La veritat es que haig de dir que no tinc cap precedent acadèmic, lingüístic o científic per a explicar-lo. Ho feia servir el meu avi, per a referir-se a aquella situació en que alguna característica et fa destacar per el motiu que sigui i això et converteix en objectiu de les critiques d’altres. Estaria relacionat per exemple amb allò de que a la “mili” es millor no destacar ni quedar-se endarrere, perquè uns o altres et posen a parir.
L’arrel la desconec, tot i que puc buscar alguna explicació. En “Cap d’estopa” va ser en Ramón Berenguer II, avi del Ramon Berenguer IV, el que mes tard es casaria amb la Peronella, filla d’en Ramiro II d’Aragó. El seu pare va ser en Ramón Berenguer I i la seva mare Almodis de la Marca, parella curiosa, perquè ella va ser segrestada per ell, desprès d’una turmentosa vida sentimental a Narbona, deixant endarrere 2 ex-marits i 5 fills. El que si sembla cert es que aquest Ramon Berenguer I devia de ser una mica especial.
En Ramon Berenguer II va tenir un germà, possiblement bessó, a qui li van posar per nom Berenguer Ramon II. Sona a acudit, no? Donç l’acudit millor el va tenir el pare deixant-los en herència el Comtat de Barcelona, amb tots els seus territoris i propietats, al 50%. Però així, eh?, res d‘aquell castell per tu i aquest alou per mi, no. El 50% d’aquell castell per tu i l’altre 50% per mi. I així tot.
Si el repartiment “normal” ja comporta problemes, imagineu-vos quins problemes no provocaria aquesta situació tan especial. Fins i tot havien de compartir el Govern, ocupant el Palau Comtal sis mesos un i sis mesos l’altre. Les discussions entre germans eren continues i fins i tot va haver d’intervenir el Papa Gregori VII per tractar de posar pau.
De mentre també tractaven d’expansionar les terres del Comtat, establint aliances amb altres comtes i fins i tot amb els moros d’altres Taifes. Però va ensopegar amb el gran heroi nacional espanyol de l’edat medieval , en Rodrigo Diaz de Vivar, mes conegut per Charlton Heston, ay!, perdo, per el Cid. Aquest, que a la saó estava enemistat amb l’Alfons VI de Castella i Lléo que era el seu rei, per no se quines qüestions de juraments a Santa Gadea, va anar a oferir-se a en Cap d’Estopa per a lluitar contra els moros.
En Cap d’Estopa el va rebutjar i el Cid, molt ofès, va anar aquest cop a oferir el seus serveis al rei moro de Saragossa. Amb un exercit composat de castellans i de moros el Cid va derrotar a en Cap d’Estopa i el va fer presoner a la batalla d’Almenar. Se suposa que el van alliberar desprès de pagar un fort rescabalament i això segurament li devia provar molt malament al germà, en Berenguer Ramon, que ja tindria coll avall que seria l’amo de tot,
I aquí ja entrem en el terreny de la llegenda. En Cap d’Estopa va ser assassinat en tornar del seu captiveri, tot passant prop de l’actual Gualba, al Montseny i el seu cos llençat a un llac de la Serra del Montnegre. De seguida van sortir sospites de que havia estat el seu germà qui va organitzar el crim.
Recuperat el cos el 1082, va ser portat fins a la Catedral de Girona, on el van enterrar prop de la seva besavia Ermessenda de Carcassona. Que el van enterrar es un dir, perquè en aquella època el que es feia amb les despulles dels personatges il•lustres era penjar el seu bagul de la paret de la Catedral.
Va ser anys mes tard el 1385, quan un descendent seu, en Pere el Cerimoniós va voler que li fessin un altre tomba a la nova nau gòtica de la Catedral de Girona.
Hi ha dues coses curioses relacionades amb la tomba d’en Cap d’Estopa:
La primera es que, havent estat un gran aficionat a la falconeria, en el trajecte des de on el van trobar fins a la Catedral de Girona, el seu falco preferit seguia volant el fèretre i quan van arribar a la porta del temple es va desplomar mort. Aquest es el motiu de que en la nervadura de l’arc gòtic davant de la tomba hi hagi esculpida la figura d’un falcó.
La segona es que quan van obrir la tomba el 1982, es van trobar que el bagul estava pintat de color daurat i decorat amb barres vermelles verticals. De seguida se li va voler veure l’origen català de l’escut de les quatre barres, mes enllà de la coneguda llegenda de les quatre ditades de sang en l’escut d’en Guifré el Pilós. I de seguida els detractors van sortir en tromba dient que era impossible que aquestes característiques s’haguessin mantingut tan be, desprès d’haver estat prop de 300 anys penjats a la paret de la Catedral de Girona.
Especialment ho combaten uns tals Alberto Montaner Frutos i Faustino Menendez Pidal de Navascues, historiadors aragonesos, però l’argumentació mes important que tenen es que en el segle XII encara no havia aparegut l’heràldica. Es que això impedia que existissin abans banderes, senyeres, escuts, etc.? El que no existia era una forma normalitzada de recopilar el que s'utilitzes ja des de molt i molt abans. O es que les legions romanes no duien senyeres, banderes, escuts, etc.? El SPQR, els pendons i les àligues imperials que identificaven les unitats romanes no van existir abans del segle XII?
Jo penso que aquest escut es mes antic i prové del Comtat de Carcassona per mitjans de la besavia, l’Ermessenda, ja que també el seu bagul estava decorat de la mateixa forma.
Sobre això i com que els detractors no aporten arguments que demostrin fefaentment un altre origen de l’escut de les quatre barres, jo m’inclino a pensar que si va ser així. I qui pot discutir que en Pere el Cerimoniós, rei de la Corona d’Aragó si, però al mateix temps Comte de Barcelona, el que va fer va ser respectar l’antiga decoració dels baguls, traslladant-la als nous?
Tornant a en Cap d’Estopa, que li deien així per la seva profusa cabellera de color palla, no va ser un personatge massa afortunat. Penso que li encaixaria el dit de que “no et prenguin per cap d’Estopa”.
El germà, com a conseqüència de les sospites d’haver-lo fet matar va ser conegut a partir de aleshores amb el malnom del "Fraticida" i va haver de renunciar als dret successoris, en favor del fill d’en Cap d’Estopa, que mes tard es convertiria en Ramón Berenguer III, tot i que durant la minoria d’edat del seu nebot l'oncle li va fer de regent.
Un altre curiositat: Per a dilucidar si en Berenguer Ramon II era o no culpable, es va haver de sotmetre a un “Judici de Deu” (una justa) en la cort del rei Alfons VI de Castella i Lléo. Al perdre el combat, va ser desposseït del seu títol de Comte. Sembla que va morir davant de Jerusalem, participant en la croada del rei Raimon IV de Toulouse.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada