Pintors d'infants: John George Brown

 “Admiració mútua”, 1898, Christies. John George Brown (1831-1913) D’origen anglès, va tenir una infància molt dura i treballà en diversos oficis relacionats amb cristalleries, fins que el 1853 decidí emigrar als EUA, instal·lant-se a Nova York. Allí trobà feina en una empresa també de cristalleria, però seguí estudiant art en els cursos gratuïts de la escola Graham. Apreciat pel seu patró, amb la filla del qual es va casar, el sogre el recolzà per obrir el seu estudi de retratista, a lo que es dedicà per complert la resta de la seva vida. Amb el seu estil academicista s’orientà a pintar escenes de persones desfavorides, en les que reflectia infants o nois adolescents relacionant-se amb animals, temàtica molt repetitiva en la seva obra. Una constant també molt recurrent va ser que els protagonistes moltes vegades es presentaven com a enllustradors.

Pintores naturalistes: Virginia Granberry

 

“Cireres”, 1897, Biblioteca Pública de Boston. Virginia Granberry (1831- 1921) Pintora nord-americana, que es va especialitzar en pintar bodegons amb fruita, dels que avui en dia a penes es coneixeria cap si no fos per la tasca del litògraf Louis Prang. També i en menor mesura va pintar  retrats, paisatges i animals. Ella i la seva germana donaren classe de pintura al Institut Packer de Nova York i es recull que durant el temps que hi van ser-hi el Departament d’Art més que dobla la seva activitat.

Pintors realistes: Jean Françoise Millet

 “Migdiada”, 1866, Museu de Belles arts de Boston. Jean Françoise Millet (1814-1875) Pintor realista francès, d’orígens humils en un medi rural (va néixer a Gruchy, Normandia) que marcaren bona part de la seva producció artística la qual s’orientà a la representació de personatges i escenes enquadrades en el mon campestre, de l’agricultura i la pagesia. Relacionant les inspiracions sorgides d’aquest mon amb l’Art,  va participar en la fundació de l’Escola de Barbizon (Fontainebleau). Tocant a la seva tècnica, va evolucionar des de un realisme que tractava de reproduir fidedignament les imatges, cap una interpretació de les formes, tant humanes com paisatgístiques o escèniques, derivada de la seva comunió amb la natura i el medi. Va tenir amistat amb en Rousseau, també realista i que junt amb altres de la mateixa línia, compartiren la creació del Grup de Barbizón. Es considera a aquest Grup com precursor de l’impressionisme.

Pintors avanguardistes: Robert Falk

 

 “Un pati a Crimea”, 1916. Robert Falk (14886-1958), El seu nom auténtic era Robert Rafailovitch, nascut a Moscou, va estudiar art a l’escola de Pintura, Escultura i Arquitectura de Moscou. Ell i uns camarades van fundar el Grup “Sota de diamants”,  que consideraven a en Paul Cezanne l’únic pintor veritable a seguir i la resta, des del seu punt de vista, eren trivials i burgesos. El 1928 va marxar a França i decidí quedar-s’hi deu anys. En tornar a Rússia, se l'acusà d'artista indesitjable i va treballar a Moscou, pel que sembla en situació d’aïllament fins la seva mort el 1958. A l’època de’n Kruschev la seva obra va trobar popularitat entre els pintors joves avantguardistes. Moltes de les seves pintures es poden contemplar en el Nou Tretyakov Museu d’Art de Moscou. El seu estil va tenir moltes vessants, però majoritàriament oscil·là  entre l'expressionisme i el cubisme.

