Pintors surrealistes contemporanis: Stanislav Plutenko

 

"Una amable conjuntura", 2001, Stanislav Plutenko, (nascut el 1961 a Moscou). Els seus pares el van orientar cap a l'enginyeria i va obtenir el títol d'Enginyer de Turbines, però la sement de l'Art li va pogué. Desprès de l'enginyeria estudià a l'Institut Plekhanov i entrà en el mon del surrealisme figuratiu. L'estil de representar imatges inspirades en figures reals, deformades o resaltades parcialment, immerses en escenografies de situacions oníriques, constitueix un múltiple repte per un artista: el de la tècnica i el de la imaginació per crear aquests escenaris increïbles, impregnats de missatges referents a situacions històriques, socials, filosòfiques o polítiques. Aquest pintor es membre de l’Acadèmia de la Creativitat de Moscou i des de 1990 ha participat amb força èxit en nombroses exposicions en diversos països europeus i americans.

 

www.plutenko.ru

 

Pintors de gènre: Charles Spencelaih

 

“Guerra o no, a qui le preocupa?” 1945, Tate Gallery, Londres. Charles Spencelaih (1865-1958). Aquest pràcticament desconegut pintor anglès, va realitzar una copiosa producció de pintures a l’oli desprès d’haver estudiat Art a Kensington i a París. Entre 1892 i 1958 no va deixar de participar en exposicions  com a la Royal Academy. El seu estil era academicista i principalment pintava retrats de personatges, generalment gent gran, emmarcats en escenes de vida domèstica. Va gaudir del reconeixement de la Reina Mary, que col·leccionava les seves pintures. Fins i tot també - com que era miniaturista -va pintar una miniatura del Rei George V que la Reina incorporà a la seva casa de nines (¡?) En els anys de la IIGM va realitzar una sèrie de pintures, que començà el 1939 amb "Per què la guerra",  conservant la línia d’escenificació domèstica, però involucrant referències a l’actualitat  viscuda, com en aquesta que posa de relleu l’ànim del personatge davant de la proximitat de l’acabament del conflicte bèl·lic. La seva pròpia casa de Londres va ser destruïda en un bombardeig de l’aviació nazi.

Pintors paisatgistes catalans: Modest Urgell

 

“Paisatge amb barca”. 1901. Modest Urgell i Inglada (1839-1919) Artista català, nascut a Barcelona, fill d’un Reusenc i d’una Vilanovina,  de vocació comediògraf però, tot i que sembli estrany, la família el convencé perquè enlloc de dedicar-se al teatre s’orientés cap a la pintura i s’incorporà a l’escola de Sant Jordi. Reconegut com un dels més importants paisatgistes  a cavall entre els segles XIX i XX va tenir una notable presencia en el mon cultural de la Barcelona de l’època, el que segurament repercutí en que les seves obre tinguessin un gran èxit de vendes, i això li permeté portar una vida acomodada. Malgrat la seva dedicació a la pintura no va deixar de fer algunes incursions literàries i en el mon teatral, en el que no triomfà de la mateixa manera. Un dels seus llibres “Catalunya”, es una recopilació de la seva obra, amb el que sembla que tractava de contrastar les crítiques dels seus detractors, de que sempre pintava els mateixos temes. La seva pintura pot qualificar-se a mig camí entre el romanticisme i el realisme i va abundar en escenes de capvespre. També treballà com a professor de perspectiva a l’escola de la Llotja a Barcelona i el seu estil tingué influencia en Picasso, Miró i Anglada Camarasa.

Pintors naif: Giuseppe Boschetti

 

“Musics de cambra”, 2000, col·lecció privada. Giuseppe Boschetti (1944-2022) peculiar pintor italià d’estil naïf, autodidacta, que reflectia en els seus quadres amb màgia,  ironia i un toc de simplicitat escenes de la vida quotidiana, tant privada com pública i festiva de la regió d’on era nat, la Romagna i més concretament del seu poble, Santarcangelo. Va ser distingit per la seva obra artística, però també cultural i divulgativa,  amb la medalla d’or de la Presidència de la República. Es diu que no pintava per vendre les seves obres i que les conservava a casa seva en una mena de museu, perquè les contemplessin família i amics.

Pintors figuratius: Victor Jacques Renault des Graviers

.

“Les aiguaderes de Tanger”, col·lecció privada. Víctor Renault des Gravier (1816-1904). Aquesta es segurament la pintura més coneguda d’aquest artista figuratiu francès, deixeble de Delaroche i que s’especialitzà en escenes de gènere. Va debutar el 1848 en el Saló de Paris i fou membre de la Societat d’artistes francesos. Com Delacroix, Benjamin Constant i altres pintors francesos sentia atracció per les escenes que podia captar en el Marroc de l’època, el que va dur a que se’l classifiqués com a orientalista. No es troba gaire informació sobre la biografia d’aquest pintor.

Pintors orientals: Wang Ming Yue

“La cançó del cel”, 2007. Wang Ming Yue (nascut el 1962) Es un pintor i gravador xinès que pinta a l’oli en estil realista, sobre tot imatges de dones abillades  amb els vestits tradicionals del seu país. Te un gran reconeixement internacional com ho demostra el fet que l’any 2004 va celebrar una exposició individual al Regne Unit, “L’esperit dels somnis de les flors” i totes les obres que presentava van ser venudes el primer dia de l’exposició.  Ming Yue va ser practicant de Falung Gong, una disciplina que combina budisme, taoisme, meditació, gimnàstica i espiritualitat per aconseguir estabilitat emocional i autocontrol. Fomentada per el propi Govern xinès com a motivació , quan va adquirir un notable augment de seguidors – més de 70 milions -  el criteri va canviar i van començar a perseguir-los. A meitat dels 90 del segle passat el propi Ming Yue va ser detingut i la seva casa saquejada. El van empresonar i condemnar a treballs forçats en una presó de Pequin.

Pintors surrealistas: Hector Poleo

 

“Els tres comissaris” , 1943, Museu d'Art Contemporani de Caracas- Hector Poleo (1918-1989) Aparentment es tracta de tres camperols fent-se confidències, però no es aquesta la impressió que el pintor del quadre pretenia transmetre. En uns moments d’agitació social a Veneçuela, l’autor volia mostrar uns personatges foscos: tres comissaris d’una policia  que exercia repressió sobre el poble en temps de la dictadura de Juan Vicente Gómez. L’artista nascut a Caracas, de caracter multidisciplinar,  que també confeccionà tapissos i va ser escultor , havia estudiat muralisme a Mèxic amb en Diego Rivera, però el seu periple professional es va estendre per molts països, tant americans com europeus. Desprès d’una etapa neoyorquina, i acabada la IIGM s’instal-là a Paris on visquè deu anys. El seu estil de realisme social evolucionà cap un surrealisme figuratiu, impregnat igualment de sensibilitat que el portà a participar en nombroses exposicions i aconseguir destacats premis.