La crisi d'Ukraina

 

M'acaba d'entrar la noticia de que Espanya ha ofert recolzament bèl·lic a l'Otan per a enfrontar-se a  Rússia en prevenció de que en Putin vulgui envair Ukraina: dos vaixells i caces de guerra.

 

Ja s'estan organitzant maniobres militars, tant per un costat com per un altre per a exhibir muscle i "defensar els interessos de la ciutadania" ens aquests tant perillosos moments. I jo em pregunto, arriscant la vida de militars i civils per decisió de líders que decideixen en funció del seu sentit estratègic (es a dir per les seves gònades), es protegeixen gaire els interessos reials de la ciutadania?

 

No seria més be que lo que realment interessa a la ciutadania s'allunya  de les posicions maximalistes d'aquests líders i de les ganes de jugar dels estaments militars  amb les seves mortals joguines?

 

La situació em porta a pensar en el que va succeir el 1962 amb la crisi cubana. En aquell moments els EEUU van saltar per la intenció de la URSS d'instal·lar míssils nuclears a l'illa de Cuba. La decisió va esdevenir després d'un seguit  d'intents per part dels Nord-americans a fi de desestabilitzar el Govern de l'illa, incloent la fallida invasió de la Badia Cochinos. Evidentment el míssils eren una amenaça per els Estats Units, però els participants van saber reconduir la crisi, tant en Kennedy com en Jrushchov, tot i que per arribar a un acord van haver de prescindir d'en Castro que es va emprenyar  de manera estratosfèrica.

 

Trobo punts de semblança entre la situació actual i la de llavors, amb els protagonistes situats en un escenari similar, però en aquesta ocasió en territori europeu i un territori en disputa, aquesta vegada Ukraina. I també com aleshores els EEUU fan intervenir comparses per a carregar-se de raons, en aquella oportunitat amb vaixells argentins, veneçolans i dominicans. El mateix van fer amb la guerra de l'Irak. Serà en Sánchez un nou Aznar?

 

Espero que aquest cop els líders també tinguin el seny que van demostrar en aquells temps, que en Putin deixi Ukraina en pau i que la Otan renunciï a instal·lar dispositius nuclears encerclant Rússia.

 

Com a colofó us deixo retall d'una frase que va pronunciar l'Ernesto Che Guevara com a reacció davant de la retirada dels míssils per part de la URSS  i que demostra que la ciutadania l'importava tres pebrots, que lo seu era la revolució per la revolució.

 

"Es el ejemplo escalofriante de un pueblo que está dispuesto a inmolarse atómicamente para que sus cenizas sirvan de cimiento a sociedades nuevas y que cuando se hace, sin consultarlo, un pacto por el cual se retiran los cohetes atómicos, no suspira de alivio, no da gracias por la tregua; salta a la palestra para dar su voz propia y única, su posición combatiente, propia y única, y más lejos, su decisión de lucha aunque fuera solo."

El jo quantic?

 Contestació a un amic:

 Amic Ricard, he llegit amb interès el que m’has enviat. T’haig de dir però que no se si ho entès prou be. 

 

Si no vaig errat el que tu postules es que tractant-se el jo d'un compendi de característiques incorpòries, però subjectives a cada esser humà,  que interpretes com a ànima, et resisteixes a acceptar que un cop traspassats, aquestes energies que han presidit la vida de cadascú en forma de sentiments, percepcions, estimacions, odis, etc. etc. es perdin. 

 

I  apuntes que potser es transformin passant  a perviure en una altra dimensió.

 

El  tema en si no m'ha estat aliè. De jove vaig llegir alguns llibres que l’enfocaven, llibres que aviat vaig deixar de costat, perquè la teoria em semblava més pròpia de novel·les de ciència ficció. Recordo dos concretament -  que  per cert em sembla que encara els tinc - escrits per un tal Lompsang Rampa que deia que era monjo tibetà.

 

En el llibre, “El tercer ojo” i més endavant en “El médico de Lhasa” abordava temes com el Jo astral, l’aura (que sería el compendi detectable de les energies subsumides en el Jo), la extracorporeitat, etc, etc. Més tard em vaig enterar que aquest escriptor ni era monjo ni era tibetà, sinó un anglés que es considerava la reencarnació d’un monjo del Tibet a on ell no hi va arribar a estar-hi mai.

 

Moltes d’aquestes teories van ser difoses a Europa per nazis que en els anys trenta van ser enviats al Tibet per en Hitler a fi de tractar de localitzar alli els origens de la raça aria, com per exemple Ernst Schafer.

 

Aquestes informacions, afegides al meu natural excepticisme religiós, em van fer abandonar qualsevol anàlisi que aprofondis en la qüestió. 

 

Sobre el Jo i el no Jo, vaig tornar a trobar-m’hi mes tard en dues vessants: la psicològica i la filosòfica.

 

Tocant la psicològica, quan per motius professionals vaig estudiar les característiques inherents a la personalitat per a detectar si aquestes característiques en cada cas concret s’adaptaven a les necessitats dels llocs de treball a cubrir. A part d’altres tècniques en materia de psicología industrial, vaig aprofondir en les definicions freudianes de l’alló (instints bàsics, fonamentals i primaris) del jo (consciencia, contacte amb la realitat i aparentment en conflicte amb l’alló) i el Super jo, que es l’encarregat de controlar les pulsions, es deriva de l’educació i s’encarrega de l’adaptació (o no) de cada persona en l’entorn en el que viu.

 

Sobre la interpretació  filosòfica hi he entrat en contacte més profund recentment. Tot i que els filòsofs clàssics i medievals ja havien analitzat l’idea del jo, no va ser fins Descartes que va  preconitzar que el jo està associat a l’activitat del pensament cognoscent (el famós penso doncs existeixo), centrant la interpretació en que això es l'expressió més complerta de la lliure voluntat de cada individu. Kant el va seguir en aquesta definició, estimant que precisament el comportament derivat del jo es el que podia qualificar en un sentit o altre a cada individu, qualsevol que sigui la naturalesa positiva o negativa d'aquesta qualificació. Altres filòsofs més moderns han estudiat les característiques del jo, com Fichte, que ampliava el marc de les atribucions del jo amb les del no-jo, o sigui de tot el demes que no es propi de cada individu, però que contribueix a la formació del jo.

 

Per abreujar, en cap dels esmentats camps he trobat pistes sobre que desprès de la mort les energies generades per la concepció del jo poguessin transmutar-se en una forma diferent que perpetuï les seves atribucions ad-personam  en una altra dimensió. Suposant que pogués ser, el resultat d'aquesta transmutació segurament no tindria res a veure amb l'esser anterior que les hagués encabit. 

 

Com per exemple la teoria de les cordes en física quàntica, que no penetra en les característiques de les dimensions no abordables actualment, siguin 11,  16 o 32, siguin levogires o dextrogires. A hores d'ara no es coneix pràcticament res d'aquesta teoria, més del que fa referencia a les forces gravitacionals o haver acotat els infinits de la teoria quàntica de camps. Tampoc es pot aplicar el mètode de la falsació per a contrast, ja que no es poden experimentar realment les escales de Planck. Això fa que molts científics es plantegin si en realitat es una teoria científica.

 

Per tant qualsevol pensament sobre el que resultaria i si això suposaria una pervivència del jo humà, sigui quina sigui la forma resultant, es de moment una mera especulació.  

 

Però, però, però...s'arriba a una part de la filosofia, la Filosofia de la ciència,  que contempla la ciència amb la mirada sempiternament dubtant del caire filosòfic. No sempre s'han portat be, donat que en una època el filòsofs pretenien governar des del seu punt de vista com s'havia 

de produir la investigació científica - Popper, Khun, Lakatos, Fereyabend, El Cercle de Viena, etc. El resultat final es que els científics van engegar la filosofia i en van prescindir. Una frase d'un científic, en Kevin Warwick, en relació a aquesta discrepància va ser

 

"Penso que tots som filósofs, y que aquells que es descriuen ells mateixos como 'filósofs' simplement no tenen una feina diaria a la que acudir".

 

I aquí ens trobem amb el Transhumanisme. Prescindint per el moment de les valoracions ètiques o morals i centrant-nos únicament en la possibilitat, veiem els avenços que en aquesta matèria s'estan aconseguint, recolzats per la Intel·ligència Artificial.

 

Per a cercar un símil, imaginem que l'esser humà es com un ordinador, que te gravades les seves característiques intrínseques que el fan funcionar, en una memòria de sistema equivalent al cervell humà. Aquestes característiques funcionen de mentre la memòria rep energia i s'actualitzen constantment per l'influx del contacte amb l'entorn, configurant regles de funcionament, coneixements, experiència i valors. En quant desapareix l'energia (la vida) aquestes constants deixen de funcionar. I en el cas d'un ordinador (o d'un robot, per anomenar-lo ja més clarament) es van perdent perquè deixen d'actualitzar-se.  Només es podrien recuperar si es subministres de nou energia  o si les constants gravades en la memòria del sistema fossin traslladades a la  memòria d'una altra màquina.

