Sebastiao Salgado i "La bellesa captiva".

Barcelona es una ciutat de gran i variada oferta cultural. En una mateixa tarda pots viatjar a traves del mes remots indrets d'aquest planeta, contemplant les fotografies d’en Sebastiao Salgado i, passant a la sala del davant,  gaudir del visionat de meravelloses pintures que  pertanyen al fons no massa conegut del Museu del Prado.

 I aquesta oportunitat te l'ofereix el CaixaForum, mitjançant les exposicions coincidents "Gènesis" amb obres de l'esmentat fotògraf i "La bellesa captiva" proveïda amb pintures de mestres pintors corresponents als segles XVI al XIX i algunes escultures antigues.

 

Tocant a l'obra de Sebastiao Salgado, mai havia vist una col·lecció de fotografies en blanc i negre tant plenes de color. Es tracta d'un periple fotogràfic realizat en 32 viatges de l'autor per zones del planeta que encara es conserven pures. Moltes d'aquestes fotografíes reflecteixen paratges solitaris i desolats en els confins de la terra, on es molt difícil la subsistència de l’ésser humà. Però també hi han fotografies de animals desenvolupant-se en el seu hàbitat o de persones no contaminades per la "civilització",  vivint la seva realitat i adaptats al seu entorn.

El que destaca en totes les fotografies d'en Salgado, independentment de l'acurada tècnica, molt elaborada i basant-se únicament en fotografia analògica, es l'amor, el carinyo que l'artista ha aconseguit traspuar en totes i cadascuna de les imatges. Des de les que ens obren finestres sobre els desolats espais antàrtics, poblats aquí i allà de pingüins, balenes, albatros o lleons marins, passant per l'acerada mirada de lleopards o lleons abocats a la cacera per a proveir-se d'alimentació i arribant a les imatges de la vida quotidiana de persones que, segons la nostra manera actual d'interpretar les coses, viuen encara en èpoques prehistòriques, subsistint de la cacera, la recol·lecció de productes alimentaris o gràcies als cultius mes elementals i practiquen costums ingenus i encantadors.

Es curiós constatar com tribus molt allunyades geogràficament, per exemple residents a Indonèsia, al Sudan, a l'Amazonia, a  Sibèria o mes enllà del cercle Polar Àrtic, que se suposa que no han tingut contactes entre si, mostren actituds  i revelen costums i pautes de comportaments, vestimentes o atavismes    molt semblants.

 Aquesta apreciació meva concorda amb l'idea expressada per en Salgado en el pròleg del seu llibre Exodos: "mes que mai, sento que solament hi ha una raça humana. Mes enllà de les diferencies de color, de llenguatge, de cultura i possibilitats, els sentiments i reaccions de cada individu son idèntics".

 

La seva obra ha estat criticada per artistes i intel·lectuals, principalment nord-americans, que li censuren que la bellesa de les seves fotografies minimitza la cruesa de les situacions que les imatges del fotògraf pretenen transmetre. Jo penso que ambdues maneres de fer denuncia son possibles.

 

Fer denuncia social per mitjans de la fotografia es un canal molt vàlid i em venen al cap multitud d'imatges esfereïdores que mouen a la solidaritat, a la compassió, a l’exigència d'un mon mes just.

Però fer denuncia social a traves d’imatges belles no es menyspreable, cal veure mes enllà i entendre que aquesta bellesa pot revelar al mateix temps la misèria, l’explotació, la marginalitat. Com tantes coses de la societat actual que se’ns venen embolcallades amb llaços de color rosa.

                                                    --------------------------------

 

Respecte de la visita a l’exposició paral·lela, “La bellesa captiva, petits tresors del museu del Prado” , es una visita per gaudir-la plenament.

 Coneixem les grans obres dels artistes de renom i tenim tirada a pensar que son úniques. Els experts saben que això no es així. Abans d’arribar a la obra mestre, els artistes han assajat una i altre vegada, han esbossat moltes proves i molts camins, gairebé arribant a l’extenuació,  fins a assolir els trets que convertiran el seu objectiu en aquella obra que te ampli reconeixement i els portarà a la fama.

 També mantes vegades els artistes donen la idea i la guia als seus deixebles i aquests van configurant el que finalment serà la ma del mestre qui li donarà la forma definitiva i li marcarà la seva emprenta. Això no desmereix la genialitat del mestre, sinó que la referma ja que afegeix a la seva mestria la capacitat  d’ensenyar i transmetre coneixement.

 
Bona part de les obres exposades pertanyen a aquests conceptes. Els noms dels artistes creadors del que hom pot veure son francament sonors i coneguts: Rubens, Brueghel, el Bosch, Tiepolo, Mengs, Bayeux, Goya, Fortuny, Rosales, Madrazo...La immensa majoria mereixen ser considerades com veritables representants del capital artístic de cadascun dels seus signants.

