Intolerancia

7:30 del matí, el carrer buit. No es veu ni una ànima, cap vehicle. Passejo amb la meva gosseta en aquest ambient tranquil i pacífic quan tot d’una em sobresalta un ciclista que apareix davant meu circulant per la mateixa vorera, vestit de cap a peus amb les millors gales ciclistes, casc fluorescent  inclòs. Li assenyalo que la vorera està reservada pels vianants i que disposa d’una amplia calçada completament buida per circular.

 

No li ha fet el pes la meva observació i ha acabat aconsellant-me que em busqui alguna cosa per a ocupar la meva vida (?)

 

L'ordenança municipal del lloc on ha succeït l'incident, Premià de Mar, preveu taxativament que les bicicletes no poden circular per les voreres per on caminen els vianants. Però això poc importa.

 

Es un problema més greu del que sembla, perquè la intolerància i la manca de respecte estan esdevenint una constant i les postures radicalitzades en un o un altre sentit emergeixen cada cop amb més força.

 Això ho veiem no únicament en aquest cas , també en el de la gent que no li agraden les normes les vulnera i en fa d'aquestes vulneracions una bandera, sense pensar en cap respecte a la convivència: aquells que tenen pressa i se t'enganxen en el para-xocs del darrera tot i que tu vagis a la velocitat permesa i pel carril de la dreta, els que tiren les seves deixalles a qualsevol lloc, els que escupen o llencen xicles a terra, els  que no recullen les defecacions dels seus gossos, els que orinen al mig del carrer sense importar-los si hi ha gent a prop. Fa pocs dies en vaig veure a un d'aquests a menys de cinc metres d`una cua de gent davant d'una taquilla i sense amagar-se'n.

 

I una llarga llista de comportaments incívics que fan més desagradable la vida quotidiana, ja de per si complexa.

 

Penso que es símptoma d'una societat desballestada i egoista. Només l'educació i la responsabilització podria corregir aquests comportaments. Alguna cosa deu de fallar.

 

 

 

Fumar a la platja, o no?

Una de les noticies del dia: a partir d’avui es prohibeix fumar a les platges de Barcelona, els medis se’n fan ressó.

Lo de no fumar a la platja, està be. M’agradaría saber però la proporció de qui ho demana sobre els qui ho defensen. No seria prudent determinar zones reservades per qui vulgui fumar?

 

Dic que està be, perquè aquí ensopeguem un cop més amb l’estupidesa humana. L’estupidesa humana que no enten què es el respecte al medi ambient i que en lloc de guardar-se les tatxes de cigarreta i llençar-les despres en un lloc adient, les deixa que ho embrutin tot, a part de les conseqüencies derivades: contaminació, polució del mitja natural, toxicitat per els essers humans i per altres especies, etc.

Ahir vam veure per TV que un vehicle camuflat de la policia feia seguiment d’infractors, els parava i els denunciava, com en el cas d’una dona que conduia al mateix temps que es pintava els llavis. I quan l’aturen, la seva manifestació es “a on diu que estigui prohibit pintar-se els llavis en el cotxe?”

 

I aquesta es un altra dels motius perquè passen certes coses: Si t’han enganxat, menjat el teu orgull, acota el cap i reconeixe-ho, no busquis excuses de mal pagador. Com els que tiren les tatxes a la platja. Però aixo seria demanar sentit comú, cosa ben poc present a la societat actual.

 

Com per exemple els qui escupen o llencen chicles mastegats al terra o closques de pipes. Els que deixen a qualsevol lloc llaunes o envoltoris de menjar perquè creuen que l’espai public es un enorme cubell d’escombreries. Els que no recullen les defecacions dels seus gossos…

 

Els ganapies que fan servir elements de parcs infantils per a divertir-se, malmetent-los. Els que posen els peus en el seient de devant, sigui en transport pùblic o en altres llocs com restaurants. Aquells que pixen a on els sembla sense respectar ni aspectes ètics ni de salubritat…

 

Aquells que pinten mamarratxades a persianes, portes, parets, vagons de tren o autobusos, etc.  per a expressar el seu “art en llibertat” i que l’unic que aconsegueixen es embrutar. Als que els importa ben poc els vianants que caminen per la vorera i els assetjen amb els seus patinets o les seves bicicletes o circulen en contradirecció… 

 

I una llarga llista de comportaments incivics, insolidaris i egoïstes, que fan que en definitiva arribi a trobar be que prohibeixin fumar a la platja. Com vaig trobar be el clatellot en forma de multa i retirada de punts a la que es pintava els morros i ho poso deliberadament amb una expressió gràfica, per alló de que morro en te molt.

 

Ara, si a la persona que exhibeix aquests comportaments no li suposa cap molestia tangible, com per exemple identificació i sanció d’aplicació immediata i dona temps a que una altra instancia “benintencionada” li retiri la multa i li restitueixi els punts, s’haurà esvelotat el galliner per res.

 

Com per totes les altres materies de comportaments incivics.

Jordi Manzanera

Normalment no coneixem a fons la història d'altres països. Amb prou feines coneixem la del nostre! 

La situació de guerra entre Rússia i Ucraïna m'ha portat a intentar d'enterar-me algo de la història d'aquest darrer país.

I he sabut d'algunes de les vicissituds que ha tingut i dels ensurts que ha patit durant la seva història, gairebé sempre per la intervenció d'interessos aliens al país, siguin russos, polacs, turcs, austríacs, etc. En el que ha tingut molta importància, des del meu punt de vista, la ubicació geoestratègica del país.  

Amb els corresponents episodis de matances, crueltats, explotació...A Ucraïna els nazis van exterminar la important població jueva que hi residia.

Per si voleu saber-ne quelcom més.

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Ucrania

La crisi d'Ukraina

 

M'acaba d'entrar la noticia de que Espanya ha ofert recolzament bèl·lic a l'Otan per a enfrontar-se a  Rússia en prevenció de que en Putin vulgui envair Ukraina: dos vaixells i caces de guerra.

 

Ja s'estan organitzant maniobres militars, tant per un costat com per un altre per a exhibir muscle i "defensar els interessos de la ciutadania" ens aquests tant perillosos moments. I jo em pregunto, arriscant la vida de militars i civils per decisió de líders que decideixen en funció del seu sentit estratègic (es a dir per les seves gònades), es protegeixen gaire els interessos reials de la ciutadania?

 

No seria més be que lo que realment interessa a la ciutadania s'allunya  de les posicions maximalistes d'aquests líders i de les ganes de jugar dels estaments militars  amb les seves mortals joguines?

 

La situació em porta a pensar en el que va succeir el 1962 amb la crisi cubana. En aquell moments els EEUU van saltar per la intenció de la URSS d'instal·lar míssils nuclears a l'illa de Cuba. La decisió va esdevenir després d'un seguit  d'intents per part dels Nord-americans a fi de desestabilitzar el Govern de l'illa, incloent la fallida invasió de la Badia Cochinos. Evidentment el míssils eren una amenaça per els Estats Units, però els participants van saber reconduir la crisi, tant en Kennedy com en Jrushchov, tot i que per arribar a un acord van haver de prescindir d'en Castro que es va emprenyar  de manera estratosfèrica.

 

Trobo punts de semblança entre la situació actual i la de llavors, amb els protagonistes situats en un escenari similar, però en aquesta ocasió en territori europeu i un territori en disputa, aquesta vegada Ukraina. I també com aleshores els EEUU fan intervenir comparses per a carregar-se de raons, en aquella oportunitat amb vaixells argentins, veneçolans i dominicans. El mateix van fer amb la guerra de l'Irak. Serà en Sánchez un nou Aznar?

 

Espero que aquest cop els líders també tinguin el seny que van demostrar en aquells temps, que en Putin deixi Ukraina en pau i que la Otan renunciï a instal·lar dispositius nuclears encerclant Rússia.

 

Com a colofó us deixo retall d'una frase que va pronunciar l'Ernesto Che Guevara com a reacció davant de la retirada dels míssils per part de la URSS  i que demostra que la ciutadania l'importava tres pebrots, que lo seu era la revolució per la revolució.

