Es trist, es tristíssim. M’imagino el dolor dels familiars d’aquestes persones joves que han perdut la vida recentment en circumstancies tràgiques, tot just quant el que cercaven era experimentar diversió, gaudir de la vida i de la plenitud de la seva joventut.
Em refereixo es clar a les persones que l’han perdut, la vida, en l’atropellament de tren a Castelldefels, al Love Parade de Duisburgo i al rius Gallinas de Mèxic.
Vagi per davant el meu sentiment per el que ha succeït. Es impossible posar-se en el lloc dels pares que han perdut a aquests fills, però si que hom pot imaginar el dolor que senten. Tinc fills i netes i no vull ni pensar de cap manera com seria passar per tan terrible tràngol. Per això mes que res vull expressar el meu condol i solidaritat amb aquestes famílies.
Però veient les noticies sobre com han anat les coses i el ressò que la societat ha fet d’aquests accidents em venen algunes reflexions.
Segurament la responsabilitat no es exclusiva dels joves que han mort, en diferents graus. Per exemple, i sempre seguint les informacions que ens arriben, les joves que van morir al Love Parade tenien molta menys capacitat d’influència sobre el que els va passar, que els que van morir a Castelldefels o els de Mèxic. En aquests dos darrers casos sembla ser que el que va esdevenir tenia un notable component de menyspreu per el risc que envoltava la situació.
No es res nou que hi hagin joves que infravalorin els riscos, amb tal de divertir-se; potser la nota destacable es que en poc temps s’han produït tres d’aquests accidents mortals i em pregunto quantes situacions de risc es produeixen cada dia per inconsciència sense arribar al extrem de resultats mortals. Nomes veient com hi han joves – i no tant joves – que se la juguen amb les seves motos sortejant vehicles i obstacles en els carrers i posant en risc a ells i a altres persones, em fa pensar que n’hi deuen haver moltes d’aquestes situacions.
D’altre banda està la responsabilitat que no els correspon directament, la dels organitzadors, la dels qui han de vetllar perquè sigui impossible que passin aquestes coses. Es cert que resulta impossible preveure-ho tot. O instal•lar sistemes per a evitar accidents, que cobreixin totes les possibilitats, ja que això convertiria el mon en una mena de presó envoltada de coto fluix. Les autoritats haurien de buscar l’equilibri en aquestes qüestions i establir el que es necessari - per exemple separacions entre vies a les estacions, que impedeixin el pas – i l’educació en la responsabilitat i en el respecte a les normes ja des de l’escola. Oi que volen educar als fumadors tot incloent missatges o fotografies descoratjadores en les capcetes de tabac? Dons no estaria de mes que els joves veiessin quines poden ser les conseqüències d’accidents ocorreguts com a conseqüència de menyspreu al risc.
I un altre reflexió: la reacció de les autoritats, declarant dies de dol oficial, organitzant misses i la presencia de politics en expressions de condol. Tot això estaria molt be, si no fos perquè el que es busca es una rendibilitat política. Estic ben segur de que els familiars voldrien prescindir de tota aquesta parafernàlia excepte, clar, que el que cerquin precisament siguin compensacions de caire econòmic, no “per a benefici propi, sinó per que es prenguin mesures i no torni a passar”.
Penso que no deu ser el cas d’aquests accidents. Tanmateix, no estic en contra de les indemnitzacions sempre que no siguin matèria d’especulació i obtenció de beneficis extemporanis a càrrec dels lamentables accidents.
Tornant als homenatges públics, penso que han d’estar destinats únicament per aquelles persones que han perdut la vida exposant-la a fi de produir un benefici per la societat o per salvar altres persones. Cas dels bombers, socorristes o personal sanitari i fins i tot de particulars que actuen de manera altruista, a tall d’exemple.
Tot el que no sigui això, em sembla fora de lloc i tenyit d’oportunisme injustificable per part d'aquestes autoritats o politics que ho promouen. Insisteixo, amb tot el meu respecte per els afectats i les seves famílies.
Em refereixo es clar a les persones que l’han perdut, la vida, en l’atropellament de tren a Castelldefels, al Love Parade de Duisburgo i al rius Gallinas de Mèxic.
Vagi per davant el meu sentiment per el que ha succeït. Es impossible posar-se en el lloc dels pares que han perdut a aquests fills, però si que hom pot imaginar el dolor que senten. Tinc fills i netes i no vull ni pensar de cap manera com seria passar per tan terrible tràngol. Per això mes que res vull expressar el meu condol i solidaritat amb aquestes famílies.
Però veient les noticies sobre com han anat les coses i el ressò que la societat ha fet d’aquests accidents em venen algunes reflexions.
Segurament la responsabilitat no es exclusiva dels joves que han mort, en diferents graus. Per exemple, i sempre seguint les informacions que ens arriben, les joves que van morir al Love Parade tenien molta menys capacitat d’influència sobre el que els va passar, que els que van morir a Castelldefels o els de Mèxic. En aquests dos darrers casos sembla ser que el que va esdevenir tenia un notable component de menyspreu per el risc que envoltava la situació.
No es res nou que hi hagin joves que infravalorin els riscos, amb tal de divertir-se; potser la nota destacable es que en poc temps s’han produït tres d’aquests accidents mortals i em pregunto quantes situacions de risc es produeixen cada dia per inconsciència sense arribar al extrem de resultats mortals. Nomes veient com hi han joves – i no tant joves – que se la juguen amb les seves motos sortejant vehicles i obstacles en els carrers i posant en risc a ells i a altres persones, em fa pensar que n’hi deuen haver moltes d’aquestes situacions.
D’altre banda està la responsabilitat que no els correspon directament, la dels organitzadors, la dels qui han de vetllar perquè sigui impossible que passin aquestes coses. Es cert que resulta impossible preveure-ho tot. O instal•lar sistemes per a evitar accidents, que cobreixin totes les possibilitats, ja que això convertiria el mon en una mena de presó envoltada de coto fluix. Les autoritats haurien de buscar l’equilibri en aquestes qüestions i establir el que es necessari - per exemple separacions entre vies a les estacions, que impedeixin el pas – i l’educació en la responsabilitat i en el respecte a les normes ja des de l’escola. Oi que volen educar als fumadors tot incloent missatges o fotografies descoratjadores en les capcetes de tabac? Dons no estaria de mes que els joves veiessin quines poden ser les conseqüències d’accidents ocorreguts com a conseqüència de menyspreu al risc.
I un altre reflexió: la reacció de les autoritats, declarant dies de dol oficial, organitzant misses i la presencia de politics en expressions de condol. Tot això estaria molt be, si no fos perquè el que es busca es una rendibilitat política. Estic ben segur de que els familiars voldrien prescindir de tota aquesta parafernàlia excepte, clar, que el que cerquin precisament siguin compensacions de caire econòmic, no “per a benefici propi, sinó per que es prenguin mesures i no torni a passar”.
Penso que no deu ser el cas d’aquests accidents. Tanmateix, no estic en contra de les indemnitzacions sempre que no siguin matèria d’especulació i obtenció de beneficis extemporanis a càrrec dels lamentables accidents.
Tornant als homenatges públics, penso que han d’estar destinats únicament per aquelles persones que han perdut la vida exposant-la a fi de produir un benefici per la societat o per salvar altres persones. Cas dels bombers, socorristes o personal sanitari i fins i tot de particulars que actuen de manera altruista, a tall d’exemple.
Tot el que no sigui això, em sembla fora de lloc i tenyit d’oportunisme injustificable per part d'aquestes autoritats o politics que ho promouen. Insisteixo, amb tot el meu respecte per els afectats i les seves famílies.
2 comentaris:
Totalmente de acuerdo con todo y especialmente con los tres ultimos parrafos referentes a lo de los dias de duelo y las condolencias y homenajes publicos que obligan a los politicos a aparecer en los medios manifestando su dolor y solidaridad con victimas y deudos, dependiendo del alcance mediatico del suceso y no de la forma de poducirse y demas circunstancias.
Estoy convencido que a los politicos tambien les puede resultar pesada y tediosa esta tarea. No hay mas que ver algunas caras de... circunstancias.Pero son los propios medios y la gente azuzada por ellos quienes implantan estas costumbres y ¡ay! de aquel politico que se niegue a realizar su papel de doliente y solidario con la desgracia ajena.
Caeria sobre su cabeza todo el peso de las acusaciones, de insensibilidad y falta de conexion con la gente el pueblo votante que sufre (dolor aireado y amplificado segun convenga a los medios que lo difunden).
A los politicos se les acusa de querer salir en la foto a la minima oportunidad, incluso en la desgracia, pero si por prudencia no se dejan ver en algunas, se les vendr´an encima acusaciones mucho mas graves, por eso hacen lo que hacen a veces muy a su pesar.Al menos eso pude saber de primera mano de algun politico local, y en "petit comit´e", claro.
Yo tambien estoy de acuerdo en que la mayoría de ocasiones los políticos aparentan y humanamente es lógico y comprensible. Es un error exigir tanto.
Publica un comentari a l'entrada