 

L’exposició m’ha sorprès ben gratament, i referma el meu criteri sobre la serietat amb que treballen els comissaris de les exposicions del CaixaForum i, com he dit altres vegades, no em queda mes que treure’m el barret davant de la feina feta per aproximar a espectadors com jo la cultura i el coneixement de l’historia i de l’art.

 

Absolutament recomanable de visitar ambdues, amb temps, perquè visita ho exigeix i de ben segur que us será satisfactori. 

Rondant per Catalunya - El castell de Florejac

Deu n’hi do quin enrenou! Feia temps que no passava per aquí i guaita com està tot. Els robots de la meva última entrada s’han rovellat una mica i el blog en general està ple de pols. Tots els esdeveniments generals succeïts des del mes d’Agost han deixat la seva emprenta, aquí invisible, en l’autor i un cert desànim per escriure coses sobre  aquests esdeveniments, gairebé sempre de to pessimista.

Però be, agafo un plomall i el neteja-vidres i començo a endreçar-ho tot com puc.

El primer que vull fer, es referir-me a una petita visita feta a un indret on no hi havia estat abans i sobre el que de cop i volta he reunit força informació. Es tracta del castell de Florejac a prop de Guissona.

Com a resultat d’haver-lo vist en una pàgina de castells de Catalunya, em va venir el desig de visitar-lo. No l’havia sentit anomenar mai i tampoc havia estat abans a Guissona, tot i que sembla que avantpassats meus de la rama dels Pujol – aquest era el cognom del meu avi matern - hi van viure en el segle XIX.

I posant-me a llegir coses de la Segarra, m’arribo al llibre d’en Josep Maria Espinàs i aquí ja no puc defugir la necessitat de fer-hi una visita.

Em poso en marxa i desprès d’un relativament curt viatge faig una primera parada a Guissona. La intenció era visitar la rectoria per tractar de trobar alguna referència dels esmentats avantpassats. Parlo amb Mossèn Ramon, que de primer em mira amb aquella mirada que revela que no soc el primer que li ve demanant aquesta mena d’informació, per tot seguit assegurar-me que ell no pot estar per a subministrar aquestes dades, que la recerca exigeix molta feina i amb gest una mica  teatral obre la porta d’un armari on guarden els registres de naixements, confirmacions, defuncions, etc. Miri, aquí estan desordenats i algun dia se’ls enduran, perquè resulta difícil consultar-los. Si vostè te alguna indicació potser vulgui mirar-los. Ho intento, i la veritat es que resulta difícil.

Així que desprès d’una estona de remenar amb registres de dos-cents anys endarrera,  els torno a desar i no sense agrair sincerament les facilitats que m’ha donat el Mossèn, marxo per fer un tomb per la vila i continuar cap el meu destí.

Florejac es en si un poble de cases ubicades al voltant i a dins del recinte del castell. La construcció, del segle XI, es deu a Arnau Martí de Tost i en aquella època formava part de la xarxa de castells de Sió, a la comarca de La Segarra, que venia a ser com la frontera entre el mon cristià i el musulmà. Curiosament el castell ha estat sempre en mans de la mateixa família, emparentada amb notables llinatges. Avui pertany a Rosario Balanzo.  

No vaig encertar el dia, perquè la visita a l’interior del castell només es possible fer-la els diumenges. Però la passejada que vaig fer per els carrers solitaris i silenciosos del poble, prenent fotografies i gaudint de la tranquil·litat, de l’entorn i del paisatge va ser molt mes relaxant que la famosa “cup de cafè con leche en la Plaza Mayor” .

Com tot castell que s’apreciï, el de Florejac també te una llegenda. Diuen que fa molt, molt de temps... una senyora ben atractiva residia en el castell. I es dedicava a enamorar cavallers i trovadors que es trobava al seu abast. I quan se’n cansava se’n desfeia, fent-los olorar una flor emmetzinada. El rei en assabentar-se la va fer decapitar i des d’aleshores ença, s’apareix als infortunats visitants, sense cap i amb una flor a la mà. Afortunadament això ho vaig llegir desprès de la visita.

Deixo unes fotos meves del lloc, absolutament recomanable de visitar. També us deixo l’enllaç a un blog ben interessant sobre l’indret i que revela una densa vida social i activa en un lloc en el que tot passejant no hi vaig veure a ningú.

http://www.blocs.xtec.cat/flore/

Aneu-vos preparant per els "Jocs de la fam..."

"Google ha comprat grans empreses de robótica i fitxat a grans talents de la intel.ligencia artificial i guarda silenci sobre que pensa fer amb els seus robots".

"Quan els robots accedeixin al sector serveis,  desapareixeran molts llocs de treball, adverteix un especialista en automatització de la producció".

Magazine de La Vanguardia 8/8/2014.

Ja va deixan de ser ciencia ficció

Hiroshima, 69 anys.