Pintors surrealistes figuratius: Paul Delvaux

 

"El temple", 1949, col·lecció particular. Paul Delvaux (1897-1994). Fou un dels pintors surrealistes que combinava el fruit de les seves visions oníriques amb un estil figuratiu. Durant una temporada visquè junt amb la seva núvia a casa del seu marxant, Claude Spaak, a Choisel, prop de París i allí es va inspirar per iniciar una sèrie de quadres en els que introduïa elements clàssics, com la reproducció d'aquest temple o de construccions antigues, amb elements més propis de l'entorn actual. Delvaux adornà les seves pintures amb una atmosfera poètica i de misteri, inspirat sens dubte per Magritte i De Chirico i com molts pintors del seu estil, repetía amb molta freqüència determinades figures recurrents, com dones caminant d'esquena, trens, esquelets o dones despullades, moltes vegades combinant  totes aquestes figures. La darrera vegada que es subhastà El Temple l'any 2012, va obtenir un preu de 1.609.250 Lliures Esterlines.

 

Pintors dramàtics: Joseph Wright de Derby

 

"L'alquimista en busca de la pedra fiosofal" 1771, Museu de Derby, Anglaterra. Joseph Wright (1734-1797) pintor que va ser el primer que a traves de les seves obres, en estil neoclàssic, va donar testimoniatge de la revolució industrial, com per exemple en les pintures "La forja" o "La ferreria" . També va pintar retrats i paisatges, tot i que tècnicament els seus dibuixos no es poden considerar perfectes, però la utilització dels colors i els forts contrasts de clarobscur els donaren personalitat i els seus quadres van tenir amplia difusió a l'època. Entre 1773 i 1775 va viure a Itàlia, on presencià una erupció del Vesubi, escena que li aportà tema per moltes de les obres posteriors.

Pintors cubistes: William Roberts

 

"Modistes", 1931, Victoria Art Gallery, Bath, Anglaterra. William Patrick Roberts (1895-1980). Curiosa biografia d'un pintor que desprès d'haver estudiat a la St. Martins School i a la Slade School d'Art a Londres, amb el propòsit de convertir-se en dissenyador de cartells, es va allistar com a artiller en esclatar la 1GM. Un any desprès va ser assignat  com a Artista de Guerra per la oficina de Registres de Canadà. La seva producció pictòrica en aquesta època reflectia els horrors de la guerra, especialment les conseqüències dels bombardeigs i la utilització de gas en els fronts francesos. En tornar recuperà la seva afecció de pintar, primer en estil post-impressionista i més endavant derivà clarament al cubisme. La IIGM va fer que recuperés les funcions d'artista de guerra, tot i que no arribà a anar al front, per causa de l'edat, però treballà pel Comitè Consultiu d'Artistes de Guerra des d'Oxford, dedicant-se a la representació d'escenes relacionades amb la logística des de la reraguarda. Quan acabà la conflagració s’instal·la definitivament a Londres i es centra en les temàtiques que més li avenien: escenes de grup, figures individuals, moments quotidians urbans o domèstics, etc.  Com a dada curiosa, en morir el seu fill l'any 2012, els hereus a fi de pogué pagar els impostos de l’herència, van haver de cedir 117 dels seus quadres a la Tate Gallery.

Pintors modernistes: Sarah Affonso

 

"Retrat de la Matilde", 1932, Fundació Gulbenkian, Lisboa. Sarah Affonso (1899-1983). Artista portuguesa, va deixar una extensa quantitat d'obres, molts retrats, però també estava interessada per els paisatges i per les festes i celebracions de la zona del Minho per la banda de Portugal i els voltants de Viana do Castelo, on va passar la seva adolescència. Malgrat que els seus quadres van ser premiats en moltes exposicions, des del punt de vista comercial no van tenir gran èxit de vendes en vida d'ella. Possiblement perquè havent-se casat el 1934 amb el també pintor José Almada de Negreiros va quedar relegada a un segon pla. tot i que sembla que era el propi marit qui l'animava a seguir pintant. Desprès de la mort del marit el 1970, va dedicar-se principalment a dibuix i il·lustració, sense deixar de pintar del tot, però la seva obra es va anar oblidant fins que quaranta anys desprès de la seva mort ha estat redescoberta i objecte de sengles exposicions al Gulbenkian i al Museu d'Art Modern de Lisboa. Amb això, encara que tard, ha quedat al darrera el que la coneguessin com la dona de l'Almada i el seu art valorat i identificat  amb el seu nom propi.

Pintors universals: Henry Matisse

 

La lliçó de música", 1917, Barnes Col·lecció, Philadelphia. Henry Matisse (1869-1954). Deia el filòsof Heidegger que en contemplar una obra d'art, es necessari tractar de desxifrar el que pensava l'artista en el moment de crear la seva obra. I per tractar de aconseguir-ho necessàriament s'ha de tenir alguna informació sobre el context en que vivia quan l'executà, sobre ell mateix, sobre el moment històric, la societat, la tècnica utilitzada, o sobre què pretenia representar.  L'anàlisi pot ser objectiu  (visual) subjectiu (simbòlic) o formal (estètic). Per tant un efecte important de l'obra d'art recau també en l'espectador que la contempla i això segurament es el que Matisse pretenia de les seves obres quan afirmava que "No treballo sobre el llenç, sinó sobre aquell que el mira". Evidentment es tracta d'una metàfora, perquè no volia pintar a l'espectador, sinó provocar una reacció emotiva en ell davant de les imatges reproduïdes. Moltes de les seves obres pretenen transmetre un atmosfera relaxada i tranquil·la, amb una utilització ponderada de colors punyents d'un origen fauvista, com en aquesta pintura realitzada a la seva casa d'Issy les Moulineaux, en la que apareixen els qui possiblement eren la seva dona i el seu fill asseguts al piano. Tota l'escena transmet un ambient d'intimitat que demostra l'habilitat del pintor per tenyir les seves pintures d'una profunditat emocional i psicològica.

Pintors italians: Silvestro Lega

"El cant d'un estornell", 1868, Galeria d'Art Moderna, Palau Pitti, Florencia. Silvestro Lega (1826-1895), pintor italià que va participar en l'escola dels machiaioli, (que ve de taca, nom que despectivament els atorgà un periodista sobre el 1862) sorgida a Florència i que preconitzaven, situant-se  en contra del l'academicisme i del romanticisme, que una pintura es una representació de taques de colors i de contrastos. Cosa que per cert no sembla que apliqués en aquesta pintura, en la que les protagonistes semblen perfectament definides i retratades. Durant la seva vida artística va evolucionar i de pintar retrats de personatges importants, passà gradualment a pintar paisatges, escenes quotidianes i ciutadans de classes socials més precàries,  una mica al compàs dels esdeveniments que afectaven a l'Itàlia de l'època. També va anar canviant d'estil i en els seus últims temps s'adaptà a l'impressionisme.

Pintors d'arquitectura: Caspar Van Vittel

 

"Vista del temple de la Sybila a Tívoli", 1674, Frits Lugt Collection, Fundació Custodia, Paris. Caspar Van Vittel (1652-1736) pintor nascut a Amerfoort, actual Holanda, però que de ben jove es traslladà a Itàlia i s'hi quedà la resta de la seva vida. Es dedicà a pintar olis de paisatges incloent detallats elements arquitectònics de construccions en us o en ruïnes, amb una acurada aplicació del color, la llum, les ombres i les perspectives. Tot en el context d'un gènere pictòric propi del settecento italià que s'anomenava "veduta", del que se'l considera fundador i que va influir en nombrosos artistes posteriors, com el Canaletto, Marieschi o Guardi. Els seus quadres a l’actualitat tenen una elevada cotització, si be la major part pertanyen a Museus, com aquí El Prado o la Fundació Thyssen Bornesmiza. El temple representat en aquest existeix encara i esta a la ciutat de Tívoli, a uns trenta km. de Roma. A Itàlia se'l coneixia com "Gaspar el de les ulleres", degut a la deficiencia visual que li esdevingué com a conseqüencia de la intensitat amb la que es va dedicar a la seva professió.