 

Sembla ciència ficció, oi? Doncs sembla que hi som més a prop del que ens podem imaginar.

 

L'abans anomenat Warwick ha assolit notoris èxits en el camp de la implantació de elements mecànics o electrònics en l'organisme humà, governats per el cervell o per el propi sistema nerviós. En una conferencia realitzada el 2017 a Esade va dir entre altres coses interessants:

 

"Sàpiguen que  tècnicament ja es possible connectar la consciencia de dos humans. Tenim tecnologia per vincular dos cervells."

Enllaç:  Hacia una humanidad cíborg (lavanguardia.com)

 

Segurament falta encara per a arribar a transferir la energia que configura el jo d'una persona a un robot o a un altre esser humà i a més això obre unes perspectives francament aterradores. Com s'aprofitarien d'aquesta possibilitat els que tinguessin a les seves mans la possibilitat de fer-ho? Novament el mite Frankestein?

 

Per últim, et deixo unes frases d'en Richard Dawkins, científic obertament antireligiós. No totes son acceptables, però moltes d'elles donen que pensar. 

Enllaç: https://psicologiaymente.com/reflexiones/frases-richard-dawkins

 

Tot i així no rebutjo mai totalment que alguna cosa es pugui arribar a produir. Però m'ho miro en el més pur possible criteri filosòfic cartesià. Una abraçada.

El ben menjar i la filosofía

Haig de confessar-vos que he transgredit no se quantes normatives anti-covid, perquè avui, havent d’acompanyar al meu cunyat a Vilafranca per unes qüestions personals, he aprofitat i he pensat que estava be que ens donéssim un homenatge , desprès de tants i tants dies de contenció.

I amb aquest ànim ens hem anat tots quatre, reservant taula al Restaurant Casa Joan, de la capital mes alcohòlica de Catalunya. Aquest restaurant va ser premiat l’any passat per el programa Joc de Cartes de TV3 i us haig de dir que esta be, en la seva justa mesura

Va ser inaugurat l’any 1873 i la seva decoració es correspon a la d’una casa menestral ben aposentada: mobiliari segle XIX, rajoles esgrafiades i una curiositat, rellotges de paret per tot arreu. Parats, això si. Tot contribueix a una atmosfera càlida i acullidora.

Les làmpades també es corresponen a l’època de la imatge que es pretén donar, només que les bombetes son d’aquelles de baix consum, de les de tub, amb el que aquesta imatge queda notablement perjudicada.

Respecten prou les normes de distancia i els aforaments, però ves a saber si el convenient son el metro i mig, els dos metres o les saletes individuals. Millor no pensar-hi massa un cop presa la decisió d’anar-hi.

El personal molt atent, tant la cambrera com el Cap de sala que ens prengué la comanda.

Ens vam decidir per un primer plat de morro de bacallà a la romana amb maionesa de llima i un segon amb divisió d’opinions: uns peix llimó a la brasa i altres (jo) peus de porc sense feina (desossats en un farcell). De postra trufes de xocolata. Tot acompanyat d’un cava Oriol Rossell Mític.

El sabor de les viandes bo, ben cuinades i presentades. El preu una mica per damunt de les espectatives..

Però no se si va ser el bon sabor que el dinar em va deixar a la gola, la sensació d’haver fet quelcom que podria interpretar-se com una transgressió, tot i que no ho havia sigut pas o que tot tornant i veient els camps a la llum d’un sol ben aviat minvant, em va donar per pensar en Epicur.

La fama popular d’aquest filòsof del segle IV AC que ens ha arribat es la de que es tractava d’una persona dissoluta, a la que només l’atreien els plaers de tota mena i un d’ells, com no, la bona taula. En fi,  que quan et parlen d’Epicur sense coneixe’l realment, la imatge que en treus es la d’un lliberti desbocat i un golafre refinat, però golafre al cap i a la fi.