Tenia cara d'amable yayo. Es deia Van Kirk de cognom i va morir el 28 de juliol passat als 93 anys. Quan algú li preguntava si sentia remordiments, contestava amb una lliçó ben apresa, "es difícil parlar de moral i de guerra a la mateixa frase”.

Perquè aquest home, d'aspecte afable, era el darrer membre viu de la tripulació que el 6 d'agost de 1945 - demà farà 69 anys - va  dur l'Enola Gay damunt d'Hiroshima i un cop allí va deixar anar la "Little Boy", la bomba nuclear que en un moment va desfermar l'horror, va destruir la ciutat i va matar de cop mes de 140.000 persones.

Per apaigavar les consciencies es va utilitzar la redita excusa de que la mort de totes aquestes persones civils, va servir per a escurçar la guerra i evitar mes pèrdues humanes. I sembla que en Van Kirk en va fer article de fe de la esmentada excusa, perquè el finat la va fer servir molt en el decurs de la seva plàcida vida posterior. Això i una intensa campanya per a evitar que fotografies i informes del que va passar aleshores i en anys posteriors arribes a la opinió pública.

Quan vam visitar el Museu de l'Aire a Washington i vam veure aquell aparell, missatger de la mort i de la misèria, no vaig pogué estalviar-me de sentir un esglai, com el que vaig sentir quan visitarem Dachau. Un esglai i una pena immensa, al veure com el mes granat de la intel·ligència humana s'ha dedicat sempre a crear instruments per a dominar mitjançant la guerra i la destrucció a altres sers humans.

Com passava en l’antiguitat o a la època romana, o al renaixement, a la 1a. guerra mundial de la que aquest dies es commemoren el 100 anys, o com succeeix ara mateix a Ucraïna o a Síria, o a l’ Irak, o Gaza o a tants i tants indrets d'aquest dissortat planeta.

I els líders politics segueixen llençant missatges condemnant la violència i fent vots perquè aquestes coses no tornin a succeir. Hipòcrites!

Perquè la memòria es feble, us deixo un enllaç a l'article publicat per Antonio Martínez Ron a la revista Quo, el 5 de febrer del 2007. Recomano llegir-lo amb l'estomac ben preparat.

http://fogonazos.blogspot.com/2007/02/hiroshima-el-horror-que-nunca-nos.html

La filosofia del benestar

Simon Kusnetz, premi Nobel d'economia del 1971, afirmava en defensa del sistema capitalista que les diferencies entre les classes socials tendeixen a reduir-se a mesura que les economies es desenvolupen. Es a dir que augmentant la riquesa com a conseqüència del desenvolupament econòmic això hauria de portar "per se" a un augment del benestar social en totes les capes de la societat.

Quaranta-tres anys mes tard, la realitat s'imposa d'un altre manera. I aixo es el que s'encarrega de demostrar l'economista francès Thomas Piketty en el seu llibre "El capital al Segle XXI".

Piketty no diu res que no s’endevinés i fos de coneixement general, però ell s'encarrega de demostrar-ho d'una manera científica i amb profusió de dades. Des dels EEUU ja han sortit en tromba els "experts" per rebatre les seves afirmacions.

Periòdicament i cada cop amb mes freqüència, apareixen noticies sobre com la societat en general es va empobrint, sobre tot les classes mitjanes i menestrals i en canvi es notori que cada cop mes uns quants polaritzen la riquesa (comentaris en aquest blog, "Rescate a Chipre"- 16/3/2013). 

De mentre, les entitats financeres segueixen tenint guanys i operen sota el paraigües dels politics i moltes vegades, de la connivència dels poders judicials. 
Però ja s'obre un abisme, quan hi han persones que comencen a veure clar quin es el propòsit d'aquesta situació. George Caffentzis, activista i filòsof novaiorquès, ho resumeix de la següent manera: 

Quan la periodista Ima Sanchis li pregunta cap a on va el capitalisme, ell contesta
"Per a seguir sent rentable, cap a la devaluació del treball, com veiem a EEUU i a Europa...El capitalisme esta canviant de forma. Hi ha economistes que parlen d'una gran massa de persones que treballaran com semi-esclaus".

Tampoc res que no veiem dia darrera dia. Els països "emergents" copen els sistemes manufacturers de tot el mon, gracies als seus salaris d’explotació. Dies endarrere llegíem a Internet el missatge que un treballador o treballadora d'una d'aquestes empreses ubicades a Bangla Desh va cosir en una peça de roba: "Obligats a treballar durant hores esgotadores"
.
Tot això es colpidor, però, com ho assimila la societat? Una societat que sembla mes be orientada a l'hedonisme de lo immediat - ho veiem en els restaurants plens o en els llocs de vacances o en la celebració de festes d'anomenada, per exemple - i que es capaç d'endeutar-se per a satisfer les seves ànsies de gaudir, tot i que l'endeutament contribueix a a afavorir aquest semi-esclavisme.

I que ja se’n fa reso ja de la pobresa, tot veient el trist espectacle dels remenadors d'escombraries, o comentant els titulars sobre la mala situació de la nutrició infantil, però en general, poca cosa mes.

Tenint en compte la protecció que semblen tenir els acumuladors de riquesa i que els politics semblen blindats davant de les critiques per les seves actuacions, te la societat al seu abast les claus per a canviar la situació?

O ens haurem de conformar en que tot es vagi deteriorant i arribem a l'estadi preconitzat per en Caffentzis?

La neteja de les platges de Barcelona despres de la revetlla

Plenes de merda. Com cada any.

El problema de la bruticia i el descontrol a la platja i a tants altres llocs nomes es el resultat de la manca d'educacio en la responsabilitat. Es dificil, perque per tenir responsabilitat hi ha que ser disciplinat i la disciplina no agrada, ni als qui l'haurien de rebre com a ensenyament, ni a qui hauria d'impartir-la. Es mes senzill deixar-se anar o deixar fer. No m'extranyaria que l'individu que els guardies expulsen de la platja a empentes els poses una denuncia, perque la societat esta funcionant aixi. Es una subversio del sentit comu.

I el deliri es llegir els arguments d'uns quants somines que tracten de justificar-ho tot dient que la gent s'ha de divertir o que aixo proporciona feina a persones en atur. 

Publicat avui a La Vanguardia:

http://videos.lavanguardia.com/vida/20140624/54410248230/asi-ha-sido-el-desalojo-y-la-limpieza-de-las-playas-de-barcelona.html#

Armas hasta en la sopa

“Mi dolor espiritual es insoportable. Continuo haciéndome la misma pregunta sin solución; si mi rifle mató personas, podría ser que yo fuese responsable de estas muertes, aunque fuesen enemigos.”

De esta manera se expresaba el ingeniero Kalashnikov, poco antes de su fallecimiento el año pasado. Con esta reflexión ponía de relieve como le atormentaba el hecho de que el instrumento que había creado, el fusil de asalto que lleva su nombre, haya contribuido a matanzas, a causar heridas a seres humanos y a proporcionar sufrimiento, directa o indirectamente, a millones de personas. Igual que cualquier arma que haya existido en el pasado, que exista actualmente o que existirá en el futuro.

Pido perdón por la frivolidad del titulo. Sin embargo es así, de la industria armamentística y de su producción hay inmensos catálogos. Los instrumentos para matar son cada vez más abundantes, más sofisticados, más fiables y más mortíferos para quienes vayan a convertirse en sus objetivos.

Y encima a sus fabricantes, en lugar de esconderse y disimular, dada la naturaleza siniestra de sus negocios, les ha dado por promocionar estos productos a través de las mismas técnicas de marketing que se utilizan para cualquier otro tipo de manufacturas. Incluso divulgándolos a través de ferias, como por ejemplo la que se está celebrando en Paris, con mensajes publicitarios destinados a resaltar la efectividad de estos instrumentos de muerte y poniendo énfasis en la antigüedad y tradición de muchas de estas empresas fabricantes.

Alguna de estas empresas llega a tener la desfachatez de destacar las ventajas de reciclaje y reducción de impacto ecológico que tienen sus productos. Es decir que matan a mansalva y con gran precisión,  pero eso si, con gran respeto al medio ambiente.

Ya he escrito antes sobre esto, pero no me cansaré nunca de repetirlo. Odio las armas. Odio cualquier instrumento susceptible de convertirse en algo capaz de matar o causar heridas, aunque sea mediante la utilización de un simple cuchillo. Y también odio que haya personas capaces de creer que con las armas se solucionan los conflictos, tanto como a quienes les ponen a su disposición estas armas.

A reventar-ho tot!

La velocitat en que la societat actual assimila les noticies es cada cop mes i mes rapida. Arrivara un moment en que, com pasa a "Minority report", les noticies que es produiran dema, avui ja estaran oblidades.

Aquest dies l'atencio es centre en els esdeveniments de Sants, en l'assumpte del edifici ocupat, Can Vies i en les destroçes que els antisistema han fet al mobiliari urba. Es gruixut, si. Pero tant bon punt passi l'efervescencia de la questio, amb acord o sense, en poc dies haura passat a l'historia, com ha succeit en tants i tants episodis similars. Caixers reventats, contenidors cremats, joves emprenyats i enmascarats i policia repartint. Quedaran unes actuacions judicials, amb tendencia a convertir-se en quelcom emprenyador, que es resoldran mes tard o mes aviat amb intent de suavitzar i intentar que la cosa no doni massa feina.

Pero el fons de la questio no es resoldra ben be i en el futur, devant de situacions similars, esclatara de nou la violencia. La violencia es un recurs utilitzat moltes vegades amb intencions alienes a la questio. En aquest cas la violencia ha esclatat perque els interlocutors no han sabut afrontar el problema ni en el temps ni en la forma i sobre tot no han tingut prou confiança en ells mateixos per resoldre'l.

Si l'ajuntament tenia la rao en el cas, si s'havien fet ofertes interessants sistematicament rebutjades per l'altre part, (sembla que portaven quinze mesos negociant) cal fer les coses amb molta transparencia i publicitat. Perque a mi que no em diguin que no podien sospitar  que la reaccio al dessallotjament no seria com la que s'ha produit. I mes savent quina mena de persones violentes es mouen aprofitant els marges de la contestacio ciutadana: antisistemes, violents per la violencia, joves arrossegats per el romanticisme d'enfrontarse a "l'establishment" i provocadors. Gent que aprofita el legitim dret de protestar, per anar mes lluny i tractar de convertir cada protesta en una revolucio per a carregar-s'ho tot. 

Que les coses es podien fer d'altre manera ho demostra segurament el fet de que l'alcalde no ha dubtat en oferir la paralitzacio de l'enderrocament de l'edifici.

I de l'altre part, la posicio de no voler negociar amb l'administracio, revela una postura poc consequent. Estar sistematicament en contra de tot i negar-se a tenir qualsevol control sobre l'utilitzacio de bens o serveis publics es anar contra corrent. 

Es pot vestir com es vulgui, tot i que la tendencia es la de vendre-ho amb carrec a l'explotacio i a la perdua de drets socials, que sense dubte existeixen, pero que aixo no es resol reventant vidres de negocis o cremant contenidors. En una democracia, paraula de que molts se'n omplen la boca, pero que pocs saben que es realment, aixo s'ha de resoldre a les urnes.

Perque si tothom fes el mateix, us asseguro que les ciutats i els pobles serien un incendi continuu. Jo mateix em posaria a cremar els arbres i els contenidors del solar proper a casa meva, que l'ajuntament del meu poble hauria d'haver convertit fa anys en zona verda i on ara hi vol instal.lar un super.    

Penso que es millor trovar punts d'enteniment. I si no es troven, menys reventar coses i mes votar.

Per aixo cal que no s'oblidin les coses i que les noticies sobre el que ha afectat a la ciutadania es tinguin present quan arriven les eleccions. I els que vulguin desfogar-se, que ho  facin practicant esports.

Paradojas no tan paradógicas

Un buen amigo se pregunta en su blog por la aparente paradoja de que se de a catalanes puestos representativos en instituciones españolas, como la Cámara de Comercio en España, o que el presidente de la principal institución financiera en Catalunya se haya desmarcado de la tesis soberanista, vinculando el futuro de la entidad a un país llamado España. 

Bueno, eso no es malo. Más allá de su manera de pensar en política, bien conocida en ambos casos: José Luis Bonet es un hombre buen conocedor de mercados extranjeros, no en vano Freixenet exporta el 80% de su producción, que no se reduce al cava, sino que es propietario o tiene intereses en  numerosas bodegas, tanto en la Ribera  - Valdubon por ejemplo – como en La Rioja – Morlanda – o en otros países. California, Argentina, Francia, etc. Henry Abele, la famosa marca de champagnes, forma parte del grupo.

Isidro Faine es bien conocido y es muy listo. Yo creo que es un ejemplo del catalán de corte florentino y que obviamente sabe que una buena parte del negocio de La Caixa está fuera de Catalunya.

Y además es un reconocimiento de que al fin y al cabo, por lo menos en materia de negocios, hay catalanes que no lo hacen tan mal.

Pero para mi, más importante que lo que digan o piensen Bonet o Faine, es lo que dijeron ayer en las urnas 1.401.421 ciudadanos. Es una voz potente que alguien  debería de escuchar, en lugar de dar calladas por respuesta. Así les lució también a los sordos.

Como le ocurre también a una Europa sumida en la contemplación de su propio ombligo y que a la que no se de cuenta se la comerán los partidos ultraderechistas, como ha ocurrido en Francia. Es una locura que en la propia Alemania se haya colocado en el parlamento europeo un representante de un grupo neonazi o que en Grecia se consolide la popularidad de Amanecer Dorado.

Más que nunca tengo fe en lo acertado del nombre de mi blog.

Tan solo una breve referencia a algo que ya escribí en 19/6/2011 - ¿Y ahora que? – en relación al movimiento de los Indignados, donde me preguntaba cual sería la mejor opción a seguir para ese movimiento. Y veo que han elegido mi propuesta C, ahí están los del partido “Podemos”

(Jejeje, naturalmente esto último es broma. Mi capacidad de influir con mis pensamientos es evidentemente muy escasa)

Eurovisión y el sexo de los ángeles

El hirsutismo es una característica corporal que tiene sus detractores y sus admiradores. Normalmente eran los hombres quienes solían lucir generosas vellosidades en su cuerpo y las mujeres eran más bien favorables a las técnicas depilatorias.

En la actualidad parece que en general hombres y mujeres  gustan de lucir cuerpos lampiños, sobre todo en verano y el hirsutismo queda reservado para ciertas filias de carácter morboso.

El espectáculo de una mujer barbuda había sido en el pasado una cuestión perteneciente al ámbito circense o de las ferias de pueblo. Aún recuerdo haber visto de pequeño algún cartel anunciando como una cosa excepcional, la contemplación de una fémina cuya cara estaba adornada por luengas barbas, como si anacoreta del desierto se tratase. A estas alturas no obstante creía que era un tema del pasado.

Pero este fin de semana ha saltado a los medios la imagen de una tal Conchita Wurst, que ha alcanzado  notoriedad por haber ganado el festival de Eurovisión de este año, luciendo en su cara una arreglada barba.

Ya el nombre artístico de la cantante es todo un prometedor criptograma: Conchita – vagina pequeña en muchos países de Sudamérica - y Salchicha (Wurst en alemán), de  evidentes connotaciones fálicas.

Resulta que la mujer no es tal y se trata de un travestido, que no  debe de estar aún hormonado, de ahí la barba. No obstante lo que más me ha llamado la atención es como la inmensa mayoría de los medios exponen la justificación de que haya obtenido el primer lugar, no por la calidad de la canción, sino porque el presentarse así supone un canto a la tolerancia, a la libertad y a la no discriminación hacia los homosexuales.

Dicho con todo el respeto hacia quienes tienen cualquier clase de orientación sexual y por mucho que Julio Iglesias la apoye, esto se trata simplemente de frikismo. O sea de exhibicionismo para llamar la atención y ganar algo donde otras habilidades, en este caso las del canto, no llegan. Oigan y que por mi puede hacer lo que le de la gana, que no seré yo quien se oponga a ello, pero desde mi libertad de opinión, opino que la imagen de este personaje no tiene nada que ver con la defensa de su condición sexual y es simplemente esperpéntica, claro que de eso va el festival más que de música.

Pero bueno, si la sociedad se complace en estos puntos de "originalidad", pues nada. Aunque a estas alturas casi que preferiría al Chiquilicuatre.

Ganes de cridar

Quan marxa algu que coneixes de ben a prop i es tracta d'una persona encare jove, amb moltes i moltes ganes de viure i disfrutar de la vida i per qui  teniem gran apreci,  s'experimenta una buidor enorme i una pena immensa. Tant per la persona que ens ha deixat, com per la persona a qui ha deixat. En aquest cas es tracta de la dona d'un molt bon amic, que ha mort al no haver superat un post-operatori. Per aixo m'entren ganes de cridar, pero la veu no em surt. Una forma de fer-ho es posant-ho aqui.

Cuando marcha alguien a quien se conoce de cerca y se trata de una persona aun joven, con muchísimas ganas de vivir y disfrutar de la vida, y por quien sentiamos un gran aprecio, se experimenta un vacío enorme y una pena inmensa. Tanto por la persona que nos ha dejado, como por la persona que ha dejado. En este caso se trata de la esposa de un muy buen amigo, que ha fallecido al no haber podido superar un post-operatorio. Por eso me entran ganas de gritar, pero la voz no me responde. Una manera de hacerlo es poniéndolo aquí.

El nombre de las cosas

Oigo la televisión como música de fondo mientras leo.  Al fin y al cabo, la locutora no hace mas que desgranar los manidos comentarios de cada año por Semana Santa: la operación salida, el incremento de accidentes, las playas llenas aquí por el buen tiempo y vacías allá por el malo...

Sin embargo, una de las noticias, la que suele hablar del notable numero de personas que se desplazan por tren o por avión, contiene un elemento nuevo.

Habla de la gente que parte del aeropuerto Adolfo Suarez Madrid Barajas. Y es nuevo porque como consecuencia del reciente fallecimiento del político se ha decidido rebautizar el aeropuerto de Madrid con su nombre. Bueno mas que rebautizarlo lo que han hecho ha sido ampliarlo, puesto que se ha mantenido el nombre del pueblo en cuya demarcación se halla instalado el aeropuerto.

Ya se, ya se, que en otros lugares también se han empleado nombre de personajes famosos para identificar edificios públicos, como el Charles De Gaulle en Paris, el J. F. Kennedy en Nueva York.

Y con todos los respetos hacia las personas cuyo nombre se ha utilizado para estos propósitos, no me parece bien. 

No me parece bien que se ponga nombre de personas a instalaciones publicas, por varios motivos. Entre ellos y como principal que, tratandose de personajes públicos que han pertenecido a determinada linea política o ideológica, cualquier vaivén que lleve a sustituir democráticamente (o no) a quienes en su momento decidieron u obtuvieron la atribución del nombre, puede significar que se pretenda cambiar y así, exagerando, podríamos entrar en una espiral de cambios continuos, suponiendo que cada cuatro años cambiase el gobierno.

