04 de juliol 2024

Menjar car

 

Le Cheval Blanc - Basilea, Suissa

Veig per la tele una tertúlia de personatges que departeixen sobre dinar a restaurants on els menús son molt cars. Menús d’entre 500 a més de 1.000 Euros per cap. Al que hi ha que afegir sovint el cost que alguns estan disposats a pagar per a desplaçar-se fins els esmentats restaurants, que poden estar a Copenhaguen a Nova York o a Singapur. 

I jo em pregunto si la capacitat palatal pot apreciar les subtileses dels aliments condimentats, preparats i presentats en restaurants molt exclusius, en els que cal reservar amb molta i molta anticipació i en els que el preus son tant disparats. Segurament hi haurà qui estigui en condicions, però em fa l’efecte que només uns quants privilegiats que tindran papil·les gustatives fora de sèrie.

O es que el que importa realment es pogué dir que s’ha estat en tal o qual lloc i presumir-ne? Recordo una vegada que estàvem la meva dona i jo ajaguts a la sorra, a la platja de Port de la Selva i sentíem la conversa d’un grup que era ben a prop, per allò de que aquelles platges a l’estiu estan de gom a gom. En fi, que sense ser-hi, gairebé formàvem part del grup. Era la època en que el Ferran Adrià encara tenia obert el Bulli.

Els comentaris començaren per lloar la oportunitat d’haver-hi anat a sopar el dia anterior, però poc a poc van anar aclarint-se les coses. La sofisticació dels plats, la seva presentació i l’escassetat de les porcions acabaren per palesar que no els havia satisfet. I quan van parlar del que els havien costat els vins, la impressió va esdevenir de rebuig. Que no crec que hi tornessin, vaja. I comento aquest cas, però n’he tingut testimonis d’altres restaurants per l’estil.

A mi m’agrada menjar be. I fins i tot amb un punt de sofisticació, tot i que soc molt adaptable i puc gaudir amb aliments ben senzills, com unes sardines a la planxa, acompanyades d’una amanida de tomàquet i una cervesa, per exemple. O un plat de llegum amb salsa i un ou dur.

Quan en un restaurant he trobat plats d’aquells amb descripcions que semblen tretes d’un manual d’instruccions i amb preu fora de context, el més normal es que l’esborri de la meva agenda. I al final acabes per reduir el teu ventall d’opcions a una llista d’establiments, on saps que l’oferta et satisfarà i no trobo a faltar el demostrar que he estat a tal o qual lloc.

En els temps que corren, també penso que es de mal gust gastar-se tants diners únicament per presumir d’haver estat en el restaurant del Daviz, al celler de Can Roca, a l’Epicure de París o al Frantzén d’Estocolm.

 



Realisme social: Thomas Benjamin Kennignton

 


“Nens sense sostre”, 1890, Shoteby’s, Londres. Thomas Benjamin Kennington  (1856-1919). Avui llegia una informació de l’entitat Arrels que afirma que el sensellarisme creix a Barcelona, augmentant les persones que dormen al carrer. Causes molt diverses ho motiven, entre elles que el 74% son immigrants que han estat tutelats, però que en quedar fora de la tutela no reben cap ajuda social. No entraré aquí en la ponderació d’aquesta situació, però si en que m’ha recordat les pintures d’aquest artista anglès que a més de reproduir escenes de gènere o retrats, va dedicar bona part de la seva obra a transmetre les imatges de la pobresa i la misèria de les més de 5.000 criatures que es trobaven en similars condicions al Londres de finals del segle XIX. Kennington en estil realista va utilitzar tant la tècnica de l’oli  com les aquarel·les i possiblement estigués influenciat per les obres del pintor espanyol Murillo.


03 de juliol 2024

Pintors post-impressionistes: Henry Lebasque

 

“Tres dones a la platja”,  Henry Lebasque (1865-1937) Pintor post-impressionista francès, nascut a Champigne i pertanyent a una família que tenia un negoci de fustes i es dedicava a la fabricació de botes. Ben aviat se’n va apartar i començà la seva carrera artística a París en la que es relacionà amb els impressionistes Pissarro, Renoir, Signac...fins i tot va ser un dels fundadors del Saló de la Tardor. Una part de la seva obra la realitzà amb la tècnica del puntillisme, inspirat per en Seurat, però trobant-la excessivament tècnica la va deixar.  Una salut feble, que patí tota la seva vida, el portà en els anys vint del segle passat a canviar la seva residència al sud de França, instal·lant-se a Cannet, on influenciat per l’atmosfera mediterrània va canviar notablement el seu estil cosa que merità a que el definissin com pintor de la llum i de la joia. Entre els seus amics es comptaven en Bonnard, en Vuillard i l'Henri Matisse.


02 de juliol 2024

Pintors romàntics: Eduard von Grützner


“Tastant la cervesa”, 1905, Eduard von Grützner (1846-1925), pintor alemany d’estil romàntic, nascut a Katowice (actual Polonia) que es centrà en retratar monjos dedicant-se a dues facetes típiques en els monestirs de Baviera segons l’artista: viure be i beure. Aquesta línia artística va constituir de per si tot un sub-gènere.  Sembla que en el segle XVI, en temps de dejuni, l’únic aliment que sel’s permetia era la cervesa i amb aquest motiu van anar reforçant la seva capacitat alimentaria amb més graduació i nutrients, el que va atorgar-li a aquesta beguda elaborada per monjos una configuració pròpia i típica . No en va en Shakespeare deia “si voleu bona cervesa, aneu on la beuen els monjos”. Grützner pintà els monjos amb trets humorístics, incloent el shakespirià Falstaff, gairebé sempre somrients i en devia de saber molt sobre el seu tarannà, donat que qui el va ensinistrar en el camí artístic va ser el pastor de l’església del seu poble que el promogué en la seva incorporació a escoles d’Art i Universitat. Ell mateix va exercir de professor d’art, i produí gran quantitat d’obres que tingueren molta acceptació. També va ser col·leccionista d’antiguitats i sobre tot en les darreres etapes de la seva vida, antiguitats orientals al compàs de llur evolució envers filosofies xineses o japoneses.