Sembla que no era exactament així. El principi que inspirava a Epicur era el de que a la vida hi havia que ser feliç i que la mesura per aconseguir-ho consistía en l’ataraxia o dit d’una altra manera, l’absencia de preocupacions. Per tant l’objectiu dels epicureistes no era la recerca de les gratificacions desenfrenades, sinó aconseguir l’equilibri vital gaudint de la vida sense complicarse-la. La seva escola filosófica s'ubicà en una finca a les afores d'Atenes, a la que li va posar de nom El Jardi i a la que assistien per a escoltar els seu ensenyaments personatges de tota mena i representants de tota l'escala social i sí, també persones pertanyents al mon de la prostitució i polítics.                                                                                             

Epicur creia que els deus existien, però que en realitat no tenen capacitat per a influir en els humans. Probablement probava de cubrir-se les esquenes davant de eventuals acusacions d’apostasia. També afirmava que l’ànima es mortal i que no hi ha vida desprès de la mort.

Amb aquests criteris està clar que l’epicureisme havia de topar amb el cristianisme, tot i que es considera que les idees epicurees hi van contribuir en els inicis a la seva expansió.

A partir de la Edat Mitjana, el  cristianisme va combatre obertament les inspiracions epicurees. I quina manera hi havia de afrontar-les?   Fent servir algo que avui en dia s'està fent servir molt, sobre tot a les xarxes socials: desacreditar al contrari amb arguments que basant-se en mitjes veritats i en la magnificació de determinats episodis condicionen el pensament de les persones. En diem manipulació. Això ens revela que Internet només es un mitja, però que les formes i els objectius de malmetre a altres amb la difamació ja existian des de ben antic.

I es van magnificar conductes i postulats de les doctrines epicurees, posant-lis l’etiqueta d’execrables, de llibertinatge o de desenfre.

No hi ha que oblidar que el cristianisme es fonamenta en la mortificació i el dolor. La seva base gira en torn de la idea del penediment. Com podría admetre que els essers humans cerquessin la felicitat com a objectiu prioritari, en lloc de castigar-se per a existir?

En fi, que desprès de tantes reflexions jo m’he sentit una mica mes relaxat i content d’haver remedat una sensació epicurea amb el bon dinar a Casa Joan.

La bellesa i l'art del cant.

Estic escoltant l'ària  “Nessun dorma”, interpretada per diversos cantants.

Es una mania que m’ha agafat. No es nova ni fruit de l’obligat confinament , tot i que el disposar d’hores sense fer res a casa provoca que m’hi pugui dedicar amb mes disponibilitat.

Agafo doncs versions diferents de cançons,, tant me fa si es tracta d’obres líriques o populars, tot i que aquestes darreres amb alguna limitació i em dedico a intentar trobar aquells elements que les fan diferents com  veu, entonació, dicció o musicalitat. Haig d’aclarir que no soc cap expert en música i únicament em deixo portar per les sensacions que en mi desperten les diferents executòries dels cantants en qüestió.

Per Internet es prou fàcil trobar aquestes diferents versions.. Per exemple, vull comparar diferents versions de “E lucevan l’estelle”  de Tosca i busco:

Tenor                                 
Enrico Caruso, enregistrament del 1909
Miguel Fleta, enregistrament del 1924
Aureliano Pertile, enregistrament del 1930
Jussi Björling, enregistrament del 1933 (versió en suec, la versió en italià la va grabar el 1950)
Mario Lanza, enregistrament del 1957
Carlo Bergonzi, enregistrament del 1959
Mario del Mónaco, enregistrament del 1970
Alfredo Kraus, enregistrament del 1982     (possiblement?)
Placido Domingo, enregistrament del 1991
Josep Carreras, enregistrament del 1994
Luciano Pavarotti, enregistrament del 2000

I commogut per la bellesa de aquests enregistraments, m’estava centrant en els tres darrers tenors, concretament en una versió que van realitzar junts en una obra anomenada precisament Els tres tenors.

A fi d’escoltar-los a tots ells en un gran entorn de proximitat, he buscat entre les peces d’aquella obra la de “Nessun dorma”, cantada en alguns moments pels tres alhora. I de mentre els escolto, penso en Plàcido Domingo i en el rebuig que ha provocat el descobriment del seu comportament, assetjant per lo vist a nombroses dones des de fa molt temps i que ara, amb l’embranzida que ha pres el moviment Me Too, s’han atrevit a denunciar.

La meva posició es de reprovació per aquest comportament  i espontàniament sento la repulsió que produeix quan algú abusa d’una posició de poder per a induir a comportaments no desitjats o consensuats.

