Veig per la tele una tertúlia de personatges que departeixen sobre dinar a restaurants on els menús son molt cars. Menús d’entre 500 a més de 1.000 Euros per cap. Al que hi ha que afegir sovint el cost que alguns estan disposats a pagar per a desplaçar-se fins els esmentats restaurants, que poden estar a Copenhaguen a Nova York o a Singapur.
I jo em pregunto si la capacitat palatal pot apreciar les subtileses dels aliments condimentats, preparats i presentats en restaurants molt exclusius, en els que cal reservar amb molta i molta anticipació i en els que el preus son tant disparats. Segurament hi haurà qui estigui en condicions, però em fa l’efecte que només uns quants privilegiats que tindran papil·les gustatives fora de sèrie.
O es que el que importa realment es pogué dir que s’ha estat en tal o qual lloc i presumir-ne? Recordo una vegada que estàvem la meva dona i jo ajaguts a la sorra, a la platja de Port de la Selva i sentíem la conversa d’un grup que era ben a prop, per allò de que aquelles platges a l’estiu estan de gom a gom. En fi, que sense ser-hi, gairebé formàvem part del grup. Era la època en que el Ferran Adrià encara tenia obert el Bulli.
Els comentaris començaren per lloar la oportunitat d’haver-hi anat a sopar el dia anterior, però poc a poc van anar aclarint-se les coses. La sofisticació dels plats, la seva presentació i l’escassetat de les porcions acabaren per palesar que no els havia satisfet. I quan van parlar del que els havien costat els vins, la impressió va esdevenir de rebuig. Que no crec que hi tornessin, vaja. I comento aquest cas, però n’he tingut testimonis d’altres restaurants per l’estil.
A mi m’agrada menjar be. I fins i tot amb un punt de sofisticació, tot i que soc molt adaptable i puc gaudir amb aliments ben senzills, com unes sardines a la planxa, acompanyades d’una amanida de tomàquet i una cervesa, per exemple. O un plat de llegum amb salsa i un ou dur.
Quan en un restaurant he trobat plats d’aquells amb descripcions que semblen tretes d’un manual d’instruccions i amb preu fora de context, el més normal es que l’esborri de la meva agenda. I al final acabes per reduir el teu ventall d’opcions a una llista d’establiments, on saps que l’oferta et satisfarà i no trobo a faltar el demostrar que he estat a tal o qual lloc.
En els temps que corren, també penso que es de mal gust gastar-se tants diners únicament per presumir d’haver estat en el restaurant del Daviz, al celler de Can Roca, a l’Epicure de París o al Frantzén d’Estocolm.
