Ramón Berenguer IV, historia i ficció - cap. II

- Escolti, vostè coneix la historia d’aquesta torre?
 
- Una mica - em digué.
 
- Com es que la torre del campanar no forma part de l’edifici de l’església?
 
- Ahhh! La torre roja.  Es que originàriament no tenia res a veure amb l’església. Aquesta torre es tot el que queda del palau d’en Ramon Berenguer IV, en el lloc que va escollir com a residencia reial per ell i per la seva dona Peronella, filla d’en Ramir II d’Aragó, amb qui es va casar el 1150 a Lleida. Des d’aquí governava sobre els comtats que en aquella època conformaven els seus dominis i a la vegada sobre el regne d’Aragó respecte del que ostentava el poder com a Princep, d’acord amb els pactes a que va arribar amb el pare de la seva dona.
 
- Aquí?
 
- Si, en aquella època es considerava que la proximitat al camí reial era  una avantatja per els desplaçaments dels dignataris que havien d’acudir a la cort. Les característiques de l’entorn, la proximitat a Barcelona i la ubicació que permetia desplaçar-se amb una certa facilitat a la resta de comtats, feia que aquest lloc fos considerat adient. El castell ja el va trobar construït, però qui el va fer embellir i adequar per les seves funcions com a Palau Reial va ser en Ramon Berenguer IV.

En si, el palau l’havien fet construir en el segle XI l’avi d’en Ramón Berenguer IV, en Ramón Berenguer II, anomenat “Cap d’Estopa”  i el seu germà, en Berenguer Ramón II, per mal nom “El Fraticida” .
 
- Quin embolic de noms! I els sobrenoms, a que venien?
 
- Bah! Histories de famílies. El del primer era senzill: perquè el seu pel era roig. El segon, be, ni jo mateix se si va ser veritat, però es diu que perquè va fer matar al seu germà.

Em va cridar l’atenció lo de que ni ell mateix sabia si era veritat, però ho vaig passar per alt en interpretar que era perquè es considerava un bon coneixedor de la Historia.

- A jutjar per la magnificència de la torre, devia de ser un gran palau.  
 
- Prou que ho era! Aquí nasqué i visqué la infantesa el fill de la Peronella i el comte, en Ramón, que mes tard, en faltar el seu pare, va accedir a la corona del regne d’Aragó com a Rei Alfons II i va heretar també el títol de Comte de Barcelona, governant sobre un territori ja mes ampli que va ser conegut mes tard com la Catalunya Nova.
 
- Caram! I com es que va deixar de ser seu reial?

- Quan vaig..., vull dir quan va morir en Ramon Berenguer, la Peronella va abdicar i passà la corona del regne d’Aragó al seu fill, tot i que en aquell moment només tenia cinc anys. Es va crear un consell conformat per dignataris aragonesos i catalans, per a tutelar el rei fins la seva majoria d’edat. Aquesta cerimònia es va realitzar a Osca.

Amb el temps, l’expansió territorial va fer que la seu del regne camvies, i tant l'Alfons, com els seus descendents van preferir Barcelona com a residencia. Aquest Palau va anar quedant com a residencia d’estiu i finalment en 1448 un terratrèmol va destruir la major part de les construccions, restant únicament en peu aquesta torre, uns llenços de muralla i restes de les edificacions. 

                                                                                                                           (SEGUIRA)

Ramon Berenguer IV, historia i ficció - cap. I

Tot passejant per Sant Pere de Vilamajor, en un día clar i de cel blau esfereïdor,  em vaig atansar a l’església, emplaçada en un puig i que distingia des de lluny. 

Em va sorprendre veure que el campanar,  una magnifica torre d’estil romànic, estava aïllada del cos de l’edifici principal. A mes, jo no soc un expert en arquitectura medieval, però veia evident que l’estil  arquitectònic de la torre no era el mateix que el de l’església.

Encuriosit vaig anar rodejant l’edifici, preguntant-me sobre el perquè d’aquesta peculiar distribució que jo no havia vist enlloc mes. No dic que no n’hi hagin de semblants, nomes que jo no les he vist. Vaig veure que a l’altre costat del carrer hi havia una oficina de turisme i m’hi vaig acostar a veure si em podien facilitar alguna informació sobre el poble i la torre, però l’oficina romania tancada i no tenia massa aspecte de que l’anessin a obrir aviat.

Vaig tornar endarrera i desprès de mirar i remirar la torre i l’entorn, em vaig adonar d’un home  assegut en un banc que també em mirava amb cara d’estar veient un pixapins qualsevol, aspecte que segurament jo oferia, amb la meva gorra de visera, les ulleres de sol i la càmera penjada del coll.

Se’m va acudir preguntar-li sobre l’origen de la torre i amb aquesta intenció li vaig desitjar un sonor bon dia, que em va contestar amb un gest que no se si tan sols era una contestació a la meva salutació o remarcava la evidencia de que si, que el día era bo i no en calia dir res mes.

A l’home se li veia un aspecte curiós. Vestia amb robes senzilles, com les que vestiria un  pagès per fer feines al camp. La seva cara, molt morena de sol, estava clivellada per profunds solcs i tenia una mirada d’au de presa, lluïda per uns ulls vius, de fosca nineta. L’adornava una densa barba fosca, tallada en un estil dels que ara ja no es porten,  agraden mes retallades i perfilades. 

Tot i la impressió de tractar-se d’una persona de moltes vivències, no semblava ser de massa edat. Potser no havia ni complert els cinquanta 

En la seva actitud i la manera com seia,   tot i la senzilla vestimenta i la profusa barba, hi havia una certa elegància o distinció si voleu. Jo hi veia quelcom que no acabava de quadrar amb la imatge  d’un camperol.  

 

                                                                                             (SEGUIRÀ)

 

Una eina anomenada fotografia.

En aquest blog hi ha un enllaç a un espai creat per un cosí meu: “Natura de caps de setmana”

Es tracta d’un altre blog que recull precioses fotografies, sempre relacionades amb la natura: paisatges, boscos, plantes, insectes, etc.,  amb les corresponents referències científiques i divulgatives de que es el que estem veient.

No hi han altres valoracions de caire social o polític. Se que el meu cosí te les seves opinions al respecte, però aquestes no son el objectiu del seu blog.

També hi ha un enllaç al blog d’una amiga, que es foto periodista. Inclou imatges impactants, d’aquelles que tenen un missatge implícit. Ella s’orienta cap el fotoperiodisme com a un instrument per fer despertar la consciencia i la sensibilitat de les persones. La seva manera de pensar queda expressada de forma palesa en unes paraules seves:

“Fem fotografies per a intentar canviar alguna cosa. El fotoperiodisme no deixa de ser una fotografia de denuncia. El fotògraf no es nomes fotògraf per el material que te, tècnic, no nomes per la càmera, sinó per el cor i per la ment.”

Jo soc un fotògraf aficionat. Ni em puc comparar amb els coneixements sobre la natura que el meu cosí exposa a traves de les seves fotografies, ni tinc la possibilitat de expressar de forma continuada una denuncia per problemàtiques de caire polític o social, tot i que en soc ben sensible. Si alguna vegada publico alguna imatge d’aquest tipus en aquest blog o en el meu espai de flickr, es perquè sonà la flauta per casualitat i segons cantava l’Aute, “pasaba por ahí”.

Tot i així,  m’agrada compartir-les amb tothom i fer-les "mullant l'objectiu al cor, que es on es suca l'eina", Salvat Papasseit dixit.




Manifestació del día 14 de Novembre de 2013, en contra de l'actuació dels Mossos d'Escuadra, arrel de la mort de'n Juan Andres Benitez

Les savates en la política

Son molt curiosos els paral·lelismes aparents que es poden apreciar en situacions diferents, però de escenografia semblant. La escena del Diputat de la CUP, en David Fernández, brandant una sabata amenaçadora envers en Rodrigo Rato, m’ha dut a la memòria una altre amenaçadora sabata, aquella amb la que en Nikita Kruschev va colpejar repetidament el seu pupitre en l’Assemblea General de les Nacions Unides celebrada el 12 d’octubre de 1960.
 
Jo recordo haver llegit sobre aquest incident a La Vanguardia, a la pàgina de "Información sobre el extranjero". En aquella època, amb gairebé tretze anys ja m’interessaven les coses de la política, ves per on.I que va ser el que va disparar l’ira del President soviètic? 

Dons el discurs pronunciat per el representant filipí, Lorenzo Sumulong, que es va expressar en els següents termes:

"Mi delegación, la filipina, le da gran importancia a este ídem intitulado 'Declaración sobre el otorgamiento de independencia a países colonizados, que ahora está siendo debatida. Hemos sido un país colonizado. Hemos pasado por todas las pruebas y tribulaciones de ser un pueblo colonizado. Nos llevó siglos y siglos luchar, combatir, y ganar nuestra lucha por el reconocimiento a nuestra independencia y, por lo tanto, sólo sería consistente con nuestra historia, nuestra experiencia y nuestras aspiraciones como pueblo, que votamos a favor de llevar el ítem referido al máximo nivel posible de la Asamblea General. Mientras que esta no es la ocasión [apropiada] de debatir la sustancia del ítem en cuestión, me gustaría dejar registro de la visión de mi delegación sobre la importancia, así como el alcance de las metas y objetivos de este ítem. Creemos que esto es necesario en vista de las declaraciones realizadas por el premier de la Unión Soviética al comienzo de esta reunión. Es de nuestra visión que la declaración propuesta por la Unión Soviética debería cubrir el inalienable derecho a la independencia no sólo de las gentes y territorios que aún subyacen bajo el dominio de las potencias coloniales occidentales, sino también de las de Europa Oriental, que han sido privadas del libre ejercicio de sus derechos civiles y políticos, y que han sido tragadas, por así decirlo, por la URSS.”

Guaita. Em sembla que a hores d’ara el Sr. Fernández es prou partidari mes be d’aquests postulats. Dit això, no es la matèria per la que increpava sabata en ma al Sr. Rodrigo Rato. Tot i tenir molta raó i estar jo d’acord en que aquest ex-polític i ex–director del FMI, presumptament ha estat embolicat en coses molt lletges a Bankia, em pregunto si aquest es l’estil que els ciutadans volem en els nostres representants.

Segurament molts trobaran que el Sr. Fernández ha estat molt encertat en dir-li quatre fresques al Sr. Rato, però a mi l’espectacle em sobra. El que voldria es que aquesta comissió arribes a treure les seves conclusions, que impulses la persecució judicial del Sr. Rato si es que ha comes un delicte i es constitueixi una acusació pública per a  exigir les corresponents responsabilitats penals.

I si la seva responsabilitat  no es pot provar de forma tant fefaent  com per merèixer l’acció judicial, però resulta clar que hi ha hagut perjudicis deguts a mala praxis i son de la seva responsabilitat, que la comissió ho doni a conèixer de forma clara i transparent als ciutadans per que sàpiguen a que atenir-se i ho recordin en el moment d’elegir a qui han de ser els seus representants  i perquè s’avanci en la creació de lleis i normatives de control i supervisió per a evitar l’abús, la corrupció i el clientelisme tan en els ens públics com en els privats. 

Las castañeras del Siglo XIX

Calentas y pudentas

De las set las sis dolentas

Quin vol ara que fuman…?

Este es el pregón de las castañeras de Barcelona, de hace… ¡140 años!

Por casualidad ha caído bajo mis ojos un ejemplar de la “Ilustració Catalana”, publicado el 15 de Noviembre de 1892, donde el columnista, Francisco de Paula Capella, glosaba los cambios que había visto en la profesión de las castañeras, desde que el era pequeño.

La Xata, la Cuca, la Madrona, la Zenona, las Monjas…Castañeras avezadas al frío y a cocinar las castañas con fuego de virutas en sus artesanales fogones portátiles, instaladas en las cercanías del antiguo Portal de San Antonio o cabe la Llotja.

Expuestas al frío que por aquel entonces empezaba pronto, a finales de setiembre o principios de octubre: “Calentas i grossas, ¿quin vol ara que fuman?” gritaban desde su puesto, invitando a los clientes a que les comprasen, al tiempo que despreciaban a las nuevas generaciones de castañeras, de las que opinaban:

“Mitjas senyoras, mortas de fam, perrucas de polls, que val mes un soch nostre, nostra caputxa blanca, lo llum de cuyna, lo pagès y’l cabás y la antiga paella que tots vostres fanals y aqueix timbal de ferro y aquexa escorredora que no es bona sino per sobtar las castanyas, que ara no valen res”

Resulta curioso leer estas opiniones, que parecen querer recordar que cualquier tiempo pasado fue mejor y compararlo con lo que ocurre en la época actual, por ejemplo recordando la escena que contemplé el jueves pasado, al atravesar el pueblo de Roda de Ter, donde un grupo de jóvenes estaba instalando un puesto de venta de castañas, con un fogoncillo a ras de suelo y cuatro cajas de cartón. Ellas vestían unas camisetas sin mangas y pantalones a la moda actual, cortos, cortitos, que no se que impresión hubiesen causado en las castañeras “clásicas” que reivindicaba el autor de la columna.

Al comparar lo reflejado en la publicación de 1892 y lo de ahora,  puede que nos impresione la evolución en los usos y las costumbres, y creamos que varían notablemente de unas épocas a otras los criterios y los valores sobre las cosas y los acontecimientos.

El mundo está en continua evolución y los factores de crecimiento de población, el equilibrio (o desequilibrio) económico internacional y los avances tecnológicos, comportan que esta evolución se acelere cada vez más rápidamente, proporcionando una sensación de cambios sustanciales.

Sin embargo, yo creo que no es así. Atados a sistemas políticos y económicos inventados y desarrollados por los humanos, el conjunto de los protagonistas de esta llamada “civilización” está aún en una fase de reacciones muy primarias, vinculadas a las emociones más básicas, predominantemente negativas: la ambición, la envidia, el orgullo desmedido e insano, el afán de poder, la explotación de otros seres humanos…

Me pregunto si en algún momento esta evolución permitirá a la humanidad llegar a un estado en el que estas emociones básicas queden superadas y el único afán de la sociedad sea conquistar la paz, el bienestar y la justicia social. Que no haya quien se arrogue el derecho de hacer prevalecer su criterio por encima del de los demás, en defensa de vete a saber que principios inalienables, cuando en realidad lo único que se pretende es defender intereses propios. Que la gente deje de preocuparse más por lo que hace o deja de hacer el vecino, que por sus propias responsabilidades. Parece una utopía, claro.

Aún así me gusta pensar que se puede llegar a ello. Entonces si que la comparación entre lo que ocurra en esa hipotética era y lo que ocurre actualmente sería contundente. 

                                                                        Las expresiones en catalán han sido

                                                                                               incluidas tal y como figuran en la

                                                                                               publicación aludida.