-Escolti, això el faria xocar amb el seu cunyat
(Ai Deu, que jo també m’estava embolicant!), l’Alfons VII rei de Galicia, de Lleo i de Castella, a qui
vostè va retre homenatge com a “Imperator totius hispaniae” el 1135.
L'Emperador Barbarrossa |
El Vaticà no era massa procliu a acceptar la
cessió que en Ramir II m’havia fet del seu regne, tot i que en el seu moment si
em va donar suport perquè les ordres religioses dels Templers i dels
Hospitalaris renunciessin als drets sobre els territoris d’Aragó que els havia
deixat en el seu testament l’Alfons I el Batallador. Aquest era part de l’embolic
que tenia en Ramir II i que va motivar el que obstinadament volgués retirar-se
a la vida monàstica. I que vaig aconseguir resoldre.
Però el destí es creuà en el meu viatge. De
cop i volta em vaig començar a trobar malament en apropar-me a la població de
Borgo San Dalmazzo, un llogarret perdut en el camí cap a Torí. Tot i que en
aquella època no hi havia les garanties sanitàries que vostès tenen, jo era un
home de quaranta vuit anys, que no havia patit malalties importants i capaç de
cavalcar hores i hores per assolir el meu destí. No en va havia estat cavaller
templari, com ho va ser el meu pare.
Prova de que estava ben sa era la meva activitat
“gentil”, a prova de qualsevol esforç, com era tradició en la línia dinàstica
de la meva Casa Comtal. Tothom sap per
exemple que fins que no vaig pogué casar-me amb la Peronella, havia de tenir cobertes las meves necessitats
amb el concurs de concubines, situació que era acceptada generalment, fins i
tot per la noblesa aragonesa. Una mica a contracor, també es veritat.
I dos dies desprès vaig morir. La ma que em va
guiar cap aquesta mort, defensava interessos aliens, no volia que s’arribes a
l’acord que tenia el propòsit de fer i la subseqüent emergència d’un imperi que
comprengués les terres del Llanguedoc, la Provença. Aragó i Catalunya i, per que no, en el futur les Balears, Llevant,
Murcia i fins Almeria. Li diria qui va ser, qui ho va encomanar, però això ja no te massa
importància, tot i que no li serà difícil deduir-ho.
En aquells moments el meu fill era massa petit
per a suposar cap inconvenient per els qui no volien un imperi fort a la regió.
La consolidació d’una potencia en aquesta part d’Europa segurament hagués
evitat la decadència de la dinastia catalana – aragonesa que es va produir
desprès, tot i el ressorgir dels segles XIII i XIV.
Avui en dia tindrien un escenari ben diferent,
polític i econòmic, per allò que vostès anomenen l’efecte papallona. Ves a
saber, això si que no soc capaç de veure si seria així.
- Arribats aquí, em va venir a la memòria
aquella imatge de fa temps, quan en èpoques de mes incorrecció política es
representava els boixos amb un barret de paper, imitant a en Napoleó. Em vaig
preguntar si jo estaria també sonat, parlant
amb aquell home i escoltant les seves histories i vaig decidir que ja n’hi
havia prou.
Vaig pronunciar une gairebé inaudibles paraules d'acomiadament i tot reculant, cap endarrere, no se ben be per que, vaig
allunyar-me. En arribar a la baixada del puig de l’església, em
vaig girar per caminar cap endavant i immediatament em vaig tornar a tombar per a
veure’l. Ja no hi era. I el que em va cridar l’atenció va ser que en el lloc on
havíem estat asseguts era ple de sorra.
Mes tard, en el camí de tornada reflexionava
sobre la conversa mantinguda i m’adonava de lo esperpèntic de la situació. O no
tant?
2 comentaris:
Un solo comentario: Alfonso VII no fue rey de Castilla sino de León, reinando también en Castilla. Fue el primer soberano de su reino leonés en ser sepultado, en su calidad de Emperador, en la catedral de Toledo. La historia, en este como en otros, es errónea, falsa y descuidada.
Gracias por la aclaracion Jeronimo. Por cierto, ¿Sabias que tal dia como hoy, dia de mi cumpleaños, fue proclamado rey de Leon el celebre Ordoño II? Un abrazo
Publica un comentari a l'entrada