I aquí ve el dilema: que a mi em sembli malament la conducta espùria  d’aquest tenor, vol dir que automàticament haig de rebutjar també el seu art? Haig de menysprear el que fins abans de coneixer la informació que ara coneixem sobre ell, em semblava d’un mestratge espectacular?

Doncs no. Com a persona m’ha caigut i el criticaré tant com calgui. Com a tenor em seguirà semblant excels.

Entre els enregistraments d’aquella obra, realitzats a Caracalla el 1990, hi ha aquesta versió de “Rondine al nido”que cantava en Pavarotti i que em sembla d’una bellesa espectacular.

https://youtu.be/tJQIxubqbyY

No fa gracia.

L’any 2002 es va generar a la provincia de Guandong a la Xina, una epidemia, el SARS, que va ocasionar 800 morts a tot el mon. L’any 2009 va explotar l’epidemia de la grip porcina, amb origen als EEUU, que va produir una mortandat d’entre 150.000 a 575.000 víctimes (?). Deixant a part altres epidemies com l’Ebola, el Zica, etc. el que adverteixen els científics - això es coneix des de l’eclosió de la grip espanyola del 1918 - cada quinze anys hi ha una mutació en el virus de la grip que cada cop es mes agressiu.

Les repercusions mes comunes afecten sobre tot a l’aparell respiratori, amb derivació a pneumonia.

I coneixent això, els governants del mon, en general, s’han dedicat a gastar descomunals quantitats dineraries, dels diners que aporten els ciutadans amb els seus impostos, en armament, en donar-li gust als seus generalots per jugar amb joguines mortiferes i caríssimes i per reforçar les eines dels aparells repressius al servei del capitalisme salvatge, a travers dels governants titelles.

Però no se’ls ha acudit reforçar la sanitat pública, ans al contrari, han privatitzat tot el que han pogut. No han constituit emmagazematge de material necessari, com vestimenta adient pels sanitaris, mesures de prevenció com mascaretes, instrumentació técnica, com els respiradors, etc. etc.

Podreu dir-me que es molt fàcil dir això a toro passat, però es que no es aixì. Els antecedents que haurien d’haver servit per a adoptar aquestes mesures hi son i en conseqüencia s’hauria d’haver aplicat una política de prevenció.

Tampoc hi ha un Pla de Contingencia, des del punt de vista de “que s’ha de fer si...” cosa que a les empreses s’exigeix, però clar, demanar als governants que pensin en aquestes coses resulta dificil, si pensem que la major part d’ells no ha treballat a la seva puta vida.

Tot es fa improvisadament, quan amb els mitjans de que disposen i sobre tot deixant-se aconsellar per els qui hi entenen, que son els científics i no els militarots, sería mes adient el.laborar plans de contingencia. I evitar minimitzar el efectes de la situació, perquè desprès la realitat s’encarrega d’escombrar aquests intents de dissimular.

I l’altre aspecte fatal del panorama es la barreja de la política amb les circumnstancies que atravessem. La por a prendre decisions dures que poden generar insatisfaccions a algún sector, com ara les empreses de l’Ibex35 o vigilant a cluc d’ull les reaccions dels partits opositors o fins i tot del teixit social del propi partit. També s’esperonen els partidismes a favor o en contra d’uns envers d’altres, el que converteix a una societat altament exposada a travers de les xarxes socials en un camp de mines.

De mentre es generen resultats negatius, com la possible mort de persones que s’hagues pogut evitar si les decisions s’haguessin pres en la forma i els moments oportuns, el monumental estrés i exposició del personal sanitari i la por de la població lógica, però augmentada per la desconfiança en els que haurien d’afrontar aquestes qüestions amb solvencia.

Se’n diu negligencia culposa.

Han detingut a Carola Rackete

El mon està cavalcant descontroladament cap a una mortal incapacitat per resoldre els problemes. Els lobbies económics i els governants polítics s’encasellen cada cop mes en defensar els seus interessos i les seves cadires, fent veure que ho fan per afavorir a la gent, però en realitat el que volen es  tenir a la gent controlada i seguir exprimint la mamella, amb dissimul, perquè es noti el menys possible. Aquesta orientació afavoreix l’aparició de moviments ultradretans, com aquí mateix el de Vox (a Italia Salvini), que exploten la por a que es perdin drets o seguretat, cosa que efectivament pot passar si s’abandona l’exercici de responsabilitat que com a governs han de realitzar. El que em porta a pensar si tot plegat no serà un altre engany per que es pugui escanyar als ciutadans. Ningú mereix morir o ser esclavitzat quan intenta trobar un camí per una vida millor.

