Ramon Berenguer IV, historia i ficció. - Cap. V i últim

-Escolti, això el faria xocar amb el seu cunyat (Ai Deu, que jo també m’estava embolicant!), l’Alfons VII rei de Galicia, de Lleo i de Castella, a qui vostè va retre homenatge com a “Imperator totius hispaniae” el 1135.

L'Emperador Barbarrossa

- Justament, per això buscava el recolzament de les mes altes instàncies internacionals. La d’Anglaterra ja la tenia, per la meva amistat i aliatge amb el rei l’Enric II, duc també d’Aquitana i em quedava obtenir la de l’emperador Frederic Barbarrossa, a qui volia renovar vassallatge i proposar-li col·laboració en l’enfrontament que tenia am b el Papa Alexandre III, recolzant l’elecció de l’Emperador, que donava suport  a l’anomenat antipapa, en Victor IV.

El Vaticà no era massa procliu a acceptar la cessió que en Ramir II m’havia fet del seu regne, tot i que en el seu moment si em va donar suport perquè les ordres religioses dels Templers i dels Hospitalaris renunciessin als drets sobre els territoris d’Aragó que els havia deixat en el seu testament l’Alfons I el Batallador. Aquest era part de l’embolic que tenia en Ramir II i que va motivar el que obstinadament volgués retirar-se a la vida monàstica. I que vaig aconseguir resoldre.

Però el destí es creuà en el meu viatge. De cop i volta em vaig començar a trobar malament en apropar-me a la població de Borgo San Dalmazzo, un llogarret perdut en el camí cap a Torí. Tot i que en aquella època no hi havia les garanties sanitàries que vostès tenen, jo era un home de quaranta vuit anys, que no havia patit malalties importants i capaç de cavalcar hores i hores per assolir el meu destí. No en va havia estat cavaller templari, com ho va ser el meu pare.

Prova de que estava ben sa era la meva activitat “gentil”, a prova de qualsevol esforç, com era tradició en la línia dinàstica de  la meva Casa Comtal. Tothom sap per exemple que fins que no vaig pogué casar-me amb la Peronella,  havia de tenir cobertes las meves necessitats amb el concurs de concubines, situació que era acceptada generalment, fins i tot per la noblesa aragonesa. Una mica a contracor,  també es veritat.   

I dos dies desprès vaig morir. La ma que em va guiar cap aquesta mort, defensava interessos aliens, no volia que s’arribes a l’acord que tenia el propòsit de fer i la subseqüent emergència d’un imperi que comprengués les terres del Llanguedoc, la Provença. Aragó i Catalunya i,  per que no, en el futur les Balears, Llevant, Murcia i fins Almeria. Li diria qui va ser,  qui ho va encomanar, però això ja no te massa importància, tot i que no li serà difícil deduir-ho.

En aquells moments el meu fill era massa petit per a suposar cap inconvenient per els qui no volien un imperi fort a la regió. La consolidació d’una potencia en aquesta part d’Europa segurament hagués evitat la decadència de la dinastia catalana – aragonesa que es va produir desprès, tot i el ressorgir dels segles XIII i XIV.

Avui en dia tindrien un escenari ben diferent, polític i econòmic, per allò que vostès anomenen l’efecte papallona. Ves a saber, això si que no soc capaç de veure si seria així.

- Arribats aquí, em va venir a la memòria aquella imatge de fa temps, quan en èpoques de mes incorrecció política es representava els boixos amb un barret de paper, imitant a en Napoleó. Em vaig preguntar si jo estaria també sonat, parlant amb aquell home i escoltant les seves histories i vaig decidir que ja n’hi havia prou.

Vaig pronunciar une gairebé inaudibles paraules d'acomiadament i tot reculant, cap endarrere, no se ben be per que, vaig allunyar-me. En arribar a la baixada del puig de l’església, em vaig girar per caminar cap endavant i immediatament em vaig tornar a tombar per a veure’l. Ja no hi era. I el que em va cridar l’atenció va ser que en el lloc on havíem estat asseguts era ple de sorra.

Mes tard, en el camí de tornada reflexionava sobre la conversa mantinguda i m’adonava de lo esperpèntic de la situació. O no tant?