Pintors naturalistes: Dionis Baixeres i Mercader

 

"Barquers a Barcelona", 1886, Metropolitan Museu d'Art, Nova York. Dionis Baixeres i Mercader, (1862-1943) Fou un pintor naturalista català, que influït per les seves arrels i la seva formació a la Llotja de Barcelona, va representar sempre als personatges protagonistes de les seves obres, fossin camperols, pastors o gent de mar, amb posat relaxat i immersos en escenes o paisatges d'aparença amable i conciliadora amb les circumstancies i l'entorn. Membre fundador del Cercle de Sant Lluc, es convertí en una figura important de l'ambient artístic i cultural català, situació que el portà a rebre  encàrrecs importants, com pintar tres dels sis plafons que adornen el Paranimf de la Universitat de Barcelona, entre 1883 i 1885 o part de la cúpula i les voltes del Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat el 1928. Profundament místic i religiós, de forma adient amb el seu tarannà conservador, a la seva vellesa va escriure unes memòries, que demostren el seu gir des de un catalanisme inicial cap al franquisme.

Pintors realistes: Françoise Emile Barraud

"El descontent" o "L'acordionista", 1930. Jean François Barraud (1899-1934). El seu estil va ser realista, inspirat per el mestres francesos i holandesos i s'entendria incorporat al moviment anomenat Nova Objectivitat, nascut com a contraposició de l'expressionisme alemany i caracteritzat per recuperar la figuració amb línies molt definides i colors autèntics. A més aquest moviment tenia un component de reivindicació social important, coincidint amb l'època en que es va produir i tant va ser així que desaparegué a mitjans dels anys 30 del segle XX, amb l'auge del nazisme. Barraud havia nascut a Suïssa però també visqué a Paris i a Reims, on es va casar amb la Marie, que havia estat la seva model. Morí jove, als 35 anys, però deixant una extensa producció artística.

Pintors cubistes: Maria Helena Vieira da Silva

 

"Escacs" o "L'oeil du labyrinthe", 1943,  Museu de Belles Arts de Dijón. Maria Helena Vieira da Silva (1908-1992) pintora portuguesa polifacètica, que es dedicà a la pintura, al vitrallisme i en general a les arts visuals. Orfe de pare des dels 2 anys, la seva mare i la seva tia la van ensinistrar des de ben petita perquè es dediqués a l'art. El 1928 es traslladà a Paris per continuar els seus estudis d'art i hi va viure fins que coincidint amb la IIGM, s'exilià per un període de set anys, durant els que residí al Brasil. Un cop tornada a Europa el dictador Oliveira Salazar va denegar la nacionalitat portuguesa per el seu marit i aquest va ser el motiu pel que ella es nacionalitzes francesa. A partir d'aleshores va viure entre França i Portugal i obtingué una gran projecció i acceptació de les seves obres. El seu estil està influït per nombroses tendències, entre elles l'abstraccionisme, el cubisme, el futurisme, el tachisme o el constructivisme, sense que estès vinculada amb exclusivitat a alguna d'elles. També va dissenyar vitralls, com el de l’església de Saint Jacques a Reims.

Pintors prerrafaelites: John William Waterhouse

 

"El Decameró", 1916, Lady Lever Art Gallery. John William Waterhouse, (1849-1917) pintor anglés nascut a Roma, on els seus pares, també artistes, treballaven com a pintors. Després d'una etapa d'influencia victoriana, va evolucionar cap el prerrafaelisme, moviment  que va estar actiu fins ben entrat el segle XX, tot i que els que el van fundar l’any 1849 apenes el mantingueren 5 anys en els seus inicis. Aquest moviment propugnava tornar a les formes, la llum, la acurada representació de la natura i els colors intensos dels artistes previs al manierisme imperant des de els pintors Rafael, Miguel Angel i deixebles. Al principi no van ser acollits amb massa acceptació, però mica en mica creixé l’interés per les obres d’aquests pintors i a finals del s. XIX eren buscats pels col.leccionistes. Els temes majorment es centraven en  escenes de la mitologia, la narrativa com en aquest cas, la historia  o la religió, el que va suscitar no poques polémiques, perqué els personatges eren representats com individus de la vida real i no idealitzats.

Pintors Pop Art: David Hockney

 

"Retrat d'un artista", 1971, col.lecció particular. David Cockney (nascut el 1937 a Bradford, Anglaterra) es un pintor, escenógraf i artista digital que es mou en el mon de l'art Pop amb gran èxit a travers de la seva dilatada carrera. Incansable investigador, ha explorat multitud de tècniques i ha marcat guia en tots el camps artístics en els que ha intervingut, deixant-ne constancia en  nombrosos llibres. Te residencies i estudis a California i a Yorkshire, a prop de la seva ciutat natal i també ha viscut durant un temps a Paris. Les seves obres han assolit elevades cotitzacions en el mercat de l'art, concretament aquesta va arribar als 79 mil.lions d'Euros en una subhasta realitzada el 2018 per Crhistie's. Admés homosexual, i contrariament a altres artistes com l'Andy Warhol p.e., mitjançant una part de la seva obra ha volgut reflexar la naturalesa d'aquesta mena d'amor. 

Pintors impressionistes: Claude Monet

 

"Impressió, sol naixent", 1872, Museu Marmottan Monet, París. Claude Monet (1840-1926). El moviment impressionista va néixer a França i es desenvolupà sobre tot en els anys seixanta del Segle XIX, com a oposició a la ortodoxia del realisme i dels estils pictòrics anteriors que pretenien representar una realitat en les seves imatges. Si mireu una escena i immediatament tanqueu els ulls, el que guardarà el cervell serà la impressió d'aquesta imatge i amb això podríem definir aquest estil: una col·lecció de figures, colors i sensacions que haurà produït aquest fugisser exercici. Es el que pretenen els impressionistes, transmetre la idea i l'emoció, però no la fotografia. L'impressionisme va comptar d'entrada amb el rebuig del Saló de París i els pintors adscrits a aquest estil van haver de constituir un marc d'exposició propi amb una Saló celebrat a partir de  l'any 1874, que s'anomenà com el Saló dels Independents, i que recollia obres de pintura i escultura d'artistes normalment excloses de l'altre. Aquest Saló però va tenir una historia durable, donat que encara es celebra desprès de tants anys, ara organitzat pel Museu d'Orsay.  Ja en la primera celebració hi participaren pintors dels que més endavant serien molt i molt coneguts i entre ells Monet, amb aquesta obra a l'oli que recull una escena del Port de l'Havre on Monet va viure durant una etapa de la seva vida. La importància d'aquesta obra rau en la gestió de la  llum - com gairebé en totes les pintures impressionistes - que aporta la imatge d'un sol naixent entre la bruma que amara el port, ressaltada per una gradació de gran nombre de tonalitats, definides amb unes pinzellades enèrgiques,  al igual que els imprecisos contorns de les barques i de les construccions portuàries. El nom de la pintura originà el de l'estil pictòric.

Art Minimalista: Agnès Martin

 

"Amistat", 1963, Tate Gallery. Agnès Martin, (1912-2004), nascuda a Canadà de pares immigrants escocesos, va estudiar art a Vancouver i a Nou Mèxic. El 1931 es va mudar a Estat Units, adquirint la ciutadania nord-americana el 1950. Gràcies al mecenatge de la propietària d'unes galeries d'Art de Nova York, va anar evolucionant en la seva carrera, però el 1967, avorrida de la vida a la ciutat, es traslladà a  Nou Mèxic on visqué en una cabana, distanciada de la vida pública i de la societat. Al morir als 92 anys va manifestar que en feia 50 que no llegia cap diari perquè això la distreia.  Mai compartí la seva vida amb ningú i el seu particular comportament possiblement fos originat per una paranoia que li va ser diagnosticada tot i que no va interferir mai en la seva voluntat de creació artística. L'atribució del seu estil es la de pintura minimalista, però a ella li agradava més auto denominar-se com la darrera expressionista abstracta. Emprava preferentment la pintura acrílica i l’aquarel·la i la majoria de les seves imatges son quadres dividits en cel·les que en el seu conjunt volen transmetre sensacions espirituals inspirades pel taoisme. La seva obra la convertí en una artista de culte y les seves pintures estan presents en molts dels més importants museus del mon. Segurament, com per molts artistes, també influiría la seva especial manera de viure.

Expressionistes espanyols: Rafael Zabaleta Fuentes

 

"Arlequí i pallasso amb màscara", 1942. Rafael Zabaleta Fuentes (1907-1960) nascut a Quesada, Jaén i pertanyent a una familia benestant, de ben jove es va orientar cap a la pintura. A més va desenvolupar càrrecs com el de Delegat del Tresor Artístic Espanyol, el que va ocasionar que en acabar la Guerra Civil fos denunciat i empresonat, incautant-li els seus dibuixos. Un cop alliberat, viatjà a París on tingué contacte amb en Picasso, de qui va rebre influencia en la seva obra a partir d'aquell moment, primer en el terreny de l'expressionisme, estil en el que s'enquadra aquesta pintura, i posteriorment en el del cubisme, Com a il.lustrador participà en algunes edicions de llibres de'n Camilo José Cela. Te un Museu dedicat a la seva obra en la ciutat on va néixer.

Pintors controvertits: Balthus

 

"

"Els Nens Blanchard", 1937, Museu Nacional Picasso, París. Balthasar Klosowski de Rola, Balthus (1908-2001). Controvertit artista membre d'una familia d'origen polac, molt imbricada en el mon cultural parisenc de principis del segle passat en el que ell com a pintor escandalitzà  i promogué admiracions a parts iguals. Es diu que Jean Cocteau, que era amic dels Klosowski, es va inspirar en aquesta familia per a escriure la seva novela "Les enfants terribles". El germà gran va ser un filòsof influit pels escrits del Marques de Sade. Amb aquest caldo de cultiu no resulta estranya l'evolució artística de Balthus, que es dedicà a pintar escenes provocatives d'adolescents en postures eròtiques, tot i que ell afirmava que no ho feia amb morbositat, sinó per reflexar la seva puresa i espontaneitat. Sigui com siguí va ser un pintor de molta fama i possiblement l'ùnic que en vida va tenir quadres exposats al Louvre, com a conseqüencia de la donació de la seva col.lecció privada que va fer Picasso, un dels seus nombrosos amics. Entre aquests també s'hi podien comptar noms d'altres famosos, com Breton, Man Ray, Derain, Miró, Giacometti, Fellini o Cartier-Bresson. Visqué a França, Italia (a la Vila Médicis que va fer restaurar) i els darrers anys a Suissa, on es treslladà amb la seva dona, una japonesa 35 anys més jove que va coneixer durant una missió diplomàtica al Japó.

Pintors realistes: Carl Zewy

 

"La xafardera", 1909, Carl Zewy (1855-1929) pintor austriac d'estil realista, que es va dedicar a pintar escenes de genre, reproduint situacions domèstiques qüotidianes enmarcades en un ampli ventall de nivells socials, moltes d'elles amb  tocs humorístics. Va ser amic del Director de cine Fritz Lang.