 

"Es el ejemplo escalofriante de un pueblo que está dispuesto a inmolarse atómicamente para que sus cenizas sirvan de cimiento a sociedades nuevas y que cuando se hace, sin consultarlo, un pacto por el cual se retiran los cohetes atómicos, no suspira de alivio, no da gracias por la tregua; salta a la palestra para dar su voz propia y única, su posición combatiente, propia y única, y más lejos, su decisión de lucha aunque fuera solo."

El jo quantic?

 Contestació a un amic:

 Amic Ricard, he llegit amb interès el que m’has enviat. T’haig de dir però que no se si ho entès prou be. 

 

Si no vaig errat el que tu postules es que tractant-se el jo d'un compendi de característiques incorpòries, però subjectives a cada esser humà,  que interpretes com a ànima, et resisteixes a acceptar que un cop traspassats, aquestes energies que han presidit la vida de cadascú en forma de sentiments, percepcions, estimacions, odis, etc. etc. es perdin. 

 

I  apuntes que potser es transformin passant  a perviure en una altra dimensió.

 

El  tema en si no m'ha estat aliè. De jove vaig llegir alguns llibres que l’enfocaven, llibres que aviat vaig deixar de costat, perquè la teoria em semblava més pròpia de novel·les de ciència ficció. Recordo dos concretament -  que  per cert em sembla que encara els tinc - escrits per un tal Lompsang Rampa que deia que era monjo tibetà.

 

En el llibre, “El tercer ojo” i més endavant en “El médico de Lhasa” abordava temes com el Jo astral, l’aura (que sería el compendi detectable de les energies subsumides en el Jo), la extracorporeitat, etc, etc. Més tard em vaig enterar que aquest escriptor ni era monjo ni era tibetà, sinó un anglés que es considerava la reencarnació d’un monjo del Tibet a on ell no hi va arribar a estar-hi mai.

 

Moltes d’aquestes teories van ser difoses a Europa per nazis que en els anys trenta van ser enviats al Tibet per en Hitler a fi de tractar de localitzar alli els origens de la raça aria, com per exemple Ernst Schafer.

 

Aquestes informacions, afegides al meu natural excepticisme religiós, em van fer abandonar qualsevol anàlisi que aprofondis en la qüestió. 

 

Sobre el Jo i el no Jo, vaig tornar a trobar-m’hi mes tard en dues vessants: la psicològica i la filosòfica.

 

Tocant la psicològica, quan per motius professionals vaig estudiar les característiques inherents a la personalitat per a detectar si aquestes característiques en cada cas concret s’adaptaven a les necessitats dels llocs de treball a cubrir. A part d’altres tècniques en materia de psicología industrial, vaig aprofondir en les definicions freudianes de l’alló (instints bàsics, fonamentals i primaris) del jo (consciencia, contacte amb la realitat i aparentment en conflicte amb l’alló) i el Super jo, que es l’encarregat de controlar les pulsions, es deriva de l’educació i s’encarrega de l’adaptació (o no) de cada persona en l’entorn en el que viu.

 

Sobre la interpretació  filosòfica hi he entrat en contacte més profund recentment. Tot i que els filòsofs clàssics i medievals ja havien analitzat l’idea del jo, no va ser fins Descartes que va  preconitzar que el jo està associat a l’activitat del pensament cognoscent (el famós penso doncs existeixo), centrant la interpretació en que això es l'expressió més complerta de la lliure voluntat de cada individu. Kant el va seguir en aquesta definició, estimant que precisament el comportament derivat del jo es el que podia qualificar en un sentit o altre a cada individu, qualsevol que sigui la naturalesa positiva o negativa d'aquesta qualificació. Altres filòsofs més moderns han estudiat les característiques del jo, com Fichte, que ampliava el marc de les atribucions del jo amb les del no-jo, o sigui de tot el demes que no es propi de cada individu, però que contribueix a la formació del jo.

