Va intentar exiliarse a Suissa, però els nazis l’obligaven a deixar-la a ella com a hostatge per la qualcosa va renunciar i va romandre amb la seva dona, el que els va dur a soportar nombroses calamitats i a haver de viure amagats.
Encabada la Guerra, els aliats van voler confiar-li la regeneració de les Universitas alemanes, tasca per la que trobà moltes dificultats, donat que les estructures estaven empaltades d’antics simpatitzants del règim.
Seva es la frase: “Un reconeixement de la culpabilitat nacional es una condició necessaria pel renaixement moral i politic d’Alemania”.
Tot i els rebrots que surgeixen darrerament d’una extrema dreta que semblava larvada, penso que Alemania va assolir de manera majoritaria aquesta necessaria conscienciació.
I mirant el que passa aquests dies amb la operació de exhumar el cadaver de’n Franco del Valle de los Caidos i l’aferrissada defensa que alguns nostàlgics fan de la seva època, trobo que Espanya, malgrat Lleis de Memoria Histórica i altres autoenganys, no ha passat pel mateix procés. I aixì tenim les coses com les tenim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada