontanilles. El mes destacable d'aquest lloc, a part de l'esglesia de Sant Romà que data del segle XII i que constitueix el seu símbol identificatiu,  son les  meravelloses vistes, per un costat cap a Torroella i el Massis del Montgri i per l'altre albirant Ullastret i la plana que antigament era un estany, tocant al poblat ibèric. D'aquí provenía la casa de Llabià, que van tenir paper mencionable a la historia: en Bernat de Llabiá va ser responsable de la construcció del Castell del Montgri. En Pere de Llabià, anomenat per en Ramon Muntaner en la seva Crónica, va tenir una presencia destacada en la conquesta de Mallorca.

Llabiàs es un núcleo de población encaramado en una colina entre Gualta y Fontanilles. Lo más destacable de este lugar, aparte de la iglesia de San Romà, construida en el siglo XII y que constituye su símbolo identificativo, son las maravillosas vistas, por un lado hacia Torroella y el macizo del Montgri y por el otro hacia Ullastret y la llanura que antaño era un estanque cabe al poblado ibérico. De aquí  provenía la casa de Llabià, algunos de cuyos miembros tuvieron papel mencionable en la historia: Bernat de Llabià fue responsable de la construcción del castillo del Montgri. Pere de Llabià, nombrado por Ramón Muntaner en su Crónica, tuvo una presencia destacada en la conquista de Mallorca.

Canapost

Si des de Peratallada et dirigeixes a Forallac, en passar per la següent  rotonda estareu ben a prop de Canapost, que es un d'aquells llocs que hi passes mil vegades i potsser no t'hi fixes. Però Canapost es un indret mes com aquests nuclis de població diseminats per l'Empordà, que com Peratallada, Pals, Sant Julià de Boada, Palau Sator, etc., preserven  l'encant dels pobles medievals. L'Esglesia romànica de Sant Esteve presideix aquest nucli de població, documentat des de l'any 901, però segurament d'origen molt mes antic, com semblen indicar les restes de les pedreres del proper Puig de Sant Julià, que apuntarien a èpoques ibèrica i romana. El 2005 es van descobrir tocant a l'esglesia 18 sepultures antropomórfiques, originaries del segle X.

Si desde Peratallada  te diriges a Forallac, al pasar por la siguiente rotonda estaréis muy cerca de Canapost, que es uno de aquellos lugares por los que puedes pasar mil veces y quizás no te fijas que está allí. Pero Canapost es otro lugar como muchos núcleos de población diseminados por el Empordà, como Peratallada, Pals, Sant Julià de Boada, Palau Sator, etc., que conservan el encanto de los pueblos medievales. La iglesia de Sant Esteve preside este núcleo de población, documentado ya en el año 901, pero seguramente de origen mucho más antiguo, como parecen indicar los restos de las canteras del cercano Puig de Sant Julià, que apuntarian a épocas ibérica o romana. El año 2005 se descubrieron cabe a la iglesia 18 sepulturas antropomorfas, datadas del siglo X.