 

Per abreujar, en cap dels esmentats camps he trobat pistes sobre que desprès de la mort les energies generades per la concepció del jo poguessin transmutar-se en una forma diferent que perpetuï les seves atribucions ad-personam  en una altra dimensió. Suposant que pogués ser, el resultat d'aquesta transmutació segurament no tindria res a veure amb l'esser anterior que les hagués encabit. 

 

Com per exemple la teoria de les cordes en física quàntica, que no penetra en les característiques de les dimensions no abordables actualment, siguin 11,  16 o 32, siguin levogires o dextrogires. A hores d'ara no es coneix pràcticament res d'aquesta teoria, més del que fa referencia a les forces gravitacionals o haver acotat els infinits de la teoria quàntica de camps. Tampoc es pot aplicar el mètode de la falsació per a contrast, ja que no es poden experimentar realment les escales de Planck. Això fa que molts científics es plantegin si en realitat es una teoria científica.

 

Per tant qualsevol pensament sobre el que resultaria i si això suposaria una pervivència del jo humà, sigui quina sigui la forma resultant, es de moment una mera especulació.  

 

Però, però, però...s'arriba a una part de la filosofia, la Filosofia de la ciència,  que contempla la ciència amb la mirada sempiternament dubtant del caire filosòfic. No sempre s'han portat be, donat que en una època el filòsofs pretenien governar des del seu punt de vista com s'havia 

de produir la investigació científica - Popper, Khun, Lakatos, Fereyabend, El Cercle de Viena, etc. El resultat final es que els científics van engegar la filosofia i en van prescindir. Una frase d'un científic, en Kevin Warwick, en relació a aquesta discrepància va ser

 

"Penso que tots som filósofs, y que aquells que es descriuen ells mateixos como 'filósofs' simplement no tenen una feina diaria a la que acudir".

 

I aquí ens trobem amb el Transhumanisme. Prescindint per el moment de les valoracions ètiques o morals i centrant-nos únicament en la possibilitat, veiem els avenços que en aquesta matèria s'estan aconseguint, recolzats per la Intel·ligència Artificial.

 

Per a cercar un símil, imaginem que l'esser humà es com un ordinador, que te gravades les seves característiques intrínseques que el fan funcionar, en una memòria de sistema equivalent al cervell humà. Aquestes característiques funcionen de mentre la memòria rep energia i s'actualitzen constantment per l'influx del contacte amb l'entorn, configurant regles de funcionament, coneixements, experiència i valors. En quant desapareix l'energia (la vida) aquestes constants deixen de funcionar. I en el cas d'un ordinador (o d'un robot, per anomenar-lo ja més clarament) es van perdent perquè deixen d'actualitzar-se.  Només es podrien recuperar si es subministres de nou energia  o si les constants gravades en la memòria del sistema fossin traslladades a la  memòria d'una altra màquina.

 

Sembla ciència ficció, oi? Doncs sembla que hi som més a prop del que ens podem imaginar.

 

L'abans anomenat Warwick ha assolit notoris èxits en el camp de la implantació de elements mecànics o electrònics en l'organisme humà, governats per el cervell o per el propi sistema nerviós. En una conferencia realitzada el 2017 a Esade va dir entre altres coses interessants:

 

"Sàpiguen que  tècnicament ja es possible connectar la consciencia de dos humans. Tenim tecnologia per vincular dos cervells."

Enllaç:  Hacia una humanidad cíborg (lavanguardia.com)

 

Segurament falta encara per a arribar a transferir la energia que configura el jo d'una persona a un robot o a un altre esser humà i a més això obre unes perspectives francament aterradores. Com s'aprofitarien d'aquesta possibilitat els que tinguessin a les seves mans la possibilitat de fer-ho? Novament el mite Frankestein?

 

Per últim, et deixo unes frases d'en Richard Dawkins, científic obertament antireligiós. No totes son acceptables, però moltes d'elles donen que pensar. 

Enllaç: https://psicologiaymente.com/reflexiones/frases-richard-dawkins

 

Tot i així no rebutjo mai totalment que alguna cosa es pugui arribar a produir. Però m'ho miro en el més pur possible criteri filosòfic cartesià. Una abraçada.