Aquesta tarda he estat visitant a una cosina meva. L’he trobada en el seu “estudi”, es a dir, en una explanada al mig del bosc en la serra de Collserola, pintant un quadre.
Al fons es veia la ciutat, Barcelona, els seus carrers rectilinis i el mar, una mica emboirat a l’horitzó. Ens envoltava una vegetació densa i verda, que mica en mica s’introduïa en el quadre i un sol suau ho banyava tot a aquella hora de la tarda.
Tot fent aquí i allí breus pinzellades en el llenç, m’ha anat explicant el que ha viscut recentment, la seva experiència en els hospitals, la seva malaltia, els errors dels metges, les justificacions perquè sembli que no passa res, l’horror del tracte despersonalitzat en certs processos. I tot això m’ho ha explicat plena de tranquil·litat, tot i que el que està compromès en aquesta historia es la seva vida.
Unes passes endarrera el seu marit contemplava també el paisatge i de tant en tant brandava el cap assentint en el que m’explicava. L’escena era lluminosa i qui era mirall d’aquesta lluminositat era ella mateixa.
No m’ha parlat de projectes ni de futur, però si de gaudir de tot el que pot, d’exprimir les vivències, de crear bellesa. I la llum de l’escena m’ha corprès. Perquè conec persones que malgrat no estar malalts, no estan tan plens de vida com ella.
Al fons es veia la ciutat, Barcelona, els seus carrers rectilinis i el mar, una mica emboirat a l’horitzó. Ens envoltava una vegetació densa i verda, que mica en mica s’introduïa en el quadre i un sol suau ho banyava tot a aquella hora de la tarda.
Tot fent aquí i allí breus pinzellades en el llenç, m’ha anat explicant el que ha viscut recentment, la seva experiència en els hospitals, la seva malaltia, els errors dels metges, les justificacions perquè sembli que no passa res, l’horror del tracte despersonalitzat en certs processos. I tot això m’ho ha explicat plena de tranquil·litat, tot i que el que està compromès en aquesta historia es la seva vida.
Unes passes endarrera el seu marit contemplava també el paisatge i de tant en tant brandava el cap assentint en el que m’explicava. L’escena era lluminosa i qui era mirall d’aquesta lluminositat era ella mateixa.
No m’ha parlat de projectes ni de futur, però si de gaudir de tot el que pot, d’exprimir les vivències, de crear bellesa. I la llum de l’escena m’ha corprès. Perquè conec persones que malgrat no estar malalts, no estan tan plens de vida com ella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada