Vacances, Vacances!!

  

Be, pensareu: i ara, que diu aquest, si des que està jubilat sempre en fa de vacances. I d’alguna manera teniu raó. Però no es del tot cert.

Les vacances son les vacances. No es solament el no fer, es l’actitud, es entrar en un altre dimensió. D’entrada si, com a mi em passa la dona treballa encara, el fer vacances quan les fa ella te un altre aire, perquè vas a compartir el temps de lleure i no et dedicaràs a omplir el temps tot sol. Ja se, ja se que hi ha amics amb qui compartir o activitats a fer, però no es el mateix, no.

Es...fer vacances. No se si m’explico.

El que sembla que no fa vacances son els problemes i els conflictes. De vegades penso, que això es que em faig vell. Que sempre hi ha hagut problemes i conflictes, nomes que ara m’ho miro d’un altre manera i m’afecta mes profondament perquè estic comparant el que succeeix actualment amb el que he viscut i em faig creus de com creix l‘intolerància, la violència, l’aferrissament a l’idea de que lo meu es meu i els demes que es fotin.

Fa dies que no compro els diaris. Be tampoc cal per a estar informat, nomes amb la radio o la TV entra a casa quantitat d’informació, moltes vegades repetida fins a la nàusea. I ja m’ha heu sentit o llegit altres vegades, de noticies positives hi ha ben poques. No vull dir que siguin tots els medis el que exageren la nota informativa per fi de captar l’atenció d’un públic cada cop mes exigent pel que fa a morbositat. O son els medis els que creen aquests clímaxs en les noticies per a conquerir nivells d’audiència? Nomes en la manera de plantejar un titular es pot detectar la forma en que els medis volen influir en els seus  lectors/oients/espectadors. No hi ha mes que rellegir el que ha passat a Anglaterra amb el diari d’en Murdoch i les manipulacions, corrupteles i activitats delictives inspirades o promogudes per els periodistes per tal d’aconseguir informació impactant i també influir perquè els successos es produïssin de una determinada manera convenient als seus interessos.

Res novador. Encara recordo ben a prop en aquest país, a aquell reporter d’una televisió molt nostrada que induïa a una espectadora a que insultes i escridasses al detingut per el presumpte assassinat d’una menor...que desprès va quedar lliure i fora de sospita quan van detenir a l’assassí vertader.

No hi ha mesura. I jo penso que aquest clima, esperonat, agreujat per el moment econòmic i per la insatisfacció generalitzada porta a problemes molt importants de convivència. La gent va amb l’agressivitat a flor de pell, sembla com un repte constant el que la mes mínima discussió es converteixi en una baralla d’insospitat final.

M’ho deia un amic no fa gaire, “jo ja procuro no discutir-me amb ningú, mai saps com pot acabar la cosa”.

I com per a corroborar-ho, el que ha passat aquesta darrera nit, que un autobús ha atropellat un noi de dinou anys. De primer hom pensa en un accident per descuit, però desprès al conèixer les reals circumstancies de l’atropello no li queda mes remei que tornar a pensar en aquesta violència i intemperància que se’ns menja.  El noi en qüestió pertanyia a un grup de dotze o tretze que molestava als passatgers de l’autobús i insultava a la conductora, fins que van baixar en una parada i ja a fora continuaren amb els insults i donant puntades de peus als laterals de l’autobús. Va ser aleshores quan aquest noi va relliscar i va caure a sota de una de les rodes posteriors que li van passar pel damunt.

Va mori. Es una pena que un noi tan jove moris d’aquesta manera. Es una pena que al damunt de l’angoixa que devia de patir la conductora per els insults i les agressions, ara hagi d’arrossegar tota la seva vida un fet no buscat d’aquest calibre. Tot plegat es una pena.

En que s’equivoca la societat que malgrat les experiències acumulades milers de vegades segueix reincidint en el mateix? Segurament en l’educació, en la manca d'una acció efectiva i coordinada entre els pares i la escola. En aplicar allò que costa mes però que es necessari, saber dir que no a temps i saber imposar-se malgrat les pressions, saber educar en definitiva. Hi haurà qui digui que exagero i segurament l’immensa majoria de persones seran normals.

Però amb massa freqüència les noticies ens porten ressò de situacions com la del noi atropellat. Es clar que els pares i educadors ho tenen difícil per a combatre la violència i la intemperància. Amb la quantitat de imatges inspiradores que ens entren per tot arreu: pel·lícules, vídeos, jocs informàtics... Es pot assimilar i discernir que es correspon amb el sentit comú i que es la fantasia?

La maldat, les conductes desaforades no son exclusives de la nostra època. Però o jo n’estic massa sensibilitzat o em dona la impressió que la freqüència es cada cop mes alta.