Pintors naturalistes: Archibald Thornburn

"Esquirols en un arbre", 1903. Archibald Thorburn (1860-1935) aquarel.liste escocés que s'especialitzà en pintar animals propers, sobretot ocells i aus de corral, però que excepcionalment alguna vegada recollia en els seus llençs algún animaló diferent, com en aquest cas que va recollir uns esquirols.  Fill d'un miniaturista, pintor oficial de la reina Victoria d'Anglaterra, aprengué ben aviat el seu ofici que desenvolupà al mateix temps que practicava  la il.lustració de llibres científics. Aquesta dedicació sembla contradictoria amb una altra que el caracteritzà, anomenada falsament esport: la cacera.

Pintors surrealistes: Jimmy Lawlor

 "A travers de la cadira", Jimmy Lawlor, pintor surrealista irlandés, nascut el 1967 i que actualment resideix a Westport, a l'Est d'Irlanda. El surrealisme ha existit des de ben antic, veure p.e. el Jardi de les Delicies del Bosco o les pintures de Giusseppe Arcimboldo, però no es fins els anys 20 del segle passat que adquereix la força d'un moviment artístic i cultural, a part de polític, de la ma d'André Breton, que el defensava com a moviment revolucionari, associant-lo al comunisme i a l'anarquisme.  Aquest moviment involucrà a gran quantitat d'artistes, molts de gran impacte, com Dalí, Picasso, Miró, Magritte, Eluard, Ernst, Tanguy i un llarg etc. Molts d'ells es van desencisar en veure que Breton s'afiliava al Partit Comunista i aixó suposà un cisma en el sentit, no de que abandonessin el surrealisme, sinó que defugissin la càrrega política comunista que Breton pretenia donar-li. Hi han diversos estils de surrealisme, esencialment el que fa servir imatges figuratives, enmarcades en escenes onìriques  (Dalí, Magritte, De Chirico, p.e.) i el surrealisme abstracte en el que les imatges es correspondrien amb la concepció de l'abstracció generada per cada artista (Picabia, Miró, Ernst, Massó, p.e.) Al surrealisme figuratiu pertanyen les obres d'aquest pintor irlandes, que ha explicat la técnica que fa servir: capta imatges quotidianes properes del seu entorn, les barreja i hi afegeix l'escenografía creativa que genera en el seu cervell. Freud amb les seves teories sobre el psicoanàlisi i Apollinaire com a poeta, van tenir una notable influencia sobre Bretón.

Pintors cubistes: Julio González

 

"Cap cridant", 1939, MNAC Barcelona. Julio González (1876-1942) va ser preferentment un escultor,  que realitzà nombroses obres de gran format en ferro, especialitat en la que se'l pot considerar pioner. Es va forjar en la metal.listeria artística del seu pare i a l'escola de la Llotja de Barcelona. El 1899 va marxar a París però no es fins el 1927 que la seva obra escultórica no agafa la volada que la va caracteritzar i la seva emprenta tingué especial significació en escultors com Chillida, Oteiza o Alfaro. També va tenir espai per la pintura, de manera no tant relevant com amb l'escultura, però resulta obvi que va rebre influencia sobre el cubisme per part del seu amic Picasso, com resalta en aquesta pintura. Participaren junts al Pavelló Espanyol de l'Expo de París en el 1937, Picasso amb el "Guernica", Joan Miró amb "El segador" i González amb l'escultura "La Montserrat", considerada com una representació mítica de Catalunya, un testimoni sobre l'agressió feixista i un manifest a favor de la llibertat.

Pintors fauvistes: André Derain

 

"Ball dels soldats a Suresnes", 1903, Museu d'Art de Sant Luis, Missouri. André Derain (1880-1954). Derain era estudiant d'ingenieria, però de mentre practicava la seva afició per la pintura de forma autodidàctica. Matisse va convencer els seus pares perquè l'autoritzessin a deixar l'ingenieria i es dediqués plenament a la pintura. L'any 1905 Matisse i Derain van residir a Cotlliure i allí van avançar en l'estil de figures audaçes en colors i composicions, que donarien lloc a la creació de l'estil "fauvista", paraula que deriva del calificatiu que els donà un crìtic d'art: les feres. Desprès de la IGM les seves obres van retornar a estils més classics seguint el moviment anomenat "Tornada a l'ordre" i també intervinguè en decoracions per a obres teatrals i de ballet, amb tot el que obtingué grans èxits. A la IIGM el van cortejar els nazis com a representant de la cultura francesa el que produí que en acabar la conflagració fos considerat com a col.laboracionista. Això el dugué a l'ostracisme del que, en part voluntariament, no se'n va sortir durant la resta de la seva vida.

