27 noviembre 2013

Ramon Berenguer IV, historia i ficció - cap. I

Tot passejant per Sant Pere de Vilamajor, en un día clar i de cel blau esfereïdor,  em vaig atansar a l’església, emplaçada en un puig i que distingia des de lluny. 

Em va sorprendre veure que el campanar,  una magnifica torre d’estil romànic, estava aïllada del cos de l’edifici principal. A mes, jo no soc un expert en arquitectura medieval, però veia evident que l’estil  arquitectònic de la torre no era el mateix que el de l’església.

Encuriosit vaig anar rodejant l’edifici, preguntant-me sobre el perquè d’aquesta peculiar distribució que jo no havia vist enlloc mes. No dic que no n’hi hagin de semblants, nomes que jo no les he vist. Vaig veure que a l’altre costat del carrer hi havia una oficina de turisme i m’hi vaig acostar a veure si em podien facilitar alguna informació sobre el poble i la torre, però l’oficina romania tancada i no tenia massa aspecte de que l’anessin a obrir aviat.

Vaig tornar endarrera i desprès de mirar i remirar la torre i l’entorn, em vaig adonar d’un home  assegut en un banc que també em mirava amb cara d’estar veient un pixapins qualsevol, aspecte que segurament jo oferia, amb la meva gorra de visera, les ulleres de sol i la càmera penjada del coll.

Se’m va acudir preguntar-li sobre l’origen de la torre i amb aquesta intenció li vaig desitjar un sonor bon dia, que em va contestar amb un gest que no se si tan sols era una contestació a la meva salutació o remarcava la evidencia de que si, que el día era bo i no en calia dir res mes.

A l’home se li veia un aspecte curiós. Vestia amb robes senzilles, com les que vestiria un  pagès per fer feines al camp. La seva cara, molt morena de sol, estava clivellada per profunds solcs i tenia una mirada d’au de presa, lluïda per uns ulls vius, de fosca nineta. L’adornava una densa barba fosca, tallada en un estil dels que ara ja no es porten,  agraden mes retallades i perfilades. 

Tot i la impressió de tractar-se d’una persona de moltes vivències, no semblava ser de massa edat. Potser no havia ni complert els cinquanta 

En la seva actitud i la manera com seia,   tot i la senzilla vestimenta i la profusa barba, hi havia una certa elegància o distinció si voleu. Jo hi veia quelcom que no acabava de quadrar amb la imatge  d’un camperol.  

 

                                                                                             (SEGUIRÀ)

 

No hay comentarios: