Hi ha honor en les guerres?

Hi ha honor en les guerres? Avui fa 100 anys que es va signar l’armistici que va acabar amb la 1a. Guerra Mundial. Mes de vuit mil.lions de morts en combats. Mes de dinou si compten combatents i població civil. Centenars de milers de vidues, ferits o inhabilitats. Incomptables families destruides. Avui en dia alguns historiadors es pregunten si va servir per algo aquesta explosió bélica i mes si tenim en compte que la ferida es va tancar malament i vint anys desprès es va esdevenir la Segona Guerra Mundial. Jo no necessito fer grans averiguacions per estar-ne cert de que no va suposar cap benefici ni avançament per la societat.

Tot i entendre la necessitat de defendres d’una invasió, veig mes el substracte que hi ha darrera de les comteses com aquesta. A part de portar dolor per arreu, tant en uns bandols com uns altres, va servir per:

• Alimentar l’ego d’uns personatges que amb l'excusa de probar d'afavorir els interessos del poble, el que feien era afalagar el seu propi narcisisme i el seu poder.
• Permetre que militarots irresponsables “juguessin” a la guerra, amb la gran quantitat de “joguines” que l’ambició dels primers els posaven a la seva disposició. 
• A mi em treu de polleguera que es parli d’honor militar, quan no hi ha cap honor en matar persones, destruir ciutats o el medi natural: com resultat de la IGM encare hi han camps contaminats amb plom i arsenic.

Quan veig els pits d’aquesta gent coberts de medalles i distincions m’entra urticaria. Perquè se qué hi ha al darrera. Em ve mal humor veient aquests ciutadans que se senten tant orgullosos dels seus exercits, però no dels seus investigadors o dels seus professionals que treballen per millorar les condicions de vida dels pobladors del paneta, en els seus aspectes d’alimentació, sanitat o educació.

I sembla que no s’aprengui del que ha passat. El mon s’està organitzant d’una manera nefasta, primant la riquesa, el poder i l’ambició. Cada cop mes el capital s’està concentrant en mans de pocs que l’empren per a sotmetre a la resta de la humanitat e condicions deplorables.

L’empren per a comprar voluntats polítiques en els camps en que estàn distribuits els estats: el legislatiu, l’executiu i el judicial i assegurar-se dels seus objectius mitjançant el reforçament de la capacitat repressiva militar i policial.

Esperonen la capacitat de radicalització entre els grups, tot intentant treure’n profit. O algú s’enganya sobre el perquè del ressorgiment d’una extrema dreta? Caracteritzada per la incultura, per la seva violencia primaria i les manifestacions agressives contra tot el que no sigui el seu “ideari”. I tothom sap a que em refereixo.

Nomès hi ha que veure mostres com el que passa amb la caravana de gent que morta de gana i de humil.liació va a trucar a la porta de la nació possiblement mes rica de la terra...governada, amb el recolzament de gran part dels seus ciutadans, per un personatge veritablement lamentable que en lloc de intentar apaigavar focs, el que va fent es encendre’n cada dia un.

I aixì a un munt de llocs, on la voluntat d'alguns d’acaparar poder i riquesa porta a trepitjar els drets de la gent. Això si, dissimulant-ho amb edulcorades propagandes, amb l’utilització d’una prensa clarament partidista al seu servei i amb l’aparent caritat realitzada a titol personal o mitjançant fundacions. No passa nomès aquí.

Aquesta situació ens porta segons el meu parer als següents escenaris:

• Una societat sotmesa i explotada cada cop mes. Un planeta amarat per la contaminació generada per gent sense escrupols amb tal de seguir produint i produint per afavorir la riquesa de grups reduits, que son els que poden invertir per generar mes enriquiment.
• El manteniment o sorgiment de conflictes locals que enmascaren un conflicte mes perillos a nivell mundial, o
• A repetir els errors del passat i veuren’s abocats a una altra conflagració com aquella de la que avui celebrem els 100 anys del seu acabament. Penso en les invocacions de reforçar el militarisme, la voluntat de tornar endarrera en els pactes de no proliferació d’armes nuclears o l’intervencionisme en altres paisos, no per millorar les condicions dels seus habitants, però per assegurar-se dominis d’influencia.

Cleóbulo de Lindos

Cleóbulo de Lindos, c. 600 A.C. Filósof i tirà de Rodas:
Acceptar la injusticia no es una virtud, sino tot el contrari.

