Cruïlles

Cruïlles es una vila, a dos kilometres de La Bisbal, que forma part del municipi integrat per aquesta vila, Monells i Sant Sadurni de l'Heura. D'aqui provenia, documentada des del segle XII, la casa dels senyors de Cruïlles. Un Senyor d'aquesta casa, en Gilabert de Cruïlles es casà amb Guillerma de Peratallada, iniciant aixì la dinastia que aportaría mes endavant la figura de'n Berenguer de Cruïlles. Aquesta familia, a mes, va ser dissortadament exemple de una situació que s'ha donat massa suvint en la historia d'aquest pais: a  la guerra civil catalana del segle XV (temps de la Biga i la Busca), uns membres de la familia militaren a favor del rei en Joan II i altres en el bandol contrari. Una edificació destacada a Cruïlles es la torre del Homenatge, que formava part de les fortificacions del castell. Si observem la torre, veurem que te tres anelles clarament diferenciades, en funció del material emprat per la construcció. Diu la llegenda que això es deuria a que havent acabat les provisions de pedra rossa, aplicada a la primera anella, els qui bastien la torre van fer servir pedra del riu Daró per a seguir amb la construcció. Quan es va enterar el Senyor que els havia encomanat aquest edificació, molt enutjat, els va fer passar per les armes i enterrar-los a la proximitat de la torre. La tercera anella la construirien finalment amb pedra rossa, què si no? Com a dada curiosa, al cim de la torre hi ha una olivera, diuen que gracies a un ocell que hi deixà una llavor.

Cruïlles es una villa, a dos kilometros de La Bisbal, que forma parte del municipio integrado por esta villa, Monells y Sant Sadurni de l'Heura. De aquí provenia, documentada desde el siglo XII, la casa de los señores de Cruïlles. Un miembro de esta casa se casaría con Guillerma de Peratallada, iniciando así la dinastía que aportaría más tarde la figura de Berenguer de Cruïlles. Esta familia, además, fue desafortunadamente ejemplo de una situación que se ha producido demasiado en este país: en la guerra civil catalana del siglo XV (tiempos de la Biga y de la Busca), parte de la familia militaría a favor del rey Juan II y otra parte en el bando contrario. Una edificación destacada en Cruïlles es la torre del Homenaje, que formaba parte de las fortificaciones del castillo. Si observamos la torre, veremos que tiene tres anillos claramente diferenciados, en función del material utilizado para la construcción. Dice la leyenda que habiendo acabado las provisiones de piedra calcarea, quienes construían la torre utilizaron piedra del rio Daró, para seguir con la construcción. Al enterarse el Señor que les hizo el encargo, muy enojado, hizo que les ejecutaran i enterrasen sus cuerpos en las proximidades de la torre. El tercer anillo se construiría finalmente con piedra calcarea, por si acaso... Como dato curioso, en la coronación de la torre hay un olivo, se dice que gracias a un pájaro que depositó allí una semilla.

Peratallada

Peratallada es una vila que ha sabut conservar l'atmosfera medieval del seu passat en els edificis i palaus, en els carrers i els racons, en les fortificacions i en tot el seu paissatge urbà. I la manté tot i la munió de turistes i visitants que vagarejen pels seus entorns. Al fons d'aquesta vista s'albira el Palau de Peratallada, on hi devia viure en Berenguer de Cruïlles, (1310-1362), que va ser Bisbe de Girona i primer President de la Generalitat de Catalunya.

Peratallada es una villa que ha sabido conservar la atmosfera medieval de su pasado en los edificios y palacios, en las calles y los rincones, en las fortificaciones y en todo su paisaje urbano. Y la mantiene a pesar de la muchedumbre de turistas y visitantes que deambulan por sus alrededores. Al fondo de esta vista se distingue el Palacio de Peratallada, donde debió vivir Berenguer de Cruïlles, (1310-1362), que fue Obispo de Girona y primer Presidente de la Generalitat.

Palafrugell, dia de Santa Margarida

Dos anys abans de que els segadors entressin a l’església de Sant Andreu del Palomar per iniciar la revolta contra el comte-duc d’Olivares, coneguda com el Corpus de Sang,  a Palafrugell hi va haver un precedent de similars característiques: 300 soldats dels tercios castellans s’hostatjaven a cases dels propis veïns, contravenint el privilegi que el rei Jaume I havia atorgat el 26/8/1251 a la vila, lliurant-la de l’obligació de procurar alberga per a tropes. Aquests soldats campaven al seu aire, maltractant, humiliant i robant a la població . El 20 de juliol de l’any 1638, dia de Santa Margarida - que actualment es la patrona de la vila - els palafrugellencs es revoltaren contra aquest escamot i en mataren alguns. Les represàlies per part dels exercits castellans van ser duríssimes, saquejant la població i cremant cases i esglésies. La concessió d’en Jaume I està recollida en un document excepcional que es guarda a l’Arxiu Municipal de Palafrugell, el Llibre de Privilegis, que a mes a mes conserva les inscripcions originals d’altres disposicions benèfiques per la vila, entre els segles XIII al XVIII. El llibre va estar perdut fins l’any 1926, en que el comprà la Diputació de Barcelona  a una llibreria de vell i retornat a Palafrugell el 2006. En Josep Pla va fer referència d’aquest document en el seu llibre “Peix fregit” (1954).

Dos años antes de que los segadores entrasen en la iglesia de Sant Andreu del Palomar para iniciar la revuelta contra el conde-duque de Olivares, conocida como el Corpus de Sangre, en Palafrugell hubo un precedente de similares características; 300 soldados de los tercios castellanos  se alojaban en casa de los propios vecinos, contraviniendo el privilegio que el rey Jaime I había concedido en 26/8/1251 a la villa, librándola de la obligación de procurar albergue para las tropas. Estos soldados campaban a su aire, maltratando, humillando y robando a la población. El 20 de julio de 1638, día de Santa Margarita – que actualmente es la patrona de la villa – los palafrugellenses se amotinaron contra aquel destacamento, matando a algunos de ellos. Las represalias por parte de los ejércitos castellanos fueron durísimas, saqueando la población y quemando casas y iglesias. La concesión de Jaume I está recogida en un documento excepcional que se guarda en el Archivo Municipal de Palafrugell, el Libro de los Privilegios, que además conserva las inscripciones originales de otras disposiciones beneficiosas para la villa entre los siglos XIII al XVIII.  El libro estuvo perdido hasta el año 1926, cuando lo compró la Diputación de Barcelona a una librería de lance. El escritor Josep Pla hizo referencia a este documento en su libro “Peix fregit” (1954)

Palau Sator

La plana originada a partir de les terres d’al•luvió generades per el riu Ter en el seu darrer tram, abans de desembocar al mar a prop de l’Estartit, ha estat modificada per les mans humanes des de temps immemorials. Aquesta zona, composada per estanys i aqüífers i a mes sotmesa a inundacions com a conseqüència de les nombroses pluges, ha anat convertint-se en espais de conreu, gracies a la construcció de rescloses, preses i canalitzacions. Hi ha constància, entre altres moltes,  que a Palau Sator, l’any 1343 es recaptaven diners per a construir una resclosa en el Ter. Palau Sator es una de les moltes viles medievals de l’Empordà on, si treus les aglomeracions produïdes pels assistents als nombrosos restaurants (tot ells recomanables) sembla que el temps s’hagi aturat. La comarca ha estat moltes vegades escenari d’episodis bèl•lics derivats de disputes o enfrontaments, com a la guerra de Successió, en que el borbònic general francès duc de Fiennes va assolar el territori i exigí forts delmes als habitants. Diuen que la nit del 19 de maig del 1706 el propi Felip V va fer nit a la rectoria de la població.  

Mes modernament aquesta rectoria també ha estat objecte de noticia: el 1969 el pintor Lluis Bosch estava pintant-t’hi un mural d’un estil modern i reivindicatiu, que no devia d’agradar a segons qui i un grup de persones al crit de “Viva Cristo Rey” va entrar a l’església i va lligar i emmordassar al pintor i al rector, en Nicolau Moncunill. Desprès van procedir a pintar amb pintura negra tot el mural. Tot i així va ser restaurat posteriorment.

La llanura originada a partir de las tierras de aluvión generadas por el río Ter en su último tramo, antes de desembocar al mar cerca de l’Estartit, ha sido modificada per manos humanas desde tiempos inmemoriales. Esta zona, compuesta por estanques y acuíferos y además sometida a inundaciones debidas a las copiosas lluvias, ha ido convirtiéndose en espacios de cultivo, gracias a la construcción de esclusas, presas y canalizaciones. Hay constancia, entre otras muchas, de que en Palau Sator, el año 1343 se reunía dinero para construir una esclusa en el rio Ter. Palau Sator es una de las muchas villa medievales de l’Empordà donde, si haces abstracción de la gran cantidad de asistentes a los numerosos restaurantes (todos ellos recomendables), parece que el tiempo se haya detenido. La comarca ha sido muchas veces escenario de episodios bélicos derivados de disputas o enfrentamientos, como en la  guerra de Sucesión, cuando el borbónico general francés, duque de Fiennes, asoló el territorio y exigió cuantiosos tributos a sus habitantes. Se dice que la noche del 19 de mayo de 1706, el propio Felipe V pernoctó en la rectoría de la  población. Más modernamente, esta rectoría también fue noticiable: en 1969 el pintor Lluis Bosch estaba pintando allí un mural de estilo moderno y reivindicativo, que no debió de gustar a según quien y un grupo de personas al grito de “Viva Cristo Rey” entró en la iglesia, ató y amordazó al pintor y al rector, Nicolau Moncunill. Después procedieron a pintar con pintura negra todo el mural. Aún así, fue restaurado posteriormente.

Gamberrisme i violencia

Balanç de les destrosses a Premia de Dalt, desprès de la revetlla de Sant Joan:  8 contenidors cremats, varies papereres destrossades i un pannell d’informació publica malmès.

 

I això en el que pertoca a mobiliari urbà. Pel que fa a la resta, brutícia, deixadesa, restes d’escombriaires per arreu o llaunes de begudes que es deixen a qualsevol lloc, ni que hi hagi una paperera a 2 metres de distancia.

 

Es un panorama que es repeteix a molts pobles i ciutats, només hi ha que veure com queden les platjes de Barcelona. Es com si el fet de celebrar una festa com la revetlla de Sant Joan, dones barra lliure per que molta gent llenci els escrúpols a  la deixalleria i alliberi la seva pulsió per deixar de banda el respecte per els demés ciutadans que comparteixen espai cívic amb ells. Es a dir que molta gent es dedica a allò tant  gratificant per ells de fotre el que els surt dels ous, o dels ovaris, no sigui que se’m molesti segons qui.

 

La reacció mes normal es la de cridar l’atenció a qui manifesta aquest comportament, però es un dilema. L’endemà de la revetlla, a mig matí,  vaig veure a un home  ja d’una certa edat, pixant entre dos contenidors.,.. en el centre del poble! Volia aturar-me per a cridar-li l’atenció i no ho vaig pogué fer, perquè anava  conduint i no vaig trobar lloc per fer-ho.

 

Vaig anar-me, tot pensant no ja únicament en l’aspecte estètic, o de manca d’educació, sinó també en l’higiènic i en els problemes per la salut dels que viuen a prop d’aquells contenidors, per exemple dels nanos petits i mes tenint en compte que la paret a tocar dels esmentats contenidors es la d’un col·legi, tot i que per l’època ja se que estan fent vacances.

 

El que em va impactar però va ser el que vaig llegir per la tarda, que havia succeït el dia abans a Redondela: un fet que en inici podria ser calcat de la meva voluntat de cridar l'atenció a un home que pixava en un lloc públic. Un noi li va cridar l'atenció i l'home en resposta es va treure una pistola i d'un tret va matar a qui li cridava l'atenció. 

Estupida mort. Estupida causa en origen. Hi ha una violencia enorme, que glateix en qualsevol individu i darrerament me n'he trobat en situacions no tant dramatiques, però si de molta tensió i amb faciltat d'arribar a paraules majors.

Tot això em fa reconsiderar la meva tendencia a cridar l'atenció quan veig algún comportament incivic. S'ha acabat manifestar al culpable que si posa els peus en el seient de davant en el tren, es possible que algú s'assegui damunt d'una merda de gos. O que si veig una persona que llença una llauna o una ampolla on no deu, li indiqui on hi ha una paperera a prop. Fa uns dies ho vaig fer a un personatge que s'entretenia tirant llaunes buides de cervesa per damunt de l'espatlla i ara tinc un calfred en pensar que hauría pogut passar.

Sense anar mes lluny, aquest mati he sortit a fer un tomb amb la meva gossa i m'he trobat que en un carrer pròxim algú havia posat una cadira d'oficina vella en el bell mig de la calçada, en un punt on era possible que un conductor no la veies, fins que hi hagues topat. Ni m'hi he acostat. No sabia qui ho podia estar vigilant, ni si era un parany.

Això si, l'he fotografiat per a enviar-ho a la policia local.

Dit això, vull manifestar també que considero l'acció realitzada per gent d'Arran, CUP en definitiva, que han asserrat les senyals frontereres entre França, Espanya i Andorra, tot i intentar justificar-les com una acció destinada a reivindicar l'unitat entre els paisos catalans, no deixa de ser un acte incivic mes, com el de cremar contenidors.