Ningú mereix ser castigat per tractar d’ajudar a qui ho intenta.

Hi ha honor en les guerres?

Hi ha honor en les guerres? Avui fa 100 anys que es va signar l’armistici que va acabar amb la 1a. Guerra Mundial. Mes de vuit mil.lions de morts en combats. Mes de dinou si compten combatents i població civil. Centenars de milers de vidues, ferits o inhabilitats. Incomptables families destruides. Avui en dia alguns historiadors es pregunten si va servir per algo aquesta explosió bélica i mes si tenim en compte que la ferida es va tancar malament i vint anys desprès es va esdevenir la Segona Guerra Mundial. Jo no necessito fer grans averiguacions per estar-ne cert de que no va suposar cap benefici ni avançament per la societat.

Tot i entendre la necessitat de defendres d’una invasió, veig mes el substracte que hi ha darrera de les comteses com aquesta. A part de portar dolor per arreu, tant en uns bandols com uns altres, va servir per:

• Alimentar l’ego d’uns personatges que amb l'excusa de probar d'afavorir els interessos del poble, el que feien era afalagar el seu propi narcisisme i el seu poder.
• Permetre que militarots irresponsables “juguessin” a la guerra, amb la gran quantitat de “joguines” que l’ambició dels primers els posaven a la seva disposició. 
• A mi em treu de polleguera que es parli d’honor militar, quan no hi ha cap honor en matar persones, destruir ciutats o el medi natural: com resultat de la IGM encare hi han camps contaminats amb plom i arsenic.

Quan veig els pits d’aquesta gent coberts de medalles i distincions m’entra urticaria. Perquè se qué hi ha al darrera. Em ve mal humor veient aquests ciutadans que se senten tant orgullosos dels seus exercits, però no dels seus investigadors o dels seus professionals que treballen per millorar les condicions de vida dels pobladors del paneta, en els seus aspectes d’alimentació, sanitat o educació.

I sembla que no s’aprengui del que ha passat. El mon s’està organitzant d’una manera nefasta, primant la riquesa, el poder i l’ambició. Cada cop mes el capital s’està concentrant en mans de pocs que l’empren per a sotmetre a la resta de la humanitat e condicions deplorables.

L’empren per a comprar voluntats polítiques en els camps en que estàn distribuits els estats: el legislatiu, l’executiu i el judicial i assegurar-se dels seus objectius mitjançant el reforçament de la capacitat repressiva militar i policial.

Esperonen la capacitat de radicalització entre els grups, tot intentant treure’n profit. O algú s’enganya sobre el perquè del ressorgiment d’una extrema dreta? Caracteritzada per la incultura, per la seva violencia primaria i les manifestacions agressives contra tot el que no sigui el seu “ideari”. I tothom sap a que em refereixo.

Nomès hi ha que veure mostres com el que passa amb la caravana de gent que morta de gana i de humil.liació va a trucar a la porta de la nació possiblement mes rica de la terra...governada, amb el recolzament de gran part dels seus ciutadans, per un personatge veritablement lamentable que en lloc de intentar apaigavar focs, el que va fent es encendre’n cada dia un.

I aixì a un munt de llocs, on la voluntat d'alguns d’acaparar poder i riquesa porta a trepitjar els drets de la gent. Això si, dissimulant-ho amb edulcorades propagandes, amb l’utilització d’una prensa clarament partidista al seu servei i amb l’aparent caritat realitzada a titol personal o mitjançant fundacions. No passa nomès aquí.

Aquesta situació ens porta segons el meu parer als següents escenaris:

• Una societat sotmesa i explotada cada cop mes. Un planeta amarat per la contaminació generada per gent sense escrupols amb tal de seguir produint i produint per afavorir la riquesa de grups reduits, que son els que poden invertir per generar mes enriquiment.
• El manteniment o sorgiment de conflictes locals que enmascaren un conflicte mes perillos a nivell mundial, o
• A repetir els errors del passat i veuren’s abocats a una altra conflagració com aquella de la que avui celebrem els 100 anys del seu acabament. Penso en les invocacions de reforçar el militarisme, la voluntat de tornar endarrera en els pactes de no proliferació d’armes nuclears o l’intervencionisme en altres paisos, no per millorar les condicions dels seus habitants, però per assegurar-se dominis d’influencia.