¿O es que no nos acordamos de los cambios que han experimentado las leyes de educación en este país durante los dos últimos decenios? ¿O es que no nos acordamos de que cada vez mas se utiliza la amenaza por parte de la oposición de que, "cuando ganemos las elecciones esta ley la cambiaremos"?

Por tanto, nada de homenajear a personajes famosos cuando ya han fallecido, poniendo su nombre a aeropuertos, estaciones de tren, estadios deportivos, museos, avenidas o plazas, etc. Es suficiente con identificar la función de las instalaciones y el lugar geográfico donde están ubicadas. Mejor para las personas que deban acudir o hacer uso de tales instalaciones, mejor para quienes tengan la responsabilidad de atribuirles su identificación y mejor para los sistemas informativos e informáticos que deban contener esta identificación. 

Si se quiere una identificación mas romántica, puede hacerse uso del amplio elenco de nombres disponible en los diccionarios: Aeropuerto de la Libertad de...Estación del Arte...Puerto del Mediterráneo en...

Me parece mucho mas racional y menos utilizable en contiendas y disputas políticas, de las que ya andamos bastante sobrados.

Dicho esto sin menoscabo de la figura de Adolfo Suarez, que hizo lo que pudo en tiempos difíciles y que ahora parece que se le encuentran mil peros.

La tecnologia que ens substitueix

En relacio amb la meva entrada del 16/3/2014:

"Menos alternativas ofrece el estudio de la Escuela James Martin de la Universidad de Oxford, Reino Unido, que señala que dentro de 20 años casi la mitad de los trabajos que realizan las personas serán efectuados por ordenadores y robots. Así de tajante.

Los autores de la investigación, Carl Benedikt Frey y Michael A. Osborne, y su equipo han evaluado 702 empleos actuales en EE.UU. analizando el avance tecnológico y el impacto que este tendrá en las próximas dos décadas. Según los resultados de la investigación, el 47% de los trabajos de este país desaparecerán en gran medida. En un primer momento las máquinas empezarán a reemplazar a los humanos en los campos vulnerables como transporte, producción, administración, logística, venta, servicios y hasta la construcción. En una segunda etapa, el desarrollo de la inteligencia artificial dejará de lado trabajos de especialistas en áreas como la ciencia, la ingeniería, el arte y la mercadotecnia."

Utilitzant la tecnología els essers humans son capaços de fer meravelles, com ho demostra aquest video: http://www.liveleak.com/ll_embed?f=4627a8984ac8

Per que no som capaços de fer servir aquests avenços per a resoldre els grans reptes que te la humanitat? No seria possible utilitzar-los per a resoldre els problemes de la gana, les enfermetats, el deteriorament del planeta? Per a millorar les qualitats humanistes de les persones, els seus coneixements, les vies per a assolir la felicitat.

Sera perque hi ha qui no sap renunciar a l'ambicio, a l'enveja, al poder a qualsevol preu?

Los abuelos cebolleta

Hemos pasado unos días fuera. Uno de esos viajes que te tocan y has de hacerlo en una temporada fuera de lo habitual. Una estancia del Imserso, vaya.
Yo entiendo que básicamente hay dos maneras de enfocar el turismo:
Los viajes para conocer otras ciudades, otros países, otras culturas, viajes en los que no paras: museos, palacios, castillos, espectáculos, circuitos, curiosidades de la naturaleza, etc.
Las estancias para descansar: moverse poco, tranquilidad, gastronomía, sol...
Teóricamente este viaje que hemos hecho - a Ibiza - debería de haber pertenecido a la segunda clasificación. Pero ni la época ni la climatología nos han permitido tumbarnos mucho - ni nada - en la playa y antes de quedarnos encerrados en el hotel hemos decidido dar unas cuantas vueltas por la isla que,  aun lloviendo,  tiene rincones maravillosos.
Puesto que a pesar de ello disponíamos de bastante tiempo ocioso, me decidí a escribirles a mis nietas una especie de diario, contándoles las anécdotas o las observaciones que creía curiosas y dignas de comentario. No mucho la verdad: sitios visitados, comportamientos de la gente, experiencias gastronómicas, cosas curiosas, como por ejemplo el mercadillo Hippy de Punta Arabi.
Y se lo enviaba cada día por correo electrónico. 
Transcurridos unos días desde nuestro regreso y reflexionando sobre esto, me ha sobrevenido de repente la sensación de haberme convertido en un "abuelo cebolleta".
Realmente, pensándolo bien, es difícil que unas jóvenes como mis nietas puedan sentirse interesadas por el tipo de comentarios que yo les transmitía. En primer lugar no se trataba de cuestiones impactantes, de aventuras arriesgadas o de hechos truculentos. Eran cuestiones hasta si me apuran banales. Lo único que quizás tenían de particular, era que estas apreciaciones las hacia inspiradas por mis propios puntos de vista.
Nada nuevo bajo el sol. Las generaciones mas jóvenes siempre han pensado de los mayores que son un poco "rollistas"  y dados a explicar cuentos chinos, de escaso interés.
Y aunque se haga con medios mas avanzados y sofisticados, utilizando Internet, Facebook, Twiter o correos electrónicos, los rollos siempre son rollos. De ahí mi "feeling" de abuelo cebolleta.