Karl Jasper

Karl Jasper va ser un filósof alemany que va patir la repressió del nazisme abans i durant la Segona  Guerra Mundial, degut a que la seva dona era jueva. 

Va intentar exiliarse a Suissa, però els nazis l’obligaven a deixar-la a ella com a hostatge per la qualcosa va renunciar i va romandre amb la seva dona, el que els va dur a soportar nombroses calamitats i a haver de viure amagats.

Encabada la Guerra, els aliats van voler confiar-li la regeneració de les Universitas alemanes, tasca per la que trobà moltes dificultats, donat que les estructures estaven empaltades d’antics simpatitzants del règim.

Seva es la frase: “Un reconeixement de la culpabilitat nacional es una condició necessaria pel renaixement moral i politic d’Alemania”.

Tot i els rebrots que surgeixen darrerament d’una extrema dreta que semblava larvada, penso que Alemania va assolir de manera majoritaria aquesta necessaria conscienciació.

I mirant el que passa aquests dies amb la operació de exhumar el cadaver de’n Franco del Valle de los Caidos i l’aferrissada defensa que alguns nostàlgics fan de la seva època, trobo que Espanya, malgrat Lleis de Memoria Histórica i altres autoenganys, no ha passat pel mateix procés. I aixì tenim les coses com les tenim.

Filosofía

Avui he començat el curs. Com molts i moltes. Uiiix quins nervis!

He arribat a la Uni ben aviat, per conèixer una mica el lloc i saber per on m’hi haig de moure. Val a dir que aquest curs el faig a les instal·lacions de la Universitat a Badalona en les que no havia estat abans. D’entrada, els papers que em van donar deien  que havia d’anar a l’aula 2.2. Però allí només s’hi estava un home amb cara de despistat. Com jo. 

Entra una Sra. que tenía tota la intenció de posar-se a netejar l’aula i ens etziba: “Uiii, que hacen Vds. aquí?” Li contestem que preteníem assistir a la classe de Historia de la Filosofia i amb aquella mirada carregada de comprensió ens diu: “pero eso no es aquí! Debe ser en otra aula, porque esta la tengo que ordenar.”

Li ensenyo el paper i ens diu “si, si. Bueno, voy a averiguar que pasa” I al cap d’una estona torna amb cara d’estar al cap del carrer i ens diu triomfal “lo ven, no es esta, es la 1.2.” Res de nou doncs.

Així que baixem a la següent planta i allí ens trobem amb una filera de persones – quantes! – que evidentment estaven mes ben informats que nosaltres. De seguida observo que moltes d’elles es coneixien d’abans i s’afanyaven a saludar-se cordialment. Vaja, com si m’hagués trobat jo amb els antics companyes i companys de Biblio.

Entrem a l’aula i el primer en que m’hi fixo es que les instal·lacions son ben noves, però l’acústica fatal. En fi, que tothom parlant al mateix temps feien un brogit considerable.

Entra el professor i el veig ben jove. Res de particular, a tothom que te menys edat que jo el trobo ben jove. I comença a parlar.

Sobre el funcionament de la classe, sobre el seu nom i la seva adreça electrònica, que està a disposició pel que li vulguem preguntar. I també sobre la filosofia. Que què espera de nosaltres, que què sabem de la filosofia i perquè serveix...

I d’entrada m’ha destrossat uns quants tòpics, sobre si la filosofia serveix per alguna cosa, o no, La conclusió que en trec de moment es que la filosofia només es útil per pensar, però que ni serveix per assolir mes felicitat, ni per contestar moltes de les preguntes metafísiques que ens plantegem.

I tot això, la manera de dir-ho em sonava. La forma, les paraules diferents, però amb el mateix significat... He tancat els ulls per un moment i l’he vist! He vist a l’Orella, el famós Merli, dient paraules semblants, amb mes procacitat si de cas en boca de l'actor, pero el discurs, el mateix.

Agafo la tablet, que ja sabeu que es com una prolongació de la meva persona i consulto qui es aquest home de nom molt especial: Nemrod Carrasco Luca. I el trobo: es el professor de filosofia que va assessorar a TV3 en la producció de Merlí! I es clar. D’això em sonava.

Jo no vaig veure tota la sèrie. Es mes, pràcticament vaig veure tant sols els primers capítols. I els del final. I amb això en vaig tenir prou per identificar la manera d’expressar-se del professor avui i algunes de les idees que en Merlí tractava de transmetre.

I mirant al meu voltant he pensat que els alumnes o estudiants que érem allí constituíem un públic ben interessat. Únicament que no hi ha cap adolescent com els de la sèrie.

Ah! en sortir veig un cartell que diu que l'aula per la gent del meu curs es la 2.1. Tot entès.

L'Esglèsia d Sant Pere de Pals

Aquest dijous passat ens han visitat uns amics que estan passant uns dies a Palamós. Els hem dut a fer un tomb per el Pedró de Pals. Sempre m'agrada passejar-m'hi i no es que no l´hagi vist mai, ans al contrari, però com deia en Pla, Pals mereix no una, sinó cent visites.

 

I realitzàrem el circuit habitual: pujada pel carrer de l'Abeurador, passar per davant de l'Ajuntament, veure la Torra de les Hores... Aquesta vegada hi vam poder pujar per a divisar el  preciós paisatge que s'albira des de dalt i acariciar la campana, mes que res per si dona bona sort. Els vaig senyalar les Medes, el Massís del Montgrí, el perfil mig emboirat de Peratallada  i molts llocs amb molta historia que des d'allí es veuen, com el Mas Gelabert, sí, a on es celebra  el White Summer cada any. 

Aquest Mas el va comprar en Pere Coll i Rigau en tornar de la seva aventura indiana a Cuba el 1894. Carregat de doblers provinents de la fabricació de tabac i de llumins es va enfrontar al Marqués de Torroella, en Roberto Robert i Suris en la que es va anomenar la  "Guerra de l'arròs". Aquest marqués, polític conservador als inicis del segle XX es qui va fer construir el Palau Robert, situat al Passeig de Gràcia cantonada Diagonal de Barcelona. El tema de la Guerra de l'arròs es interessant, però mereix una narració per ella sola.

Desprès seguírem cap el mirador i tornàrem per el camí que circumda les muralles. Fins aquí res que no haguéssim fet nosaltres moltes altres vegades, però en entrar a la Plaça de l'Església vaig veure la porta de Sant Pere que estava oberta i els vaig menar cap al seu interior, perquè realment es un lloc atractiu per visitar fins i tot pels no creients. 

L'Església de Sant Pere es un temple, no massa gran,  d'estil gòtic tardà, amb una construcció arquitectònica de línies sòbries i pures. Normalment es a les fosques, amb unes poques llums de les espelmes votives que il·luminen les capelles laterals i la que entra per una porta vidriera oberta en un costat. A dins no s'experimenta aquesta fredor pròpia d'Esglésies antigues, sinó que s'hi troba una atmosfera càlida no tant per la temperatura com per una sensació psíquica que no se sap ben be què la produeix.

Sabia d'altres vegades que era possible engegar una il·luminació mitjançant abonament d'un Euro i vaig voler fer-ho per a mostrar als visitants la capella en tot el seu valor. Però no podia trobar el moneder per a introduir la moneda, malgrat haver-lo cercat per arreu.

Aleshores vaig veure un home que anava recollint la cera sobrera de  les espelmes i que parlava amb els nens que ens acompanyaven. Pensant que potser era el rector - i ho era - m`hi vaig atansar per preguntar-li on era la instal·lació del moneder, que molt amablement em va mostrar en aixecar un panell que l'amagava.

Desprès va venir allò de que entre tots els del grupet no hi havia ningú que portes una moneda d'un Euro. Ja acostuma a passar. El mossèn en veure-ho ens va obsequiar amb una engegada de llum que de cop donà vida a aquelles parets, a l'altar, a l'arc de volta i a les nervadures que el suporten, banyant amb una suau llum groguenca tot l'entorn.

El rector darrera meu, veient que resseguia amb la mirada la volta em preguntà si m'havia fixat en un detall en el que gairebé ningú s'hi fixa: en els dos caps que adornaven la clau, en el cim màxim de la volta.

Des d'on era no podia divisar be les figures dels dos caps. Hagués afirmat que es tractava de dos caps d'angelets de l'estil dels que va pintar en Rafael, però de bon segur que no era així, la meva vista que m'enganyava…I li vaig preguntar al rector que qui eren, contestant-me que es suposa que representen al rei en Joan II i al seu fill, en Ferran el Catòlic.

Em vaig quedar una mica perdut. Pel que jo sabia, en Joan II va ser un rei de ascendència castellana,  embolicat en inacabables disputes matrimonials,  territorials, d'herències, etc. entre Castella, Navarra i la Corona d'Aragó i que va arribar a empresonar al seu propi fill, el Príncep Carles de Viana, qui, assegura la llegenda,  morí enverinat per la seva madastra, na  Joana Enriquez. Aquest va ser l'origen de la primera guerra civil a Catalunya.

Malgrat ser el rei titular de la Corona d'Aragó, en signar el Tractat de Vilafranca del Penedès en 1461, acceptava no entrar a Catalunya sense autorització de la Generalitat, cosa que com es diu vulgarment es va passar pel forro, provocant l'esmentada guerra civil, que coincidí en el 1462 amb la revolta dels camperols, coneguda com la Guerra de Remences. El curiós era que donava recolzament al bàndol reial la gent humil,  que integrava la facció anomenada  "La Busca" i en contra estava el Govern de la Generalitat, recolzat per la burgesia de l'època, "La Biga"

El que va passar a Catalunya durant aquells anys, sinó fos per els ribets tràgics i de patiment per la població, semblaria una broma de la Historia. Anades i vingudes d'exercits, hipoteca del Rosselló i la Cerdanya per fer front a les quantiossisimes despeses militars i pagar les ajudes demanades per en Joan II al Rei francès. Oferiment per part de la Generalitat de que el govern  de Catalunya passes a dependre de França, o mes tard el mateix oferiment al conestable Pere de Portugal…Entre els fets que tingueren lloc hi comptà l'enderroc del poble de Pals.

Catalunya va ser escenari de la barbàrie, del pillatge i de la massacre per part d'uns i d'altres. La gerra s'acabà el 1472, quan la Generalitat, esgotats tots els seus recursos, va haver d'acceptar una rendició i en Joan II i el seu fill Ferran el Catòlic entraren a Barcelona i signaren la Pau de Pedralbes.

Les conseqüències  que afectaren a Pals, em feia incomprensible que una imatge d'aquest Rei presideixi un lloc tant rellevant com la clau de la volta de l'església de Sant Pere. El rector em va aclarir que posteriorment el Rei i el seu fill van autoritzar a que  les restes de la muralla i el castell enderrocats s'empressin per restaurar la Torre de les Hores i l'Església, siguen aquest el motiu d'aquest, diguem-ne, homenatge.

També m'assenyalà el fet de que les gàrgoles, que normalment estàn just per sota de la teulada, en el cas d'aquesta Església estan a uns sis metres mes avall. I precisament tota la fàbrica per damunt, la coberta i el campanar formen l'obra realitzada entre els segles XV i XVI per restaurar i ampliar el temple.

I vet aquí que una vegada mes, quelcom que està a l'abast i en el que no ens hem fixat mai oculta al darrera seu tota una historia d'implicacions terribles. L'Església de Sant Pere es un lloc d'elecció per moltes parelles per a celebrar el seu casament, com aquest esdevingut el matí d'avui.

El Llibre dels Privilegis de Palafrugell

Avui l’he tingut a les mans. He visitat l’Arxiu Municipal de Palafrugell i he demanat veure el “Llibre dels Privilegis de Palafrugell” que es un recull d’ordenances emeses per diverses autoritats en relació a qüestions de la Vila, des del segle  XIII fins  a començaments del XVIII. I entre aquestes ordenances destaca el reconeixement fet per en Jaume I en el 1251, mitjançant el que

 “Ideoque volumus quod a modo dictae villae nech homines ipsius non donent nobis albergam aliquam nisi in dicta villa personaliter essemus”

Es a dir que els habitants de l’esmentada vila, que en aquell moment pertanyia al Monestir de Santa Ana de Barcelona i per extensió dels privilegis d’aquest Monestir, no estaven obligats a donar allotjament als soldats que hi feien estada. Aquesta disposició va ser confirmada per monarques posteriors, com el propi Felip II:

“és exempta y immune de donar alberga alguna a sa magestat y axí de tenir en aquella allotjats soldat, si no és quant y fos lo mateix rey o sos fills; y dit privilegi ultra que és estat confirmat per lo serenissim senyor rey don Philiph, vuy gloriosament regnant, està en viril observança, com se a mostrat ab un orde expedit per lo illustre senyor don Pedro de Cardona, governador de Cathalunya y llochtinent de capità general, dat en Barcelona ha vint y nou de maig mil sinch cents noranta dos, se fa fe etc.7 y axí no enten ésser obligats a rebre soldats alguns.”

Malgrat això manta vegades es demanà que s’acollissin a cases de particulars comandaments i soldats dels “Tercios Castellanos”, però sempre les autoritats locals i en nom del prior de Santa Ana, van rebutjar aquesta petició, invocant les disposicions emanades dels al•ludits monarques.

Alternativament s’oferí als comandaments facilitar-los vi i queviures.   El 1638 però, contradient les disposicions reials, 300 soldats dels “Tercios Castellanos” es trobaven allotjats a cases dels propis veïns, esbravant-se  al seu aire, maltractant, humiliant i robant a la població.  Els ciutadans es revoltaren contra aquests escamots i el 20 de juliol d’aquell any, dia de Santa Margarida actual patrona de Palafrugell, mataren alguns comandaments i soldats.

Les represàlies per part dels exercits castellans van ser duríssimes, saquejant la població i cremant cases i esglésies  Aquest fets - entre altres - foren antecedents de les revoltes que dos anys mes tard es produirien, quan els segadors van entrar a l’església de Sant Andreu del Palomar per iniciar la revolta contra el comte-duc d’Olivares, coneguda com el Corpus de Sang

El Llibre del Privilegis que sembla que algú no “va retornar en el seu moment” restà perdut fins l’any 1926, en que el comprà la Diputació de Barcelona  a una llibreria de vell i es va retornar a Palafrugell el 2006, entregant-lo en Ferran Mascarell, aleshores Conseller de Cultura, tot i que només es va fer en qualitat de dipòsit. Josep Pla va fer referència d’aquest document en el seu llibre “Peix fregit” (1954).

Jordi Manzanera
(Aquesta es una ampliació d’una altra entrada publicada el 20/7/2017)

Filosofant

A la meva edat, als setanta anys,  m’ha donat la falera d’estudiar. El que passa es que evidentment no tinc la necessitat compulsiva d’assolir una titulació per a trobar una feina. Ho faig per a divertir-me i perquè les matèries que m’atrauen son per a mi prou interessants com per a voler saber-ne mes.

He fet ja dos cursos d’altres matèries: un de Biblioteconomia i un Seminari d’Història. Al primer hi vaig arribar gairebé per casualitat, perquè com em vaig despertar tard, en el moment en que vaig provar de matricular-me era dels pocs cursos en el que hi havien places lliures.

I tot i així, la participació en el curs va ser prou positiva i interessant, perquè contràriament al que podria semblar per el nom, no es tractava d’aprendre a posar llibres en lleixes – que també – sinó en aprofundir en la historia de com el coneixement s’ha acumulat, guardat i preservat  a través del temps.

Existeix una connexió entre els fets que han envoltat la evolució de la raça humana, tant els referits al seu entorn, com els derivats de les accions dels propis protagonistes i l’interès per a preservar la informació que els fets han generat, mitjançant suports documentals, des dels jeroglífics gravats en pedra, fins els sistemes digitals omnipresents enguany. I d’aquí es dedueix l’interès per uns ensenyaments que focalitzats només com a simples instruments d’organització o administratius haguessin merescut poca atenció.

L’any passat no vaig pogué matricular-me d’Història, perquè possiblement es la mena de formació mes sol·licitada per els participants a la Universitat de la Experiència, (que es l’àrea d’incorporació per les persones interessades de la meva edat, jejeje). Aquest excés de sol·licituds fa que finalment les places disponibles s’hagin de sortejar entre tots els apuntats i la sort no em va acompanyar.

Vaig decidir apuntar-me a una altra oferta universitària, la de participar en un seminari d’Història patrocinat per les Aules d’Extensió Universitària, en les que no hi ha una interacció com a alumne, sinó que ets un mer espectador que rep una sèrie de conferencies  sobre temes històrics. Els ponents eren persones ben qualificades com a historiadors, el que feia que li donessin un nivell de qualitat important a les conferencies.

I per el curs 2018-2019 m’he decidit a matricular-me a Filosofia, he estat acceptat, i a partir de setembre m’incorporaré a les classes, aquest cop a les instal·lacions universitàries de Badalona.

Estic encuriosit per aquest aprenentatge. Confesso que en matèria de filosofia no en se pas massa, mes enllà d’haver llegit obres d’alguns clàssics, com Plató, Aristòtil,  Moro o Marx. Però esta clar que la percepció que tenien tots ells de les circumstancies vitals i

dels comportaments humans, ha tingut una clara influencia per be o per mal en el desenvolupament de les persones, en els fets socials i en les conductes dels polítics.

Vull reconèixer que en aquesta decisió per filosofia hi han tingut a veure les publicacions d’un blogger a qui segueixo, en Gregorio Luri, que es catedràtic d’aquesta especialitat i que moltes vegades m’ha fet pensar. Veurem.