Pintors romàntics: Eugene de Blaas

 

"El flirteig", 1904. Eugene de Blaas (1843-1931) Pintor romàntic italià que va neixer aprop de Roma, de pares austriacs. El seu pare, també pintor, va ser el seu mestre i a consequencia d'haver-se treslladat a Venecia, com a professor de l'Academia de Belles Arts d'aquella ciutat, la major part de les seves obres les va realitzar allí. Es va especialitzar en escenes quotidianes impregnades de una certa ingenuitat, descrivint situacions domèstiques, flirtetjos, dames venecianes,  retrats, tot revestit d'un acurat detall en les descripcions gràfiques de vestimentes, arquitectura o mobiliari. Les seves obres nodreixin moltes col.lecions particulars, però també estan presents en nombrosos museus del Regne Unit.

Expressionisme - abstracció: Vassily Kandinsky

 

“Cases de Munic”, 1908, Von der Heydt Museum, Wuppertal, Alemanya. Vassily Kandinsky (1866-1944). Aquest pintor es més conegut pels seus quadres abstractes, estil pictóric amb el que es desenvolupà a partir del 1910, però abans havia produit gran quantitat de pintures en estil expressionista, com aquesta, segurament influenciat per la seva estancia com a professor a Alemanya des de 1896 i basant-se en el criteri de que la importancia de l'art  resideix en el que transmet, no en el que representa. Una pintura seva, "El genet blau",  va donar nom al grup expressionista que va eclosionar a Alemanya en aquells anys.  D’origen rus (nasquè a Moscú), es nacionalitzà alemany i el 1933, quan es traslladà a París va adoptar la nacionalitat francesa. En tota l’obra de Kandinsky s’hi pot detectar l’esperit musical que presidia la seva realització: ell va ser també un músic expert i plasmava les formes i els colors segons acords i tonalitats musicals. Per exemple els colors verds s’ajustarien als tons emesos per un violí, la trompeta posaría de relleu colors grocs i vermells i la flauta i l’orgue suposarien tonalitats blaves. En els anys 20 les seves activitats al front de l'Institut per la Cultura Artística junt amb Malèvitx, els van dur a un enfrontament amb els contructivistes Tatlin i Ródchenko, que tenien el recolzament de les autoritats revolucionaries, el que va suposar la seva marxa definitiva de Russia.

Artistes contructivistes: Aleksandr Ródtxenko

 

Potser heu vist una imatge semblant a aquesta en els cartells que el partit Comuns ha distribuit amb motiu de la celebració de la Festa del Treball d'enguany. No te res d'excepcional, aquest cartell en la seva versió original va ser creat el 1924 per l'artista constructivista Aleksandr Ródchenko (1891-1956), escultor, pintor, disenyador gràfic i fotògraf. El moviment constructivista que va neixer a la Russia immersa en la revolució bolxevic, utilitzava imatges emergides de la industria i la tecnología, mostrades mitjançant pesades formes geométriques i podría considerar-se com a abstracte, relacionat amb el cubisme, el futurisme i el dadaísme. Rebutjava el classicisme que considerava patrimoni de les èlits i la intenció era la d'aproximar el criteri de l'art al poble. Va tenir gran exit i fou molt representatiu per la visualització del comunisme soviétic, fins que Stalin va decidir tallar tanta creativitat i el va aturar. La model va ser Lilia Brik, musa de la vanguarda rusa que apareix cridant notablement "Llibres!"