Abuelo cebolleta: personaje de historietas para niños creadas por el gran Vazquez,: "La familia Cebolleta"

Enric Prat de la Riba i la Mancomunitat

Ahir vaig assistir en el CCCB a la inauguració de l’exposició sobre l’Enric Prat de la Riba, l’home que va impulsar i crear la Mancomunitat la qual va desenvolupar les seves activitats des del 1914 fins al cop d’estat d’en Primo de Rivera el 1923.

Coneixia el pensament d’en Prat de la Riba per mitjans del seu llibre “La nacionalitat catalana”, escrit el 1906 i la seva biografia per mitjans del llibre de l’Enric Jardí i en Josep Mª. Ainaud de Lasarte, “Prat de la Riba, home de govern”, que van escriure el 1972 i del que em va recomanar la lectura el propi Ainaud.

Prat de la Riba va ser un polític i intel·lectual amb gran capacitat de treball i prolífic escriptor.

La creació de la Mancomunitat el 6 d’abril del 1914 va suposar una notable empenta en molts camps del serveis públics a Catalunya: la xarxa de carreteres, la telefonia, l’educació i la sanitat. Es van construir hospitals i centres de maternitat i de salut mental, apostant per una consideració social i de respecte per el malalts o per les parteres, independentment de que fossin mares solteres.

Es van iniciar campanyes per la prevenció i cura de malalties endèmiques, com la tuberculosi o el paludisme.

I en el camp de l’educació, reforçant el mètode Montessori, que va conèixer la meva mare a la seva infantesa i del que sempre me’n parlava molt be. També es van crear biblioteques i centres de formació, com per exemple l’impuls que se li va donar a l’ara coneguda com Escola del Treball, que va ser renovada i ampliada en el 1913 a partir de l’antiga Escola Provincial d’Arts i Oficis. Jo hi vaig estudiar allí en el 1965.i el 1966.

I tot aquell moviment, que va possibilitar una important renaixença econòmica i social de Catalunya, es va pogué dur endavant gràcies a l’unificació en aquest ens  de les quatre diputacions catalanes, que no es que fessin coses mes enllà de les facultats que tenien conferides, però si que les feien coordinadament i això els permetia abordar reptes mes importants.

També va ser el creador de l’Institut d’estudis catalans.

En Prat de la Riba va morir jove amb 47 anys, el 1917. La seva obra la va continuar l’arquitecte Puig i Cadafalch (Casa Ametller, Fàbrica Casarramona – ara Caixaforum –Casa Terrades...). Tot va quedar en aigua de borralls quan al 1923 en Primo de Rivera va decidir acabar amb el “exclusivismo malsano” de que gaudia Catalunya i, tot i que la Mancomunitat estava contemplada per la legislació espanyola, va decidir la seva dissolució.

Considerant el viscut ahir al Parlament espanyol, us sorprèn això? Ha passat el temps, potser han canviat les formes i ara en lloc de recórrer al “ordeno y mando”  , es pretén revestir d’una pàtina de democràcia, que en el fons no es mes que el mateix que fa 90 anys: re-centralitzacio, pretensió de laminar la identitat catalana i barrera al que es una legitima aspiració d’un poble.

Aleshores, com ara, el govern central no volia renunciar a una regió que tant aporta a Espanya, des del punt de vista econòmic.  Per cert, això em porta a un pensament: Si el procés sobiranista, com sembla demostrat, no impedeix que els inversors estrangers segueixin apostant per Catalunya, com va a renunciar el Govern Espanyol a aquestes aportacions? Voluntàriament no entraran mai en discutir la qüestió en cap via.

L’Enric Prat de la Riba, que era de talant mes be conservador, (militava a la Lliga Regionalista) va escriure un llibre, “Per Catalunya i per l’Espanya Gran” en el que defensava la necessitat de que Catalunya tingues una presencia i paper mes important en el Govern d’Espanya. Semblant a l’operació Roca amb el Partit Reformista, en els anys vuitanta, operació que ja se sap que va acabar com el rosari de l’aurora.

Tot i així, el que em dona esperança es que, malgrat el temps transcorregut, la voluntat del poble català ressorgeix amb força i potser no serà ara, però aquesta voluntat seguirà expressant-se malgrat lleis que envaeixen les competències de la Generalitat, Lleis Wert i totes aquelles que aniran traient-se de la màniga.