Hi ha que parar la bogeria / Hay que detener esta locura / Il faut arrêter cette folie

De navegacions varies

Has llegit això Jordi?

En Lluis m'allargava un diari de naútica que havia arreplegat del Club Nautic de Mao una mica abans, quan anà a fer la caminada matinera.

Estavem esmorçant a la coberta del barco, amarrat al moll. De moment el sol ens inundava i l'aire era el típic de l'estiu que ja treia el naç per la cantonada. Però jo havía recopilat les cartes de predicció meteorológica i sabia que mes tard aquest bon ambient canviaria i en el canal entre Menorca i Mallorca ens trobariem vents forts, de força 4/5, pluja i onatge notable. Calia que ens afanyessim a sortir per a evitar-ho en lo possible.

Distret llegía el titular i de cop em va interessar en el que deia. Parlava d'un vaixell, un veler perdut a finals d'abril en el trajecte des de Cannes a Palma de Mallorca. El vaixell anomenat Sirius, havía de participar en una regata de vaixells classics, en la que competeixen barcos d'una certa antigüitat.

Va sortir de Cannes en condicions adverses, vent de tramuntana de força 5 i, malgrat que el tripulaven mariners experts, el Golf de Lleó es molt perillos, el vaixell va desapareixer i no se sap res dels tripulants. Val a dir que aquests vaixells no reuneixen les mateixes condicions de navegació que els mes moderns. Aquest va ser construit el  1937 i no tenía compartiments estancs, ni tan sols portava radio-balisa.

Immediatament em va venir al cap la oferta de'n Carles, d'anar a buscar un vaixell classic a Banyuls, per a dur-lo fins a Barcelona, travesía que es va anul.lar. Fins i tot vaig mirar quin era aquell vaixell i vaig veure que s'anomenava Halloween i per tant vaig descartar que fos el mateix.

Amb aquesta noticia venía tambè una anàlisi de les condicions atmosfériques que de tant en quant, unes cinquanta vegades a l'any, es produeixen en el canal que aquell dia atravesseriem: tempestes que es desencadenen gairebe sense avisar, amb vents intensos de tramuntana i fort onatge.

Amb un encongiment d'espatlles li vaig tornar el diari a en Lluis, tot dient-li que no em semblava la millor lectura abans de començar la navegació.

Per la tarda ens vam trobar amb les condicions anunciades, tot i que no amb tanta pluja com assenyalaven les cartes meteorológiques. Per nosaltres, perquè de lluny si que veiem una bona amanida. El vent i les altes ones però ens van acompanyar i ens van fer ballar de valent fins que arribarem a situar-nos a sotavent de la costa mallorquina.

Vam respirar alleujats temporalment, perquè per el dia següent, el darrer de navegació, també estaven anunciats forts vents de garbi per el trajecte en el que navegariem.

Despres de passar la nit a Cala d'Or, sortirem a navegar amb rumb a Palma. La primera part de la navegació podriem dir que va ser plàcida, però tant bon punt deixarem endarrera el far de Ses Salines, es va tornar a desencadenar un infern fet aigüa.

El vaixell donava unes aparatoses pantocades, i semblava que s'anes a partir a cada moment. Jo tenía confiança degut a la experiencia de navegacions anteriors en aquest mateix barco, que m'havien demostrat fins a quin punt era fiable.

En aquest viatge algo va fallar: a unes vint milles del destí es va obrir una via d'aigua al casc. El primer que s'adonà vaig ser jo, perquè notava com els plans, la terra, s'aixecava sota els meus peus cada cop que una onada ens feia escorar. Vaig treure una de les tables per a accedir a la sentina i en aquell moment l'aigua va brollar amb força. En Lluis i jo ens vam mirar i se que automàticament tots dos vam pensar en el mateix, el maleït article que haviem llegit el dia anterior sobre el Sirius. Però no vam dir res i ens dedicàrem tots quatre a fer el possible per mantenir el barco flotant.

Com la llei de Murphy està per algo, la bomba d'aigua de la sentina no funcionava perquè (ho he sabut avui) estaba plena de merda. Aixì donç aquest tram del viatge el vam haver de fer treient l'aigua de la sentina amb l'ùnica galleda que teniem i que per acabar d'adobar-ho, estava a punt de partir-se. Al final la treiem amb cassoles.

Tot i que anavem molt escorats pel vent, les onades, i l'aigua que per a l'amura d'estribor entrava a xorro, el barco va aguantar fins el port de Palma i vam poder desembarcar molt fets pols, però sans i estalvis.

Una experiencia mes. Però us haig de confesar que en alguns moments no les tenía totes.